Finalment Olot
ha quedat lliure de símbols franquistes. Aquesta setmana han acabat els
treballs al cementiri i al Triai. La setmana passada (setmana de l’11 de
febrer) es va treure l’àliga del “Monumento a los Caídos” del cementiri
municipal i aquesta s’han acabat d’eliminar les inscripcions franquistes del
mateix monument i les que hi havia a la creu del prat del Triai.
Hem tardat més
d’un any i mig a fer-ho possible seguint tots els tràmits legals, aconseguint
els recursos i parlant (i en algun cas discutint) amb els descendents de les
persones assassinades al Triai.
Per la part que
em toca, em sento orgullós i content.
Estic orgullós
de ser membre d’un equip de govern que ha tingut el coratge de fer el que cap
altre equip de govern de la ciutat havia fet. Fins i tot el darrer govern
socialista volia mantenir el símbols franquistes al lloc on es trobaven des de
fa quasi 75 anys.
Estic orgullós d’haver
contribuït a treure de la nostra ciutat els símbols d’un règim que va provocar
centenars de milers de morts a la Guerra Civil, que va empresonar i afusellar milers
de catalans durant la postguerra i que va empènyer a un nombre similar , entre
ells al bo i millor de la intel·lectualitat catalana de l’època, a un exili de
dècades o definitiu.
Estic content
que tots els Espais de Memòria s’hagin senyalitzat amb plafons informatius que
serviran per conèixer un bocí de la nostra història.
Estic content
que s’hagi instal·lat al cementiri un plafó amb els noms de tots els olotins i
olotines que varen morir per causa directa de la Guerra Civil, sense distinció
de bandositat.
Estic content de
la manera com ho hem fet: amb respecte pel dolor sincer d’aquells que han
reviscut moments tristíssims de la seva infantesa i amb fermesa davant les
amenaces dels que volien mantenir el constant desafiament a la democràcia amb
la presència dels símbols infames i il·legals
A partir d’ara es
coneixerà una mica millor què va passar a Olot durant la Guerra Civil i,
malgrat les queixes d’alguns (molt pocs), altres podran després de molts anys
tenir la tranquil·litat que el seu pare o avi no serà mai més titllat de
franquista; també aquells que la rebel·lió franquista els ho va prendre tot i
només els va deixar la por constant durant la dictadura, se sentiran una mica
més alleujats.
Només em sap
greu que haguem tardat tant. Quasi 38 anys.
Acabo amb un poema que em sembla ben
adient, de Salvador Espriu.
Ídol que vares alçar, imatge del teu
mal.
Un llunyà dia del
nostre hivern,
ja sota l’emparança d’aquest
cel,
al cor de l’enveja
vèiem arrelar
amb esglai el gran crim
de Sepharad:
la infinita tristesa
del pecat
de la guerra sense
victòria entre germans.
Vinguts de l’altra
banda de la mar
als àrids camps sempre
xops de sang,
salvant-nos en el dolor
del treball,
guiant-nos per la llum
del temple recordat,
guanyàvem lentament una
lliure pau.
(Salvador Espriu. La Pell de Brau.).
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!