L'hora d'empassar

Ahir dissabte 27 de setembre, el President Mas va signar el Decret 129/2014 convocant a la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya. Ja fem bé d'abreujar-ho dient-ne "la consulta".
A partir d'aquest moment solemne i històric va començar el moment d'empassar.

Els que deien que el President s'arronsaria, es varen haver d'empassar les seves paraules i el seu escepticisme.

La majoria de catalans que desitgem que Catalunya sigui independent vàrem empassar aire i vàrem sentir unes papallones a l’estómac.

Em consta que més d'un i d'una es va empassar una llagrimeta d'emoció. I fins i tot en David Fernández (que s'havia posat camisa sobre la camiseta per l'ocasió) va semblar que tenia un moment d'emoció. Tot i que no és descartable que fos un estornut d'inici de refredat provocat pel fred de peus perquè anava amb sandàlies. I és que com va dir Carl Jung " La sabata que va bé a una persona és estreta per a una altra".

Els nois i noies d’ICV-Els Verds es varen empassar la vergonya i la perplexitat de veure com el seu líder no feia costat al President en el moment de la signatura, amb unes excuses que no s’ha empassat ningú.

Els unionistes gonzo es varen empassar la sorpresa de veure com les seves amenaces i insults

deixaven indiferent al President. tot i que no varen tardar gaire a deixar-les anar pel broc gros, empassant-se tota mesura i prudència. I així l'ASC, potser tipa d’empassar-se tantes mentides com diu, va admetre a TV3 que Espanya sense Catalunya no és sostenible.

Mentides que s’han empassat de forma constant els ciutadans d’allà però també d’aquí que llegeixen només els diaris espanyols, que avui oferien uns titulars que eren prova que els seus redactors en cap s’havien empassat tot el seny.

Els periodistes es varen empassar el riure de veure com els consellers fotografiaven la signatura del decret amb els seus mòbils. Ja és molt que no s'hi fessin cap selfie! No sé pas si jo me'n podria haver estat.

I a partir d'ara?

Bé, uns diuen que ens empassarem la consulta amb patates. Jo si de cas, prefereixo fesols de Santa Pau.

I la majoria de catalans creiem que seran ells els que s'hauran d'empassar la bilis que disparen contínuament. I per fer-se passar l'amargor, els recomano una bona dosi de democràcia per amorosir la gola, el tracte digestiu i, de pas, la indigesta Constitució que fa anys que ens han fet empassar.

Goodbye Spain. I bon profit!

Que bé que va que badin.

A aquestes alçades no és cap originalitat dir que estem en un moment excepcional i únic de la nostra Història. En podem dir “cruïlla”, “punt d’inflexió” o, més gràficament, “punt de no retorn”. No hi ha possibilitat de recular sense carregar amb les conseqüències; hem fet una aposta madura que no necessita excuses de mal pagador.

De totes maneres em continua sobtant com en som de crítics els mateixos independentistes sobre com s’està gestionant tot plegat. Després d’anys i panys  criticant a CiU per autonomista; criticant-los (moi aussi) primer perquè no eren independentistes i reconeixent (me too) després que fins que no fessin el pas, seria difícil arribar a la independència; ara que estan liderant el procés, no ens els acabem de creure.

No crec ser una excepció si dic que crec que la pregunta en la consulta serà clara i definitiva, que es podrà respondre amb un “si” o amb un “no” i que no inclourà ni terceres vies ni federalismes en vinagre.

Mentre discutim, pressionem el govern i anem fent ditirambes sobre això, a Madrid el govern del PP ho aprofita per fer-hi broma. I és que crec que, en el fons, no ens acaben de prendre seriosament.

Perquè de fet, res no s’ha mogut políticament. La manca de moviment aparent els deu fer creure que estem adormits i que n’hi ha d’haver prou amb les crides a complir la legalitat per aturar-ho. La demanda que el President Mas vagi al Congrés a ser escridassat i vexat com el  lehendakari Ibarretxe fan pensar que continuen sense entendre que ja hem encetat el camí cap a la Independència, perquè no es tracta de legalitat sinó de voluntat. La nostra voluntat de ser independents, de construir un nou estat, contrasta amb la seva no-voluntat de canviar la legislació. Perquè de què coi serveix el Congreso de los Diputados si no és per fer i canviar lleis, constitucions incloses?

Només els unionistes interiors, els gonzo de Ciudadanos i la dreta xarona i cridanera del PP,  tenen clar que tot això va de veres. Malauradament, semblen dur-ho en els gens, són incapaços de cap posició democràtica i recorren a les amenaces, insults i mentides per excitar els seus i per avergonyir a la resta.

En fi, l’enemic sembla despistat i cal no fer res per treure’l de la seva distracció. Deu ser per això que des del Parlament li volen demanar permís per fer un referèndum: per fer-li creure que hi té alguna cosa a dir.

 

Després del fracàs del 12-O gonzo.

Després que ahir l'unionisme gonzo de PP i C's fes fallida clarament en el seu intent de demostrar que representen a una hipotètica majoria silenciosa, que seria suposadament contrària a la independència de Catalunya, aturem un moment les màquines. Posem foto fixa i mirem quin panorama tenim al nostre país.

 Els independentistes estem feliços. La via catalana va ser un èxit rotund i el 12-O un fracàs del mateix calibre. Passa a passa, el president Mas va guanyant fermesa i seguretat en el lideratge del procés; ERC es mostra lleial al compromís i patriòticament sembla disposada a entrar al govern per compartir el desgast i assumir la seva part de responsabilitat; fins la CUP va matisant discretament el seu discurs i comencen  semblar assenyats en el seu discurs nacional. El gran atot que ho emulsiona tot plegat és l'oportunitat de construir un Estat nou, d'aprendre dels errors per no repetir-los.

 

Els unionistes no tenen discurs. Les seves prèdiques de la por no se les creu ningú a Catalunya i només troben ressò a la caverna. A mesura que passen els dies perden els nervis i les formes; la seva

Foto: www.racocatala.cat
 

negativa a la consulta és incomprensible des del punt de vista democràtic, tenint en compte que som milions les persones que demanem poder votar i també hi ha una majoria al Parlament que ho sol·licita. Cap argument a favor de seguir pertanyent a Espanya que no sigui el de sempre: la constitució ho diu i res no pot canviar; cap projecte de futur que no sigui aquest etern dia de la marmota autonòmic. Per desgràcia per a tots, fins per ells mateixos si tenen una mínima visió de futur, van quedant arrenglerats al costat dels feixistes, dels que porten a l'ADN l'animadversió a la democràcia.

 

El PSC no sap quin paper ha de jugar. O si. Almenys des de les darreres eleccions sembla voler fer el paper del "tercer que no es baralla", esperant recollir els cansats de les dues posicions. El seu silenci fruit de la perplexitat, vol semblar reflexiu però en realitat és pura paràlisi. Es mostra partidari al "dret a decidir" però no fa cap pas perquè aquest dret es pugui exercir. Deuen pensar que és un dret teòric. Bandejats pels seus companys del PSOE, perden votants a cada enquesta i militants a cada pas. Seran ells, els que quedin, els que agafaran la bandera dels que volen la consulta per poder votar que no? Almenys seria una posició digna i, fins al moment, inèdita.

 

El govern del PP es manté ferm negant la major. Amb una mà ofereix diàleg i amb l'altra pressuposta en contra de Catalunya. Rebutja fins i tot els plans que la seva cap de files a Catalunya els proposa. Amb moviments diplomàtics menors, prova de desactivar declaracions europees favorables al reconeixement de Catalunya com a nou estat d'Europa. Una estratègia de curta volada que ha durat 4 dies perquè només cal mirar-se el mapa d'Europa i fer un collage amb 4 dades de població i macroeconòmiques per adonar-se que no té sentit pensar que la Catalunya independent quedaria aïllada de la UE.

 Tot sembla inusitadament massa fàcil i ràpid. El govern espanyol no s'hi ha posat de veritat perquè de fet, no hi ha res concret. Conscients de la diferència de forces, esperen el primer moviment seriós per part nostra per començar a treballar. Quan s'anunciï la data i la pregunta, que serà quan tots plegats prendrem consciència que no hi ha marxa enrere aleshores es posaran en moviment i ens caldrà molta calma, paciència i, sobretot, molta fermesa. Cal que ens creiem que tot depèn només de nosaltres mateixos.