Història d'una fotografia

Quan un dia d’estiu de 2019 en Pere, un company de feina, em va deixar anar a l’aparcament de la feina “He vist una foto en una exposició on surts abraçat a una noia” vaig tenir clar quina foto havia de ser i també quin era el context de la foto. No començaré dient que res no és el que sembla, però la foto en qüestió va ser feta el 27 d’octubre de 2017, davant el Parlament de Catalunya, instants després que es proclamés (o que ens penséssim que es proclamava) la República Catalana. La noia que s’abraça amb força a mi és la meva filla petita, la Júlia.

Sèrie "Catalonia at the Crossroads". Samuel Aranda (www.samuelaranda.net)

Dos anys i mig després, sembla un bon moment per explicar aquell dia i la història d’aquesta foto.

Aquella setmana va ser dura per tothom i pels que havíem estat organitzant actes a favor de la independència i col·laborant perquè tot sortís bé el dia Ú d’Octubre, també ho va ser. Veníem d’on veníem, de la decepció del dia 10, i segur que jo no era pas l’únic que duia una muda de roba al cotxe per si calia baixar a Barcelona a fer piló en algun lloc que fes nosa a les forces d’ocupació. El dimecres 25 al vespre havíem organitzar a cuita corrents un acte a Olot en el qual, en teoria, un diputat-da al Parlament havia de donar informació de primera ma sobre quins serien els propers esdeveniments. Els rumors eren intensos i els nervis ens feien bellugar. Molts parlàvem obertament, i desvergonyidament si voleu, de traïció.

L’acte va ser un petit desastre tot i la gentada que va venir. La diputada Dolors Rovirola va confessar obertament que no tenia cap informació rellevant per donar-nos i que no tenia ni idea del que passaria però ens vàrem agafar a les seves paraules que el divendres 27 sí que es proclamaria la República, cap informació sobre el que vindria després, si estaria “tot a punt” o no. Vaig fer veure que no entenia la intervenció final de l’alcalde quan va prendre la paraula per animar el públic i dir-los que “si no era aquest cop, seria un altre”. Alguns vàrem sortir d’allà amb l’ànima als peus i amb la idea del cap de que arribaríem a algun final que no sabíem, però que seria aviat.

L’endemà, el dijous dia 26, encara va ser pitjor. El rumor de que el president Puigdemont volia convocar eleccions, les dimissions per Twitter, les 155 monedes de plata ens estimulaven, als responsables de les entitats, a fer proclames abrandades a les tertúlies de ràdio i televisió locals. Ens sentíem-nos desemparats per una classes política que no enteníem (i seguim sense entendre) què havien estat fent durant 18 mesos si en el moment decisiu els tremolaven les cames. Havíem estat còmplices d’una enganyifa a gran escala, quan havíem organitzat actes durant mesos i participat activament a la campanya del referèndum? O simplement havíem estat utilitzats? O era tot una immensa improvisació, amb algun objectiu que encara ara no gosem dir en veu alta per vergonya?.

Bé, d’això i de com vàrem arribar a l’Ú d’Octubre del 2017, ja en donaré la meva versió algun altre dia però ara encara és massa aviat.

El dia 27, hi havia nervis però a la feina no es notava gens ni mica que hagués de ser un dia de la transcendència històrica que ens pensàvem que seria. El meu dubte era si calia baixar a Barcelona o es podria viure a distància des d’Olot. Aviat ho vaig tenir clar i al migdia vaig deixar la feina i cap a Barcelona tot escoltant la sessió del Parlament a la ràdio. Va ser impossible poder aparcar vora el Parlament i vaig deixar el cotxe en algun lloc que devia estar a un parell de km Parlament de Catalunya.

Just arribar al Passeig Pujades, esclat d’alegria amb el final de la votació. L’ambient era molt emocionant però no podia evitar de pensar com era que no estava tot ple a vessar de gent, perquè no érem centenars de milers, allà, en el moment més important per Catalunya en molts anys; un moment que havíem preparat i esperat des de feia tants mesos.

Trucades al mòbil, la meva filla que em demanava on era, que venia amb les amigues; la Núria Torres, que estava a l’altra banda del Parc, que es preparava una celebració a Olot al vespre; Ràdio Olot preguntant què passaria a partir d’aquell moment, i jo motivadíssim dient que s’aplicarien les lleis previstes i que quedàvem desvinculats de la legislació espanyola encara que el govern espanyol, amb el suport de quasi tots els partits havia aprovat l’aplicació de l’article 155... ai, senyor la meva innocència i supèrbia.

Quan la Júlia va arribar, ens vàrem fer una abraçada molt emocionada; però aquesta no és la de la foto. L’abraçada de la foto va ser uns minuts després quan ens vàrem apropar a la pantalla gegant i vàrem poder seguir el discurs del Vicepresident Junqueras, que ens va sorprendre pel to i contingut. En aquell moment, va esclatar l’alegria i ens vàrem tornar a abraçar. Vaig veure com un noi ens feia una foto i m’hi vaig adreçar per saber per quin mitjà treballava; sense badar boca, em va ensenyar la credencial del The New York Times i vàrem parlar uns instants en anglès.

Després vaig anar saludant i abraçant alcaldes garrotxins que sortien amb la vara i tornaven cap a casa. Recordo en Mia Corominas, alcalde d’Olot i l’Eduard Llorà, alcalde de Les Planes d’Hostoles que són els que vaig saludar mes efusivament i amb qui he tingut més relació, però per davant nostre en varen passar una bona colla.

Després va venir el missatge d’anar fins a la Plaça Sant Jaume. El recorregut va ser impressionant i aleshores em va abandonar la sensació de poca gent. Els carrers estaven atapeïts de gent que anava amunt, i de persones a la vorera que aplaudien (i de turistes que feien cara de no entendre res), els balcons també plens de gent cridant...era el moment d’eclosió d’alegria popular que sempre havia imaginat que viuria aquell dia.

A la Plaça Sant Jaume ja havia començat un concert que es va anar allargant hores i hores (o almenys a mi se’m va fer llarguíssim) sense que veiéssim cap moviment al Palau. Ningú no va sortir al balcó, ningú no va arriar la bandera espanyola...només grups de música i personatges del Polònia que ens volien entretenir, tot esperant el que mai no va passar.

Cansat i amb mal de peus, i amb la mosca al nas, vaig marxar que la plaça encara vessava de gent per anar a sopar amb la Teresa, la seva germana i cunyat i uns amics que varen tenir la gentilesa de convidar-nos per celebrar la República Catalana. Pel camí, la comissaria del CPN de Via Laietana estava fortament custodiada i semblava que tot Barcelona fos independentista si havia de fer cas de les estelades i l’alegria que hi havia arreu. Naturalment, la unanimitat era lluny però també sabíem que no existiria. Ni existirà, alguns en fem prou amb una majoria, per exigua que sigui.

Vàrem sopar en un dels restaurants burgesos de Barcelona, en una taula parada per una quinzena i allà vàrem deixar anar la gana i la set i la xerrera i els diversos neguits. Vàrem parlar de les pors d’alguns i de les il·lusions de la majoria. A les postres, el nostre amfitrió va demanar al propietari del restaurant i uns cambrers que brindessin amb nosaltres per la República Catalana. Sempre recordaré la cara de tres déus i la mirada baixa dels cambrers en aquell brindis... no sé si era de cansament, de resignació o d’emprenyament profunds però era obvi que no compartien amb nosaltres l’entusiasme republicà.

La tornada, plena de mals presagis pels comentaris a la ràdio que donaven molt més ressò al 155 que a la República i que anaven, amb tota la crueltat del mon, posant damunt la taula i al descobert els mateixos dubtes que havíem tingut però que no havíem reconegut, enduts per l’eufòria.

L’endemà, dissabte, i l’endemà passat, diumenge...en fi.

Els dies següents vaig rastrejar el The New York Times (si he de ser sincer ja no recordava si era aquest diari o el Washington Post...) i no vaig ser capaç de trobar la foto. Quasi me’n vaig oblidar fins el comentari d’en Pere. La pista definitiva va ser el nom del fotògraf: Samuel Aranda. A partir d’aquí, vaig trobar el seu web (www.samuelaranda.net) i en una de les galeries del seus treballs (Catalonia at the Crossroads) hi havia la foto!

El contacte va ser ràpid però degut a la seva feina que el porta a viatjar arreu del mon, va costar de trobar el moment de visitar el seu estudi i poder tenir una còpia de la foto. En Samuel és un jove amabilíssim i té la sort de tenir un somriure franc que segur que li facilita moltíssim la seva de feina de fotografiar conflictes i problemes migratoris i socials arreu del mon. L‘any 2012, va guanyar el World Press Photo Award per una de les seves imatges de la revolta al Iemen publicada al The New York Times. Us recomano que examineu el seu web i l’obra extraordinària  que hi té penjada.

O sigui que, encara que com em va deixar clar en Pere, només se’m conegui pel nas i la calba, quants de vosaltres podeu presumir de sortir en una foto d’un premiat al World Press Photo? I de tenir-ne una còpia numerada i signada?  Una foto que, a més va sortir al The New York Times i al de Volkskrant (tinc pendent de trobar les referències).

La història rere la foto, molts sí que l’heu viscuda igual que jo. I potser teniu, o heu tingut, les mateixes sensacions estranyes que us explico aquí, amb l’excusa de parlar-vos d’una fotografia.