Compi iogui.

A vegades et sents tan unit a algú que, et sembla, faries qualsevol cosa per ajudar a aquesta persona si es trobés en alguna dificultat. Si no hi ha cap lligam familiar o d’afecció més íntima, aquest sentiment s’anomena amistat.

Què no faríem per un amic? Quan tot va bé, riem i ens divertim plegats i gaudim d’una complicitat difícil de trobar en altres persones; quan convé és la persona q qui fem confidències o la persona de qui les escoltem i en guardem el secret; quan tenim problemes és en els amics que busquem consell i a qui aconsellem quan són ells els que estan en dificultats.

Ens impliquem en la felicitat i en la tristesa dels amics, i compartim aquests sentiments amb ells. Fins i tot arribem a fer-los nostres. I quan sembla que tot s’enfonsa, ens assegurem que els nostres amics sàpiguen que sempre ens tindran a nosaltres. Perquè sabem qui som, ens estimem i ens respectem. I la resta, merde. Que dit així, en francès, queda molt més fi i elegant.

Doncs això, aquesta profunda amistat, és la que sentia la reina d’Espanya pel Sr, López Madrid involucrat en l’escàndol de les targetes Black i en alguna altra cosa més. Només faltaria que Donya

Letízia no pogués tenir amics i que no se’ls estimés i els respectés. Però donades les circumstàncies, en que aquest senyor i una altra colla varen anar tirant de veta amb unes targetes sense limitació de crèdit i fiscalment opaques, amb les despeses a càrrec d’una entitat bancària que va ser rescatada a costa de l’erari públic, trobo que són els ciutadans els que mereixerien una mica de respecte i consideració per la consort del Cap de l’Estat. Perquè crec que els súbdits espanyols es trobaven a la darrera part de la frase: a la merde. Juntament amb la Justícia, l’Estat de Dret i tot el que conforma l’essència de la democràcia. Una democràcia a la qual li falla un dels seus principis essencials: la igualtat entre tots els ciutadans i la capacitat de poder escollir i ser escollit.

Ni els monarques són iguals que els seus súbdits, ni han estat escollits democràticament. A Felip VI li va tocar ser Rei i al seu pare el va triar Franco.

Ells són la flor i la nata, nosaltres la merde. Ells son els compi ioguis*, nosaltres el campi qui pugui.

Sort que marxem i en el nostre país, nou de trinca, no hi haurà lloc per aquesta injustícia anomenada monarquia. Tan injusta que fins i tot els seus membres femenins en reben les conseqüències i per culpa de la llei sàlica i gràcies a la Constitució espanyola, tan moderna ella, les filles dels reis no podran ser Caps d’Estat. Ole tu, compi iogui!

·        *Això de compis és molt de Letícies. També ho deia la Letícia Sabater.

El vot honest i el Congreso

En l’estudi dels mecanismes i sistemes electorals es parla del vot honest. No vol pas dir que hi hagi vots que no siguin honestos o que siguin tramposos sinó que la honestedat en el vot fa referència al vot per la primera preferència ideològica independentment de les circumstàncies que concorrin en el moment de les eleccions. El vot honest es contraposa al vot ”estratègic” o vot “útil” que és el que alguns electors fan servir quan creuen que no votar per la seva primera preferència sinó per una altra opció pot originar un resultat globalment millor.

Tenim exemples recents. A les darreres eleccions del 27S alguns catalans varen votar la CUP pensant que la victòria de JxSi seria prou ample i que la presència de diputats cupaires seria la garantia de que no hi hauria desviacions ni aturades en el camí del procés. Bé, tots en coneixem i sabem com se’n lamentaven fa uns mesos quan tot plegat es va encallar a la investidura del president. 

Una mica més cap aquí, a les eleccions del 20D, alguns catalans varen optar per no votar perquè ja s’havien independitzat mentalment i per tant no calia votar en unes eleccions espanyoles; altres varen pensar que el vot útil podia ser En Comú Podem perquè varen creure en la possibilitat d’un referèndum si Podemos guanyava les eleccions. Finalment, tant ERC com CDC (en la forma de DiLl) varen creure que el millor era anar per separat, pensant que els votants d’uns segueixen malfiant-se dels altres i viceversa.

El resultat de tota aquesta estratègia va ser que CDC i ERC varen treure menys vots que el 27S, que En Comú Podem va guanyar les eleccions i que tant PSC com C’s i PP no els va anar tan malament com molts esperaven.

I ara que ja fa dies de tot plegat, com hauria anat realment si per exemple cap força independentista s’hagués presentat a les eleccions espanyoles? I quins canvis hi hauria hagut si s’hagués repetit la fórmula de JxSi i els seus votants no haguessin votat “estratègicament”?

El primer cas és senzill de fer: només cal treure del resultat final els vots d’ERC i DiLl i tornar a calcular el repartiment d’escons segons la llei d’Hondt. 

Pel segon supòsit, agafem els vots que JxSi va tenir el 27S i restem la fuga de vots cap altres formacions que els votants de la coalició varen fer el 20D: un 13% cap a EncomúPodem i un 3% cap el PSC (diari ARA: http://www.ara.cat/politica/meitat-electors-CUP-votar-Comu-Podem-eleccions-espanyoles_0_1532246879.html). Podríem afinar més aquesta aproximació restant els vots cupaires que varen anar a En Comú Podem però com que es tracta d’un exercici semi-quantitatiu ho donem per bo. La "sofisticació" política dels votants de la CUP també dificulta fer gaires més estimacions.

Doncs els resultats queden resumits en aquest gràfic:

En el panorama actual del Congreso de los Diputados, segurament no hi hauria variacions que haguessin fet més fàcil la formació de govern en qualsevol dels dos supòsits perquè Catalunya aporta 47 dels 350 diputats que en un parlament tan fragmentat difícilment poden ser decisoris. Ara bé, qualitativament, si JxSi s’hagués tornat a presentar i hagués rebut el mateix nombre de vots, la seva representació hauria passat de 17 diputats a 24 i la victòria a Catalunya hauria estat inapel·lable. A més, el PP només hauria tingut representació a Barcelona; C’s i PSC només a Barcelona i Tarragona; i En Comú Podem s’hauria quedat sense diputat per Lleida.

Qualitativament no és un canvi banal i la salut i la moral independentista hauria millorat moltíssim. Ja no parlo del guany de pes específic en el Congreso perquè dono per suposat que aquests resultats no servirien tampoc perquè cap dels possibles candidats a president volgués negociar res amb les forces independentistes. Per això, caldria haver tret el 100% dels diputats, però aleshores...qui voldria un referèndum?. Ni ells ni nosaltres.

Ara que ens estem divertint tant veient la incapacitat dels partits espanyols per formar un govern i que tothom sembla donar per segur que caldrà tornar a votar, sisplau sigueu electoralment honestos i oblideu-vos del vot estratègic.

Lo riu és vida.

En aquest país nostre mai no ens falten raons per manifestar-nos. Segurament sempre ha estat així però en els darrers anys hi ha una abundor notable de raons potser perquè els catalans hem anat sent conscients de les agressions que rebem en tots els àmbits de la nostra nació: la sobirania, la llengua, l'educació i ara també el medi ambient.

Avui a Amposta, 50.000 catalans d'arreu ens hem manifestat en contra del Pla Hidrològic de la Conca  de l'Ebre, germà bessó univitel·lí d'aquell Plan Hidrológico Nacional que Aznar volia aprovar "por cojones".

Aquest Pla preveu fer servir el cabal de l'Ebre per regar 465.000 Ha noves de regadiu i la construcció de 52 nous embassaments; el cabal mínim que preveu el Pla és 3.000 hm3, la meitat del que havien pactat les parts amb interessos directes en l'ús del cabal. Efectivament, la Generalitat de Catalunya, la comunitat de regants i la Plataforma en Defensa de l'Ebre havien acordat que el cabal mínim en condicions de pluviometria normal fos de 5871 hm3, i 9907 hm3 en cas de sequera.

La lògica racional de gestió del comú aconsella que sempre que els usuaris arriben a un pacte satisfactori cal respectar-lo perquè el consens inclou les obligacions i necessitats de totes les parts i pel fet de compartir-les, les han entès i fetes seves.

Aleshores perquè el govern espanyol en funcions aprova aquest pla per decret? Com que jo descarto que siguin estúpids però afirmo en canvi que són malvats, arribo a la mateixa conclusió que els ebrencs: es tracta de fer trasvassaments a altres conques hidrogràfiques i de passada fer conjuntament amb les empreses constructores uns lucratius negocis. La contrapartida, menys cabal a l'Ebre que significarà la mort del Delta perquè el riu, mancat de forces pel menor cabal, no podrà lluitar contra el mar. Mensy cabal, voldrà dir menys aportació de sediments que facin de barrera als embats del mar; menys cabal voldrà dir menys oxigenació de l'aigua dolça en el tram final i significarà la inexorable i progressiva salinització de les terres del Delta i dels pous, pèrdua de terres de conreu i destrucció dels llocs de treball relacionats, perjudici per la fauna i la fora, etc..   .

Per estar en contra de tot això, no cal pas ser un hiper-ecologista; només cal tenir sentit comú i estimar el país. El patriotisme també inclou defensar l'hàbitat natural de les agressions i la gestió pròpia dels recursos naturals.

Per això aquest 7 de febrer una colla de garrotxins hem baixat fins Amposta per afegir les nostres veus a les de tota la bona gent de l'Ebre i de Catalunya. Una manifestació endreçada i poc estrident en les formes però molt ferma en el fons. Una pancarta deia "som cabuts" i té raó: els catalans som cabuts, tossuts, ferms i ferrenys davant la injusticia. I per defensar el Delta, per defensar Catalunya i el seu

patrimoni natural ho serem encara més. Perquè geogràficament estem lluny però sentimentalment som molt a prop i nacionalment som ú, encara que els ebrencs pensin que els d'"allà dalt" mensytenim els d'"allà baix". Potser per això aplaudien el nostre petit grup quan veien que a la pancarta hi duiem escrit "La Garrotxa en Defensa del Delta de l'Ebre". Avui han vist que els fem costat. 

Com sempre, el viatge ha valgut la pena. I és que lo riu és visa, l'aigua és vida i independència és llibertat

Embolic per fer govern a Espanya

Quan en ciència Política s’estudien els mecanismes per formar coalicions el que té una implantació majoritària en la història és el que s’anomena de les Coalicions Vencedores Connectades Mínimes (CVCM). Una CVCM és una coalició que agrupa el menor nombre possible de partits per tenir majoria absoluta i alhora amb la condició que aquests partits han de ser adjacents si els disposem en un eix que els ordeni ideològicament. Així,  si imaginem una distribució bàsica de l’estil extrema-esquerra/esquerra/centre/dreta/extrema-dreta un partit de dretes no podria formar una coalició amb un partit d’esquerres si no incorpora un partit de centre que els connecti. És adir,  una CVCM no es pot formar si al mig queden “buits ideològics” dels representats en un parlament.

Mirem quina és la distribució ideològica al Congreso de los Diputados segons els resultats de les eleccions del 20 de desembre de 2015 ¹.

 

1.       Per simplificar i encara que seria més correcte parlar de grups polítics, l’únic que es diferenciaria seria el grup mixt i com que tampoc hi ha cap garantia que votessin unànimement, m’he estimat més parlar de partits. Igualment, encara que amb força més risc, he ajuntat a Podemos, els diputats que varen passar al grup mixt, entenent que ideològicament, en l’eix esquerra-dreta són molt semblant.

Segons aquest esquema per formar una CMCV cal que partits adjacents sumint 176 diputats. A primer cop d’ull i anant de dreta a esquerra, una coalició (coalició A) que agrupés PP, D i Ll, C’s, i PNB sumaria 177 diputats; des de l’esquerra caldria sumar totes les opcions des de Podemos fins a PNB amb un total de 177 diputats (Coalició B). I si partim de la posició central, només podem anar cap a la dreta per trobar una CVCM (Coalició C) que aniria des de PSOE fins el PP i sumaria una majoria absoluta de 268 diputats.

Això des de la suma pura de diputats però afortunadament la ideologia també juga un paper en aquest tema i això ajuda a  aclarir les possibilitats o a complicar-les una mica més.

Per exemple, qualsevol d’aquests plantejaments ha de comptar amb ERC i DiLL i e tant els uns com els altres es mostren poc disposats a col·laborar amb un govern espanyol, els hem de “transparentar” en el model i assumir que no cooperaran..

Aleshores, les coalicions A i C s’igualen de PSOE  a PP, sense DiLl sumen 260 diputats i es podrien permetre d’obviar els 7 diputats de PNB i CC de manera que seria C’s qui posaria el lubricant a la coalició.

La renúncia d’ERC a col·laborar fa que la coalició B s’hagi d’allargar fins a C’s però aquests ja han dit que mai no pactaran amb Podemos i si excloem aquests, cal estendre altre cop la CVCM fins a PP.

Per tant, la teoria pura sembla indicar que la coalició més probable seria la formada per PSOE, C’s  i PP. Que de passada també sembla la preferida per la patronal espanyola i per aquells que desitgen un cert frontisme nacional que pugui afrontar el “desafio separatista” de Catalunya. Excepte que algú es decideixi a intentar governar amb minoria i afrontar una legislatura presumptament complicada havent de negociar totes i cadascuna de les iniciatives parlamentàries, un fet al qual els partits espanyols clàssics no estan gens acostumats. D’altra banda, quantes tensions internes causarien a PP i PSOE aquesta coalició sobretot després d’haver-se dit el nom del porc en els darrers mesos?

Ja s’ho faran. Ho tenen molt magre però des del meu punt de vista es fins i tot relaxant veure com es resoldrà aquest trencaclosques. Espero, però, que aquí no ens deixem encantar i anem a la nostra, pas a pas i sense aturar-nos construint la República Catalana. Mentre, ells poden anar decidint qui negociarà amb Catalunya els termes de la separació.