L'art de preguntar.

Preguntar és tot un art. Una pregunta es pot dirigir cap a obtenir la resposta volguda o pot ser absolutament retòrica; pot ser una pregunta oberta que permet tenir molta més informació que les tancades, que són aquelles que es poden respondre amb una simple paraula; fins i tot hi ha preguntes que només tenen una resposta possible.  Per preguntar, cal trobar també el moment adequat per deixar anar la pregunta i saber trobar el to i les paraules adequades...

Jo sempre he estat dels d’anar de cara a barraca: preguntes tancades; blanc o negre; si o no. Trobo que tot plegat és molt més senzill i no deixa lloc al dubte sobretot si qui l’ha de respondre és un interlocutor d’aquells que comença dient que no has formulat la pregunta correcta i prova d’embolicar-te amb una teranyina adverbial. Amb una mica de mala sort et pots trobar donant tu mateix explicacions del perquè de la pregunta.

WWW.racocatala.cat

En el procés cap a la independència de Catalunya, feia mesos que estàvem encallats en “la pregunta”. Finalment, no en tenim una de pregunta sinó dues i sembla que això ha desfermat una mena d’eufòria continguda. No sembla que hi hagi gaire ningú que se la faci prou seva sinó que  més aviat és com un alleujament per veure com s’ha salvat el primer, i ridícul, escull.

Els unionistes que vulguin votar, podran marcar un no rotund a la pregunta “Vol que Catalunya esdevingui un Estat?” i quedar-se tan panxos i tan pinxos esperant a veure què fem la resta. Els que votem que sí a aquesta primera pregunta, tenim més feina per respondre a la pregunta “Vol que aquest estat sigui independent?”. Es suposa que els independentistes votarem que si i que els federalistes votaran que no.

Vaja, que en un sol dat hi ha les opcions independentistes (vot si i si), unionistes (vot no)  i federalistes/terceraviïstes (vot si i no). Això és el que tothom troba lloable.

Però bé, un cop feta la pregunta, com administrem la resposta?. No em refereixo a aspectes tècnics (altres torracollons hi diran la seva: una o dues urnes?; què passa amb els que votin només si a la primera pregunta i res a la segona?..).

Si el “no” a la primera pregunta és majoritari, està clar: en el millor dels casos ens quedem com estem; almenys fins que ho tornem a provar. Si guanya el doble si, també està clar: més o menys curt, negociar la llibertat. Però, encara que sembli improbable, què hauríem de fer si guanyés el Si-No? Com seria un Estat català no independent? No crec que hi hagi ningú capaç d’explicar-ho amb arguments seriosos tenint en compte el que pensa el govern espanyol de tot això.

Hem desencallat la pregunta i hem incorporat el gris per fer-la inclusiva però, nois i noies, la resposta serà blanc o negre: independència o unió.

Ah, per la meva banda: donec perficiam!