diumenge, 13 d’octubre de 2013

Després del fracàs del 12-O gonzo.

Després que ahir l'unionisme gonzo de PP i C's fes fallida clarament en el seu intent de demostrar que representen a una hipotètica majoria silenciosa, que seria suposadament contrària a la independència de Catalunya, aturem un moment les màquines. Posem foto fixa i mirem quin panorama tenim al nostre país.
 Els independentistes estem feliços. La via catalana va ser un èxit rotund i el 12-O un fracàs del mateix calibre. Passa a passa, el president Mas va guanyant fermesa i seguretat en el lideratge del procés; ERC es mostra lleial al compromís i patriòticament sembla disposada a entrar al govern per compartir el desgast i assumir la seva part de responsabilitat; fins la CUP va matisant discretament el seu discurs i comencen  semblar assenyats en el seu discurs nacional. El gran atot que ho emulsiona tot plegat és l'oportunitat de construir un Estat nou, d'aprendre dels errors per no repetir-los.
 
Els unionistes no tenen discurs. Les seves prèdiques de la por no se les creu ningú a Catalunya i només troben ressò a la caverna. A mesura que passen els dies perden els nervis i les formes; la seva
negativa a la consulta és incomprensible des del punt de vista democràtic, tenint en compte que som milions les persones que demanem poder votar i també hi ha una majoria al Parlament que ho sol·licita. Cap argument a favor de seguir pertanyent a Espanya que no sigui el de sempre: la constitució ho diu i res no pot canviar; cap projecte de futur que no sigui aquest etern dia de la marmota autonòmic. Per desgràcia per a tots, fins per ells mateixos si tenen una mínima visió de futur, van quedant arrenglerats al costat dels feixistes, dels que porten a l'ADN l'animadversió a la democràcia.

 
El PSC no sap quin paper ha de jugar. O si. Almenys des de les darreres eleccions sembla voler fer el paper del "tercer que no es baralla", esperant recollir els cansats de les dues posicions. El seu silenci fruit de la perplexitat, vol semblar reflexiu però en realitat és pura paràlisi. Es mostra partidari al "dret a decidir" però no fa cap pas perquè aquest dret es pugui exercir. Deuen pensar que és un dret teòric. Bandejats pels seus companys del PSOE, perden votants a cada enquesta i militants a cada pas. Seran ells, els que quedin, els que agafaran la bandera dels que volen la consulta per poder votar que no? Almenys seria una posició digna i, fins al moment, inèdita.
 
El govern del PP es manté ferm negant la major. Amb una mà ofereix diàleg i amb l'altra pressuposta en contra de Catalunya. Rebutja fins i tot els plans que la seva cap de files a Catalunya els proposa. Amb moviments diplomàtics menors, prova de desactivar declaracions europees favorables al reconeixement de Catalunya com a nou estat d'Europa. Una estratègia de curta volada que ha durat 4 dies perquè només cal mirar-se el mapa d'Europa i fer un collage amb 4 dades de població i macroeconòmiques per adonar-se que no té sentit pensar que la Catalunya independent quedaria aïllada de la UE.
 Tot sembla inusitadament massa fàcil i ràpid. El govern espanyol no s'hi ha posat de veritat perquè de fet, no hi ha res concret. Conscients de la diferència de forces, esperen el primer moviment seriós per part nostra per començar a treballar. Quan s'anunciï la data i la pregunta, que serà quan tots plegats prendrem consciència que no hi ha marxa enrere aleshores es posaran en moviment i ens caldrà molta calma, paciència i, sobretot, molta fermesa. Cal que ens creiem que tot depèn només de nosaltres mateixos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!