La pastanaga

Dimarts passat (28 de març de 2017),  Mariano Rajoy va venir a Catalunya a reunir-se amb un grup selecte d’empresaris catalans. Des de força dies abans s’anunciava que aprofitaria la reunió per anunciar grans inversions a Catalunya.

Després de la operació diàleg que va consistir bàsicament en uns quants judicis als polítics catalans que varen organitzar el 9N, a les amenaces i advertiments a la Presidenta del Parlament i als membres de la Mesa, a les declaracions forçades d’un regidor de Vic i de l’alcaldessa de Berga, arriba la operació pastanaga.

Rajoy va anunciar que invertirà 677 milions en desenvolupar el corredor mediterrani fins el 2020, 850 milions en carreteres, 525 als aeroports catalans , 587 als ports catalans i a més 4.000 milions per la xarxa de rodalies fins el 2025. Un total de 6.639 milions d’euros en 8 anys.

Aquestes inversions són absolutament necessàries pel desenvolupament econòmic de Catalunya però  arriben molt tard i envoltades de la sospita, prou fonamentada, de que es quedaran en una simple promesa i que, com ha passat tantes vegades, quedaran incomplertes.

Perquè les promeses d’inversió incomplertes fins avui sumen, segons el càlcul del Departament de Territori, 10.000 milions d’euros.

Un exemple proper és el desdoblament de la N-II a Girona. En els darrers 8 anys només se n’han construït 6 km. També hi ha nombrosos incompliments en infraestructures tan bàsiques com l’aeroport i els accessos al port de Barcelona i que s’han anunciat que rebran inversions però sense concretar-les.

Però segurament que l’exemple més flagrant d’incompliment és el Pla de Rodalies, que el Consejo de Ministros va aprovar a finals del 2009 i que havia de suposar la inversió de 4.000 milions d’euros per millorar les infraestructures de la xarxa ferroviària de rodalies .Just el que aquesta setmana ha promès el President Rajoy. D’aquest Pla, que ja fa 2 anys que ha caducat, només se n’ha aplicat un 5%.

Catalunya aporta aproximadament un 18,9 % del PIB de l’Estat espanyol i aquest era aproximadament el percentatge d’inversions en infraestructures que l’Estat feia a Catalunya fins el 2009. A partir del 2010, coincidint amb l’inici del creixement del moviment independentista, aquest percentatge va anar caient any rere any fins arribar a un mínim, l’any 2015, del 9,9 %.

A partir d’aquestes dades sembla possible deduir que la manca d’inversió és un càstig que l’Estat aplica a Catalunya per haver-se rebel·lat contra l’Estat. Les infraestructures han esta desateses fins que ara el govern espanyol vol aplicar aquell sistema tan antic dels cacics: deixar que amb una deixadesa calculada, una infraestructura arribi al límit de fer fallida per després arribar i salvar-la per obtenir l’agraïment d’aquells que han patit la desídia.

El govern espanyol ens ha ofert diàleg portant els càrrecs electes a la justícia, ha remenat les clavegueres i s’ha vantat d’haver-se carregat el sistema sanitari català i ara, abans del cop de pal, ens ofereix una pastanaga com esquer. Suposen que aquesta estratègia ens farà abandonar les dèries secessionistes i sabrem apreciar les bondats de pertànyer a Espanya.

Només cal fer números per veure que 6.639 milions, tot i ser molts milions, és una quantitat encara inferior al dèficit fiscal de Catalunya respecte l’Estat espanyo que és de 14.000 ó 16.000 milions segons qui els compti i com els compti.

A Catalunya no li calen promeses, li cal ser mestressa dels seus recursos.

Article publicat el 30 de Març de 2017 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot

Post-scriptum: l’enganyifa de la pastanaga va durar menys d’una setmana. Fins que Montoro va afirmar que la inversió a Catalunya durant el 2017 seria menor que el 2016 i deixava oberta la porta perquè la promesa fos efectiva a partir del 2018. 

Era una pastanaga ben pansida.

Curiosament, aquest cap de setmana llegia un article sobre les “dinàmiques de la secessió” i deia textualment que una de les primeres accions que un estat pot fer per evitar la secessió d’una de es seves parts és “fer promeses, i fins i tot arribar a complir-les, d’actuacions econòmiques” per satisfer les demandes de les regions secessionistes. L’estat arriba tard, perquè fins ara ni tan sol havia fet cap promesa sinó que estava instal·lat a la fase de negació.

Les altres dues possibilitats que l’article esmentava son la reforma constitucional i la repressió. La primera sembla absolutament impossible vist que el principal argument fins avui del Gobierno de España  és precisament la impossibilitat d’anar contra la constitució, argument que comport  implícitament la nul·la voluntat d’afrontar la reforma constitucional.

La tercera fase, la repressió, l’han iniciat ja en la seva versió light: imputacions i inhabilitacions dels responsables del 9N i possible processament de la Presidenta del Parlament i dels membres de la Mesa del Parlament que ideològicament són partidaris de la secessió. Els límits de la repressió seran els que la societat toleri. Primer la societat catalana i després l’europea.