dilluns, 25 de maig del 2009

Sant Miquel (2)

A la tarda arribem a la plaça de Sant Miquel. És aviat i les sardanes encara no han començat. La plaça, dura, mig pista poliesportiva bull per la calor. Dotzenes de joves subsaharians juguen a futbol en aquell forn. Dotzenes d’altres i dotzenes de magrebins se’ls miren. Volten algunes dones amb vestit tradicional d’algun lloc. Els indígenes catalans es mantenen allunyats. Nosaltres fem un tomb al voltant dels “pisos verds”: una botiga d’alimentació africana, un locutori, la “botiga del pernil” d’en Gabino, la Pakistan Food and Grocery, una carnisseria halal, una altra botiga d’alimentació indio-pakistani, el local de l’associació de veïns, la llibreria, el videoclub, el bar “deportivo San Miguel”, una rostisseria...realment el món ha canviat i aquest canvi ha arribat a Olot. Grups de pakistanesos ocupen les voreres, passem pel mig, res no canvia. No som estranys per ells. Potser menys que ho són ells per nosaltres? Fa de mal dir.
Arribem a la plaça altre cop i els musics comencen a refilar; els jocs de pilota no s’aturen però un “membre de l’organització” els diu que deixin mitja plaça lliure. No hauria calgut, quan la cobla comença a refilar els més grans pleguen espontàniament i s’asseuen. Potser no ho entenen, potser no els agrada però han entès alguna cosa: que cal aturar-se una estona i deixar que fem. La mainada, els nens amb el cap ben rapat i uns ulls immensos i les nenes amb sabatetes de taló, trenetes ben tibades i vestits llargs de coloraines, volten i juguen com jo ho havia fet molts anys enrere però sense gosar travessar les rotllanes (tres) amb el cap ajupit com fèiem nosaltres amb aire trapella i morts de riure i vergonya a parts iguals.
Dues sardanes i comença el ball dels gegants del barri. La mainada s’asseu espontàniament a terra i piquen de mans: la majoria són negres. Tots són catalans. Les escoles bressol fan una bona feina, veient això em queda clar.
Balla el gat i tota la mainada corre al darrera...rosadets i negrets. El que ha arribat primer s’agafa a la cua i la resta fan fila agafant-se de la samarreta. Veient això...penso que ho tenim guanyat. Que aquests nens que avui tenen 6 anys o menys, que parlen un idioma desconegut (per mi) a casa seva i català a l’escola i al carrer i que comencen a saber què és la faràndula, una cobla i que hi riuen i s’hi diverteixen...seran dels nostres. Seran catalans d’un altre color i potser d’una altra religió però que tindran clar a quin país pertanyen. Tan de bo no m’equivoqui.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!