divendres, 3 de juny del 2016

Tortosa: Calia haver dit prou.


La setmana passada  hi va haver una encesa polèmica sobre la consulta que l’Ajuntament de Tortosa va decidir de fer sobre el monument franquista que hi ha al mig del riu Ebre quan passa per la ciutat.
Malgrat molts pensem que tot allò que ateny a conceptes i valors tan cívics com la defensa de la democràcia no es poden tractar de forma local, la consulta es va fer amb el silenci del govern i va guanyar, per molta diferència, la opció defensada per l’alcalde tortosí que proposa deixar el monument on es troba, contextualitzar-lo històricament i convertir-lo en un monument de pau.
De les paraules de l’alcalde Bel a la ràdio el mateix dia de la consulta em vaig quedar amb 3 conceptes:
1.       El monument és massa gran per dur-lo a un museu i qualsevol actuació costa diners
2.       No existeix cap projecte per fer la contextualització
3.       La polèmica li ha petat als dits i se’n vol sortir apel·lant al partidisme
Sembla que molts  tortosins s’han sentit ofesos per la opinió dels catalans de fora de Tortosa i ens han dit a que no ho enteníem, que allà “és diferent”.
Perquè és diferent? Què va passar a la Guerra Civil a Tortosa que vegin el monument franquista com alguna cosa que cal mantenir?
Com a la majoria de poblacions catalanes, Tortosa va patir la persecució religiosa i de persones de dretes dels primers mesos de la Guerra Civil. Ciutat episcopal, és fàcil d’imaginar quantes víctimes innocents va causar la fúria descontrolada d’aquells mesos. Més de 200 persones. De fet, la diòcesi de Tortosa és la que va patir percentualment més assassinats de religiosos de tot Catalunya.
A l’abril de 1938, els franquistes varen arribar a les envistes de la ciutat i Tortosa es va convertir en front de guerra. Podem suposar la destrucció que els combats en poblacions poden causar.
Els bombardejos franquistes (italians i alemanys) varen ensorrar barris sencers i varen ensorrar els ponts que creuaven l’Ebre.
Acabada la guerra, la repressió franquista va començar contra els republicans.
Molt de patiment i en canvi, no han volgut girar l’esquena al franquisme que els va bombardejar i represaliar. Majoritàriament han donat la culpa del patiment a la República, han fet el corol·lari a la capgirada de la història que va fer el franquisme, que jutjava els defensors de la República acusant-los de rebel·lió militar.
Algunes veus apunten a la influència enorme que algunes famílies exerceixen a Tortosa (l’anomenat búnquer baldaneta) com a explicació del resultat de la consulta.
Amb el convenciment absolut que els dolors no poden ser subjecte de comparació, que tots són legítims i respectables i que no hi ha rànquings de patiment i destrucció en una guerra civil , vull posar un exemple que conec molt bé de com fer les coses diferents.
A Olot, no hi va haver bombardejos tan grans com a Tortosa i tampoc no va ser front de guerra: els franquistes hi varen arribar quan ja estava tot dat i beneït; però sí que hi va haver assassinats revolucionaris que varen causar un total de 34 víctimes.
A finals d’octubre del 1936 i a ran del rumor que els feixistes es preparaven per desembarcar a Roses, el Comitè Central de les Milícies Antifeixistes va ordenar executar a tots els presoners de dretes. A Olot hi havia 11 detinguts a la presó. Uns eren religiosos, altres comerciants, industrials...uns eren de dretes i altres no; però no hi havia cap membre de la Falange, per exemple, ni cap d’ells havia participat en la sublevació militar. Els religiosos estaven presos per la seva fe, altres estaven detinguts com a càstig per contravenir ordres de la conselleria d’Indústria i els tocava passar uns dies a la presó.
Tots 11 varen ser assassinats i aquelles morts varen caure com una llosa sobre la ciutat. La pena i la tristor de les famílies ha durat durant anys, o dura encara. Alguns varen saber perdonar; altres es varen instal·lar en la rancúnia i l’han mantingut fins avui.
Després de la guerra va arribar la por i la repressió. El règim va robar les víctimes d’aquella nit i d’altres nits de mort a les seves famílies. Algunes d’aquestes famílies els els varen cedir de gust, altres varen veure com se’ls esqueixava el cor de veure com el pare o el germà republicà era vindicat per aquells que eren enemics de les seves idees ...
75 anys més tard, poc després del canvi de govern a l’Ajuntament d’Olot, el 2011, em vaig trobar amb un projecte de “Senyalització dels Espais de Memòria Històrica d’Olot” aprovat per una de les darreres Juntes de Govern Local socialistes que es volia dur a aprovació. No em va costar gaire de convèncer a l’alcalde que no podíem aprovar un projecte que mantenia símbols franquistes a la nostra ciutat.
Tampoc eren gaires, si exceptuem les plaques d’habitatge del Ministerio de la Vivienda , però els símbols franquistes eren ben aparatosos: al cementiri municipal, un panteó, el Panteón de los Caídos, en homenatge als afusellats del Triai i altres víctimes de la violència revolucionària, presidit per una àliga de Sant Joan; al prat del Triai, una creu blanca amb símbols franquistes i els noms dels assassinats allà, sovint vandalitzada per energúmens que creien que els morts allà havien estat executats per franquistes; i també, l’anomenada Tomba dels Militars, que no tenia relació directa amb la Guerra civil però que havia estat catalogada com a monument de la Memòria Històrica.
El projecte el completava la senyalització del Monument als vençuts (que tot i ser relativament recent, es catalogava com a “partidista”) i de l ‘anomenada “fossa dels republicans”; i de la instal·lació d’un enorme plafó amb els noms de totes les víctimes olotines de la Guerra Civil, independentment de quin bàndol fossin.
Va ser feina de mesos. No només es va refer el projecte sinó que vàrem explicar-lo diverses vegades a les famílies que tenien els seus pares i avis enterrats al Panteó dels Caiguts. Uns es varen mostrar bel·ligerants i es varen recolzar en els regidors que PxC i PP tenien al Consistori per presentar una moció que volia aturar-ho tot; altres, més discretament, es mostraven agraïts i ens demanaven respecte i que no els féssim reviure el malson.
Vàrem negociar amb ells els textos que havien d’anar als plafons informatius i vàrem incorporar els suggeriments que ens varen fer i que eren raonables (la majoria). Hi va haver moments durs i moments molt emotius.
Fins i tot el projecte va servir per localitzar la ubicació real de l’antiga fossa comuna on es suposa que hi havia enterrats 28 soldats republicans que havien mort a l’hospital militar d’Olot; localització que va anar precedida de llargues discussions amb els concessionaris del cementiri municipal i amb un grup d’historiadors locals que varen fer les seves aportacions a la proposta de text.
També va servir perquè una família catalana trobés el nom de la seva mare, morta en un bombardeig a Olot, inscrit en el plafó de les víctimes.
Finalment, un bon dia, vàrem fer net i aquella àliga amenaçadora va ser retirada i els símbols de la creu del Triai esborrats.
No penseu que gaire gent va aplaudir. Tot plegat va ser fet entre una certa indiferència de la immensa majoria de la població i només algunes persones ens varen felicitar, la majoria amb discreció i privadesa. Si voleu, hauria estat més fàcil no fer res; donar la culpa a l’anterior govern, com fa avui l’alcalde de Tortosa o, fins i tot, fer un consulta...O mantenir el tabú que feia tants anys que teníem a la ciutat.
Però quan es creu en la importància dels símbols i de la ideologia, quan es creu que gestionar una ciutat no és només asfaltar carrers sinó que els governs han de donar exemple de democràcia i de diàleg, aleshores cal actuar. Amb suavitat amb el dolor legítim  i amb fermesa amb les idees.
L’alcalde de Tortosa deia que el monument es pot contextualitzar i reconvertir però només cal veure qui s’ha alegrat del resultat de la consulta (La Fundación Francisco Franco i la Fundación Yagüe) per acabar de tenir clar que això, no és possible.
En el fons, aquesta és la força dels símbols.
I és per això que no poden ser contextualitzats, perquè són monuments que varen erigir els vencedors; els mateixos que varen arrasar el nostre país, que varen forçar a l’exili a desenes de milers de catalans i que en va executar milers després de la guerra, exercint una revenja que era una neteja ideològica. Es varen assegurar de no tenir adversaris durant 40 anys, amb la mort, la presó i la por.
Aquests símbols han estat durant anys una clatellada diària a les famílies dels represaliats, dels vençuts; durant anys han estat un retret i una amenaça.

Calia haver dit prou.

Per saber alguna cosa del búnquer baldaneta:

Per saber més coses de l’eliminació dels símbols franquistes a Olot:



1 comentari:

  1. Molt enriquidor. Haver-ho viscut en primera persona legitima tot el text.

    ResponElimina

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!