Des que vaig aprendre a ballar sardanes ara fa uns dolorosos quasi 30 anys que sento a dir la mateixa lletania d’improperis: una cosa avorrida, que és de iaios, que quin pal comptar, que si són totes iguals, que si la tenora és eixordadora...i és que no sé què recoi ens passa als catalans que no ens acabem d’estimar les nostres tradicions i ens n’avergonyim. Evidentment jo no sóc un folklorista però no sé si hi ha gaires danses populars que tinguin la riquesa musical i instrumental de la cobla, que es ballin de forma realment popular permetent que en qualsevol moment de la dansa hom s’hi pugui incorporar respectant només una regla bàsica: “trencar” per l’esquerra de l’home, perquè la dona de la dreta és la parella. La resta és sentit comú: posar-se en una anella on el nivell dels dansaires sigui semblant al propi per no fer anar malament a ningú i entrar abans dels contrapunts si hi ha un mínim de força física i delit ballador; menys de 3 tirades de llargs...està mal vist; és com arribar a futbol al minut 30 de la segona part.
Un altre dia ja parlaré de com vaig començar a ballar sardanes i perquè, en un altre exercici de nostàlgia; o potser del plaer retrobat tants anys després de ballar sardanes en una anella dels “que en saben” on es fan els “aires” al moment que toca, la companya de l’esquerra no es repenja i l’anella és una circumferència sòlida en el moment del salt. Avui però, em venia al cap que fins i tot en les sardanes, els catalans no som capaços de posar-nos d’acord i ens entossudim en defensar que l’estil empordanès és millor que el selvatà o bé que el selvatà és més divertit que no l’empordanès. I l’única diferència és el peu amb el qual es comença i s’acaba en els contrapunts i a la quarta tirada de llargs. Els que ballem empordanès ho fem amb el peu esquerra i els que ballen selvatà ho fan amb el dret. I les posicions són inamovibles. Els comentaris condescendents i les mirades de “ai senyor...” que rebreu si comenceu amb el peu esquerre en una rotllana de selvatans només és comparable al crit d’avís i alarma “per l’esquerraaaa” si la situació és a la viceversa. Una mena de versió innòcua i catalana de la disputa gul•liveriana entre lil•liputencs i blefuscunians.
Anys enrere també hi havia els sardanistes de Catalunya Nord1 que insistien que ells ballaven “garrotxà”, cosa que als d’Olot ens semblava tan estrany com inversemblant el seu sistema de repartiment. Ignoro si avui perdura encara aquest estil de ballar sardanes, que fent honor a la intransigència empordanesa ens miràvem amb absolut menyspreu.
I quan pensava que tot es reduïa a fixar-se amb quin peu comença el repartidor i en el nombre de dosos que canta per acabar la tirada per adaptar-se ràpidament i no ser un intrús al qual cal alliçonar sobre on és el peu dret i el peu esquerre com una criatura que aprèn a posar-se les sabates, anem a ballar a L’Escala i...ens diuen si ens hem tornat ximples de ballar els curts amb els braços avall, que si no ens hem adonat que estem a L’Escala i que ja hauríem de saber que allà els curts es ballen amb el braços enlaire. Dir que érem d’Olot no va servir per res més que per fer sortir la sorruderia empordanesa “si, és clar. D’Olot...clar. Només som nosaltres que ballem així, perquè a L’Armentera també els baixen com vosaltres, com si estiguéssiu cansats”.
Quin país, que ni en això ens podem posar d’acord i enarborem la senyera de la puresa fins per decidir per quin peu comencem i acabem les tirades d’una sardana. Esperem que en els moments clau siguem capaços de renunciar amb generositat a la “nostra veritat” encara que això (déu em perdoni) vulgui dir ballar sardanes a l’estil garrotxà.
1. Si busqueu al Google, trobareu pàgines on es diu que hi ha un estil garrotxí de ballar sardanes propi de Catalunya Nord i Olot. Ignoro si més enllà del Pirineu el ballen però a Olot deu estar extingit des de fa molts anys.
diumenge, 8 de novembre del 2009
diumenge, 25 d’octubre del 2009
Orwell a Catalunya: once again
Quan sento alguns polítics catalans lamentar-se que Catalunya ha deixat de ser el “motor d’Espanya” i se’n lamenten i atien una mica més el sentiment de culpabilitat de la nació català, sempre em ve al cap la imatge d’en Boxer, el cavall de la Granja Animal d’Orwell. En Boxer es culpabilitza a sí mateix de la manca de progressos d’un sistema corrupte i creu fermament que si treballa més i més fort es podran assolir els objectius, per folls que fossin ,que els corruptes dirigents posen a la micro-societat de la Granja Animal. És per això que decideix treballar més i més fort en la construcció d'un molí que ha de servir per al desenvolupament de la Granja Animal. Es posa a fer de motor...
És obvi l’interès de posar a Catalunya com una colla de ploramiques, pessimistes, victimistes que hem deixat de ser motor d’una Espanya que està a la cua del progrés europeu per ser un autèntic “gra al cul” del govern espanyol de torn.
Aquest dissabte al vespre he anat a la presentació a Olot del Centre Català de Negocis i davant del reguitzell de greuges i de proves evidents de l’espoli que sofreix Catalunya per part dels governs espanyols, tampoc he entès les rialles que se sentien. Algunes de les notes que vaig prendre (la presentació sencera es pot consultar al web del CCN):
- L’eix ferroviari entre Lleida i Girona es pagaria amb 117 dies d’espoli.
- El desdoblament de l’eix transversal es pagaria amb 12 dies d’espoli.
- La nova terminal de l’aeroport, amb 21 dies.
- Podríem fer un hospital nou cada dia. I 15 escoles.
Cada any ens prenen 22.000 milions d’euros. Poso tots els zeros: 22.000.000.000 d’euros. Cada any. Cada any. Cada any. Cada any...fins quan? Fins que diguem prou.
I alguns encara voldrien que continuéssim empenyent. Empenyerem si, però en la direcció del nostre interès nacional: la independència.
Poc podia imaginar el George Orwell que el seu Animal Farm, 66 anys després, seria un retrat prou fidedigne de Catalunya, tan allunyada de la que ell va conèixer i que va retratar a Hommage to Catalonia.
Goodbye Spain.
P.S.: i dins de Catalunya...qui seria el porc Napoleó?
P.S. 2: Per cert, que en la narració en Boxer treballa dia i nit en la construcció del molí fins que un llamp cau a l'edifici i mor esclafat per la runa.
dimarts, 13 d’octubre del 2009
Es perpetúa l'ultratge. Lluís Companys.
Hi ha fets que són tan indignants que aconsegueixen revoltar-me per dins i fer-me perdre la serenitat a la velocitat de la llum, aconseguint que la meva indignació prengui proporcions intergalàctiques.
Acabo de llegir que el govern espanyol del PSOE rebutjarà la nul·litat del judici al
president Lluís Companys, just 2 dies abans que faci 69 anys del seu afusellament.
És que hi ha algú que no sàpiga que Companys era president electe de la Generalitat de Catalunya? És que no se’n recorden que al perdre la guerra civil es va exiliar a França i d’allà, capturat pels nazis, fou lliurat en un comerç truculent entre règims feixistes al govern espanyol de Franco? És que volen ignorar que fou condemnat per “auxilio a la rebelión” pels autèntics rebels en un judici sense garanties? És que no els fa vergonya que sigui l’únic president europeu elegit democràticament que hagi estat afusellat?
És que res, RES, de tot això no fa que un govern democràtic tingui un gest de dignitat? No els fa vergonya refugiar-se en legalismes de nyigui-nyogui i en trinxeres mentals preadolescents? És que no els queda ni un gram de decència a aquests governants espanyols? Ni un miserable mil·ligram de decòrum que els impedeixi perpetuar l’oprobi de fer-se hereus còmplices d’un govern feixista?
Doncs jo, un cop més, m’avergonyeixo d’ells i de les seves lleis.
Aviat, aviat...sonarà “l’hora dels adéus”.
Goodbye Spain and his fascist regim! There’s no future in Spains dreaming, no future for you, no future for me!!!
Acabo de llegir que el govern espanyol del PSOE rebutjarà la nul·litat del judici al
president Lluís Companys, just 2 dies abans que faci 69 anys del seu afusellament.És que hi ha algú que no sàpiga que Companys era president electe de la Generalitat de Catalunya? És que no se’n recorden que al perdre la guerra civil es va exiliar a França i d’allà, capturat pels nazis, fou lliurat en un comerç truculent entre règims feixistes al govern espanyol de Franco? És que volen ignorar que fou condemnat per “auxilio a la rebelión” pels autèntics rebels en un judici sense garanties? És que no els fa vergonya que sigui l’únic president europeu elegit democràticament que hagi estat afusellat?
És que res, RES, de tot això no fa que un govern democràtic tingui un gest de dignitat? No els fa vergonya refugiar-se en legalismes de nyigui-nyogui i en trinxeres mentals preadolescents? És que no els queda ni un gram de decència a aquests governants espanyols? Ni un miserable mil·ligram de decòrum que els impedeixi perpetuar l’oprobi de fer-se hereus còmplices d’un govern feixista?
Doncs jo, un cop més, m’avergonyeixo d’ells i de les seves lleis.
Aviat, aviat...sonarà “l’hora dels adéus”.
Goodbye Spain and his fascist regim! There’s no future in Spains dreaming, no future for you, no future for me!!!
dilluns, 12 d’octubre del 2009
El Remei.
Aquest cap de setmana ha estat l’aplec del Santuari del Remei, prop de Camprodon. Fa molts anys per la meva família era una data assenyalada i no pas precisament perquè vingui a coincidir amb aquesta Festa de la Hispanitat tan carrinclona i fora de lloc, tan criptofeixista.
Desconec els detalls de la organització perquè jo era massa curt d’edat però tenia clar que quan deien “diumenge és el Remei” d’una manera o altra començava l’activitat. Calia anar preparant els cabassos amb els plats i gots; les neveres amb el vi,cava i aigua pels menuts. Organitzar els cotxes: el Simca 1200 dels avis, el Simca 1200 del tiet Ramon, el R-8 d’en Diego (aleshores no sabíem que es digués Dídac) i la Paquita i veure com ens hi encabiríem. No era fàcil, perquè no marxàvem pas a la mateixa hora: calia que primer hi anés algú a “prendre lloc” i després arribaria la resta de la tropa.
Com que jo era el petit de la família i estava lluny de saber les estratègies, servia de comodí i si no hi havia prou lloc a la segona tanda m’encolomaven amb el primer grup sense gaires manies.
Això volia dir anar amb el cotxe dels avis, en silenci i patint sense piular les maniobres sobtades de l’avi per agafar els revolts que hi havia fins a Sant Pau de Seguries amb la magnànima promesa d’aturar-nos un moment a la Font que hi havia a mig camí a fer un glop d’aigua que em refés. Com estimava aquelles pastures verdes que s’obrien davant nostre a l’arribar a Sant Pau, senyal inequívoc que s’havien acabat els revolts.
Altres anys, podia semblar més afortunat perquè em col·locaven al cotxes d’en Diego i la Paquita i on podia anar amb la meva divertidíssima cosina Antxus. En aquell cotxe però, no regnava precisament el silenci sinó les baralles constants que fèiem veure que no sentíem fins que vàrem ser massa grans per fer l’orni i, simplement, dèiem que no hi volíem anar.
El cotxe més cobejat dels disponibles era el del tiet Ramon, que combinava la seva parsimònia conductora amb la xerrera de la tieta Nuri que es feia espassar el mareig menjant talls de pa amb llonganissa.
I dic dels disponibles perquè la opció millor, anar amb el cotxes dels pares, no era possible. Aquesta diada solia coincidir amb l’inici de la temporada de caça i el meu pare, si venia, arribava a l’hora de coure les costelles. I sempre encertava l’hora perquè les costelles no es començaven a coure fins que ell era allà.
Era una diada aterridora perquè al neguit del sorteig del cotxe, s’hi afegia el mareig dels revolts del Capsacosta i un pànic afegit que no va passar mai de ser una amenaça: anar al Remei travessant el pont de La Ral. Un pont que jo imaginava com el que surt a “Indiana Jones i el temple maleït” i que em tenia obsessionat. Tant que de gran encara me’l mirava de reüll quan anava a Camprodon.
Arribats als prats del Remei, l’avorriment es feia infinit. Mai com en aquella diada experimentava la soledat de ser el nen petit de la família. La distracció era anar a buscar llenya per fer foc o buscar algun bassal on hi hagués capgrossos per agafar amb les mans. Amb sort, potser alguna estona podia bastir un joc tot sol, amb aquella habilitat infantil d’aïllar-se totalment de l’entorn i fer un món sencer de 4 metres quadrats.
Recordo un any que només d’arribar se’m planta davant meu, d’un salt, el malaguanyat Jaume Nadal, company de classe que avorrit com jo m va proposar d’anar a jugar. I jo, anava tan disposat a avorrir-me amb la meva família que li vaig dir un “no, gràcies” entre resignat i avergonyit.
Mica en mica anava arribant tothom i això ja era motiu d’alegria, corria cap a ells, que e
ns havien trobat sense necessitat de mòbil i els feia nosa per dur els cistells. Fins que arribava el pare, calia prepara-ho tot: parar les tovalles, els gots i plats; encendre foc, vigilar el caliu, salar les costelles, fer l’amanida. I després arribava ell, amb aquelles gambades com de cansat, mig vestit de caçador, amb un somriure d’orella a orella i amb flaire de suor i cuiro. Després de dir hola a tothom, un glop de vi i a coure costelles perquè arribava amb fam. Que jo recordi, sempre les va coure ell, les costelles, i quan algú li deia “Àngel, vine a seure i ja les couré jo perquè tu puguis menjar” sempre responia el mateix “No m’heu pas de fotre, que jo aquí me les trio!”. Seguien les discussions sobre qui n’havia menjat més i qui no arribava a la dotzena no era ningú.
Havent dinat, uns s’estiraven a l’herba per dormir una miqueta, altres anaven a rosari i altres...ens continuàvem consumint d’avorriment.
L’únic any que hi va haver un extra de diversió va ser l’any que ens va tocar el tortell que solia encapçalar la processó que feia la volta al temple. Jo n’he vist fotos però dubto que ja hagués nascut.
La tornada solia ser llarga i pesada; el bon humor de la jornada havia anat deixant lloc a un cansament que augmentava amb les cues per poder arribar a la “carretera general”, als embussos provocats per conductors maldestres i amb la pressa ancestral d’arribar a casa “abans no sigui fosc”.
Quin greu no tenir bons records del que segurament era una diada magnífica. Pels grans.
Mica en mica, quan els avis es varen fer massa grans per aquell trasbals i la mainada prou grans per començar a desertar, es va acabar. Però fa uns dies vaig llegir que es feia l’aplec (mai no s’ha interromput) i els records varen començar a brollar.
Desconec els detalls de la organització perquè jo era massa curt d’edat però tenia clar que quan deien “diumenge és el Remei” d’una manera o altra començava l’activitat. Calia anar preparant els cabassos amb els plats i gots; les neveres amb el vi,cava i aigua pels menuts. Organitzar els cotxes: el Simca 1200 dels avis, el Simca 1200 del tiet Ramon, el R-8 d’en Diego (aleshores no sabíem que es digués Dídac) i la Paquita i veure com ens hi encabiríem. No era fàcil, perquè no marxàvem pas a la mateixa hora: calia que primer hi anés algú a “prendre lloc” i després arribaria la resta de la tropa.
Com que jo era el petit de la família i estava lluny de saber les estratègies, servia de comodí i si no hi havia prou lloc a la segona tanda m’encolomaven amb el primer grup sense gaires manies.
Això volia dir anar amb el cotxe dels avis, en silenci i patint sense piular les maniobres sobtades de l’avi per agafar els revolts que hi havia fins a Sant Pau de Seguries amb la magnànima promesa d’aturar-nos un moment a la Font que hi havia a mig camí a fer un glop d’aigua que em refés. Com estimava aquelles pastures verdes que s’obrien davant nostre a l’arribar a Sant Pau, senyal inequívoc que s’havien acabat els revolts.
Altres anys, podia semblar més afortunat perquè em col·locaven al cotxes d’en Diego i la Paquita i on podia anar amb la meva divertidíssima cosina Antxus. En aquell cotxe però, no regnava precisament el silenci sinó les baralles constants que fèiem veure que no sentíem fins que vàrem ser massa grans per fer l’orni i, simplement, dèiem que no hi volíem anar.
El cotxe més cobejat dels disponibles era el del tiet Ramon, que combinava la seva parsimònia conductora amb la xerrera de la tieta Nuri que es feia espassar el mareig menjant talls de pa amb llonganissa.
I dic dels disponibles perquè la opció millor, anar amb el cotxes dels pares, no era possible. Aquesta diada solia coincidir amb l’inici de la temporada de caça i el meu pare, si venia, arribava a l’hora de coure les costelles. I sempre encertava l’hora perquè les costelles no es començaven a coure fins que ell era allà.
Era una diada aterridora perquè al neguit del sorteig del cotxe, s’hi afegia el mareig dels revolts del Capsacosta i un pànic afegit que no va passar mai de ser una amenaça: anar al Remei travessant el pont de La Ral. Un pont que jo imaginava com el que surt a “Indiana Jones i el temple maleït” i que em tenia obsessionat. Tant que de gran encara me’l mirava de reüll quan anava a Camprodon.
Arribats als prats del Remei, l’avorriment es feia infinit. Mai com en aquella diada experimentava la soledat de ser el nen petit de la família. La distracció era anar a buscar llenya per fer foc o buscar algun bassal on hi hagués capgrossos per agafar amb les mans. Amb sort, potser alguna estona podia bastir un joc tot sol, amb aquella habilitat infantil d’aïllar-se totalment de l’entorn i fer un món sencer de 4 metres quadrats.
Recordo un any que només d’arribar se’m planta davant meu, d’un salt, el malaguanyat Jaume Nadal, company de classe que avorrit com jo m va proposar d’anar a jugar. I jo, anava tan disposat a avorrir-me amb la meva família que li vaig dir un “no, gràcies” entre resignat i avergonyit.
Mica en mica anava arribant tothom i això ja era motiu d’alegria, corria cap a ells, que e
ns havien trobat sense necessitat de mòbil i els feia nosa per dur els cistells. Fins que arribava el pare, calia prepara-ho tot: parar les tovalles, els gots i plats; encendre foc, vigilar el caliu, salar les costelles, fer l’amanida. I després arribava ell, amb aquelles gambades com de cansat, mig vestit de caçador, amb un somriure d’orella a orella i amb flaire de suor i cuiro. Després de dir hola a tothom, un glop de vi i a coure costelles perquè arribava amb fam. Que jo recordi, sempre les va coure ell, les costelles, i quan algú li deia “Àngel, vine a seure i ja les couré jo perquè tu puguis menjar” sempre responia el mateix “No m’heu pas de fotre, que jo aquí me les trio!”. Seguien les discussions sobre qui n’havia menjat més i qui no arribava a la dotzena no era ningú.Havent dinat, uns s’estiraven a l’herba per dormir una miqueta, altres anaven a rosari i altres...ens continuàvem consumint d’avorriment.
L’únic any que hi va haver un extra de diversió va ser l’any que ens va tocar el tortell que solia encapçalar la processó que feia la volta al temple. Jo n’he vist fotos però dubto que ja hagués nascut.
La tornada solia ser llarga i pesada; el bon humor de la jornada havia anat deixant lloc a un cansament que augmentava amb les cues per poder arribar a la “carretera general”, als embussos provocats per conductors maldestres i amb la pressa ancestral d’arribar a casa “abans no sigui fosc”.
Quin greu no tenir bons records del que segurament era una diada magnífica. Pels grans.
Mica en mica, quan els avis es varen fer massa grans per aquell trasbals i la mainada prou grans per començar a desertar, es va acabar. Però fa uns dies vaig llegir que es feia l’aplec (mai no s’ha interromput) i els records varen començar a brollar.
dimarts, 6 d’octubre del 2009
24 hores emocionants
Aquest darrer cap de setmana ha estat tremendament emocionant. Un cap de setmana xop d’il·lusió, d’independentisme, d’energia. Un cap de setmana de Reagrupament.
El week-end de Reagrupament (rodoliííí) va començar divendres a les 7 del vespre. Amb en Narcís Ribes i en Salvador Moreno vàrem acompanyar en Joan Carretero a Olot TV perquè l’entrevistessin. El doctor venia de dir-la grossa a “els matins” i l’Albert Brosa, fidel al seu estil esmussat, va procurar treure’n suc però en Carretero ni té pèls a la llengua ni es talla per ben res. El seu “què vol que li digui?” corre el perill de convertir-se en un clàssic. I és que continua sorprenent que un polític, les engalti d’aquest calibre. Les veritats que diu són del 16 i els projectils van ben dirigits.
Al cap d’una estona i al Casal Marià, completament ple, Carretero va fer l’esborrany del que unes hores després seria el seu discurs a l’Assemblea General de Reagrupament. Un cop més el panorama de Catalunya que Joan Carretero va pintar no podria ser més diàfan: un país que sofreix un espoli de dimensions gegantines i inaudites, uns catalans amb baixíssimes dosis d’autoestima que han renunciat al sentiment patriòtic i que bandegen les seves tradicions per considerar-les demodées. I davant de to això, un Estat espanyol que juga fort i sense complexes a no deixar que Catalunya es desenvolupi en cap sentit. Afirmacions greus i tenyides d’agre humor que arrencaven somriures tristos i aplaudiments coratjosos. Asseveracions contundents que sorprenen i fan meditar.
I el meu amic David dient “aquest home ha dit tot el mateix que penso jo: només em queda abraçar-lo”.
Després del col·loqui, amb preguntes pertinents i intel·ligents i altres que no tant, sopar amb bon ambient on vàrem parlar de tot i molt poc de política. On vàrem veure que encara hi ha recances a fer el pas tot i veure que és el que cal fer.
L’endemà de bon matí cap a Can Fanga amb en Salvador i en Balta. Un viatge que es va fer curt conversant de mil coses i amb les anècdotes d’en Balta.
Arribats al Palau de Congressos he de reconèixer que vaig quedar acollonit. Em pensava que els 1100 inscrits que havia dit el dia abans el doctor eren un farol. I no, no era cap farol. Fins i tot es va quedar curt. La organització molt bona per ser “amateur” i voluntària. Bado pel hall i veig com l’Avui.tv entrevista en Miquel Calçada. Bon senyal.
Entrem a la sala. Costa trobar lloc i hem d’anar molt endarrera, amb els tocatardans. Al cap de poc, engeguem. Un Vídeo molt emotiu em posa el primer nus a la gola. I no pas perquè la meva calba ocupi uns segons l’escaire dret de la pantalla.
L’Emili Valdero comença la seva intervenció sobre la implantació de Reagrupament i confessa que està nerviós i emocionant. Li tremola la veu. Les dades es van succeint i bé, Déu n’hi do la feina que s’ha fet amb 5 mesos de rodatge. Poden estar-ne ben orgullosos els promotors que fa uns anys es varen reunir per dir “fem-ho?. Fem-ho!”. Tant de bo algun dia algú ho escrigui.
Prenc nota dels deures. Cada reagrupat de la vegueria de Girona ha de convèncer 184 independentistes que s’han abstingut. Bufff.
L’Àngel Font presenta els números. Aviat estan fets. Si algú s’ha reagrupat per fer-hi la primera pela ho té clar. UN altre motiu per estar orgullós i segur de que és el camí correcte.
Arriba el gran moment: en Joan Carretero puja a l’escenari i allò esclata. 1200, 1500 persones cridem IN, INDE, INDEPENDÈNCIA!. Aquest home ens toca alguna fibra, ens fa veure que és possible coi! Que depèn només de nosaltres. No ens plany, ens diu “les coses estan així i si les voleu canviar...espavileu-vos”. DE reüll, no em fa res que tenia els ulls humits, veig en Balta que ajunta els punys amb energia i els sacseja. Carretero no té vergonya de dir que estima Catalunya (quina mena de patriotes seriem si no estiméssim el nostre país?; però estimar de debò, eh? No pensar que és el millor o molt guai. Ni tan sol sentir-se’n orgullós. El mot és “estimar”).
En Balta diu a tothom que l’envolta “companys estic en un núvol. En un núvol!”. Ell tan expressiu, diu el que tots pensem: “coi, és veritat! És possible i podem fer-ho”.
En Jordi Comas presenta, o esmenta, els convidats que han accedit a venir a l’Assemblea. Els aplaudiments amb prou feines em deixen sentir qui són. Aprofita per donar una lliçó de generositat (una virtut que ens caldrà practicar molt perquè l’objectiu s’ho val) demanant que no es xiuli als membres de Decidim.cat perquè també són patriotes. Jo vaig agrair molt aquest comentari perquè ens caldrà molta generositat: per oblidar rancúnies, per aparcar ideologies fora de l’eix nacional, per ajornar projectes personals...
En Salvador Cardús, en representació dels convidats, pren la paraula. I en dius que com als batejos (gràcies per no puntualitzar “catòlics”) cal fer els exorcismes per evitar les temptacions. Ens demana 3 coses:
- Guanyar la confiança d’un país que es malfia de la política”.
- Radicalitat democràtica.
- Independentisme generós i propositiu, que pensi en positiu.
Rut Carandell presenta la ponència política, que jo trobo genial, moderna, contemporània, allunyada d’historicismes i de romanticismes tronats.
Després ve la defensa d’esmenes i he de confessar que no en vaig entendre cap. Ni les dues rebutjades ni l’aprovada, que jo crec que es va aprovar per un excés d’empatia romàntica que ha desembocat en una situació injusta en el sentit exactament contrari del que es pretenia.
Dinar. Menjar psè i bona companyia malgrat el mal de cap que tenia.
A la tarda votacions amb un recompte que, per complicat, es va allargar una mica massa per algú impacient de mena com jo. Entremig però, un altre dels grans moments: la presència de Carles Mora (un altre líder? En necessitem més!) que va tornar a encendre la flama: “una persona votant té més força que tots els tancs que es puguin fabricar”. I el maleït nus a la gola altre cop.
Finalment els resultats. Suposo que són el que haurien de ser. La majoria de gent que hi és des del primer moment, hi és. Molts no els conec. Dies després els busco a Internet. Ho tinc clar: ens en sortirem! Val molt la pena treballar per aquest projecte.
Encara no t’has reagrupat?
Goodbye Spain.
El week-end de Reagrupament (rodoliííí) va començar divendres a les 7 del vespre. Amb en Narcís Ribes i en Salvador Moreno vàrem acompanyar en Joan Carretero a Olot TV perquè l’entrevistessin. El doctor venia de dir-la grossa a “els matins” i l’Albert Brosa, fidel al seu estil esmussat, va procurar treure’n suc però en Carretero ni té pèls a la llengua ni es talla per ben res. El seu “què vol que li digui?” corre el perill de convertir-se en un clàssic. I és que continua sorprenent que un polític, les engalti d’aquest calibre. Les veritats que diu són del 16 i els projectils van ben dirigits.
Al cap d’una estona i al Casal Marià, completament ple, Carretero va fer l’esborrany del que unes hores després seria el seu discurs a l’Assemblea General de Reagrupament. Un cop més el panorama de Catalunya que Joan Carretero va pintar no podria ser més diàfan: un país que sofreix un espoli de dimensions gegantines i inaudites, uns catalans amb baixíssimes dosis d’autoestima que han renunciat al sentiment patriòtic i que bandegen les seves tradicions per considerar-les demodées. I davant de to això, un Estat espanyol que juga fort i sense complexes a no deixar que Catalunya es desenvolupi en cap sentit. Afirmacions greus i tenyides d’agre humor que arrencaven somriures tristos i aplaudiments coratjosos. Asseveracions contundents que sorprenen i fan meditar.
I el meu amic David dient “aquest home ha dit tot el mateix que penso jo: només em queda abraçar-lo”.
Després del col·loqui, amb preguntes pertinents i intel·ligents i altres que no tant, sopar amb bon ambient on vàrem parlar de tot i molt poc de política. On vàrem veure que encara hi ha recances a fer el pas tot i veure que és el que cal fer.
L’endemà de bon matí cap a Can Fanga amb en Salvador i en Balta. Un viatge que es va fer curt conversant de mil coses i amb les anècdotes d’en Balta.
Arribats al Palau de Congressos he de reconèixer que vaig quedar acollonit. Em pensava que els 1100 inscrits que havia dit el dia abans el doctor eren un farol. I no, no era cap farol. Fins i tot es va quedar curt. La organització molt bona per ser “amateur” i voluntària. Bado pel hall i veig com l’Avui.tv entrevista en Miquel Calçada. Bon senyal.
Entrem a la sala. Costa trobar lloc i hem d’anar molt endarrera, amb els tocatardans. Al cap de poc, engeguem. Un Vídeo molt emotiu em posa el primer nus a la gola. I no pas perquè la meva calba ocupi uns segons l’escaire dret de la pantalla.
L’Emili Valdero comença la seva intervenció sobre la implantació de Reagrupament i confessa que està nerviós i emocionant. Li tremola la veu. Les dades es van succeint i bé, Déu n’hi do la feina que s’ha fet amb 5 mesos de rodatge. Poden estar-ne ben orgullosos els promotors que fa uns anys es varen reunir per dir “fem-ho?. Fem-ho!”. Tant de bo algun dia algú ho escrigui.
Prenc nota dels deures. Cada reagrupat de la vegueria de Girona ha de convèncer 184 independentistes que s’han abstingut. Bufff.
L’Àngel Font presenta els números. Aviat estan fets. Si algú s’ha reagrupat per fer-hi la primera pela ho té clar. UN altre motiu per estar orgullós i segur de que és el camí correcte.
Arriba el gran moment: en Joan Carretero puja a l’escenari i allò esclata. 1200, 1500 persones cridem IN, INDE, INDEPENDÈNCIA!. Aquest home ens toca alguna fibra, ens fa veure que és possible coi! Que depèn només de nosaltres. No ens plany, ens diu “les coses estan així i si les voleu canviar...espavileu-vos”. DE reüll, no em fa res que tenia els ulls humits, veig en Balta que ajunta els punys amb energia i els sacseja. Carretero no té vergonya de dir que estima Catalunya (quina mena de patriotes seriem si no estiméssim el nostre país?; però estimar de debò, eh? No pensar que és el millor o molt guai. Ni tan sol sentir-se’n orgullós. El mot és “estimar”).
En Balta diu a tothom que l’envolta “companys estic en un núvol. En un núvol!”. Ell tan expressiu, diu el que tots pensem: “coi, és veritat! És possible i podem fer-ho”.
En Jordi Comas presenta, o esmenta, els convidats que han accedit a venir a l’Assemblea. Els aplaudiments amb prou feines em deixen sentir qui són. Aprofita per donar una lliçó de generositat (una virtut que ens caldrà practicar molt perquè l’objectiu s’ho val) demanant que no es xiuli als membres de Decidim.cat perquè també són patriotes. Jo vaig agrair molt aquest comentari perquè ens caldrà molta generositat: per oblidar rancúnies, per aparcar ideologies fora de l’eix nacional, per ajornar projectes personals...
En Salvador Cardús, en representació dels convidats, pren la paraula. I en dius que com als batejos (gràcies per no puntualitzar “catòlics”) cal fer els exorcismes per evitar les temptacions. Ens demana 3 coses:
- Guanyar la confiança d’un país que es malfia de la política”.
- Radicalitat democràtica.
- Independentisme generós i propositiu, que pensi en positiu.
Rut Carandell presenta la ponència política, que jo trobo genial, moderna, contemporània, allunyada d’historicismes i de romanticismes tronats.
Després ve la defensa d’esmenes i he de confessar que no en vaig entendre cap. Ni les dues rebutjades ni l’aprovada, que jo crec que es va aprovar per un excés d’empatia romàntica que ha desembocat en una situació injusta en el sentit exactament contrari del que es pretenia.
Dinar. Menjar psè i bona companyia malgrat el mal de cap que tenia.
A la tarda votacions amb un recompte que, per complicat, es va allargar una mica massa per algú impacient de mena com jo. Entremig però, un altre dels grans moments: la presència de Carles Mora (un altre líder? En necessitem més!) que va tornar a encendre la flama: “una persona votant té més força que tots els tancs que es puguin fabricar”. I el maleït nus a la gola altre cop.
Finalment els resultats. Suposo que són el que haurien de ser. La majoria de gent que hi és des del primer moment, hi és. Molts no els conec. Dies després els busco a Internet. Ho tinc clar: ens en sortirem! Val molt la pena treballar per aquest projecte.
Encara no t’has reagrupat?
Goodbye Spain.
dilluns, 28 de setembre del 2009
Festes de Sant Miquel. Exercici de nostàlgia.
Aquest darrer cap de setmana s’ha celebrat la Festa del Barri de Sant Miquel. Avui són una lleugera ombra del que havien estat, com la flaire del dinar que se sent quan puges l’escala i que surt de casa d’algun veí: pots fins arribar a imaginar què deu ser però ja saps que no en tastaràs.
A casa teníem botiga al barri, a l’avinguda de Girona, i tots els germans vàrem néixer al número 28 del carrer de Sant Miquel. Els avis vivien també al barri des dels anys trentes i quarantes del segle passat. I els de la part materna ben bé a la placeta de Sant Miquel. Ens consideràvem doncs, uns genuïns veïns de Sant Miquel.
Quan jo era petit, la festa de Sant Miquel era la segona Festa Major d’Olot i, per molts, era fins i tot millor que les Festes del Tura, tan encarcarades en aquell temps. Això va durar fins ben entrats els vuitantes i després varen anar experimentant un declivi continuat que no sembla pas que tingui aturador.
Abans...la festa començava el divendres a la tarda. Neguit contingut. Es feia el sorteig dels palcos de l’envelat. Només molts anys després no vàrem aprendre que se’n deien llotges. Però no era ben bé el mateix. Tenir la sort que et toqués un bon palco era garantia de poder seguir amb comoditat l’espectacle del dissabte a la nit, els balls i el concert del diumenge. Un palco era un espai diminut on amb prou feines cabien una taula i quatre cadires de tisora. Com que a casa érem cinc jo tenia la sort de poder seure quasi sempre a la falda de la meva mare, quan m’hi deixaven anar perquè no sempre hi havia prou espai per tothom. Estaven distribuïts en dos nivells i mai no vaig saber si era millor el pis de dalt, o el de sota, que tocava a la pista. Imagino que el de dalt era millor perquè al de baix, la gent s’hi recolzava i tapava la vista. Les divisions eren fetes de fusta i pintades de colors bàsics, que avui semblarien ingenus: com els del parxís, sense matisos. Altres anys el sorteig es feia el mateix dissabte al matí. Fos quin fos el resultat, que sabem que era una mica amanit, tocava anar a veure’n la ubicació i opinar: Que si massa lluny, que si massa prop dels altaveus, que si quedarem sords o que si no sentirem res...
Si els pabordes eren una mica trempats, que hi havia anys de tot, els carrers ja estaven plens de gallarda (el que ara en diem garlandes) posada ben espessa i que resseguien tot el carrer de Sant Miquel i que decoraven la placeta. També s’afegien fileres i fileres de bombetes per suplir la il·luminació tercermundista que encara avui, tants anys després, té aquella zona d’Olot.
Era molt emocionant, baixar pel Palau i després del primer revolt veure el carrer il·luminat i guarnit, arribar a ca la iaia i sentir que explicaven que havien netejat la font, la fornícula del sant, etc...ja teníem la festa aquí.
Des del moment que es penjava la gallarda, calia estar molt atents que “els del Carme” no vinguessin a fer-la baixar abans que la festa no acabés. No sé si mai aquella colla de nois que teníem demonitzats, i ells a nosaltres acollonits, havien fet allò del que els acusàvem.
El dissabte al migdia es tornaven els diners del “bou” que havia servit per finançar algunes de les despeses de la festa. Aleshores, els bancs encara donaven interessos suculents, cada dissabte al matí passava un dels pabordes per les cases a “cobrar el bou”. Les llars que s’hi havien apuntat donaven una quantitat fixa, que els pabordes ingressaven en un compte. Al final de l’any, just abans de començar la festa, es cobrava el capital aportat i la comissió de festes es quedava els interessos. Una manera curiosa d’estalviar però...quina alegria que tenia tothom quan podien arribar a casa amb un somriure esplendorós i dir “m’han tornat els diners del bou”. Era com trobar un parell de bitllets que no s’hi comptava, oblidats a la butxaca d’uns pantalons arraconats.
Aleshores tot transcorria molt lent fins que arribava el dissabte a la nit i es feia l’espectacle de varietats que discorria entre algun humorista més o menys tronat, algun cantant de cançó tradicional...fins arribar a la gran actuació que per mi sempre era massa tard i, mort de son, amb prou feines en podia gaudir. Per l’envelat havien passat artistes importants del moment, que a Olot no venien per les Festes del Tura i en canvi sí que hi venien per Sant Miquel. Recordo Los Diablos, Georgie Dann, els humoristes Ramon i Eugenio...i un any fins i tot la Núria Feliu va venir a ca la iaia a canviar-se de roba.
Abans, però, potser s’havien fet sardanes a la placeta i la mainada travessàvem corrent les rotllanes, despertant les ires dels balladors. I això que anàvem amb compte de no topar-hi... i és que quan jo era petit la mainada feia nosa.
Aquell temps la placeta semblava molt més gran del que realment és. Una placeta que, segons deia la llegenda, tenia una rèplica molt més gran en el seu subsòl, una gran plaça subterrània a la qual s’accedia des d’un passadís de Can Casals, botiga i bar avui desapareguts i, per tant, desapareguda també la possibilitat d’anar a la recerca del passadís secret.
Potser va ser aquesta gran sala subterrània la que un any va fer cedir part de la placeta que, enmig d’un soroll increïble se’n va anar rostos avall fins el riu. La mainada del carrer teníem una altra teoria: l’ensulsiada havia estat la catastròfica conseqüència del pet que havia fet la Margari, la nena mes grassoneta del carrer.
A casa teníem botiga al barri, a l’avinguda de Girona, i tots els germans vàrem néixer al número 28 del carrer de Sant Miquel. Els avis vivien també al barri des dels anys trentes i quarantes del segle passat. I els de la part materna ben bé a la placeta de Sant Miquel. Ens consideràvem doncs, uns genuïns veïns de Sant Miquel.
Quan jo era petit, la festa de Sant Miquel era la segona Festa Major d’Olot i, per molts, era fins i tot millor que les Festes del Tura, tan encarcarades en aquell temps. Això va durar fins ben entrats els vuitantes i després varen anar experimentant un declivi continuat que no sembla pas que tingui aturador.
Abans...la festa començava el divendres a la tarda. Neguit contingut. Es feia el sorteig dels palcos de l’envelat. Només molts anys després no vàrem aprendre que se’n deien llotges. Però no era ben bé el mateix. Tenir la sort que et toqués un bon palco era garantia de poder seguir amb comoditat l’espectacle del dissabte a la nit, els balls i el concert del diumenge. Un palco era un espai diminut on amb prou feines cabien una taula i quatre cadires de tisora. Com que a casa érem cinc jo tenia la sort de poder seure quasi sempre a la falda de la meva mare, quan m’hi deixaven anar perquè no sempre hi havia prou espai per tothom. Estaven distribuïts en dos nivells i mai no vaig saber si era millor el pis de dalt, o el de sota, que tocava a la pista. Imagino que el de dalt era millor perquè al de baix, la gent s’hi recolzava i tapava la vista. Les divisions eren fetes de fusta i pintades de colors bàsics, que avui semblarien ingenus: com els del parxís, sense matisos. Altres anys el sorteig es feia el mateix dissabte al matí. Fos quin fos el resultat, que sabem que era una mica amanit, tocava anar a veure’n la ubicació i opinar: Que si massa lluny, que si massa prop dels altaveus, que si quedarem sords o que si no sentirem res...
Si els pabordes eren una mica trempats, que hi havia anys de tot, els carrers ja estaven plens de gallarda (el que ara en diem garlandes) posada ben espessa i que resseguien tot el carrer de Sant Miquel i que decoraven la placeta. També s’afegien fileres i fileres de bombetes per suplir la il·luminació tercermundista que encara avui, tants anys després, té aquella zona d’Olot.
Era molt emocionant, baixar pel Palau i després del primer revolt veure el carrer il·luminat i guarnit, arribar a ca la iaia i sentir que explicaven que havien netejat la font, la fornícula del sant, etc...ja teníem la festa aquí.
Des del moment que es penjava la gallarda, calia estar molt atents que “els del Carme” no vinguessin a fer-la baixar abans que la festa no acabés. No sé si mai aquella colla de nois que teníem demonitzats, i ells a nosaltres acollonits, havien fet allò del que els acusàvem.
El dissabte al migdia es tornaven els diners del “bou” que havia servit per finançar algunes de les despeses de la festa. Aleshores, els bancs encara donaven interessos suculents, cada dissabte al matí passava un dels pabordes per les cases a “cobrar el bou”. Les llars que s’hi havien apuntat donaven una quantitat fixa, que els pabordes ingressaven en un compte. Al final de l’any, just abans de començar la festa, es cobrava el capital aportat i la comissió de festes es quedava els interessos. Una manera curiosa d’estalviar però...quina alegria que tenia tothom quan podien arribar a casa amb un somriure esplendorós i dir “m’han tornat els diners del bou”. Era com trobar un parell de bitllets que no s’hi comptava, oblidats a la butxaca d’uns pantalons arraconats.
Aleshores tot transcorria molt lent fins que arribava el dissabte a la nit i es feia l’espectacle de varietats que discorria entre algun humorista més o menys tronat, algun cantant de cançó tradicional...fins arribar a la gran actuació que per mi sempre era massa tard i, mort de son, amb prou feines en podia gaudir. Per l’envelat havien passat artistes importants del moment, que a Olot no venien per les Festes del Tura i en canvi sí que hi venien per Sant Miquel. Recordo Los Diablos, Georgie Dann, els humoristes Ramon i Eugenio...i un any fins i tot la Núria Feliu va venir a ca la iaia a canviar-se de roba.
Abans, però, potser s’havien fet sardanes a la placeta i la mainada travessàvem corrent les rotllanes, despertant les ires dels balladors. I això que anàvem amb compte de no topar-hi... i és que quan jo era petit la mainada feia nosa.
Aquell temps la placeta semblava molt més gran del que realment és. Una placeta que, segons deia la llegenda, tenia una rèplica molt més gran en el seu subsòl, una gran plaça subterrània a la qual s’accedia des d’un passadís de Can Casals, botiga i bar avui desapareguts i, per tant, desapareguda també la possibilitat d’anar a la recerca del passadís secret.
Potser va ser aquesta gran sala subterrània la que un any va fer cedir part de la placeta que, enmig d’un soroll increïble se’n va anar rostos avall fins el riu. La mainada del carrer teníem una altra teoria: l’ensulsiada havia estat la catastròfica conseqüència del pet que havia fet la Margari, la nena mes grassoneta del carrer.
Me n’estic anant...tornem a la Festa. Després de l’espectacle del dissabte a la nit, el diumenge al matí estava reservat a una Missa de Campanya i més sardanes. Per mi però tornava a ser un compàs d’espera fins l’hora de dinar que sempre fèiem a casa dels tiets Geni i Carme, la meva padrina, que per a la ocasió encarregava unes enormes safates de calamars a la romana de l´Hostal del Mig.
A la tarda, concert o ball a l’envelat i al vespre...el gran acte: el Ball Pla. El Ball Pla, era una resposta burlesca al Ball Pla de la Festa Major. Una desfilada de personatges més o menys grotescos, amb grans bigotis de pega acompanyant de bracet a exquisides dames que lluïen vestits de paper. Mica en mica, la desfilada va anar incorporant personatges amb disfresses d’allò més pintoresc i de seguida que la situació política ho va permetre, una sàtira descarnada contra les forces vives i el que s’anomenava bunker olotí. Algun any amb denúncies incloses. Obrien la desfilada els gegants de Sant Miquel, que no deuen pas fer més de dos metres i que avui estan desats en algun magatzem i que per nosaltres eren molt millors que els Gegants d’Olot.
Des de ca la iaia vivíem amb impaciència que arribés el Ball Pla mentre fèiem un sopar d’embotit i xurros. La mainada érem els encarregats de baixar corrent tot el carrer fins a Can Ca
sals i avisar quan s’apropés el Ball Pla. Pujàvem i baixàvem corrent cada 5 minuts: “encara no venen”, “ara sentim la música”, “els gegants..els gegants ja són a Can Casals”, “ja són al trencant”. Exacte, quan arribaven al trencant era el moment que els grans deixaven la taula i baixaven fins la placeta a veure passar el Ball Pla, mentre la iaia s’ho mirava des de la tribuna.
Els gegants anaven acompanyats d’un capgròs: en Cap de Llúpia; i de l’orquestra del barri: 3 músics, amb acordió, bombo i platets.
De seguit venia la desfilada de la mainada, en grups i parelles molt arregladets, tots amb vestits de paper que volien ser de referències ètniques que avui ens semblarien marcianes vist el que volta cada dia pel barri. Després ja venien les colles de jovent, més organitzades i on hi havia la part satírica del Ball Pla i que interaccionava amb el públic que s’aplegava i apilonava a les voreres per veure aquell Carnestoltes fora de temps i que durant molts anys va ser l’única demostració d’aquest tipus que hi va haver a Olot.
Finalment la desfilada de parelles mudades que tancava amb uns “oooh” d’admiració la desfilada.
Des de ca la iaia vivíem amb impaciència que arribés el Ball Pla mentre fèiem un sopar d’embotit i xurros. La mainada érem els encarregats de baixar corrent tot el carrer fins a Can Ca
sals i avisar quan s’apropés el Ball Pla. Pujàvem i baixàvem corrent cada 5 minuts: “encara no venen”, “ara sentim la música”, “els gegants..els gegants ja són a Can Casals”, “ja són al trencant”. Exacte, quan arribaven al trencant era el moment que els grans deixaven la taula i baixaven fins la placeta a veure passar el Ball Pla, mentre la iaia s’ho mirava des de la tribuna.Els gegants anaven acompanyats d’un capgròs: en Cap de Llúpia; i de l’orquestra del barri: 3 músics, amb acordió, bombo i platets.
De seguit venia la desfilada de la mainada, en grups i parelles molt arregladets, tots amb vestits de paper que volien ser de referències ètniques que avui ens semblarien marcianes vist el que volta cada dia pel barri. Després ja venien les colles de jovent, més organitzades i on hi havia la part satírica del Ball Pla i que interaccionava amb el públic que s’aplegava i apilonava a les voreres per veure aquell Carnestoltes fora de temps i que durant molts anys va ser l’única demostració d’aquest tipus que hi va haver a Olot.
Finalment la desfilada de parelles mudades que tancava amb uns “oooh” d’admiració la desfilada.
A casa, degut a la consideració de veïns genuïns, una distracció que a mi em feia una mica de vergonya era la d’anar saludant els coneguts (una corrua immensa de coneguts) que desfilaven disfressats i fer-hi gresca.
La desfilada es feia llarga, amb eternes aturades, incomprensibles aparentment però que eren degudes a la necessitat de reposar dels portadors dels gegants. Els anys que jo hi havia anat, els recordo amb un cansament infinit, només comparable a la vergonya que sentia. I és que en aquestes coses, jo sempre he estat més de mirar que no de fer-me veure vull dir, mirar.
El dilluns tocava anar a escola però només fins al migdia. Duia un paperet per al profe, vull dir el mestre, on deia en castellà que no hi aniria perquè era la tornaboda i ja està. Costa de creure com, després d’haver dinat l’escudella i carn d’olla de cada dilluns a ca la iaia, a mitja tarda començàvem a preparar els cistells amb menjar, plats, copes, ampolles de vi i cava (i segons la foto també Tío Pepe). Amb els cotxes carregats anàvem fins la Font de les Tries i allà, 
amb unes estovalles esteses a terra fèiem un enorme berenar-sopar: pollastre rostit, embotit, galetes...per mi una nova oportunitat de córrer per allà i jugar a l’apassionant joc de tirar pals a l’aigua i mirar com se n’anaven rierol avall mentre tothom de la família se n’anava a ballar sardanes i el tiet Ramon i jo ens quedàvem allà asseguts com dos sòmines encantats. Si, millor anar a buscar més palets.
El dimarts ja no hi havia excusa per no anar tot el dia a escola i excepte algun any que, per alguna festa franquista (el Día del Caudillo) i que el dimarts a casa era el dia de fer botifarres, no vaig poder anar mai, de petit, al bacallà. Un altre berenar popular, però aquest cop gratuït en el qual s’oferia pa, llonganissa i un gotet d’all i oli. Perquè s’anomenava bacallà si no n’hi havia? Ni idea.
Al matí en canvi, sortint d’escola si sortíem com coets podíem arribar als jocs de cucanya. Hi havia trencada d’olles de fang (i algun cop de pal al cap dels més badocs), curses de sacs, pomes penjades d’un cordill que calia menjar, cossis plens d’aigua amb regals submergits que calia treure amb la boca. I coets dels que llençaven paperets de colors i joguines minúscules de plàstic que només els més ràpids podien abastar.
Avui, tot això és només nostàlgia. No hi ha envelat, el carrer de Sant Miquel no s’engalana ni s’il·lumina, l’espectacle del dissabte ara és un ball al casal del barri, el Ball Pla llisca més avall cada any i el seu recorregut és cada any més curt, la tornaboda ha desaparegut... i jo tinc un munt d’anys més que quan les festes de Sant Miquel eren per mi els dies més feliços de l’any.
amb unes estovalles esteses a terra fèiem un enorme berenar-sopar: pollastre rostit, embotit, galetes...per mi una nova oportunitat de córrer per allà i jugar a l’apassionant joc de tirar pals a l’aigua i mirar com se n’anaven rierol avall mentre tothom de la família se n’anava a ballar sardanes i el tiet Ramon i jo ens quedàvem allà asseguts com dos sòmines encantats. Si, millor anar a buscar més palets.El dimarts ja no hi havia excusa per no anar tot el dia a escola i excepte algun any que, per alguna festa franquista (el Día del Caudillo) i que el dimarts a casa era el dia de fer botifarres, no vaig poder anar mai, de petit, al bacallà. Un altre berenar popular, però aquest cop gratuït en el qual s’oferia pa, llonganissa i un gotet d’all i oli. Perquè s’anomenava bacallà si no n’hi havia? Ni idea.
Al matí en canvi, sortint d’escola si sortíem com coets podíem arribar als jocs de cucanya. Hi havia trencada d’olles de fang (i algun cop de pal al cap dels més badocs), curses de sacs, pomes penjades d’un cordill que calia menjar, cossis plens d’aigua amb regals submergits que calia treure amb la boca. I coets dels que llençaven paperets de colors i joguines minúscules de plàstic que només els més ràpids podien abastar.
Avui, tot això és només nostàlgia. No hi ha envelat, el carrer de Sant Miquel no s’engalana ni s’il·lumina, l’espectacle del dissabte ara és un ball al casal del barri, el Ball Pla llisca més avall cada any i el seu recorregut és cada any més curt, la tornaboda ha desaparegut... i jo tinc un munt d’anys més que quan les festes de Sant Miquel eren per mi els dies més feliços de l’any.
diumenge, 20 de setembre del 2009
Viaranys
Fa una colla d’anys en un curs d’”intel·ligència emocional a l’empresa”, un dels professors dissertava sobre com les persones passen per sobre de les regulacions fent ús del sentit comú i del seny. Ho il·lustrava amb un exemple que tots nosaltres hem vist infinitat de cops: les dreceres que el pas de dotzenes, centenars de persones passant-hi cada dia han fet sobre algunes zones verdes de pobles i ciutats. El seu raonament era molt senzill: qui havia pensat els accessos s’havia equivocat i no els havia posat on calia, on haurien estat realment útils, de manera que ciutadans havien fet el seu propi viarany.
En això pensava aquests dies que el món polític està absolutament capgirat per la consulta d’Arenys. El govern d’aquí diu que no és el camí, el d’allà diu que és una bestiesa i que no és legal ni vinculant (com si a, no ho sabéssim i, b, ens importés). I no s’adonen que els catalans estem fressant el nostre camí al marge dels que ells ens han preparat. Cal trobar molts més camins al marge del que tenen previst per nosaltres. Cal innovar en política.
Goodbye Spain.
En això pensava aquests dies que el món polític està absolutament capgirat per la consulta d’Arenys. El govern d’aquí diu que no és el camí, el d’allà diu que és una bestiesa i que no és legal ni vinculant (com si a, no ho sabéssim i, b, ens importés). I no s’adonen que els catalans estem fressant el nostre camí al marge dels que ells ens han preparat. Cal trobar molts més camins al marge del que tenen previst per nosaltres. Cal innovar en política.
Goodbye Spain.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
