dissabte, 28 de gener de 2017

El risc de les eleccions constituents



 Avui, tots els independentistes ens hem posat d’acord en la celebració d’un referèndum sobre la independència de Catalunya dins d’aquest any 2017. Tot i que si fem una mica de memòria, aquest referèndum previ a la declaració de la independència no estava contemplat en el programa de la coalició Junts pel Si que va guanyar les eleccions del 27 de setembre de 2015, ni tampoc en el Llibre Blanc del Consell Assessor per a  la Transició Nacional.
Sigui com sigui, la versió actual del Full de Ruta cap a la recuperació de la independència de Catalunya passa per dues etapes: un referèndum perquè els catalans decidim si volem que Catalunya esdevingui un estat independent, i posteriorment unes eleccions constituents per formar el nou
Parlament que liderarà la redacció de la Constitució de la República Catalana i que després l’aprovarà abans de sotmetre-la a un altre referèndum.
Del primer pas, del referèndum, se n’ha parlat i se’n parla prou com perquè ja sigui difícil afegir-hi gaires idees noves.
En canvi, inversemblantment, no em consta que gaire ningú hagi posat el focus en les eleccions constituents posteriors al referèndum. Però detecto una excessiva pressa per fer aquestes eleccions constituents perquè segons la proposta de resolució número 6 que varen presentar conjuntament els grups parlamentaris de JxSi i la CUP el 5 d’octubre de 2016, i que es va aprovar en el Debat sobre la Orientació Política del Govern del dia 6 d’octubre de 2016, les eleccions constituents haurien de celebrar-se en un termini de 6 mesos després de celebrat el referèndum  Tanta pressa, que la meva por és que puguin arribar a ser una segona volta del referèndum per la independència.
El Parlament de Catalunya té avui una majoria independentista que és exigua i que només és suficient després de negociacions, més tenses que no intenses, entre JxSi i la CUP. Negociacions que posen a prova la fortalesa de la coalició governant i també dels votants independentistes que no entenen algunes posicions. La resta del Parlament es divideix entre els inequívocs unionistes de Ciudadanos i PP, els més que probables unionistes del PSC i els indefinits, i indefinibles, parlamentaris de CSQP.
Després del referèndum, aquest serà el Parlament que continuarà havent-hi excepte que alguna de les forces decideixi apostar fort i abandonar-lo per deslegitimar el resultat i tensar la situació, com una extensió del que ja varen fer els grups del PP i C’s de no votar la resolució número 6 abans esmentada en el DOPG. Amb aquest panorama, tot i  les ganes de JxSi d’anar a unes eleccions en un termini relativament breu (deslliurar-se de minories parlamentàries incòmodes, donar per acabat una coalició també incòmoda...), convocar eleccions sense tenir consolidat el nou estat podria suposar un risc considerable.
Al contrari que en el referèndum, els partits unionistes sí que tindrien forts incentius per participar en unes eleccions i intentar revertir la secessió definitiva de Catalunya.  No es podria impedir que hi participessin, perquè fins i tot el CATN en el seu Llibre Blanc per a la Transició Nacional explicita que les eleccions constituents haurien de fer-se amb les mateixes normes electorals existents fins el moment. En aquestes condicions i amb el context d’una Catalunya immersa en el conflicte amb Espanya i amb uns partits unionistes probablement enfollits, hi hauria el risc  de perdre en unes eleccions legislatives allò guanyat en el referèndum. Per evitar-ho, caldria blindar el resultat i per això caldria no només una majoria al Parlament sinó un consens que anés més enllà dels 72 diputats de JxSi i la CUP. Caldria doncs que entre el referèndum i les eleccions constituents passés un temps prou llarg per fer que el procés fos irreversible, la qual cosa implica posar en marxa el nou estat català, aconseguir un cert grau de reconeixement internacional i l’inici de negociacions amb l’Estat espanyol. Cal donar temps perquè el nou statu quo s’assenti, i això no s’aconsegueix amb 6 mesos. Segurament caldria exhaurir la legislatura i ajornar fins el 2019 les eleccions. Amb un espai de 2 anys seria molt més possible que la societat catalana país el resultat del referèndum i que fos molt més possible garantir que qualsevol majoria, dins de les possibles, no aturés o revertís la independència de Catalunya.
En aquest espai de temps es podria iniciar tot el procés de redacció de la Constitució tant des de la participació popular com des d’una comissió parlamentària. És en aquesta tasca de redacció constitucional on es podria obtenir el consens necessari per blindar el resultat del referèndum, aconseguint la cooperació dels diputats de CSQP i, vés a saber, si també dels del PSC, si es convencen, finalment, que les oportunitats socials que ofereix la república catalana són prou àmplies perquè valgui la pena formar part dels que ajudin a crear-la.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!