La importància de les preguntes.

Diuen els savis que si no estàs preparat per la resposta, val més que no facis la pregunta. D’altres, potser igual de savis, parlen que el més difícil del món és fer les preguntes correctes. I durant un temps es va imposar la frase “ a preguntes idiotes, respostes idiotes”.

Sigui com sigui està clar que abans de donar una resposta cal escoltar bé la pregunta. Si no hi ha el risc de fer com la Carme(n) Chacó(n) que preguntada sobre en Pere Navarro va respondre que “el president Mas enfrontava els catalans”. Bé, potser no va ser una equivocació.

La magnètica fascinació de les preguntes. Quina tensió quan algú s’atansa i et diu “et puc fer una pregunta?”. Sentits alerta, adrenalina a punt...cal donar la resposta adient. Jo solia dir “pregunta el que vulguis però no t’asseguro que et respongui”. Per si de cas.

No és estrany, doncs, que davant la possibilitat d’un referèndum o d’una consulta sobre la independència hi hagi qui esmerci esforços provant de definir quina hauria de ser la pregunta. Curta o llarga? Oberta o tancada? Diàfana o matisable?

Jo seria partidari d’una pregunta curta i tancada: “voleu que Catalunya s’independitzi de l’estat espanyol?”. Em sembla clara i diàfana. Tot i que segur hi hauria qui es veuria amb cor de graponejar-la i tergiversar les respostes.

En qualsevol cas, quan et fan una pregunta és imprescindible escoltar i meditar, si pot ser, abans de respondre. Per això em costa d’entendre els errors que els parlamentaris diuen cometre al Parlament que sigui. En els darrers mesos n’hi ha hagut 3 de sonades: els vots del PSC contra el corredor mediterrani al

Congreso de Madrit,  i contra l’ús preferent del català a les diputacions de Lleida i Girona al Parlament; i el de la CUP en contra de la prohibició del fracking. Home, equivocar-se és humà però aquests xicots i xicotes tenen les propostes per avançat, s’ho poden mirar i remirar, avaluar, decidir, parlar-se’n i finalment decidir què volen fer. Tan se val el que sigui, però és la seva decisió. Dir que s’han equivocat és una mica ridícul.

Al final ens creurem que només s’ho mira el portaveu i que la resta de membres del grup parlamentari només es fixa en el que indica la mà alçada del que mana. I el més trist és que a sobre, qui en té la responsabilitat...bada.

L’error no és el que es vota, és l’actitud davant la pregunta. El poc respecte. La inconsciència de la transcendència del vot.

Que s’ho facin mirar. I si pot ser per un que hi entengui.