Viatge al Japó (1). Tòquio.

12,5 milions d’habitants. A l’engròs, quasi el doble dels que té Catalunya viuen a la capital del Japó. Jo crec que el pitjor ofici a Tòquio, almenys per a mi, ha de ser carter o taxista. Excepte que hagis nascut amb un GPS implantat al cervell, la orientació no és gens senzilla. La immensa majoria dels carrers no tenen nom i les adreces es basen en barris, mançanes i números de bloc. Un embolic, perquè què fa xamfrà amb què?

Una enorme i eficient xarxa de metro serveix per arribar quasi arreu, sempre i quan sàpigues on és allà on vols anar. I ni així és tan senzill perquè a la xarxa del metro públic (city metro) cal afegir-hi diverses línies privades i també la línia de trens JR (Japan Railways).

Tòquio té el reclam de ser una metròpoli gegantina, amb gratacels (que no arriben a ser impactants com els de Manhattan), amuntegaments humans (que no hi són excepte en llocs i moments puntuals), rètols lluminosos i una certa  extravagància en la forma de vestir d’alguns dels seus habitants més joves.

Plantegem la visita de la ciutat (som conscients que la visitarem però no arribarem a conèixer-la mínimament) per districtes perquè cadascun d’ells és una ciutat absolutament diferent de les altres.

Shinjuku. Anem a veure-hi gratacels. La primera visita del viatge la plantegem com una presa de contacte amb la metròpoli. A darrera hora de la tarda, l’activitat és minsa a la zona dels gratacels.

Ens acompanya un soroll eixordador de cigales que poblen les zones verdes. Fan molt més soroll que els cotxes que circulen (la majoria són cotxes híbrids). Al soroll que hem sentit en els nostres boscos se n’hi afegeix un de ressonàncies electròniques emès per un insecte de majors dimensions. Sembla un sintetitzador dels que sonava Rick Wakemann que al cap d’un minut aproximat s’ofega com si els faltés l’alè.

Tombant un parell de carrers anem a petar al barri de l’electrònica. Comencem a trobar el tòpic que esperàvem: rètols lluminosos,  botigues, restaurants, llum i soroll. Entrem a una sala de pachinko. Aquesta mena de màquines que s’alimenten de boles d’acer i que tornen...boles d’acer.

En el seu recorregut per l’interior de la màquina, toquen ressorts i fan circuits que es tradueixen en la pantalla en estridents sons i llums llampeguejants, acceleren o ralentitzen vídeos manga que els jugadors observen entre la hipnosi i la catalèpsia. Penso en quan es varen denunciar els atacs d’epilèpsia que provocava la sèrie Pokemon. Això és molt pitjor. Els jugadors, no es mouen, simplement observen la pantalla i van fent entrar boles d’acer fins que les acaben i aleshores introdueixen bitllets per obtenir més boles i seguir jugant.

Passegem després per la Terrassa sud de Shinjuku, un agradable passeig enlairat que enllaça l’estació amb nombroses botigues i magatzems d’alt nivell.

Acabem la passejada pels carrers de Kabukicho, un barri teòricament mafiós amb locals d’strip-tease i joc que són invisibles, almenys per nosaltres. Aquí comencem a adonar-nos d’una constant: els occidentals no som públic potencial pels restaurants i locals d’oci i els nombrosos nois que actuen de reclam ni tan sols ens donen un fulletó. Ben igual que a la Costa Brava!

Marunouchi: la zona imperial de Tòquio. Visitem el jardí que envolta el Palau Imperial. El jardí és immens. Per controlar que quan tanquin no els quedi ningú per enllà, quan entrem ens donen una fitxa que hem de tornar a la sortida. Un parc  agradable on, de fet, no hi ha res més a fer que passejar. No és un parc on anar a fer res més. A l’entrada veiem un pavelló on un grup d’homes fan pràctiques d’haikido amb uns brams força intimidatoris.

Un petit museu exposa una col·lecció de roba feta servir per l’anterior emperador quan era infant (i divinitat). L’entrada és de franc i l’aire condicionat, superb.

Al mateix districte hi ha l’estació de Tòquio. Un edifici de rajol vermell i aire europeu que sembla fora de lloc i espai. Com totes les estacions grans de la ciutat i del país, és un formigueig de gent i una ciutat en sí mateixa: incomptables restaurants i botigues omplen els nombrosos i impecablement nets passadissos que la travessen en totes direccions. A les hores de més calor vé més de gust passejar per aquí que per l’exterior.

Shiodome: Visitem el temple Zojoji que té una zona exterior una mica angoixant amb un memorial per nadons morts. Centenars d’estàtues infantils de pedra, amb la mateixa expressió. Moltes porten gorretes de llana i algunes tenen la companyia d’ossets de peluix. El temple en si desprèn la calma i quietud dels temples

budistes.

Just darrera el temple s’alça la Tokyo Tower, una rèplica en color vermell de la Torre Eiffel. Un mirador de la ciutat que gaudim a mitges perquè la boira del dia complica la visibilitat.

Shibuya: una de les imatges més conegudes de Tòquio és l’encreuament de Shibuya. 5 carrers conflueixen en el mateix punt i quan els semàfors de vianants es posen verds, comença l’espectacle. Durant 1 minut, centenars de persones travessen al mateix temps en totes direccions. Sembla increïble que no xoquin. Hi ha qui ho posa com a exemple de convivència: encara que ningú s’aturi o afluixi, la variació lleugera del rumb permet que tothom pugui travessar.

A aquest espectacle dinàmic s’hi afegeix el de dotzenes de joves vestint amb extravagància i que semblen competir per qui combina la roba més estrambòtica amb els complements més inversemblants. Com a tots els punts principals de les grans ciutats del món, un Starbucks presideix. No sé perquè tenim tanta mania al McDonalds i en canvi elogiem aquest atemptat clamorós al cafè. Incomprensible.

Amb una bona caminada, arribem a la zona més europea de Tòquio: Omotesando. Després de la xarbotada de Shibuya s’arriba a una zona de vianants, plena de botigues de moda i disseny.

Hem passat del brogit excitador a la quietud i calma d’un carrer amb aire centre-europeu. Des d’aquí, a 5 minuts, un altre contrast a Takeshita Dori. Multitud d’adolescents, els únics que semblen feliços en aquesta ciutat, es belluguen en aquest carrer també ple de botigues de moda juvenil. Takeshita Dori connecta amb Harajuku, una altra zona plena de botigues de moda japonesa, el Carnaby street nipó.

Odaiba: una illa artificial al mig de la badia de Tòquio, connectada amb la ciutat pel Rainbow Bridge. La idea era tornar caminant pel pont i veure la ciutat, com la famosa travessa del pont de Brooklyn. Però vàrem escollir malament l’hora i el migdia, a 37 ºC, no semblava una opció assenyada per l’excursió.

Molt millor agafar un ferry que ens portaria fins el cor del barri d’Asakusa, enfilant-se riu amunt. Al ferry, un avi nipó fotografia cadascun dels ponts que travessem, amb una concentració reverencial d’enginyer. El vaixell ens deixa just davant de l’edifici de la cervesera Asahi, amb una oportuna forma de gerra de cervesa.

Asakusa: Un districte tranquil, de bon passejar, en el qual trobem bones mostres de l’amabilitat dels japonesos. Just davant del temple de Sensoji, 3 adolescents ens demanen amb timidesa si ens poden entrevistar. Deures d’anglès de l’Institut. Com que no estem segurs de ser al lloc adequat els demanem si aquell és el temple Sensoji i ens miren com si fóssim bojos. Assenyalen els ideogrames del frontispici de la Tori d’entrada i ens diuen “però si ho diu ben clar: Sen-So-Ji!”. Claríssim.

Passegem amb calma, i xafogor, pels carrers comercials de Nakamise plens de botigues de souvenirs amb més o menys gràcia i acabem per demanar a una senyora on és el carrer Kappabashi Dogugai. Com que és complicat d’explicar, ens hi acompanya. Aquest carrer és ple de botigues “de plats i olles” i altres estris de cuina. Des de jocs de te fins als famosos ganivets de cuina japonesos. Quan volem tornar en una botiga ens donen un mapa del carrer i uns metres més enllà un altre botiguer ens crida i ens canvia el mapa en japonès per un altre en anglès que ens és força més útil.

Roppongi: aquest nom sonor és el d’un dels barris més moderns de la ciutat. Un enorme complex comercial, Roppongi Hills, està presidit pel Tokyo City View. Des de dalt de tot, gaudim d’una vista esplèndida de la ciutat en 360 º. Ens adonem de les seves dimensions i ens comencem a orientar una mica

. Veiem lluny, el pont Rainbow i Odaiba; quasi a tocar la Tokyo Tower i molt més enllà la Tokyo Sky. La vista val la pena prendre-se-la amb calma prenent un te verd japonès.

A 10 minuts a peu arribem a la zona d’Azabu Juban. Un parell de carrers encantadors, plens de botigues i restaurants, tot amb un aire europeu molt distès.

Al mateix Roppongi pugem fins el temple de Hie-Jinja travessant una mena de túnel d’un centenar de torii vermelles, com un tast del que uns dies després trobarem per una afortunada coincidència a Inari, prop de Kyoto.

En aquesta zona també és on hi ha el mercat a l’engròs de peix més famós del món: Tsukiji. Llevant-te a una hora indecentment aviat (massa d’hora, Guardiola) com les 3 del matí pots arribar a optar a una de les 120 places per veure la subhasta de tonyina vermella. Hi vàrem anar a mig matí i ja no valia la pena: només parades de souvenirs i poca cosa més.

Ikebukuro: Amb la idea de veure els “cafès de serventes”, cafès de temàtica manga on les cambreres van vestides com criades (Otame), arribem a Ikebukuro. Ningú ens sap donar raó  d’on cau Otame Dori. Cansats acabem reposant a la terrassa d’uns magatzems i allà tenim la recompensa d’assistir a un festival de danses tradicionals japoneses. Valgui una cosa per l’altra.

Kagurazaka: un barri allunyat del centre. Res a veure amb la resta de la ciutat. Carrerons estrets i laberíntics, perdedors, amb cafès i bistrots minúsculs de cuina europea. Cases amb jardinets i bonsais.

Un parell de santuaris són el principi i final de la visita. El primer, Akagi-jinja, modern i amb flaire de fusta acabada d'envernissar; l’altre, Tsokudo Hachiman, no el trobem fins que un amabilíssim senyor ens hi porta i té la gràcia de tenir les torii més antigues de la zona.

En un parc proper, la mainada combat la xafogor amb una dutxa instal·lada al parc. Ben allunyat del pudor extrem  dels japonesos més grans.

Ginza: També anomenat el barri del luxe, és prescindible si no sou amants de les grans marques del luxe. La visita en dissabte va tenir la sorpresa agradabilíssima de veure el carrer principal, de longitud quilomètrica, convertit en zona de vianants en un tres-i-no-res. Eficients funcionaris varen tallar el trànsit i varen posar a intervals zones de descans amb ombrel·les, taules i cadires. Una magnífica oportunitat per reposar i veure passar la gent.

Quedem bocabadats amb l’oferta de menjar preparat de les plantes baixes dels grans magatzems, comparables als Food Hall de Harrods a Londres o dels de Central Park a Nova York. No resistim la temptació de fer pic-nic al bell mig de Ginza.

Akihabara: El que no vàrem trobar a Ikebukuro aquí hi és amb escreix. Dotzenes de cafès de serventes que fan servir dotzenes de reclams al carrer vestides (majoritàriament són noies inversemblantment joves). Algunes van vestides com minyones uniformades (a l’estil Petra, per entendre’ns) però amb minifaldilles i altres com personatges manga.Entre cafè i cafè, botigues d’aparells electrònics i de venda i lloguer de còmics i DVD manga. Tot plegat té un aire entre infantil i maliciós. Les voreres bullen de gent anant amunt i avall, els rètols lluminosos són un esclat de colors, el soroll és intens i eixordador al passar per davant de les sales de pachinko. La xafogor contribueix a la idea que tot plegat és excessiu. Però potser és el que s’assembla més a la idea que tenia de Tòquio.