dissabte, 28 de desembre de 2013

Innocentades


Quan jo era nano, anys seixantes-setantes del segle XX, ens esperàvem el dia dels Sants Innocents amb una certa il·lusió. Calia previsió per pensar i preparar quines innocentades faríem i a qui; i una certa precaució per no ser una víctima de les que preparaven els altres. En el fons, ens ho passàvem més bé imaginant les innocentades que no pas fent-ne.
criatures. Ara.cat
Passàvem estones fent llufes de paper però ben poques vegades gosàvem enganxar-les a ningú que no fos la pobra iaia Francisca que feinejava per casa seva i ens vigilava de cua d’ull. Per la placeta de Sant Miquel hi passava quasi tan poca gent com ara i hi havia escasses possibilitats d’apropar-nos a algú i enganxar-li la llufa a l’abric.  Més, com que les havíem d’enganxar amb cel·lo hauria calgut de fer un copet o una mica de pressió perquè no caigués al cap de 4 passes. La única possibilitat era deixar-la caure com si res i que l’atzar jugués a favor nostre. Ben poques vegades, però molt celebrades, vàrem tenir sort.

Les innocentades per telèfon també tenien la seva gràcia tot i que el nombre de les víctimes quedava reduït als pocs familiars que tenien telèfon perquè mai no hauríem gosat telefonar a una casa que no coneguéssim. Trucar i demanar si havien sentit el timbre (si? doncs compte que ve una bicicleta) o si era a Can Casacuberta (no? i com s’ho fan quan plou?) eren els grans clàssics que ens feien petar de riure quan a l’altra banda del telèfon ens seguien la veta fent veure que no ens reconeixien o que no estaven al cas de la diada.

Altres, més estudiades, només funcionaven una vegada i prou (senyal que la broma havia fet forat); com l’any que vaig dur un termos d’aigua calenta en comptes de “llet i cafè” per esmorzar a la meva mare que l’esperava amb candeletes a la botiga. Poruc, vaig fugir abans no ho descobrís i així em vaig perdre la gràcia de les innocentades: la reacció de la víctima.

De força més gran, untar amb pasta de de dents la part de sota de les manetes de les portes, era tan habitual, com provar de posar alguna capsa de cartró al damunt d’una porta mig oberta perquè caigués innòcuament sobre el cap del que l’obrís.

Ara, tot això sembla perdut però en canvi sembla que les innocentades enteses com a “cosa difícil de creure o esperpèntica” siguin una constant de tot l’any. La opció federalista de la doble pregunta, la defensa aferrissada de la constitució espanyola davant de la voluntat dels catalans semblen llufes clavades a l’esquena de Catalunya. Les manifestacions de Rajoy dient que ell està lligat de peus i de mans i no pot permetre la consulta, són innocentades que ningú es pot creure excepte que el sistema polític espanyol no sigui la llufa més gran de la Història. La crida a impedir que exercim la democràcia precisament en nom de la democràcia sembla un embarbussament llufaire...

Vaja, que era molt millor quan les innocentades es limitaven a un sol dia l’any.

2 comentaris:

  1. Evidentment, era molt millor quan les innocentades es limitaven a un dia l'any. El que ens fa al govern espanyol ja passa d'innocentada, és un mal són (com a mínim)!
    Ara bé, m'ha quedat clar que de petit eres un bon jan. A casa en fèiem moltes, d'innocentades: la de can Casacuberta era un clàssic, però sí que gosàvem trucar a cases desconegudes; de llufes n'enganxàvem a coneguts i no coneguts; picar timbres era un costum de tot l'any; lliga els poms de dues vivendes del mateix pis i picar els dos timbres de manera que no poguessin obrir... Crec que se la petita de sis germans em va dotar de facilitat per aquestes coses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em penso que era la vergonya el que em paral·litzava. La possibilitat que em reconeguessin o m'enxampessin em feia pànic...un cop que vàrem fer una mena de picada de timbres al garatge Baus (quan era al carrer Mulleras) tothom va fugir i jo em vaig quedar allà com un estaquirot, rebent el ruixat d'un senyor enfadadíssim perquè cada dia li feien el mateix...

      Elimina

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!