dissabte, 13 de desembre de 2014

13-D: 5 anys després

De manera discreta ha passat el 5è aniversari del 13-D del 2009. Pels desmemoriats, aquell dia es va anomenar “la primera onada de les consultes independentistes”. Per alguns, com ara jo, va ser el bateig de foc a la política. Només han passat  5 anys i sembla que n’hagin passat 50. Si en aquell moment ens haguessin dit que el panorama polític català hauria girat com un mitjó al cap de només 5 anys, hauríem esclatat de joia. Tot i que segurament algú(ns) haurien(m) arrufat el nas. Incrèduls de mena.
Mai ens hauríem imaginat que allò que demanàvem i fins i tot exigíem amb certa agressivitat i arrogància (que CDC anés al davant del procés polític per la independència) acabaria passant; més aviat comptàvem que tot plegat acabaria dinamitat i que de tot aquell magma en sortiria una cosa nova. De fet, temps després va sorgir l’ANC.
El 13D va néixer de les ganes de replicar el referèndum d’Arenys arreu del país. Amb una organització un punt precària però amb molta energia i voluntat, es varen anar creant comissions arreu de Catalunya. A la nostra comarca va néixer “Garrotxa Decideix” que més endavant es transformaria en “Olot decideix” i on vàrem confluir persones ben diferents i d’ideologies i organitzacions diverses però cohesionats per un sol objectiu: la independència de Catalunya.
Recordo aquelles reunions interminables a l’antic local d’Òmnium Cultural, mig glaçats de fred, on calia demanar torn de paraula (i pobre del que se’l saltés) i on no tardaven gaire a saltar espurnes. Discussions interminables fins aconseguir consensos febles; idees bones i algunes que potser no ho eren tant, es debatien fins l’infinit enfrontant els realistes amb els més somniadors. Les decisions es prenien per votació i per esgotament de l’adversari. Teníem tants objectius alhora que era realment complicat: fer la consulta a tants pobles com fos possible, aconseguir adhesions, aconseguir voluntaris, aconseguir diners per finançar el material...i la sensació que érem tant pocs que no ens en sortiríem. Però quatre crits, quatre rialles i ja ens hi tornàvem a posar com si res.
Era emocionant anar a alguns dels pobles garrotxins i explicar el que volíem aconseguir, com estàvem organitzats, com funcionava el vot anticipat, com es faria el recompte o com ho faríem per evitar vots duplicats. I sempre mantenint un impossible esperit neutral.
Era enervant la improvisació i la sensació que tot se n’anava en orris fins que va arribar el dia 13 i tots els núvols es varen esqueixar.
Era entendridora aquella ingenuïtat de tot plegat: el logo, el voluntarisme, les expectatives de ser el centre d’atenció mundial, els excel per recollir les dades...
Però sempre recordaré que vaig pensar que seria un èxit quan al matí, molt aviat, tornant de Mieres on havia anat a veure si tot estava a punt, sentia en Jordi Margarit a RAC1 fent una autèntica arenga dient que votaria SI.
Deixeu-me frivolitzar (només fins a cert punt) dient que vàrem ser l’avançada del que ha estat el 9N. Però no estic tan lluny.
Fa 5 anys ens pensàvem que érem el primer assaig del que un dia seria realitat. No sabíem com aniria, ni tampoc qui aniria al davant, però sí que estàvem convençuts que allò que fèiem era important. Pensàvem que estàvem despertant consciències i que vencíem les pors amb aquell innocu exercici de votar amb urnes de veritat (sembla que el metacrilat és un material molt més noble que el cartró).
D’alguna manera, el que vàrem sembrar el 13D del 2009 i després el 28F a La Garrotxa i el 25A a Olot, i en  altres dates a altres indrets de Catalunya, ho estem recollint ara. I falta molt poc per fer el tomb definitiu que la majoria de catalans esperem: la possibilitat de decidir el nostre futur polític, econòmic i social, amb els nostres defectes i les nostres virtuts; amb els nostres recursos i les nostres forces.
Amb aquest somriure nacional que entre tots hem construït i que comença a enlluernar el món.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!