dimarts, 16 de maig de 2017

Pelotudo! (Excursió a La Quebrada del Condorito)



El pla del dia era molt atractiu. Recollir el cotxe del lloguer i anar al Parque Nacional de la Quebrada del Condorito per fer una caminada fins arribar al Balcón Norte on amb una mica de sort podríem veure còndors volant.
Vindrien amb nosaltres les companyes de pis de la Júlia: l'Anna i la Raquel.
Com sempre passa quan llogués un cotxe, ens n'esperava una de freda i una de calenta. La freda, que ens havien reservat un cotxe de categoria superior a la que havíem contractat; la calenta, que no hi havia el GPS que havíem reservat. I es que com va reconèixer la noia de la oficina " hauria d'haver comprovat la reserva ahir i no avui quan he arribat". Doncs si, noia.  
Bienvenidos a la Argentina.
El camí cap el parc el vàrem fer en un silenci preocupant perquè començava a ploure, hi havia boira...i tots quatre teníem la sensació que hauríem de canviar de plans perquè ni podríem veure passar els còndors ni tan sols caminar pel parc
A mig camí vàrem parar a comprar herba mate i uns alfajores en una botiga a peu de carretera que era com aquelles botigues de poble de fa anys que venien una mica de tot i també feien d'hostal. Va ser com un viatge a 30-40 anys enrere. Els clients endiumenjats, amb el coll cordat però sense corbata, engominats i amb sabates enllustrades a mirall completaven el quadre retro. Asseguts en taules altes de marbre esmorzaven uns entrepans enormes de crudo, segurament preparant-se per baixar fins a Córdoba a veure el derby local entre el Talleres i el Belgrano.
Proveïts vàrem continuar camí per una carretera plena de revolts i pendents del 40%; plugim i boira. Les condicions ideals per una conducció relaxada. A mig camí vàrem trobar cotxes vetustos (no arribaven a antics) que participaven en un ral·li i que eren els únics que gosaven avançar sense tenir en compte ni la visibilitat, ni els revolts, ni la doble continua pintada a la carretera.
Quan arribàvem a la carena de la Sierra, els núvols es varen esquinçar, la boira va quedar enrere i ens vàrem trobar al mig d'un esplèndid dia de tardor i amb un cel blau i enlluernador. Vàrem respirar tranquils i ens vàrem confessar els uns als altres que fons aleshores no ho vèiem clar.
Després d'uns revolts hi havia com un mirador des del qual es veia la vall coberta per un mar de núvols. Juro que vaig posar l'intermitent amb temps abans de posar-me a la dreta. Ho juro. Tot i així devia infringir alguna norma no escrita de conducció argentina perquè el cotxe que venia darrera nostre ens va obsequiar amb un concert de clàxon i el que venia després amb un sonor i allargassat "Peloooootuuuuuuudooooooooo" que de forma irada i amb mig cos tret per la finestreta va proferir una senyora rubicunda que feia de copilot. Cap de nosaltres va acabar d'entendre què havíem fet per merèixer aquell epítet tan argentí i expressat de forma tan rotunda. Feia poc havíem vist que passar semàfors en vermell no era estrany, com tampoc ho era avançar en doble contínua. Vés a saber què havíem fet malament.
Tot rient de la situació vàrem continuar enfilant-nos però malgrat el que ens deia el GPS, el parc no apareixia enlloc. Cap rètol, cap indicació...res. Finalment, i com bons turistes, vàrem parar a preguntar. Ens havíem passat 6 km! No és que fóssim especialment encantats ni que l'insult ens hagués afectat sinó que en la direcció que anàvem era impossible veure el rètol que només es pot veure en direcció contrària i que a més està posat uns metres endins del caminet que porta a l’entrada del parc.
Un cop al parc, cal deixar el cotxe i registrar-se perquè al final del dia puguin passar comptes de si tothom ha tornat. El camí fins el Balcón Norte està molt ben senyalitzat i és difícil perdre's. Fins i tot per mi. És gairebé pla i de bona petja, transcorre en un paisatge molt obert i es poden veure Las Sierras i els llacs de la zona. La vegetació no és gaire abundant: principalment matolls d'herba alta, tipus sabana, que es mouen amb el vent fent una mena d'onades. El silenci era impressionant. Res, només el nostre trepitjar. Quasi ni vent ni una piuladissa d'ocell.
 

Al cap d'uns 6 km, arribem a la Quebrada del Condorito. El riu Condorito, amb paciència i uns quants milions d'anys, ha separat dues masses rocoses que cauen verticalment sobre el riu. Nosaltres estàvem al Balcón Norte i davant per davant, el Balcón Sur que és on els còndors nien i on només es pot anar acompanyat de guies oficials del Parc.

Només d'arribar allà, vàrem veure una cara coneguda però molt més relaxada: la senyora que m'havia dit pelotudo. Amb menys sonoritat, i havent-nos reconegut, ens va demanar d'on érem (podia haver respost que d'un país on es condueix de forma pelotuda però vàrem anar pel camí recte: Barcelona) i si els podíem fer fotos. Ella també ens va reconèixer si hem de fer cas de les rialleres nervioses.
Uns entrepans boníssims per dinar i un mate per postres amb la Júlia de cebadora i explicant-me tota la cerimònia de com prendre una hierba mate.
De tant en tant, un còndor planava entre els dos balcons , a molta alçada, gairebé sense bategar les ales i s'amagava a les roques del Balcón Sur. Amb el silenci, feia impressió.
Xino-xano, abans que arribés l'hora de tornada obligatòria vàrem fer via cap el cotxe amb la magnífica sensació d'haver vist una cosa collonuda, que imagino que és l'oposat de pelotuda.
La tornada cap a Córdoba ens va oferir el paisatge que la boira del matí ens havia amagat i vàrem començar a entendre perquè als cordovesos els agrada tant passar el cap de setmana a La Sierra.
Després d’una bona dutxa i una cervesa glaçada a Guelmes estàvem a punt per uns clàssics de la cuina argentina: provoletta a la parrilla, mollejas i bife de chorizo amb una ampolla de Malbec.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!