Unionisme gonzo

Alguns creiem que la política serveix per fer que les coses canviïn. Naturalment, la naturalesa final del canvi és el que diferencia les diferents ideologies. I la forma en com volem que s’assoleixi el canvi és l’estratègia (si parlem de modes complexos d’actuació, a mig o llarg termini) o bé la tàctica, si es tracta d’actuacions de durada  breu i a curt termini.

Els grans canvis, com per exemple la independència de Catalunya, poden aconseguir-se només des de la majoria social. Bàsic: que en unes eleccions i/o referèndum la majoria de persones que vagin a votar optin per aquesta opció.

L’estratègia independentista democràtica es basa en convèncer els ciutadans de Catalunya que la independència és millor per al conjunt dels catalans que no pas continuar essent una comunitat autònoma. Els independentistes utilitzem les dades econòmiques, històriques, culturals i lingüístiques per anar assolint aquesta majoria de ciutadans que vulguin la independència de la nostra nació. Actualment s’hi afegeix el fet que el context econòmic, juntament amb la difusió del malbaratament de recursos que els governs espanyols dels darrers 12 anys, va impulsant un degoteig constant de catalans que es deixen estar de punyetes i, independentment del lloc on hagin nascut ells o els seus pares, de la llengua que parlin a casa seva i dels partits polítics que fins al moment haguessin votat es van arrenglerant a les files estelades, farts i avorrits de pertànyer a un estat espanyol que compromet el futur de tots plegats.

A més s’hi suma l’importantíssim detall que el procés independentista es planteja com un exercici democràtic  i que el futur és una República catalana radicalment democràtica i membre de ple dret de la Unió europea.

A l’altra banda, la dels unionistes, impera la política gonzo. Allunyada de l’objectivitat i la realitat, obvia les dades de l’espoli fiscal, minimitza i caricaturitza els moviments cívics sobiranistes i els partits independentistes. A la serenor hi contraposa la crispació i a la democràcia i el diàleg, les amenaces i les intimidacions. A les dades, hi responen amb insults i arguments tendenciosos i infantils  com ara triar entre el papa i la mama. A la proposta democràtica  i de prosperitat econòmica per la desaparició de l'espoli fiscal, la converteixen en un regne del terror, on els ciutadans viuran oprimits i perseguits per qualsevol raó, un règim autocràtic del qual fugiran les multinacionals, la banca i no existirà la possibilitat de viure dignament.

El PP, C’s, UPyD no tenen cap mania a invocar l’exèrcit, la policia nacional i la guàrdia civil per fer-nos creure a garrotades si continuem entossudits a ser lliures. I el govern espanyol no mou ni un dit per  reprovar a aquells que sense vergonya fan aquestes proclames antidemocràtiques, malgrat els renys dels seus companys al Parlament Europeu.

Ens amenacen amb gestors menors que podem esperar que vagin sovintejant: avions militars en vols baixos, patrulleres inspeccionant pesquers...aviat veurem maniobres militars, combois de camions o qualsevol altra cosa que es puguin inventar per provar d'espantar-nos

Als unionistes gonzo no els interessa la realitat ni la veritat perquè l’una i l’altra els deixa en una evidència vergonyant: la de ser uns polítics de vol gallinaci, superats per les circumstàncies, ultrapassats per la voluntat de tot un poble a la qual només saben respondre amb amenaces.

Però això no els atura, ni els aturarà. Els unionistes gonzo continuaran predicant des de la seva trona que la independència de Catalunya aixecarà fronteres, que fracturarà la societat, que ens empobrirem, que els avis no cobraran les pensions, que els llicenciats esdevindran analfabets, que els pagesos no cobraran els fons de la UE, i fins i tot que potser mai més no torni a ploure o que patirem plagues de llagostes (de rostoll) etc, etc etc.

Sense vergonya pròpia ni aliena, els unionistes gonzo seguiran insultant al president de la Generalitat amb una manca de lleialtat pre-democràtica; seguiran estimulant les associacions més reaccionàries i feixistes en contra nostra, com la Fundación Francisco Franco que ha demanat l'empresonament del president Mas.

No parlem ja dels digitals ultragonzos com "alerta digital" o "minuto digital" que estan tan enllà, tan enllà que fins i tot troben que PxC és independentista!

I en tot aquest panorama, caldria preguntar-nos on són els demòcrates espanyols? O el màxim que podem esperar són les seves invocacions a la sagrada i inamovible Constitució Espanyola? De veritat no existeixen demòcrates espanyols que diguin en veu alta que si els catalans volem, hem de poder decidir?

Pobres veïns, estan ben arreglats amb aquesta colla que els governarà.

Godbye Spain.

El Nobel de la passivitat criminal

Aquest 12O, tornant de treballar sento a la ràdio que l’Acadèmia sueca ha concedit el premi Nobel de la Pau a la UE. He quedat garratibat al volant i sort que em conec tan bé el camí que sóc capaç de conduir quasi d’esma. De fet, no dec ser l’únic sorprès perquè la mateixa noticia destacava la manca absoluta d’aplaudiments del públic en fer-se la proclamació.

Precisament avui que els veïns del costat celebren el que va acabar essent un genocidi de magnituds colossals entre els “fets guerrers” i la guerra bacteriològica avant-la-lettre, es dóna el premi Nobel de la Pau a una UE que durà sempre la taca innoble de no haver estat a l’alçada amb les guerres dels Balcans i de Kosovo.

Durant aquells conflicte que varen tenir lloc fa una vintena d’anys, la UE va restar inoperant i quasi impassible davant de les massacres a Croàcia, Bòsnia-Hercegovina i Kosovo. De veritat que els acadèmics suecs no recorden Srebrenica? No recorden com els cascos blaus holandesos, varen marxar deixant el camp lliure als serbis comandants per Mladic que va fer les tries d’homes i dones davant de les càmeres?. Han perdut la memòria que en els dies posteriors varen assassinar als 8000 homes que havien capturat? Han oblidat el setge criminal a Sarajevo i  totes les atrocitats d’aquella guerra a un parell d’hores d’avió?.

Si és així caldrà revisar la composició dels Krispolls.

Com la guerra de Kosovo, tot plegat només va acabar amb la intervenció decidida dels Estats Units.

La UE és importantíssima des del punt de vista comercial i econòmic i és vital per a la nostra estratègia nacional però les coses són com són i amb el record dels anys 90s em sembla inconcebible aquest premi.

No ens perdono als europeus que no fóssim més decidits, que només hi hagués actuacions individuals i que no poséssim el cor, el seny, la raó i la decència davant dels càlculs mercantilistes. Per molt que un cop finalitzada la guerra, la mala consciència fes abocar recursos per a la reconstrucció. Massa tard, però, per a milers de persones.

A les empreses existeix el costum que en els sortejos de premis entre els empleats, mai pot tocar la sort als directius. Hauria estat bé que avui, la UE hagués renunciat al premi en comptes de celebrar-lo vergonyantment.

I si als honorables acadèmics no se’ls acudia cap altre candidat, el podien haver deixat desert.

Coses que eixamplen el cor

Com diu la cançó dels Pastora “últimament passen coses insòlites”  o com deia Philip K Dick a Blade Runner, i l’editor Quim Torra fa servir, “estem veient coses meravelloses”. Aquestes setmanes després de la manifestació del 11S el nostre país s’està transformant de forma accelerada, a un ritme que crec que ni els més abrandats es podien pensar que seria tan ràpid. Suposo que tothom ho viu a la seva manera. Uns amb excitació, altres amb inquietud neguitosa, els de més enllà amb expectació i alguns, com els espanyols, amb perplexitat, astorament i incapacitat de reacció dignament democràtica.

Passen coses insòlites, com és la serenor del President de la Generalitat contraposant la democràcia a les amenaces; o la dels polítics europeus d’alt nivell que comencen a explicar que enlloc està escrit que una Catalunya independent hagi de deixar de ser membre de la UE; o la del cònsol alemany a Barcelona que afirma que l’independentisme català cotitza a l’alça.

Passen coses magnífiques, com veure tantes estelades als balcons i finestres 3 setmanes després de l’11S2012. Estelades que m’eixamplen el cor quan les veig com la que senyoreja Olot des de dalt del Montsacopa o com la magnífica que veig cada dia al Pou del Glaç anant i tornant de la feina.

Una cosa insòlita és que el president de la Generalitat tingui, finalment i gràcies a Déu - i potser gràcies a 1,5 milions de catalans al carrer-, el suport dels independentistes i que llegim els seus discursos i intervencions a les rodes de premsa trempant nacionalment i espiritual: no votarà el congrés, votarà el poble de Catalunya.

Insòlit el patriotisme dels partits independentistes que, en ara que sigui amb certa reticència, fan costat al president.

Insòlit és que el President anunciï que plegarà un cop assolits els objectius nacionals.

Últimament, passen coses insòlites, i les estem vivint amb intensitat i emoció. Coses que eixamplen el cor.

Estelades a Olot

Com en una mena de campanya viral, els carrers de pobles, viles i ciutats de Catalunya s’han omplert d'estelades de totes mides. Aquest any, molts catalans no l'han despenjar abans de l'11S, de la mateixa manera que no varen esperar el dia abans a penjar-la.

Centenars de milers de catalans hem trobat en l’estelada la manera de simbolitzar el clam per la llibertat del nostre país, el cansament pel menyspreu de tants anys cap al nostre idioma i la nostra cultura i la fatiga per l’espoli fiscal i el llast que pel nostre futur suposa. L’estelada, bandera independentista, deixarà de tenir sentit el dia que siguem independents i aleshores la podrem desar en els museus o a casa com a record dels dies històrics i emocionants que ens estan portant a l’inici d’una nova etapa nacionalment plena. Fins aleshores és per nosaltres un símbol d’esperança i quan la brandem no ho fem contra res ni ningú, només a favor nostre.

No tothom ho veu així i aquesta setmana  al Ple de l'Ajuntament d'Olot, i a ran d'una moció presentada per ERC per tal que no es pogués prohibir a Olot l'exhibició de l'estelada vàrem poder escoltar deliris (per la seva manca de coherència i connexió amb la realitat) d’alguns grups en contra de la presència de l’estelada en espais públics.

No cal recordar que la moció vé a tomb perquè la Policia espanyola va prohibir entrar al camp del Real Madrid a uns aficionats del Barça que duien estelades amb l'excusa que podia provocar disturbis, problemes de seguretat o no sé quina bestiesa. Per més INRI, quan l'Alfred Bosch va demanar explicacions al Congreso de los Diputados, li varen etzibar amb tota la patxorra que "alguns símbols poden fer que alguns ciutadans realitzin actes violents”.

La representant del PP, que no deu veure els símbols que hi ha als balcons de la nostra ciutat, ens va recordar que el seu partit estava en contra de la independència (no va caldre puntualitzar que de Catalunya) i va dir que l'estelada només representava els independentistes i que és la senyera l'únic símbol que uneix a tots els catalans. I en altres moments del Ple es va queixar que per les Festes del Tura, alguns elements de la faràndula portessin estelades i va demanar que no es tornés a posar l’estelada al cim del Montsacopa perquè podia ser ofensiva per a alguns olotins.

Fregant l'esperpent, el portaveu de PxC va dir que havia estudiat l'origen de la senyera al Google i que havia après que tenia el seu origen en la bandera del "revolucionari comunista i totalitari" Fidel Castro i que havia estat utilitzada pels terroristes de Terra Lliure. Va oblidar que també es pot trobar al Google  quina bandera feien servir altres grups terroristes com ara el Batallón Vasco-Español o els Guerrileros de Cristo Rey. Ens va llegir l'article de la Ley 19/2007 que prohibeix l'exhibició de símbols racistes, xenòfobs, etc i va acabar demanant la deportació de tots els aturats immigrants. Donat que això és indubtablement un comentari xenòfob, suposo que es deurà prohibir la presència de cap simbologia de PxC en qualsevol espectacle.

Finalment, el PSC (PSOE?) va fer una comparació ben desafortunada entre les reaccions que poden causar les estelades i les del famós vídeo que ha aixecat les ires dels musulmans d'arreu del món i que han causat greus disturbis i morts.

Ja només em faltava arribar a casa i veure tot sopant el Rajoy del Polònia mirant-se de totes bandes una estelada i dient "no sé què li veuen els catalans". Almenys aquest em va fer riure.

Les (meves) diferències entre dues manifestacions.-

És ben comú entre els catalans que quan anem a un restaurant, immediatament comencem a parlar dels altres restaurants on hem estat i comparem els plats, preus, servei, virtuts i defectes dels establiments. De manera semblant, era irresistible dimarts passat comparar la mega-manifestació del 11S2012 amb la del 10J2010.

Doncs aquestes són les diferències que jo hi he trobat.

1. El lema. Fa 2 anys el lema era “Som una nació, nosaltres decidim” que va ser manipulat i reinterpretat, prou ambigu per aconseguir un consens impossible si hagués estat tan clar i diàfan com el d’aquest any “Catalunya, nou estat d’Europa”.

2. La presència institucional. El 2010 hi eren tots els presidents de la Generalitat i el Parlament vius. La setmana passada, el president va decidir no assistir-hi, tot i fer-se seu el clam en el seu discurs del dia abans. Altres càrrecs hi varen assistir a un inversemblant “títol personal”. Potser va fer bé vist com han anat els dies posteriors i els que el vàrem criticar per això, ens l’envainarem.

3. La gentada. Si fa 2 anys era increïble, el 11S2012 va ser esborronador. Riuades de gent per tot arreu des de moltes hores abans, la capçalera desbordada per totes bandes. El 2010 ens podíem moure amunt i avall mentre esperàvem per avançar, aquest any  va ser impossible. No valia la pena ni provar de fer fotos perquè com va dir un amic “tot era la mateixa foto”. Vàrem estar 3 hores anxovats  fins que vàrem començar a caminar lentament. Quan sigui vellet i els néts em demanin com va ser aquell dia, els diré tot cardant-me’n “un mal de peus, increïble”.

4. Els símbols. Inqüestionable: la proporció d’estelades respecte les senyeres era descomunal mentre que fa 2 anys estava més igualada. Aquest any, també, les pancartes i rètols que duien els manifestants tenien la independència com a leit-motiv comú i el rebuig a altres formes de relació amb Espanya; el 2010 hi havia de tot: federalisme, més autonomia, estatut... Els crits a favor de la independència, unànimes i eixordadors.

5. El rerefons. El 2010, la manifestació es va gestar com una resposta a la retallada de l’Estatut, va ser una manifestació eminentment reactiva. El 2012 la manifestació és propositiva: busquem un futur millor i creiem que només amb un estat propi, amb la independència de Catalunya, aquest futur és possible. No ha passat gaires cops que l’acció tingui més adeptes que la reacció.

6. Les absències. Aquest any, el PSC més PSOE que mai, s’ha quedat a casa decidit a entotsolar-se en el ridícul gemec pel federalisme i donant l’esquena als ciutadans; el 2010, encara que amb el gest tort, s’hi varen abocar potser perquè manaven a banda i banda de la Plaça Sant Jaume. Els sindicats, testimonials aquest 2012 varen fer costat al govern tripartit el 2010.

7. Els periodistes. Va ser frustrant sentir el 2010, tornant cap a casa en cotxe, com a les tertúlies de la ràdio s’afirmava que havia estat un bonic gest però que no serviria de res. I així va ser. Aquest any, en canvi, reforçaven la necessitat de la manifestació, argumentaven a favor de la independència i collaven els temeraris interlocutors del PP i PSC que provaven d’aigualir el vi.

8. L’endemà. El 2010, gestos i cares resignades amb el convenciment que ens havia quedat una manifestació molt bonica però que no en trauríem res; el 2012, il·lusió i el convenciment que podia ser possible, que ningú no fallaria en els moments claus, que trobaríem tots plegats la força i la generositat. Mai tanta gent m’havia parlat d’independència com aquests dies. Arreu: a la feina, al carrer, a les botigues...

9. L’organització. Semi-institucional amb Òmnium Cultural el 2010 i per una semi-desconeguda Assemblea Nacional Catalana el 2012, amb els partits polítics en un discret segon pla cedint el protagonisme a la ciutadania. Com havia de ser aquell dia. A partir d’ara, els papers s’inverteixen.

10. Les reaccions. El President Mas ha sorprès a tothom amb el seu discurs valent i serè a Madrid i s’ha posat els seus i a molts altres a la butxaca, disposats a fer-li costat si fa el pas endavant. El 2010 el President Montilla va donar la feina per feta un cop es va acabar la manifestació i va ajupir el cap. El 2010, els partits espanyols se’n varen riure de nosaltres un cop més; aquest any, encara no han acabat de reaccionar, no saben pair que els catalans tan mansois, comencem a plantar cara. A dir, goodbye Spain.

Com es pot ser neutral?

Rebo un mail amb l'acta d'una reunió de l'ANC a Olot i llegeixo, amb certa sorpresa, que un parell d'entitats olotines de pes han declinat de coŀlaborar amb uns actes tot declarant-se neutrals. Em sorprèn menys la negativa que no pas l’argument.

La neutralitat, en un conflicte, vol dir mantenir-se al marge dels dos bàndols i no coŀlaborar de forma activa o passiva amb cap d'ells. Aleshores, hem d'entendre que aquestes entitats consideren que existeix un conflicte o bé que la independència de Catalunya pot provocar-lo i, davant d'això, es declaren neutrals. Com si no anés amb elles. Consideren que en un dels moments històrics del país del qual formen part, perquè cap d'elles no renega de la seva catalanitat, no tenen res a dir i no es volen posicionar. Es declaren neutrals amb l'argument que tenen socis que pensen d'una manera i socis que pensen d'una altra.

Recordo que aquest argument ja apareixia el 2009 i 2010 quan demanàvem l’adhesió de les associacions per fer les consultes per la independència. Aquest i el que els objectius de les entitats no polítiques eren uns altres i que no  podien/volien apartar-se'n o afegir-n'hi de nous que poguessin no ser objecte d'ampli consens entre els associats. Afortunadament varen ser moltes les que varen donar suport al que en aquells moments podia semblar molt menys transcendent del que avui s’està movent a Catalunya.

Curiosament, allò que com a individus tenen clar  són reticents a donar-hi suport com a representants. Obliden que el benefici de formar qualsevol tipus d’associació és assolir les potencialitats que com a individus no tenim.

Quasi paral·lelament la vicepresidenta del Govern, la Sra. Ortega, ha declarat que si va a la manifestació del proper 11 de setembre hi anirà com a ciutadana i no com a membre del govern. Una actitud pueril, perquè és precisament en virtut del càrrec que té que pot donar una rellevància molt més cabdal a una causa que deu considerar important si és que creu que hi ha d’anar, que no si hi acut com a ciutadana.

Són els polítics i les institucions els que en aquest moment han de passar davant perquè la societat civil prou vegades que ho ha fet i els ciutadans no es poden quedar sols, perquè individualment som infinitament més febles que com a poble.

La independència no l'assolirem pas per unanimitat, ja en fem prou amb la majoria necessària. I tal i com van de ràpides les coses, no hi haurà lloc per postures dubitatives. Ni de les entitats o associacions, ni dels ciutadans, ni de les institucions.

Botigues de discos

Aquesta setmana m’he assabentat que tancarà la única botiga de discos que quedava a Olot.  La notícia ja era sorprenent pel fet que a Olot, tan festiva, només hi hagués una botiga on poder comprar música però també sobta que la notícia l’anomenés així “botiga de discos”. Almenys per mi, la paraula disc em remet als vinils i mai no anomenaria així als CD; és una mica com anomenar “ultramarinos” als supermercats.

Diu la notícia que la botiga no ha pogut resistir la competència dels nous canals de compra, o de distribució, de música; internet, i-Tunes, Spotify...són massa forts. Tot i la persecució, més o menys intensa, dels P2P e-mule i similars, Internet deu ser ara la principal distribuidora de música. De pagament o no.

De totes maneres, fent un petit exercici de memòria recordo les possibilitats que hem tingut a la nostra ciutat per comprar música i el cert és que mai no havien estat gaire galdoses. Des de ca’n Sala-Vilarrasa que exposaven els discs de 45 a ran de terra davant de les rentadores, can Sibidí amb una oferta una mica més ampla o el súmmum que era Can Ràdio Puig tot i que quan hi anaves a comprar un disc semblava que t’haguessis de disculpar, sobretot si no sabies dir quin volies exactament i els demanaves que et deixessin mirar i remenar en aquella mena de rebotiga on els tenien, quasi amagats.

Més tard va obrir l’Amadeus i una altra botiga que no recordo que va durar com uns mitjons de ral, que es va posar davant per davant de Discos Gong que, durant una colla d’anys ha estat l’oferta seriosa, o la única possibilitat de comprar música a Olot,  si deixem de banda la limitadíssima oferta de supermercats i benzineres.

A ca’n Sala-Vilarrasa va ser on el meu pare va comprar un dia el tocadiscos amb el qual cada dia a l’hora de dinar escoltàvem monòlegs d’en Capri, els discos de La Trinca o, un cop i altre, la banda sonora de “7 novias para 7 hermanos” amb els comentaris pels que, encara, no l’havíem vist de les escenes que cada cançó il·lustrava.

A can Sibidí només recordo haver-hi comprat el primer disc que em vaig comprar per mi: Toto, dels Toto (no eren gaire imaginatius batejant els discos) i que no feien tanta mala cara si només hi entraves a remenar.

Després a Can Ràdio Puig vaig començar a comprar els discos de Pink Floyd, The Alan Parsons Project, Genesis, Lluis Llach... deixant part de la setmanada dels estius.

Però en aquell temps, comprar discos a Olot era complicat si el que es buscava no era només l’estricta novetat. I per això, solíem fer encàrrecs a algú que anés a Andorra donant-li llistes de discos que fes temps que ja estiguessin publicats o, més tard, fent expedicions a Discos Castelló a Barcelona.

També hi havia la possibilitat de comprar a molt bon preu per catàleg a Discoplay, on podia trobar discos interessants.

Per mi, amb inquietuds musicals relatives, comprar música no suposa una experiència com ho és comprar llibres. Sobretot ara amb els CD, que no es poden obrir, sospesar, fullejar i només amb les novetats és possible d’escoltar-ne fragments abans de decidir de fer la compra. Tot i que jo, no necessitava escoltar cap disc dels grups que abans he esmentat per comprar-los: sabia que m’agradarien. Igual que no em cal fullejar cap llibre de Camilleri, Monzó, Cabré, Eco. Irving, Auster...

De totes maneres, tot i haver explicitat que la meva fidelitat cap a les botigues de discos tradicionals olotines ha estat més aviat escassa , sap greu que Discos Gong tanqui  perquè tot i que compro poca música ara serà encara més complicat que ho faci. En fi, els temps estan canviant com deia Bob Dylan.