diumenge, 20 d’octubre de 2013

Quan dúiem els rodets a revelar.


Aquest estiu es va saber que Kodak abandona el negoci de les pel·lícules fotogràfiques: els antics "carrets" o "rodets". Víctima del progrés tecnològic, aquesta megaempresa ha sucumbit a la definitiva popularització i implantació de la fotografia digital i es reorienta cap a la fotografia i impressió digitals.

 La notícia em va sobtar tot i que, com milions de persones arreu del món, ja fa uns quants anys que no he comprat un rodet de fotografia. En qualsevol cas, Kodak ha estat present en moltíssims moments de la meva vida i se'm va escapar un "ooh". Queden lluny aquelles càmeres compactes
Kodak Instamatic que s'anunciaven a la tele. Quan les reflex eren un luxe, aquestes compactes Kodak ens varen servir a molts per començar a fer les primeres passes en la fotografia i, si bé no donaven gaire joc i els esforços en la composició eren escassament recompensats, servien per allò que avui en una proporció galàcticament superior, serveixen els mòbils: guardar records.

Avui fem fotos amb smartphones, iPad i càmeres digitals equipats amb targetes de memòria que ens permeten emmagatzemar centenars o milers de fotos amb una qualitat increïble.. Les podem manipular amb el mateix dispositiu, retallant, millorant colors, creant efectes i, instantàniament compartir-les amb amics o amb el microcosmos dels nostres seguidors a Facebook, Twitter, Instagram.o Flickr. Si som més pacients o volem tenir resultats millors, retoquem les fotos  amb Photoshop, Gimp, Picasa o Snapseed.

Impossible d'imaginar 30 anys enrere, quan calia decidir molt abans si compràvem un carret de 12, 24 ó 36 fotos i "estalviar" les fotos si no havies estat previsor i no en duies un de més. Un cop el carret s'havia exhaurit, calia dur-lo a revelar a alguna de les botigues que hi havia a Olot però sempre abans de les 7 que era l'hora que es recollien els rodets per dur-los a revelar a Barcelona. El lliurament del rodet era com una acceptació del destí: ja no podies fer res més que no fos esperar tenir sort, excepte escollir la mida de la fotografia i si el paper  havia de ser brillant o mate. Si eres reconegut com a bon client, també existia la possibilitat d’escollir revelat manual, amb l’esperança que els colors i contrastos rebrien una mica més de consideració.  

 Al cap d'un parell de dies, també a partir de les 7, es podien anar a recollir i allà mateix, sobre el taulell es revisaven les fotos i es feien tots els comentaris ("oh, que borrosa" "sempre em talles el cap!" "que maca aquesta") sota la mirada displicent del fotògraf l. Algunes botigues et descomptaven les fotos que no volies si es que realment havien quedat malament, perquè mai faltava la foto feta al terra, la que estava completament velada, etc... Allò que dèiem d'estalviar les fotos (es consideraven cares) tenia com a conseqüència que quan es duia un rodet a revelar podien sortir fotos de Nadal, dijous llarder, vacances a Marina i altres esdeveniments, la qual cosa afegia una petita sorpresa addicional perquè revifaven records de mesos enrere. La immediatesa era aleshores un concepte de ciència ficció i ben poc valorat.

 Curiosament els rodets es compraven no al dur-ne un a revelar sinó al recollir les fotos, com si només unes fotos acceptables poguessin donar continuïtat a fer més fotos. La immensa majoria triava Kodak, molt menys Fuji (jo trobo que donava colors blavosos) i algun excèntric Ilfordcolor. I també hi havia els que escollien fer diapositives, amb l'argument que els colors quedaven molt millor. La decisió sobre si agafar carrets de 100 (l’estàndard), 200 ó 400 ISO era ja només per experts.

 Un cop escollit ens feien un descompte del 30% que, anunciat en veu baixa, ens feia sentir especials fins el dia que vàrem descobrir que aquell 30% primer es carregava sobre el preu de venda i que també es feia a tothom.

 Pels fotògrafs inexperts quedava el darrer pas: que els posessin el rodet dins la càmera: normalment eren els mateixos que ja duien el rodet a revelar encara dins la càmera.

Després les fotos s’ensenyaven a família i amics i sempre hi havia qui demanava alguna còpia que suposava localitzar el número del negatiu, tornar a la botiga, fer la comanda (abans de les 7) i tornar a recollir les còpies un parell de dies després amb la quasi certesa que serien substancialment diferents de l’original. I és que a vegades, no ens adonem de com evolucionen les coses fins que una notícia ens fa girar el cap i mirar anys enrere per comparar com eren les coses i com són ara.

Bé i en el fons si he tardat uns mesos a escriure aquest post que tenia pensat des que vaig llegir la notícia ha estat perquè triar entre un miler de fotos del darrer viatge, arreglar-les una mica amb el Gimp i fer un àlbum Hofmann no deixa de ser una feinada. Això si, no cal patir per si arribes més tard de les 7.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!