Concert per la Llibertat

Han passat 48 hores del Concert Per la Llibertat i entre tots ja ens l’anem carregant mica en mica. Ben català això. Fins el dia abans del concert els cetnik espanyolistes llançaven el seu pobre vocabulari contra el concert.  Deien que seria un aquelarre. Valga’m Déu Senyor! Si precisament les bruixes varen dir que no vindrien i que no les hi esperéssim...Res a fer, per molt que cada vegada que l’ASC i la MdlLdL obrien la boca fossin més els que volguessin tenir entrades, era tot ple. Tot? No, siguem sincers. A dalt de tot del gol sud (darrera l’escenari) hi havia lloc. Clar que no es veia res....

Jo ho entenc, no ho respecto però ho entenc, que aquestes noies es dediquin a enllardar qualsevol acte independentista però ja em costa més d’entendre que després del concert siguem nosaltres mateixos els que hi traguem mèrit o ens en mig fotem.

Si que és veritat que el que va fer l’escaleta de l’acte es va equivocar d’un 50% de la durada; és cert que alguns discursets (Palestina, retallades, TV3..) podien semblar sobrers; va ser evident que “Tossudament alçats” no és un himne i que  no se la sabia ningú; podem acceptar que el discurs de Muriel Casals, tot i dir el que calia, no va ser gaire èpic i que l’únic que va encertar el to i les paraules va ser en Titot; és innegable que la majoria dels actuants varen tenir dissabte més públic del que tindran en tota la seva vida artística i que la majoria de versions de les cançons de Llach eren infinitament pitjors que l’original.

Per no parlar de discussions més subtils com les escasses xiulades a Paco Ibáñez o a Ramoncín (ja us ho fareu si voleu la República espanyola; aneu passant que nosaltres anem per un altre camí) o si calia fer saltironets al crit de “boti, boti espanyol el qui no boti” o quedar-se assegut per no ofendre ningú.

Sí, tot això és cert. I què?

Quanta gent va sumar el concert a la causa de la llibertat de Catalunya? Quin és el valor polític del concert? Quant val tornar a dir que estem a punt i alerta? Quantes emocions va despertar el mosaic tot cantant Els Segadors? Quin respecte no va causar a l’adversari?

No va ser només catarsi col·lectiva o un magnífic gest estètic. No era només recordar els concerts de La Crida o d’en Llach al Camp Nou. Llach va ser la beneïda i generosíssima excusa per reconèixer-nos com a poble un cop més, per saber que no érem només 90.000 sinó que prop d’un milió de persones de Catalunya

estaven pendents de l’acte a casa o a les pantalles gegants instal·lades per l’ANC o per alguns ajuntaments, que cantaven les tornades de les cançons en català encara que ens les cantessin en anglès.

Va ser convèncer-nos que no vivim un miratge, que malgrat tot sembla anar massa lent, avancem de forma constant, sumant cada dia més gent, convencent els indecisos, emocionant els escèptics i descreguts.

Va ser la demostració que la societat civil empeny i que els polítics asseguts a la tribuna podien ser dissabte espectadors de luxe però que l’endemà ja els tocava a ells. Amb la cadena humana farem el relleu altre cop i aleshores serà difícil justificar absències perquè caldran moltes mans, molta força i molta generositat per unir els dos extrems de Catalunya. Si surt bé, que hi sortirà, els polítics catalans no podran ser la baula perduda de la cadena; no podran defugir la seva responsabilitat de donar la mà a altres catalans i sentir, com en un meravellós joc de nens, com el corrent de la llibertat es transmet de Sud a Nord i de Nord a Sud.