Anar a marina

A Olot en diem, o potser dèiem, "anar a marina" d’allò que tothom en diu anar a la platja. Encara avui els olotins ens repartim entre L’Escala i Roses i arribar fins allà és cosa de 45 minuts. Un luxe.
Quan jo era petit allà els setantes tot plegat tenia una altra dimensió. Sense gaire consciència de quina hora era (només que seeeeempre era massa tard) pujàvem tots 5 al cotxe i vinga cap avall. A la Plaça Palau ens trobàvem amb els tiets i enfilàvem la minicaravana de 3 cotxes cap a marina. Algú devia haver decidit abans on aniríem però la mainada ho teníem clar: el millor lloc era aquella platja on desembocava el riu a Empúries. Aleshores la canalla no teníem veu ni vot i tot plegat era com resultat de l’atzar, perquè les decisions dels pares semblaven ben bé pur atzar.
La primera feina era repartir-nos dins dels cotxes. Ser 5 dins d’un cotxe era el normal, no com ara. Enfilàvem la carretera i quan arribàvem als revolts de Queixàs, la guixera era el senyal, es feia el silenci. Calia combatre el mareig que aquella vintena mal comptada de revolts ens podia provocar. Una vomitada ( una rujada!) podia espatllar l’excursió. Cadascú s'espavilava com podia: el pare cantava cançons per distreure’ns, la mare ens feia comptar revolts, i la tieta Nuri menjava coca i llonganissa...
Quins bufets d’alleujament quan arribàvem a l’Hostal de Can Vilà! S’havien acabat els revolts. L’arribada a Figueres era celebradíssima: ja quasi hi érem. I es descobriria la incògnita de si aniríem cap a Roses o cap a L’Escala o qui sap si a L’Estartit.
Fos on fos arribàvem, seeeempre massa tard i sense el ritual de posar-nos crema protectora ens posàvem el banyador perquè en aquell temps anàvem a marina mudats com Deu mana. I a córrer. No recordo estar estirat (esterneiat) a la tovallola fins que no vaig tenir l’”edat tonta “(adolescència); tot era jocs dins l’aigua d’una manera o altra.

Al cap de molt poca estona (seeempre massa aviat) tocava anar a dinar. Perquè ni els dies d’anar a marina es podia dinar més tard de les dues. Si érem a Empúries, el dinar el fèiem a la pineda de les dunes, just on avui hi ha uns rètols que prohibeixen el pas.
Quan ho recordo penso les hores que li devia haver costat a la meva mare rostir pollastre i conill, fer entremesos, maonesa (maIonesa) casolana per poder fer un dinar de diuemenge com cal encara que fos fred.
Havent dinat...migdiada dels grans (suposo que ells no bevien aigua com nosaltres) i jocs de pilota per la mainada.
A mitja tarda tornada cap a Olot mentre anàvem comparant les respectives vermellors epitelials i ja anticipàvem les fregues amb esperit de vi que ens faria la mare i les enèrgiques patacades que a escola ens farien per poder perllongar una estona més l’agonia.
Però els olotins no podíem pas fer aquell viatge d’una tirada! Calia fer l’turada a l’Hostal de Can Vilà per fer un toc, recuperar-nos (?) i agafar forces per, altre cop, afrontar els revolts de Queixàs.
I al cap de mooolta estona, perquè ningú tenia ganes de xerrar pel cansament i als cotxes no hi havia ni ràdio, ni casset, ni CD ni de lluny DVD, arribàvem a casa. Amb l’esquena bullint, els ulls amb coïssor, els calçotets plens de sorra i amb una gana terrible que, i això és l’únic que no ha canviat, matàvem amb pa amb tomàquet i un bon pam de fuet.