diumenge, 31 de març de 2013

L’escratx també és poc democràtic. (1)

És prou sabut que les situacions desesperades poden portar a prendre mesures desesperadament inoportunes o desencertades.  O, vistes des de la distància, pernicioses o almenys potencialment perilloses.
Una situació desesperada a l’entorn de l’habitatge: la crisi ha portat a molt ciutadans a estar pendents de ser desnonats; la reacció poc enèrgica del govern espanyol, que va dubtar fins al darrer moment de si acceptava o no la ILP per a la dació en pagament; la seva tramitació al congrés que va indignar als seus impulsors per la hipocresia exhibida; la sentència de Brussel·les sobre la il·legalitat d’algunes clàusules d’alguns contractes hipotecaris; la més que possible tergiversació que el govern del PP pugui fer de tot plegat són part de l’esca que amenaça d’encendre una foguera que pot arribar a ser difícil de controlar.
Puc entendre que quan, com ha fet la PAH, s’ha lluitat contra un obstacle  immens com és l’establishment político-econòmic i s’han assolit importants victòries treballant de forma intel·ligent i constant, sense por ni mandra, aparegui la necessitat de veure la derrota completa de l’adversari sense temps que es refaci o trobi una estratègia per neutralitzar la victòria.
Reconec l’encert de la PAH posant al descobert les incoherències del sistema hipotecari i les seves injustícies associades.
Reconec que la majoria de ciutadans del nostre país es varen trobar en un immens parany per tenir un habitatge i que en aquest parany hi varen col·laborar, en major o menor grau, governs, bancs, immobiliàries, notaris et al.
Puc entendre el desencís respecte el sistema judicial, que no dóna les respostes necessàries a la velocitat adequada; estic d’acord que massa sovint la corrupció i el robatori institucionalitzats queden impunes.
 Puc entendre que hi ha un munt de coses que cal canviar perquè són injustes. Puc entendre la dificultat que la democràcia parlamentària, tal i com està organitzada en aquest país, dificulti que tot això canviï.
Sé que pertanyem a un Estat amb dèficits democràtics patents i notoris.

Però em sembla que l’escratx no és la solució. No s’hi val a aprofitar la suposada idea generalitzada de que tots els polítics són lladres, corruptes i mentiders per anar als seus domicilis particulars o professionals a escridassar-los, a posar-los en evidència denunciant (?), en aquest cas, que el seu vot no ha estat l’adequat. És a dir, no es fa escratx a qui és corrupte, a qui delinqueix sinó a qui no vota de determinada manera. Aquesta forma de coacció és una mostra de totalitarisme, perquè qui decideix contra qui es fa escratx i per quines raons? Qui pren aquestes decisions? Quina és la seva representativitat? On són els límits?
Es comença escridassant polítics al crit de “No ens representeu”; es continua coaccionant-los (pel sentit del seu vot, repeteixo) i es pot acabar en una parademocràcia o en una dictadura.
Veig al Twitter que polítics afins a la PAH demanen que l’escratx s’estengui a banquers i “patronals violentes” i em començo a amoïnar una mica més. Veig també que pel mateix canal es publiquen fotos de comerços que no accepten adhesius de l’escratx i penso que no van bé; que això es comença a assemblar massa a comportaments antidemocràtics per molt que els impulsin plataformes, associacions, moviments polítics que inclouen “popular” en el seu nom. Precisament, com el partit que governa a Espanya.

(1) Faig servir aquesta alternativa a “escrache” seguint les recomanacions d’Albert Pla Nualart (diari Ara) davant de propostes com “escarni” o “fer esquellots” que també he vist que circulen, encara que em faci pensar en ral·lies.

2 comentaris:

  1. Fa ser molt llest comparar moviments populars amb el Partit Popular només perquè els dos porten el mateix adjectiu. Saps de sobres que a qui no li pertoca és al partit que governa Espanya, deixa de fer demagògia.

    ResponElimina
  2. De moment ja sé que la meva fina ironia no agrada als del PP ni als de la CUP. Com que parles malament els primers, deus ser dels segons. No passa res. El que a mi em "molesta" és l'emborderiment de les paraules. I "popular" n'és un exemple. Massa opcions es pensen que tenen "el poble" al darrere. Per exemple, tu dius que al PP no li escau però té força més vots que la CUP. O és que no són poble els votants del PP? una mica rarots segur, però no els neguem ser part del poble.

    ResponElimina

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!