dijous, 7 de gener del 2010

Els Reis de l'Orient (això..cap el 1970)

El dia dels Reis..aquest sí que era el millor dia de les festes de Nadal per mi. La resta era només per esperar i pels grans però aquest era el nostre gran dia. Des de molt abans ja frissàvem imaginat si ens haurien dut tos els regals que havíem demanat i, pel que pogués ser, els prioritzàvem: “si no m’ho porten tot, almenys que em portin....”.
Sembla una bestiesa però ja quan fèiem la llista teníem una responsabilitat enorme. En primer lloc calia planificar bé el que demanaríem als Reis d’Orient (ara, que ens hem tornat tan multicultis en diem Reis Mags i fins i tot algú en diu reis Màgics d’Orient..a veure si ‘acabarem dient “els 3 Elfs”..) i en això es començava a notar la subtil influència dels pares que temptejaven quin ens feia més il·lusió o quin joguet podia ser ben diferent de com ens l’imaginàvem perquè encara no s’havien inventat aquella frase que deia que l’anunci no es corresponia “ben bé” a la realitat, i les diligències corrien soles i els indis de plàstic saltaven com si fossin vius.
En segon lloc, i molt important, no copiar perquè demanar la mateixa joguina dins del cercle familiar, ampliat a cosins estava molt i molt mal vist. Jo ho tenia fàcil perquè era l’únic nen i com que en aquell temps no ens plantejàvem si les joguines eren sexistes o no i si perpetuaven cap mena de rol primigeni, segur que cap de les meves germanes no demanaria un Scalextric, ni el fort Comansi (juguete completo...juguete Comansi!).
En tercer lloc calia ensenyar la llista al reis i esperar el vist-i-plau perquè poguéssim escriure la carta als Reis. Aquesta carta la compràvem a alguna llibreria amb el seu sobre, que sempre venia amb una sanefa de colors i que devia ser igual arreu: com un formulari estàndard. A diferència del que vèiem a la tele, o mai posava allò de “he fet molta bondat i bla, bla..” sinó que anava de dret al gra “Queridos Reyes Magos, quiero que me traigan todo esto”. Si, en castellà. Eren màgics però no tenien el do de llengües que tenen ara. Va com va. O millor dit, anava així.
Un cop feta la carta calia fer-la arribar als Reis. El sistema era senzillet, en alguns llocs d’Olot (crec que ara només queda ca l’Argence) apareixien unes figures de cartó-pedra d’algun rei (aleshores no hi havia carters reials i la paraula “patge” ens sonava a “apatxe” per influencia de juguete completo..juguete Comansi) que aguantaven una bústia en la qual tiràvem la carta. I llestos. Mai ningú ens va explicar com arribaven les cartes als reis ni ens importava gaire, tampoc. L’experiència ens deia que funcionava i en fèiem prou.
Tampoc i degut a la feinada de la botiga dels meus pares tampoc recordo haver anat mai a esperar els Reis. En dèiem així, d’això que ara és “anar a la cavalcada”. El dia abans de Reis hi havia feinada de les grosses i ens havíem d’espassar el neguit com bonament sabíem; segurament barallant-nos o fent emprenyar la iaia. El pitjor de tot era la nit. Es feia eterna, no hi havia manera de dormir. Ni quan vaig passar a la categoria de “savi” no em podia treure el neguit del damunt. Em girava i regirava al llit, obria el llum, parava l’orella i , si sentia algun soroll que venia del menjador o de l’habitació dels pares ja cridava “és l’hora?”. Algun any l’hora havia arribat a les 6 del matí, per pesat i insistent.
I quan l’hora havia arribat era l’èxtasi, per fi teníem al davant el joguets que ens havien passat els Reis. I em submergia en el joc fins que era hora d’anar a fer el recorregut: a ca la iaia a buscar el que segur que serien una caixa de mocadors de roba (que sempre convenen) i alguns calçotets (que sempre fan falta) i també a ca la tieta Carme on els Reis solien deixar uns joguets estranyíssims que mai no sortien a la tele, que sovint em deixaven amb una cara de “i això què coi és?” però que passada l’eufòria dels regals estrella solien ser dels que més jugava.
Tornàvem a casa volant que la mare havia de fer el dinar i era molt important de posar tots els regals ben ordenats damunt del llit per poder ensenyar els regals a tothom que vingués. Eren uns moments de contenció perquè calia triar amb què m’entretindria fins que tots els convidats ja hi haguessin vist, que solia coincidir amb el dinar. I havent dinat era el gran moment perquè mentre els grans feien i desfeien converses al menjador, me’n podia anar al “cuarto de la roba” i començar a jugar sense que ningú em fes sortir del món on m’havia capbussat i que em permetia ser campió de curses de F1, vaquer de “l’Oeste”, amo d’un castell medieval, enginyer electrònic de pega o començar a fer innocus experiments de química. I això, anant bé, fins l’hora de sopar mort de son.
I que amb el que m’agradaven els Reis de petit, de gran sigui republicà....de qui coi deu ser la culpa? Meva, no.

3 comentaris:

  1. Per mi, i segurament també prop del 1970, el dia de Reis també era el millor de les festes de Nadal; totalment d’acord. Amb la carta escrita en castellà i tirada al patge de ca l’Argence (on si no?). Ara bé, a casa érem sis germans i tot i que per Reis arribaven els millors regals, arribaven amb l’advertiment previ perquè no n’esperéssim “més del compte”.
    Crec que la cavalcada era molt més seriosa, segurament també més insípida, però molt més majestuosa i es feia guanyar el respecte. I els patges eren més reials i reals que els d’ara (potser perquè no els coneixia).
    De la nit de Reis, en recordo aquests nervis i algun “xivatasso” si mai havia pogut escorniflar què poratrien a la meva germana.
    Crec que sempre vaig estar contenta del que m’havien portat els reis i que no recordo haver tingut cap desengany. Ara bé, he d’admetre que quan anava a casa els meu cosí em queia la bava: tenia gairebé tots els Madelmans (autèntics i amb tots els complements), el seu Exin-Castillos era “Exin” (no imitació)... A més, les joguines “de nen” donaven molt de sí per jugar, més que no pas les “joguines de nena” que ja les tenia molt vistes!
    I sí, republicans, però visca els-tres-reis-de-l’orient-que porten-coses-a-tota-la-gent! Perquè no m’imagino els nens cantant: visca el president... que porta coses a la gent.

    ResponElimina
  2. Com a mínm al Bazar-2,a Can Muntada n'hi havia un altre de rei-bústia.
    Can Muntada...n'hi hauria per fer uns qunats posts!

    ResponElimina
  3. Les nenes sí que ho teniem més fotut amb això de no poder demanar els regals "repes". I a cap edat, desseguida erems sàvies, ja ens portaven roba d'aixovar per quan ens casessim!! El més traumàtic...la nina Nancy, el millor... poder demanar també la perruca de la "Señorita Pepis" encara que l'hagués demanat la nostra cosina, me la van portar morena i a ella rossa!!! Encara la conservo... crec.

    ResponElimina

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!