dijous, 28 de març de 2013

Istanbul és tan...(1)


Un altre post de viatges, uns mesos endarrerit però encara amb el record ben viu. Tan viu que a mesura que escric em venen ganes de tornar-hi.
D'entrada no em fa res de reconèixer que Istanbul era un d'aquells llocs que sí però no. D'una banda em semblava prou atraient però el desconeixement i una certa mandra em feien pensar que havia de ser massa complicat. En el fons és que no em sabia imaginar com devia ser la capital "real" de Turquia.
I no deixa de ser curiós que un dels viatges més curts, fet i fotut 2 dies i mig, hagi generat una de les entrades més llargues d’aquest bloc. I, de passada, ganes de tornar-hi.

Les mesquites.
Turquia és de fet una república laica per bé que governi un govern islamista. Tot i així, tots plegats venim d’on venim i de la mateixa manera que a Catalunya és difícil que un turista deixi d’entrar a una església o catedral seria inconcebible anar a Istanbul i no dedicar temps a visitar mesquites.
Ara m’arrisco i la deixo anar: a Istanbul deu haver-hi quasi tantes mesquites com esglésies a Roma. De totes mides, amb més o menys minarets, més visibles o més amagades, amb crides a l’oració en directe o  play-back.

La que destaca entre totes és, sense cap mena de dubte, la Mesquita Blava.  L’única amb 6 minarets, al bell mig del “top” turístic, en una esplanada magnífica, impressiona. Multitud de gent al voltant dividida entre els creients musulmans i els infidels. Els primers tenen entrada franca tot el dia. Nosaltres, tot i que hi anem més d’un cop, sempre ens apressen dient que només falten 5 minuts per tancar per a l’oració. Seria imperdonable passar pel costat i no entrar-hi. Només cal seguir la fletxa que indica l’entrada per turistes i, un cop a la cua, seguir les instruccions: treure’s les sabates i posar-les dins una bossa de plàstic; les dones, a més, s’han de tapar els cabells i si no porten mocador, ja els en deixen un. Un cop a dins, és fàcil quedar-se sense alè. La majestuositat del lloc, la catifa immensa que cobreix tot el terra, les zones per l’oració separades per homes i dones, la barrera que separa els creients dels badocs, la immensa làmpada inusualment baixa...I l’absència d’imatges, de sants; només versicles de l’Alcorà. Pocs, tot sigui dit; que res no distregui de l’oració. Els pocs creients que hi ha mentre l’entrada als turistes és permesa resen sense massa escarafalls: s’asseuen, s’agenollen, s’inclinen, mormolen. I a pocs metres, turistes tanoques els fan fotos sense mostrar gaire respecte.
Els rituals es repeteixen a la resta de mesquites que visitem, sobretot a la Mesquita Nova, a Eminönü situada estratègicament entre el Basar de les espècies i el pont de Gàlata. A la resta, potser pel dia i hora (diumenge al matí) l’ambient és molt més relaxat, quasi sense gent...t’asseuries a la catifa a rumiar si no fos perquè tindria la sensació d’estar fent alguna cosa malament.

Santa Sofia.-
Va ser una catedral, després una mesquita i ara, tot i que hi ha moviments que reivindiquen que torni a ser una mesquita, és un museu.

Si hagués de dir què em va agradar més d’Istanbul dubtaria entre la Mesquita Blava i Santa Sofia, però crec que aquesta darrera és irrepetible. La llum de l’interior té alguna cosa especial que li confereix un ambient proper al sagrat. Si al segle XXI impressiona, com devien de quedar de bocabadats i sense alè els que hi entraven fa 500, 600, 700 anys...

No sé qui o què va evitar que es destruïssin completament els mosaics bizantins que guarneixen algunes parets però cal celebrar-ho. No és només la immensitat del temple, que prou que devia imposar a la gent de l’època, sinó també els mosaics amb la imatge de la Verge, del Nen Jesús...allà, precisament allà. Algú va impedir la destrucció de la simbologia religiosa contrària, la que havia perdut la guerra pel control de Constantinoble. Vés a saber si no els va salvar alguna discussió bizantina, però aquest cop els iconoclastes (magnífica paraula!) no se’n varen sortir.

El menjar.
L'omnipresència del menjar a Istanbul em va fer pensar en una mala relació dels turcs amb el menjar. No és només que hi hagi un restaurant, una paradeta de döner o simit (rosquilles de pa cobertes de llavors), una pastisseria cada quatre passes... és també l'abundor. Els aparadors de les pastisseries tenen piles immenses
de baklava (pastissets fets de pasta phylo, mel i fruits secs) que degoten mel i piràmides enormes i acolorides de lokum (una mena de gominoles); els dependents de les parades del mercat maten l'estona apilonant menjar (formatge, espècies, fruits secs...) que treuen de caixes. I cal suposar que al cap d'unes hores, desfaran els pilons per tornar-lo a posar dins de les caixes. Fins l'endemà que tornarà a començar el procés.
Passejant per la ciutat antiga la flaire de menjar és constant i s'ha de ser un autèntic llepafils per no tenir la temptació de cruspir-se un döner  encara que no s'hagi acabat la digestió del dinar. Uns döner tan diferents dels que veiem al nostre país com pot estar allunyada una paella kenyata d'un arròs mariner de L'Escala. allà els cilindres de carn deixen veure clarament els pits sencers de pollastre, marinats, especiats, carnuts i flairosos.
O els entrepans de verat a la brasa que passaven per una cadena humana i sense pausa, a una cadència d’un per segon, de la planxa instal·lada dins d’una barcassa amarrada al Bòsfor a mans dels clients i que deixaven per tota la zona la flaire un pèl enganxosa de greix de peix i de pell de peix rostida.
Travessar el pont de Gàlata per la banda de sota, on hi ha una rastellera de restaurants que sembla no tenir final i que fan servir el mètode de cridar els possibles clients i recitar les especialitats em va fer tornar als vells "merenderos" de la Barceloneta preolímpica. De totes maners, alla no hi vàrem fer cap àpat perquè sincerament el reclam que el peix que servien fos del Bòsfor...desanima una mica.
Kebabs de vedella amb pistatxos (al restaurant Hamdi, entre altres), de xai, pollastre picant (restaurant Ada), mandonguilles a la brasa (a l’ Özler)  ...tot especiat suaument, lleugerament picant, saborosíssim, varen ser la major part dels nostres àpats precedits de meze (entrants) bàsicament vegetals: amanida, pasta de pebrots, crestes  farcides de formatge fos, mousse d'albergínies, pàmpols farcits d’arròs....amb altres plats de cuina otomana com l’ànec estofat (restaurant Pasazade), kuzu tendir (restaurant Bab-i-Hayat).
Tot a Istanbul empeny a aturar-se i fer un mos.
I qui diu una queixalada, diu un te. Omnipresent, fort i d’un pujat color ataronjat servit sempre en les tasses de forma de bombeta, diuen que és impossible de calcular els milers de litres que se’n beuen diàriament a la ciutat. Es posa de primera, per reposar una mica de les caminades asseguts davant de Santa Sofia, escoltant com els muetzins de les mesquites del voltant s’alternen cantant cada vers de la crida a la oració per fer-se entenedors; o a la terrassa de la casa de Pierre Lotti; o davant la Torre de Galata; o a qualsevol racó de la ciutat, inclòs els ferris.

Les passejades.
La gran majoria de principals atraccions turístiques d’Istanbul estan relativament properes i es pot arribar a peu a totes: el Palau de Topkapi (per obviar si hi ha pocs dies), la Mesquita Blava, Santa Sofia, la Cisterna, el Basar de les espècies, el Gran Basar, el Pont de Galata es podrien encadenar amb caminades curtes de 10 minuts
Naturalment, per anar a llocs com Eyup o la Plaça Taksir cal agafar alguna mena de transport. Metro, ferri, tramvia o funicular. Tot funciona amb relativa fluïdesa i fins i tot pels estrangers és senzill de fer servir un cop descobreixes que molts no funcionen amb tiquets de paper sinó amb fitxes (jetons).
Recordo una passejada agradabilíssima al capvespre des del Pont de Galata, cobert de pescadors tal i com sempre surt a les fotos en direcció a la Plaça Taksir, ágafant tramvia i funicular i baixant després per Ístiklal Caddesi (una mena de Portal de l’Àngel a la turca encara més atapeït) fins a Tunel i seguint pels carrerons amb pendent pronunciat que porten fins la Torre de Galata amb incomptables botigues de música i després fins al Pont altre cop.
En aquestes passejades cal anar amb molt de compte amb el trànsit. Els passos de vianants són escassos, els semàfors poc respectats i el tràfic intensíssim, la qual cosa no ajuda que els conductors tinguin paciència per deixar passar els vianants que gosen travessar. Després de veure la dificultat de travessar les avingudes i arribar vius a l’altra banda vàrem adoptar la tàctica d’enganxar-nos als turcs i travessar al seu costat (al costat contrari del sentit de la circulació, no fos cas); quan ells es llançaven al mig del carrer amb la única protecció d’un lleuger gest amb la mà cap als cotxes que màgicament els feia frenar una fracció de segon, nosaltres amb ells, al mig de tot el trànsit i el brogit de dotzenes de botzines que ens escridassaven. Arribàvem a l’altra banda sans i estalvis; nosaltres amb un riure nerviós i un tremolor de cames i ells impassibles, fumant i prosseguint la conversa que en cap moment s’havia interromput per molt a prop que passessin els cotxes.

Una altra passejada de diumenge al matí va començar a la Mesquita de Suleiman, vorejant la zona universitària fins la Mesquita de Sehzade, seguir fins l’Aqueducte de Valens i d’allà pujar cap a la Mesquita
de Fatih, que està en una de les zones que passa per ser de les més conservadores d’Istanbul però un cop més ningú no ens va dir ase ni bèstia quan vàrem entrar, respectuosament descalços a dins. La tornada cap Eminönu per l’avinguda Atatürk i desviant-nos pels carrers paral·lels al Bòsfor on s’amuntegaven parades i paradetes de qualsevol cosa de segona, tercera i enèsima mà. Una bona passejada per fer les darreres ensumades de pastissos, döner i espècies abans de tornar cap a l’asèpsia catalana. 


Els basars.
Excepte que sigueu uns fanàtics de les compres i del regateig, els trobareu sobrevalorats. Com  tants altres llocs turístics sembla que es van convertint en parcs temàtics on uns fan veure que venen i els altres fem veure que comprem.
Més enllà de l’interès arquitectònic del Gran Basar, de la curiositat dels seus nombrosos carrers aviat es veu que no existeixen les gangues, que et cardaran sempre per molt que et pensis que has aconseguit un preu magnífic per una bagatel·la supèrflua i que a la majoria de botigues venen el mateix.
El basar de les espècies, o Basar Egipci, té un altre aire. O potser és que a mi m’interessa més el menjar que no la roba i les joies. Més petit i atapeït, s’hi poden veure coses interessants com l’enorme formatge cobert per  pell de cabra que no vaig gosar tastar per timidesa, varietats de te que ja no semblen tan exòtiques i algunes parades d’espècies (poques) que donen nom al Basar.
Molt curiós, el mercat de l’exterior, en els carrerons entre el basar i la Mesquita Nova; amb venda de planter, animalons, flors i...sangoneres! garrafes plenes de sangoneres que s’anunciaven com a remeis infal·libles perles morenes, mals de cap, hipertensió, etc.
A evitar els dissabtes a la tarda on l’atapeïment de gent arriba a nivells impensables. Vàrem viure un autèntic
embús humà: immersos en una riuada humana que avançava cap al Bòsfor des d’un dels carrerons d’Eminönü vàrem quedar aturats per una altra riuada humana que anava en sentit perpendicular. Les empentes des de davant, darrere i costats ens feien trontollar; patíem per les mares joves que duien criatures en cotxets i que corrien risc real de ser aixafades si algú perdia l’equilibri i arrossegava algú més. De fet, no hi havia espai ni per caure. Mica en mica, la pressió es va afluixar i tothom va anar recuperant espai. I l’alè.

Eyüp.
Arribar a Eyüp amb el ferry que surt d’un dels molls d’Eminönü  i va rebotant d'una riba a una altra de la Banya d’Or va ser una sensació difícil de descriure. De l'aglomeració més increïble que he viscut a la mava vida fins a un barri on tot semblava anar a un altre ritme. Només de baixar del ferri, el primer carrer porta a la plaça on tot plegat té un aire més de poble. Sorprèn que el cementiri és a tocar del carrer ple de botigues i parades d'objectes religiosos, pashmines i que s'estén fins la plaça on hi ha el mausoleu de Eyüp Al- Ansari considerat lloc sant i de peregrinació. No hi ha gaires turistes allà, però tampoc ningú no ens fa cas. Veiem alguns nens vestits de blanc, amb esclavines de pell. Llegeixo a la guia que són nens que celebren que l'endemà seran circumcidats. Estem en un barri especialment religiós i aquests nens és com si demà fessin la primera comunió. Des d'Eyüp s'enfila un telefèric fins a la casa de Pierre Loti, un escriptor francès que es va instal·lar al capdamunt d'un turó amb unes vistes magnífiques sobre la Banya d'Or. L'enèsim te del dia té un sabor especial. La baixada
la fem a peu, trepitjant quasi les tombes del cementiri que estan ran de camí, a les fosques, un xic esporuguits i il·luminant-nos amb el flaix previ de la càmera. A baix agafem el darrer ferri del dia i la tornada ens ofereix el record més especial del viatge: quan som al bell mig de la Banya d'Or les mesquites de banda i banda criden a la oració. Totes a l'hora ens ofereixen un concert eixordador, místicament magnífic, una cacofonia inintel·ligiblement bellíssima.


(1). Què rima amb Istanbul en català? Biutiful!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!