Lleialtat en temps de color rata.

Aquests temps que vivim ens semblen cada dia més grisos, de color rata, que no pas brillants. El corrent majoritari és anar en un teòric contracorrent. Hi ha milions de raons per estar descontent, centenars de milions de petites coses que ens poden crear incertesa i abocar-nos a un mal humor constant que no sabem ben bé a qui o a què  donar-ne la culpa.

Alguns tenim esperança i il·lusió en la construcció d’un estat nou que deixi els vicis de l’Estat espanyol:  l’Estat espanyol de la monarquia borbònica i el de les repúbliques espanyoles; el de la dictadura feixista i el de la democràcia autonòmica. Estat espanyol d’hegemonia castellana, d’”abolengo” tan ranci que se’ns fa agre.

Els que som independentistes perquè, avui, no sabríem ser res més estem enfocats cap a l’objectiu de la llibertat del nostre país, de la nostra nació i de la nostra pàtria.

Per primer cop en 300 anys tenim la sensació, el convenciment, que som majoria i demanem fer un recompte.

Per primer cop en 300 anys els catalans tenim un govern, i un president, i un primer partit de l’oposició que semblen anar en sintonia amb aquest objectiu.

Però com tants altres cops en aquests llargs 300 anys, la lleialtat no és completa. Alguns polítics que segons l’organigrama haurien d’estar alineats amb les tesis del govern fan el que poden per tirar no aigua, sinó fel, al vi.

Amb aquell posat d’estar per damunt del bé i del mal, com si la neutralitat fos possible, Duran i Lleida sega l’herba sota els peus del govern. El pont entre Barcelona i Madrid que diu ser només té una direcció.

Ser membre d’una federació (gran invent el federalisme!) i no ser fidel als compromisos és d’una gran deslleialtat. És trair els principis volguts de l’entesa; és fer impossible l’entesa, posar pals a les rodes. És boicotejar

En qualsevol organització hi ha el moment de la discussió abans de prendre decisions. És en aquest moment quan cal abocar-ho tot, exercir tota la influència possible. Però un cop la decisió està presa, no s’hi val a desmarcar-se’n. O es defensa l’estratègia i la decisió comunes o es calla i es marxa. Només així és possible assolir objectius.

Qui apel·la a la seva pròpia identitat per desmarcar-se de l’opinió del grup on voluntàriament és, no es pot anomenar d’altra forma que boicotejador.

Quan Duran i Lleida contradiu el President Mas en referència a la consulta/referèndum no sabem a qui és lleial però sí que queda clara la seva deslleialtat a la majoria social que avui vol la independència.

 No cal, no l’hi podem demanar, que Duran i Lleida sigui independentista si no ho vol ser però aleshores que no es mantingui dins de la federació que forma amb CDC. Li valorarem la coherència. Mantenint la federació amb CDC sembla només buscar el fracàs de tot plegat.

No té cap sentit que Josep Mª Pelegrí demani respecte per un discurs anti-consulta i que digui que es mantenen fidels al programa electoral si estan boicotejant l’essència política d’aquests dies tan superficialment grisos però tan extraordinaris.

A la consulta/referèndum es podrà votar si o no; l’opció “ni si ni no” no existirà. Una pregunta clara i tancada traça una línia respecte de la qual cal posicionar-se. La línia és massa prima per col·locar-s’hi al damunt o per estar equidistant de les dues bandes.

Va així, nois. Cal triar.