Autor: Toni Strubell i Trueta.
Primer de tot, un respecte cap a l’autor, autèntic lluitador per la causa nacional que hi ha invertit temps, energia i ,segons m’expliquen, quasi la salut.
Novament un llibre per convençuts de que l’ independència del país és la única solució als problemes, que són ben reals i amb signes dolorosament palpables, a la mala relació amb Espanya. De totes maneres, l’enfocament és original. Realment, si un criptounionista el llegeix amb atenció només podrà mantenir la seva posició des del cinisme més absoluta. El seguit d’exemples, que es poden trobar a les hemeroteques, ben recents de com Espanya s’ha construït des del franquisme i com s’ha perpetuat després de la mort del dictador sense cap mena de vergonya per part dels seus dirigents; sense el menor rubor i sense cap mena de gest de noblesa i dignitat afegeix un nou motiu per ser independentista: ser ciutadà espanyol fa vergonya.
Uns quants conceptes que es mereixen (un verb ben pretensiós essent jo qui l’usa parlant d’aquest llibre) comentaris:
- El capítol “ens vam inventar Macià”?. Brillant. La tesi és que Macià no enganyava, tothom sabia que havia format un petit exèrcit per envair Catalunya (els famosos i poc explicats, trobo, “fets” de Prats de Molló); que tenia per objectiu proclamar la República Catalana i, en un context de problemàtica social enormement més complexa que avui, els catalans el varen votar massivament. I un cop va haver-hi de renunciar, el varen tornar a votar.
Ens cal avui, el 2009, un altre Macià; un home o una dona, capaç d’aglutinar vots, de canalitzar l’energia en la mateixa direcció: la independència d’Espanya. Un Macià renovat que no li tremoli el pols i en el moment de la veritat, després de la proclamació de la independència, no li tremoli el pols i es mantingui ferm. Valent i convençut que la raó i la força i voluntat dels catalans estan majoritàriament del seu costat.
- La subordinació del psc al PSOE (les majúscules i minúscules estan posades expressament per reforçar el concepte) exemplaritzat amb la presència de ZP (quin personatge tan nefast per llefiscós, mentider, populista, demagog, xaró i buit) al balcó de la Generalitat el dia de la proclamació de Pasqual Maragall com a president; i en la defenestració del mateix Maragall al mostrar-se díscol davant de la posició espanyolista dels seus barons i baronesses i del comitè central espanyol.
Recomanat a unionistes convençuts i a socialistes espanyolistes, a veure si els ve un atac de lucidesa i, si la poca vergonya que els pot quedar no se’ls menja, quan els desconnectin del desfibril·lador s’apunten a una opció sobiranista de veritat.
No recomanat als fills dels anteriors. Res pitjor que avergonyir-se dels pares.
divendres, 14 d’agost del 2009
dimecres, 12 d’agost del 2009
Lectures d’estiu (4). La ruta blava. Viatge a les mars del Sud.
Autor: Josep Mª de Sagarra.
Un altre clàssic per aquest estiu. No sé pas quina tria he fet que m’he farcit de clàssics. En qualsevol cas, un llibre magnífic. L’autor descriu el viatge i estada a Tahití a finals de 1936, acompanyat de la seva esposa (per cert, quasi absent durant tot el relat, on predomina la primera persona del singular). El llibre té 3 parts principals: el viatge per mar, l’estada a Tahití i les seves coneixences polinèsies. Complementen el llibre dos capítols breus; el darrer dels quals descriu el viatge de tornada.
Per mi, la primera part és la millor i on surt a la llum la sornegueria tan catalana de Sagarra a l’hora de descriure els companys de viatge i els usos i costums del vaixell amb el que fan la travessia. Lluny del que avui en diríem llenguatge políticament correcte, descriu sense manies els passatgers (jueus, homosexuals, lesbianes...) i endevina o sap les motivacions (ben allunyades dels somnis d’aventures sinó que sembla que tothom fuig d’alguna cosa, com de fet, el mateix autor) que tenen per emprendre aquest viatge cap al que hom suposa que és el paradís terrenal: les llunyanes illes de la Polinèsia. La descripció dels detalls de la vestimenta, del comportament són deliciosos i a voltes divertits com quan descriu el color d’una faldilla com a “verd regadora”. Potser carrega una mica les tintes en les orientacions sexuals dels passatgers però al 36...ja se sap.
L’arribada i vida a Tahití sembla que no va acabar de fer-li el pes si hem de fer cas del segon capítol: tot és massa brut i pudent, les comoditats inexistents, els costums ancestrals dels tahitians han estat bandejats per una acció combinada de l’estat francès (quins mestres en això d’anorrear cultures!) i els missioners cristians (protestants i catòlics); la promiscuïtat sexual la troba immoral; la presència dels comerciants xinesos, molesta; els perills per la salut (elefantiasi, infeccions) són omnipresents, etc.. Sorprèn que ell hi patís tant i en canvi, altres viatgers (els americans) semblen divertir-se d’allò més per acabar de fer-li la guitza. Suposo que hi ha qui viatge amb els ulls oberts i qui viatja a la Polinèsia com aniria a qualsevol altre lloc; ja trobem el 1937 la diferència entre viatgers i turistes.
En la tercera part, Sagarra fa un retrat de personatges tahitians que li serveix d’excusa per fer una descripció dels costums del país; de forma quasi quirúrgica el seu bisturí esmolat dissecciona aspectes com la poligàmia, la religió, l’establiment de la primera sala de cinema o les relacions familiars.
Un llibre deliciós per gaudir de l’estil narratiu de Sagarra.
No recomanat als somniadors de paraïsos terrenals; si al 1937 ja ho troba enborderit, què no deu ser ara.
Un altre clàssic per aquest estiu. No sé pas quina tria he fet que m’he farcit de clàssics. En qualsevol cas, un llibre magnífic. L’autor descriu el viatge i estada a Tahití a finals de 1936, acompanyat de la seva esposa (per cert, quasi absent durant tot el relat, on predomina la primera persona del singular). El llibre té 3 parts principals: el viatge per mar, l’estada a Tahití i les seves coneixences polinèsies. Complementen el llibre dos capítols breus; el darrer dels quals descriu el viatge de tornada.
Per mi, la primera part és la millor i on surt a la llum la sornegueria tan catalana de Sagarra a l’hora de descriure els companys de viatge i els usos i costums del vaixell amb el que fan la travessia. Lluny del que avui en diríem llenguatge políticament correcte, descriu sense manies els passatgers (jueus, homosexuals, lesbianes...) i endevina o sap les motivacions (ben allunyades dels somnis d’aventures sinó que sembla que tothom fuig d’alguna cosa, com de fet, el mateix autor) que tenen per emprendre aquest viatge cap al que hom suposa que és el paradís terrenal: les llunyanes illes de la Polinèsia. La descripció dels detalls de la vestimenta, del comportament són deliciosos i a voltes divertits com quan descriu el color d’una faldilla com a “verd regadora”. Potser carrega una mica les tintes en les orientacions sexuals dels passatgers però al 36...ja se sap.
L’arribada i vida a Tahití sembla que no va acabar de fer-li el pes si hem de fer cas del segon capítol: tot és massa brut i pudent, les comoditats inexistents, els costums ancestrals dels tahitians han estat bandejats per una acció combinada de l’estat francès (quins mestres en això d’anorrear cultures!) i els missioners cristians (protestants i catòlics); la promiscuïtat sexual la troba immoral; la presència dels comerciants xinesos, molesta; els perills per la salut (elefantiasi, infeccions) són omnipresents, etc.. Sorprèn que ell hi patís tant i en canvi, altres viatgers (els americans) semblen divertir-se d’allò més per acabar de fer-li la guitza. Suposo que hi ha qui viatge amb els ulls oberts i qui viatja a la Polinèsia com aniria a qualsevol altre lloc; ja trobem el 1937 la diferència entre viatgers i turistes.
En la tercera part, Sagarra fa un retrat de personatges tahitians que li serveix d’excusa per fer una descripció dels costums del país; de forma quasi quirúrgica el seu bisturí esmolat dissecciona aspectes com la poligàmia, la religió, l’establiment de la primera sala de cinema o les relacions familiars.
Un llibre deliciós per gaudir de l’estil narratiu de Sagarra.
No recomanat als somniadors de paraïsos terrenals; si al 1937 ja ho troba enborderit, què no deu ser ara.
dimarts, 11 d’agost del 2009
Lectures d’estiu (3). Ara és l’hora, catalans!
Autor: Enric Vila Casas.
Un llibre per convençuts escrit per algú que va tardar a convèncer-se que la única manera possible de relacionar-se entre Catalunya i Espanya és poder parlar d’estat a estat. En cas contrari, si l’únic estat continua essent Espanya el diàleg és impossible (i aquí apunto jo: i si Catalunya fos un estat...de què hauríem de tenir un diàleg amb Espanya que anés més enllà del que podríem i hauríem de tenir amb els altres estats membres de la UE?).
El punt de partida del llibre és impagable: la vigència inqüestionable de la Declaració d’Independència dels Estats Units, i la seva aplicabilitat al cas de Catalunya, actualitzant els greuges i fent les necessàries substitucions de Gran Bretanya/Anglaterra per Espanya. Realment impressionant.
L’autor declara que ha fet un viatge ideològic des del possibilisme autonomista fins l’independentisme i s’ha convençut, a base de garrotades, que aquest és l’únic camí possible. Amb el màxim respecte i admiració: benvingut!
Hi ha un repàs general, que sempre va bé, als arguments històrics que venen a demostrar el constant puteig que Espanya ha exercit sobre Catalunya des dels Reis Catòlics fins arribar als nostres dies, amb les mentides de ZP (l’anomena ZPinotxo), el frau de l’Estatut, les enrabiades del cas de Rodalies, etc..passant pels assassinats de Carrasco i Formiguera, Sunyol...i per l’afer de Banca Catalana. Un repàs que serveix per carregar-nos de raons però que no ens dóna, crec, la raó de forma automàtica.
Interessant però gens trencador: ofereix com a alternativa la celebració d’un referèndum d’autodeterminació; cosa que qui escriu aquestes ratlles, ja descarta perquè depèn d’Espanya.
Cal trencar les regles del joc.
Recomanat a convençuts de primera volada que encara tenen una certa por i angúnia, i a unionistes de bona fe a veure si se’n convenç algun.
No cal als independentistes acomplexats i que tenen com a única raó el “perquè volem”.
Un llibre per convençuts escrit per algú que va tardar a convèncer-se que la única manera possible de relacionar-se entre Catalunya i Espanya és poder parlar d’estat a estat. En cas contrari, si l’únic estat continua essent Espanya el diàleg és impossible (i aquí apunto jo: i si Catalunya fos un estat...de què hauríem de tenir un diàleg amb Espanya que anés més enllà del que podríem i hauríem de tenir amb els altres estats membres de la UE?).
El punt de partida del llibre és impagable: la vigència inqüestionable de la Declaració d’Independència dels Estats Units, i la seva aplicabilitat al cas de Catalunya, actualitzant els greuges i fent les necessàries substitucions de Gran Bretanya/Anglaterra per Espanya. Realment impressionant.
L’autor declara que ha fet un viatge ideològic des del possibilisme autonomista fins l’independentisme i s’ha convençut, a base de garrotades, que aquest és l’únic camí possible. Amb el màxim respecte i admiració: benvingut!
Hi ha un repàs general, que sempre va bé, als arguments històrics que venen a demostrar el constant puteig que Espanya ha exercit sobre Catalunya des dels Reis Catòlics fins arribar als nostres dies, amb les mentides de ZP (l’anomena ZPinotxo), el frau de l’Estatut, les enrabiades del cas de Rodalies, etc..passant pels assassinats de Carrasco i Formiguera, Sunyol...i per l’afer de Banca Catalana. Un repàs que serveix per carregar-nos de raons però que no ens dóna, crec, la raó de forma automàtica.
Interessant però gens trencador: ofereix com a alternativa la celebració d’un referèndum d’autodeterminació; cosa que qui escriu aquestes ratlles, ja descarta perquè depèn d’Espanya.
Cal trencar les regles del joc.
Recomanat a convençuts de primera volada que encara tenen una certa por i angúnia, i a unionistes de bona fe a veure si se’n convenç algun.
No cal als independentistes acomplexats i que tenen com a única raó el “perquè volem”.
divendres, 7 d’agost del 2009
Gastromusical: Pascal Comelade i Enric Casasses.
Aquest post serà dels llarguets. I dels que segurament aniré revisant.
Deu fer dos o tres anys, com aquell que res, un vespre a Olot vàrem anar a fer allò tan olotí de treure el nas al concert que s’anunciava un dijous del mes de juliol davant les escales de Sant Esteve. L’anunci de sentir música interpretada amb instruments de joguina semblava una excentricitat que podia tenir el seu què. I cal reconèixer que superada la perplexitat inicial, provocadora, de la cacofonia de la primera peça que com un avís deixava clar “això podria anar per aquí”, es varen impulsar les melodies circulars, espiral·lenques (no cec que aquest mot existeixi), extraordinàriament evocadores que acompanyaven de forma impecable la dicció de Casasses, un mestre dels punts suspensius. Crec que vaig estar amb la boca oberta durant tota l’estona que va durar l’espectacle, hipnotitzat i captivat pel so dels instruments, per la melodia, pel virtuosisme dels músics, per la dicció impecable del poeta. L’endemà no podia parlar de res més i després d’un munt d’anys em vaig poder aplicar l’adjectiu “entusiasmat”. I va començar la recerca imparable del CD. Per mi era absolutament incomprensible que no estigués editat; i va tardar encara més d’un any a aparèixer l’extraordinari “La manera més salvatge”. Encara recordo el dia que vaig arribar a casa enarborant-lo com mai havia fet amb res; bé, potser amb aquell cistell d’escarlots.
I dimecres passat, a la ballada de sardanes de L’Escala hi havia un noi esprimatxat, cabells grisos fins a mitja esquena, avarques als peus, texans i camisa de quadres. Per primer cop a la meva vida m’hi vaig adreçar per demanar-li “perdona, ets l’Enric Casasses?”. Quasi a l’unisó un senyor més gran, el seu pare vaig deduir, i ell em diuen “de moment, si que l’és, que el sóc”. I un somriure tímid. “Res, que només et volia dir que el dia que vàreu actuar a Olot amb en Pascal Comelade va ser un regal dels que la vida et dóna a vegades; molt poques vegades”. Ho va reconèixer “si, aquella nit va ser molt especial”. Encaixada i un “disculpa’m no et molesto més” per part meva.
I ahir...Gastromusical: 55 € amb sopar, 15 només el concert. Tan barat...que no entenc com la cua no arribava a Figueres. És que Catalunya ignora aquests genis?
Anem a pams. Llloc: El Molí de l’Escala, un lloc impressionant. Atenent els precs de la organització d’arribar puntuals, a les 9 zero zero aparcàvem el cotxe. Confirmada la reserva i pagament, ens ensenyen la tauka. Osti...segona fila, just darrera els patrocinadors, segur que només val 55 €? Segur que podem estar asseguts a 5 metres de l’escenari tota l’estona? Segur que no desmuntaran les taules? Segur. Segur. Segur.
Aperitiu al jardí. Correcte, com ha de ser: ni un despropòsit no gasiu; 3 ó 4 variants i beguda a dojo. Com ha de ser: a dos quarts de 10, avis que anem passant cap a dins. Breu presentació de l’acte i descripció del menú per part d’en Jordi Jacas que ja avisa que el menú és “per jugar”. I som-hi! Un menú in crescendo que deixa l’esperit a punt per l’espectacle. De primer tiramisú de salmó. Finíssim: una base de lleugeríssima de pa de pessic, escuma de mascarpone, repetim pel mateix ordre i damunt salmó fumat. Escuma de mandarina per un toc cítric. Blanc de blancs de Sumarroca. Molt bé.
De segon, macedònia de porc. Dauets de “les parts més nobles del porc” que bromes obscenes a banda, vàrem identificar com a cansalada del coll, llom i...una altra. Salsa fosca de pernil i boles de meló. Santa Creu de Creixà, de Sumarroca. Millor que el primer.
I de postres...torró de foie. Un paral·lelepípede perfecte de foie fresc trinxat amb xocolata. Si t’agrada el foie com a mi...increïble. A més amb la gràcia de no haver fet una barreja completament perfecta, de manera que una cullerada tenia molt gust de xocolata, la següent de foie, a la tercera trobaves cristallets de sal Maldon... un somni de postres. Sumarroca Brut Reserva. Genial.
I si tot havia d’anar in crescendo, després d’un parlament intranscendent d’una personalitat de la qual ometré el nom, arriba el concert. 5 personatges damunt l’escenari. Casasses al centre, amb una carpeta que conté el que recitarà, a la seva dreta un baix, darrera una guitarra de joguina i altres estris que aniran apareixent (Ivan Telefunken, quin geni); darrera de tot una bateria; i a l’esquerra amb una timidesa quasi esquerpa Pascal Comelade, l’home de les patilles caló, assegut davant d’un piano de cua i amb un pianet al costat.
Silenci escèptic, alguna rialleta...i comença la mateixa cacofonia de fa anys a Olot; el mateix joc. I a mi em torna a venir el mateix nus a la gola. Barregen poemes de Casasses amb altres de Riba i de Salvat Papasseit i altres...estan quasi a punt de fer-me plorar quan Casasses recita Verdaguer i els músics reinterpreten “Knocking on Heaven’s door”, a mi que des que va morir el meu pare fa 15 anys només he plorat un cop. I segueixen sense descans alternant peces del CD que abans he esmentat amb altres.
Durant una hora i poc més, el meu cor queda en suspens, agafat d’un tel prim com un paper de ceba, i els ulls se m’omplen d’emoció; crec que vaig estar en apnea tota l’estona.. Vaig de bòlit mirant els gestos de Casassas, els moviments de muscles de Comelade, hieràtic, impassible, tocant el pianet; la velocitat dels dits del baix; flipant com es pot tocar una guitarra elèctrica de joguina amb un arquet, o imitar l’efecte wah-wah d’una Fender cantant amb una tassa davant la boca; gaudint amb els canvis d’intensitat de la bateria, amb la dicció del poeta...que acaba cada peça amb uns tocs de triangle i un somriure murri i tímid, mirant al terra, com si digués...”i aquesta... us ha agradat...OI?”. No em puc creure tanta bellesa i genialitat. Aquest parell s’haurien d’estudiar a les escoles i instituts, Catalunya ho agrairia a la llarga.
Quin parell. Comelade i Casasses. Pascal i Enric. Quina sort de tenir-los; quina dissort que tenen de ser catalans...perquè en un altre país, nord enllà segurament, on diuen que la gent és culta i és segur que estimen els seus artistes, hi hauria cua per emocionar-se amb el que fan.
Encara no entenc.... perquè la cua no arribava a Figueres, perquè no hi ha una actuació al Palau per ells; perquè no surten al TN; ni a la llista dels més venuts; perquè la majoria de gent no saben de qui els parlo.
Deu fer dos o tres anys, com aquell que res, un vespre a Olot vàrem anar a fer allò tan olotí de treure el nas al concert que s’anunciava un dijous del mes de juliol davant les escales de Sant Esteve. L’anunci de sentir música interpretada amb instruments de joguina semblava una excentricitat que podia tenir el seu què. I cal reconèixer que superada la perplexitat inicial, provocadora, de la cacofonia de la primera peça que com un avís deixava clar “això podria anar per aquí”, es varen impulsar les melodies circulars, espiral·lenques (no cec que aquest mot existeixi), extraordinàriament evocadores que acompanyaven de forma impecable la dicció de Casasses, un mestre dels punts suspensius. Crec que vaig estar amb la boca oberta durant tota l’estona que va durar l’espectacle, hipnotitzat i captivat pel so dels instruments, per la melodia, pel virtuosisme dels músics, per la dicció impecable del poeta. L’endemà no podia parlar de res més i després d’un munt d’anys em vaig poder aplicar l’adjectiu “entusiasmat”. I va començar la recerca imparable del CD. Per mi era absolutament incomprensible que no estigués editat; i va tardar encara més d’un any a aparèixer l’extraordinari “La manera més salvatge”. Encara recordo el dia que vaig arribar a casa enarborant-lo com mai havia fet amb res; bé, potser amb aquell cistell d’escarlots.
I dimecres passat, a la ballada de sardanes de L’Escala hi havia un noi esprimatxat, cabells grisos fins a mitja esquena, avarques als peus, texans i camisa de quadres. Per primer cop a la meva vida m’hi vaig adreçar per demanar-li “perdona, ets l’Enric Casasses?”. Quasi a l’unisó un senyor més gran, el seu pare vaig deduir, i ell em diuen “de moment, si que l’és, que el sóc”. I un somriure tímid. “Res, que només et volia dir que el dia que vàreu actuar a Olot amb en Pascal Comelade va ser un regal dels que la vida et dóna a vegades; molt poques vegades”. Ho va reconèixer “si, aquella nit va ser molt especial”. Encaixada i un “disculpa’m no et molesto més” per part meva.
I ahir...Gastromusical: 55 € amb sopar, 15 només el concert. Tan barat...que no entenc com la cua no arribava a Figueres. És que Catalunya ignora aquests genis?
Anem a pams. Llloc: El Molí de l’Escala, un lloc impressionant. Atenent els precs de la organització d’arribar puntuals, a les 9 zero zero aparcàvem el cotxe. Confirmada la reserva i pagament, ens ensenyen la tauka. Osti...segona fila, just darrera els patrocinadors, segur que només val 55 €? Segur que podem estar asseguts a 5 metres de l’escenari tota l’estona? Segur que no desmuntaran les taules? Segur. Segur. Segur.
Aperitiu al jardí. Correcte, com ha de ser: ni un despropòsit no gasiu; 3 ó 4 variants i beguda a dojo. Com ha de ser: a dos quarts de 10, avis que anem passant cap a dins. Breu presentació de l’acte i descripció del menú per part d’en Jordi Jacas que ja avisa que el menú és “per jugar”. I som-hi! Un menú in crescendo que deixa l’esperit a punt per l’espectacle. De primer tiramisú de salmó. Finíssim: una base de lleugeríssima de pa de pessic, escuma de mascarpone, repetim pel mateix ordre i damunt salmó fumat. Escuma de mandarina per un toc cítric. Blanc de blancs de Sumarroca. Molt bé.
De segon, macedònia de porc. Dauets de “les parts més nobles del porc” que bromes obscenes a banda, vàrem identificar com a cansalada del coll, llom i...una altra. Salsa fosca de pernil i boles de meló. Santa Creu de Creixà, de Sumarroca. Millor que el primer.
I de postres...torró de foie. Un paral·lelepípede perfecte de foie fresc trinxat amb xocolata. Si t’agrada el foie com a mi...increïble. A més amb la gràcia de no haver fet una barreja completament perfecta, de manera que una cullerada tenia molt gust de xocolata, la següent de foie, a la tercera trobaves cristallets de sal Maldon... un somni de postres. Sumarroca Brut Reserva. Genial.
I si tot havia d’anar in crescendo, després d’un parlament intranscendent d’una personalitat de la qual ometré el nom, arriba el concert. 5 personatges damunt l’escenari. Casasses al centre, amb una carpeta que conté el que recitarà, a la seva dreta un baix, darrera una guitarra de joguina i altres estris que aniran apareixent (Ivan Telefunken, quin geni); darrera de tot una bateria; i a l’esquerra amb una timidesa quasi esquerpa Pascal Comelade, l’home de les patilles caló, assegut davant d’un piano de cua i amb un pianet al costat.
Silenci escèptic, alguna rialleta...i comença la mateixa cacofonia de fa anys a Olot; el mateix joc. I a mi em torna a venir el mateix nus a la gola. Barregen poemes de Casasses amb altres de Riba i de Salvat Papasseit i altres...estan quasi a punt de fer-me plorar quan Casasses recita Verdaguer i els músics reinterpreten “Knocking on Heaven’s door”, a mi que des que va morir el meu pare fa 15 anys només he plorat un cop. I segueixen sense descans alternant peces del CD que abans he esmentat amb altres.
Durant una hora i poc més, el meu cor queda en suspens, agafat d’un tel prim com un paper de ceba, i els ulls se m’omplen d’emoció; crec que vaig estar en apnea tota l’estona.. Vaig de bòlit mirant els gestos de Casassas, els moviments de muscles de Comelade, hieràtic, impassible, tocant el pianet; la velocitat dels dits del baix; flipant com es pot tocar una guitarra elèctrica de joguina amb un arquet, o imitar l’efecte wah-wah d’una Fender cantant amb una tassa davant la boca; gaudint amb els canvis d’intensitat de la bateria, amb la dicció del poeta...que acaba cada peça amb uns tocs de triangle i un somriure murri i tímid, mirant al terra, com si digués...”i aquesta... us ha agradat...OI?”. No em puc creure tanta bellesa i genialitat. Aquest parell s’haurien d’estudiar a les escoles i instituts, Catalunya ho agrairia a la llarga.
Quin parell. Comelade i Casasses. Pascal i Enric. Quina sort de tenir-los; quina dissort que tenen de ser catalans...perquè en un altre país, nord enllà segurament, on diuen que la gent és culta i és segur que estimen els seus artistes, hi hauria cua per emocionar-se amb el que fan.
Encara no entenc.... perquè la cua no arribava a Figueres, perquè no hi ha una actuació al Palau per ells; perquè no surten al TN; ni a la llista dels més venuts; perquè la majoria de gent no saben de qui els parlo.
dimecres, 5 d’agost del 2009
Lectures d’estiu (2). Els catalans.
Autor: Patrick O’Brian. El mateix autor de “Capità de Navili” i dels llibres de la saga del capità Auubrey, que va inspirar “Master and Comander”.
D’entrada error important meu. Recordava la crítica quan va sortir el llibre i creia que parlava de Collioure; això i la flaca que tinc per aquesta vila, varen ser de gran influència a l’hora de decidir-me a comprar-lo. I creia veure en la foto de la portada, el passeig que voreja la muralla del castell, on tant fàcil és mullar-te les sabates. Els enganys del subconscient, la foto és de L’Escala....
La novel•la...escrita als anys cinquanta del segle passat i es nota molt. El tema de la novel•la, avui no donaria ni per una nota curta. Alain Roig torna a la seva vila acuitat per les cartes de la família que reclama la seva influència per convèncer el seu cosí, ric advocat i alcalde del poble que desisteixi de casar-se amb Madeleine, la bellesa local que fa poc ha estat abandonada pel tarambana del seu marit. Els intents de convèncer el cosí són, lògicament en va i el desenllaç absolutament previsible.
Pel que fa al títol igualment es podia haver anomenat “els veremadors” o “els cosins”. L’esment als catalans són escassos, i vistos com una curiositat rústica local en contrapunt a la serenor i savoir faire dels francesos. Ja comencem malament amb la definició del català a la pàgina 21 “..cap altra llengua més harmoniosa no el podria emocionar mai. No era una llengua bella, estava disposat a admetre, i la gent que la parlava no eren ni ben plantats ni ben educats”. En fi... tot d’aquest to. El traductor ens adverteix quan hi ha expressions en català a l’original, no fos cas; tot i que posats a criticar li podríem retreure si als anys cinquanta el vocable “supertunejat” aplicat a les modificacions fetes en un automòbil ja es feia servir. Finalment, per acabar la decepció la descripció que fa de la ballada de sardanes. Només algú que mai no n’hagi ballat ni mai hagi preguntat a ningú sobre com es ballen, ho podria fer tant espès. Suposo que a un englishman si li pot perdonar.
Recomanat a tietes solteres de 60 anys cap amunt amb esperit romàntic. No recomanat a la resta.
D’entrada error important meu. Recordava la crítica quan va sortir el llibre i creia que parlava de Collioure; això i la flaca que tinc per aquesta vila, varen ser de gran influència a l’hora de decidir-me a comprar-lo. I creia veure en la foto de la portada, el passeig que voreja la muralla del castell, on tant fàcil és mullar-te les sabates. Els enganys del subconscient, la foto és de L’Escala....
La novel•la...escrita als anys cinquanta del segle passat i es nota molt. El tema de la novel•la, avui no donaria ni per una nota curta. Alain Roig torna a la seva vila acuitat per les cartes de la família que reclama la seva influència per convèncer el seu cosí, ric advocat i alcalde del poble que desisteixi de casar-se amb Madeleine, la bellesa local que fa poc ha estat abandonada pel tarambana del seu marit. Els intents de convèncer el cosí són, lògicament en va i el desenllaç absolutament previsible.
Pel que fa al títol igualment es podia haver anomenat “els veremadors” o “els cosins”. L’esment als catalans són escassos, i vistos com una curiositat rústica local en contrapunt a la serenor i savoir faire dels francesos. Ja comencem malament amb la definició del català a la pàgina 21 “..cap altra llengua més harmoniosa no el podria emocionar mai. No era una llengua bella, estava disposat a admetre, i la gent que la parlava no eren ni ben plantats ni ben educats”. En fi... tot d’aquest to. El traductor ens adverteix quan hi ha expressions en català a l’original, no fos cas; tot i que posats a criticar li podríem retreure si als anys cinquanta el vocable “supertunejat” aplicat a les modificacions fetes en un automòbil ja es feia servir. Finalment, per acabar la decepció la descripció que fa de la ballada de sardanes. Només algú que mai no n’hagi ballat ni mai hagi preguntat a ningú sobre com es ballen, ho podria fer tant espès. Suposo que a un englishman si li pot perdonar.
Recomanat a tietes solteres de 60 anys cap amunt amb esperit romàntic. No recomanat a la resta.
dimarts, 4 d’agost del 2009
Amb bici per la Muntanya Gran.
Primer dia real de vacances i perquè no sigui dit..despertador a un quart de vuit. Ben mirat, quasi dues hores més tard que normalment.
Sense esmorzar agafo la bici i enfilo el camí de la Muntanya Gran, col·locada ben bé al mig de Cala Montgó i L’Estartit. Hi ha perill d’incendi i el pas està tancat als vehicles motoritzats; quan arribo a la tanca no puc evitar pensar que ja hauria de recular, no fos cas que la vermellor de les meves galtes, quasi incandescents, calés foc a les pinedes del lloc. En fi, amunt i ànims. Enfilo la carretera asfaltada, amb la música de l’ipod a tot volum, alternant Pastora i Brams segons li escaigui al shuffle. Tinc clar que mentre duri l’asfalt, la pujada serà suau i vaig a un bon ritme. Al cap de poc comença la pujada més forta al mateix temps que s’acaba l’asfalt i comença una pista rocallosa. Salvat! La cadena surt del pinyó degut a un canvi maldestre que pretenia reduir 4 ó 5 marxes de cop. Mentre la poso, començo a suar a raig. Glop d’aigua, pujo a la bici i pedalo amb la marxa més curta, lentament, concentrat en la música i en no morir ofegat. Arribo a dalt, satisfet; altres anys no ho aconseguia fins el tercer intent. La satisfacció dura el que tarda un ciclista dels de tot l’any en avançar-me amb unes pedalades, enèrgiques, fàcils, aixecat damunt el seient. Jo a la meva vaig fent via i procuro no fer-me trampes al solitari canviant l’itinerari. Fins ara no tenia clar on volia arribar i decideixo arribar fins la base militar abandonada de damunt Les Medes així que obvio la pista que va cap a Sobrestany. 10 minuts de pedalar i arribo a la base abandonada. A la dreta un corriol pedregós baixa cap on crec que podré tenir una vista de L’Estartit. El baixo dubtant de si el podré pujar damunt de la bici i prop de les filferrades, avall, Les Medes. M’aturo una estoneta per mirar el paisatge, obrir la calaixera un momentet, i deixar anar el pensament. Un altre glop d’aigua i amunt. Ara tot és més senzill tot i que el camí fa una lleugeríssima pujada una pèl carregosa per les meves cames. Aviat però comença la baixada i la velocitat eixuga la suor i tot el que cal fer és pedalar amb ritme i evitar els sots més grans. Evito però, la tornada directa i giro a la dreta cap a Punta Ventosa. Tinc ganes de veure Cala Montgó des d’allà. Una pujadeta curta i una altra pista ampla, amb pinedes netes a banda i banda fins arribar als penya-segats on encara hi ha les restes de búnquers i d’emplaçaments artillers. M’apropo a la vora del penya-segat i contemplo la magnífica vista de Montgó, avui quasi desert perquè fa un deia lletjot i tristoi. De totes maneres, l’espectacle continua essent esplèndid.
Torno i em deixo lliscar pendent avall pel camí asfaltat fins el càmping Neus, vorejat de la pinassa rogenca, saludant altres esportistes d’agost que com jo mateix, han pensat que podria ser una bona idea fer una mica d’esport. La baixada és ràpida i divertidíssima, amb revolts tancats i sense perill, que fan bo l’esforç d’haver-los fet abans en sentit invers, amb inversió d’esbufecs.
Poca estona després, un entrepà de pernil, un “cafèmllet” i el diari. I la sensació de dur dues hores d’avantatge als que tot just es lleven.
Sense esmorzar agafo la bici i enfilo el camí de la Muntanya Gran, col·locada ben bé al mig de Cala Montgó i L’Estartit. Hi ha perill d’incendi i el pas està tancat als vehicles motoritzats; quan arribo a la tanca no puc evitar pensar que ja hauria de recular, no fos cas que la vermellor de les meves galtes, quasi incandescents, calés foc a les pinedes del lloc. En fi, amunt i ànims. Enfilo la carretera asfaltada, amb la música de l’ipod a tot volum, alternant Pastora i Brams segons li escaigui al shuffle. Tinc clar que mentre duri l’asfalt, la pujada serà suau i vaig a un bon ritme. Al cap de poc comença la pujada més forta al mateix temps que s’acaba l’asfalt i comença una pista rocallosa. Salvat! La cadena surt del pinyó degut a un canvi maldestre que pretenia reduir 4 ó 5 marxes de cop. Mentre la poso, començo a suar a raig. Glop d’aigua, pujo a la bici i pedalo amb la marxa més curta, lentament, concentrat en la música i en no morir ofegat. Arribo a dalt, satisfet; altres anys no ho aconseguia fins el tercer intent. La satisfacció dura el que tarda un ciclista dels de tot l’any en avançar-me amb unes pedalades, enèrgiques, fàcils, aixecat damunt el seient. Jo a la meva vaig fent via i procuro no fer-me trampes al solitari canviant l’itinerari. Fins ara no tenia clar on volia arribar i decideixo arribar fins la base militar abandonada de damunt Les Medes així que obvio la pista que va cap a Sobrestany. 10 minuts de pedalar i arribo a la base abandonada. A la dreta un corriol pedregós baixa cap on crec que podré tenir una vista de L’Estartit. El baixo dubtant de si el podré pujar damunt de la bici i prop de les filferrades, avall, Les Medes. M’aturo una estoneta per mirar el paisatge, obrir la calaixera un momentet, i deixar anar el pensament. Un altre glop d’aigua i amunt. Ara tot és més senzill tot i que el camí fa una lleugeríssima pujada una pèl carregosa per les meves cames. Aviat però comença la baixada i la velocitat eixuga la suor i tot el que cal fer és pedalar amb ritme i evitar els sots més grans. Evito però, la tornada directa i giro a la dreta cap a Punta Ventosa. Tinc ganes de veure Cala Montgó des d’allà. Una pujadeta curta i una altra pista ampla, amb pinedes netes a banda i banda fins arribar als penya-segats on encara hi ha les restes de búnquers i d’emplaçaments artillers. M’apropo a la vora del penya-segat i contemplo la magnífica vista de Montgó, avui quasi desert perquè fa un deia lletjot i tristoi. De totes maneres, l’espectacle continua essent esplèndid.
Torno i em deixo lliscar pendent avall pel camí asfaltat fins el càmping Neus, vorejat de la pinassa rogenca, saludant altres esportistes d’agost que com jo mateix, han pensat que podria ser una bona idea fer una mica d’esport. La baixada és ràpida i divertidíssima, amb revolts tancats i sense perill, que fan bo l’esforç d’haver-los fet abans en sentit invers, amb inversió d’esbufecs.
Poca estona després, un entrepà de pernil, un “cafèmllet” i el diari. I la sensació de dur dues hores d’avantatge als que tot just es lleven.
diumenge, 2 d’agost del 2009
Lectures d’estiu (1). El nen 44.
Autor: Tom Rob Smith. Aquesta és la seva primera novel·la i en despatxen la biografia en 4 línees a la solapa del llibre.
Una novel·la ambientada a la URSS stalinista on la paranoia s’ensenyoreix de totes les capes socials. Dir un nom és suficient per condemnar-lo; un cop feta l’acusació és impossible que l’acusat sigui declarat innocent perquè això voldria dir que l’Estat ha mentit. Es viu amb la por de sentir que truquen a la porta a les 4 de la matinada, l’hora de les detencions. Et poden condemnar per imaginar que tens pensaments que van en contra de l’Estat. La condemna pot ser el desterrament, la presó, treballs forçats o l’execució.
Traïció rere traïció, els personatges s’obren pas per poder sobreviure. George Orwell plana sobre l’obra, amb records per 1984 i La Granja Animal.
Enmig d’aquesta bogeria, Leo passa de ser un cap de l’MGB (servei de seguretat de l’Estat) a ser perseguit amb tot el pes de l’Estat degut a odis personals i a l’escletxa de dubte que es detecta en el seu comportament (la feblesa és anticomunista). En aquesta davallada a l’estatus de pària en una societat sense classes, hi arrossega a la seva dona Raïssa i s’enfronta a la veritat del que ha estat fins aquell moment; el seu passat reviscola amb inusual feredat i es troba immers en una situació on el passat ha estat volgudament oblidat durant anys, el present és devastador i el futur simplement no existeix més enllà de la propera hora.
Això el fa exclamar “què pot aconseguir un sol home?”
Descobrim l’odi als associals (jueus, homosexuals..), considerats com a malalts, que imperava aleshores en el “paradís dels treballadors”.
Leo i Raïssa volen descobrir què hi ha darrera uns assassinats en sèrie de nens; assassinats que oficialment no existeixen perquè en una societat perfecta no hi ha lloc per a cap crim que no sigui anar contra l’Estat. És aquesta la part més trepidant i menys reeixida de la novel·la, amb tocs inversemblants que li treuen el mèrit que havia aconseguit en el retrat de la paranoica societat estalinista.
A partir de la pàgina 315 (hehehe) tot es fa evident i l’acció es precipita. Final obert per a una possible saga.
No recomanat a votants d’Iniciativa. Recomanat als que els agradin les novel·les un pèl sanguinolentes i als masoquistes èpics amb esperit d’heroi contracorrent.
Una novel·la ambientada a la URSS stalinista on la paranoia s’ensenyoreix de totes les capes socials. Dir un nom és suficient per condemnar-lo; un cop feta l’acusació és impossible que l’acusat sigui declarat innocent perquè això voldria dir que l’Estat ha mentit. Es viu amb la por de sentir que truquen a la porta a les 4 de la matinada, l’hora de les detencions. Et poden condemnar per imaginar que tens pensaments que van en contra de l’Estat. La condemna pot ser el desterrament, la presó, treballs forçats o l’execució.
Traïció rere traïció, els personatges s’obren pas per poder sobreviure. George Orwell plana sobre l’obra, amb records per 1984 i La Granja Animal.
Enmig d’aquesta bogeria, Leo passa de ser un cap de l’MGB (servei de seguretat de l’Estat) a ser perseguit amb tot el pes de l’Estat degut a odis personals i a l’escletxa de dubte que es detecta en el seu comportament (la feblesa és anticomunista). En aquesta davallada a l’estatus de pària en una societat sense classes, hi arrossega a la seva dona Raïssa i s’enfronta a la veritat del que ha estat fins aquell moment; el seu passat reviscola amb inusual feredat i es troba immers en una situació on el passat ha estat volgudament oblidat durant anys, el present és devastador i el futur simplement no existeix més enllà de la propera hora.
Això el fa exclamar “què pot aconseguir un sol home?”
Descobrim l’odi als associals (jueus, homosexuals..), considerats com a malalts, que imperava aleshores en el “paradís dels treballadors”.
Leo i Raïssa volen descobrir què hi ha darrera uns assassinats en sèrie de nens; assassinats que oficialment no existeixen perquè en una societat perfecta no hi ha lloc per a cap crim que no sigui anar contra l’Estat. És aquesta la part més trepidant i menys reeixida de la novel·la, amb tocs inversemblants que li treuen el mèrit que havia aconseguit en el retrat de la paranoica societat estalinista.
A partir de la pàgina 315 (hehehe) tot es fa evident i l’acció es precipita. Final obert per a una possible saga.
No recomanat a votants d’Iniciativa. Recomanat als que els agradin les novel·les un pèl sanguinolentes i als masoquistes èpics amb esperit d’heroi contracorrent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
