diumenge, 18 de gener de 2015

Lluita de marrans

Aquest dimecres passat el President Mas va anunciar que el 27 de setembre hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. Després d’un trist i lamentable, però afortunadament prou curt, període de guerra freda entre CDC i ERC pel com i el quan.
Una guerra que deixava bocabadats i amb l’ai al cor a milers de catalans que ja assajaven els “ai, ai, ai”,  els “ja es veia a venir” i el famós “amb mi que no hi comptin mai més!” que sempre sol anar acompanyat de gestos d’indignació i d’un gotet de ratafia pel disgust.
Entremig, l’ANC i Òmnium tibaven per assolir un acord ràpid que portés a unes eleccions amb la mateixa celeritat per aprofitar l’embranzida del 9N; els lerrouxistes de Podemos, com el borró que sempre apareix per més que escombris, agafaven com a propi el mantra unionista sobre el que realment importa a la gent, que mai de la vida no serà la independència, i començaven a escampar frases buides sobre la “casta”  amb una arrogància impròpia de qui diu treballar de dalt a baix.
Els altres unionistes més clàssics, PSOE, PP, C’s, es fregaven les mans veient la lluita de marrans en la qual no semblava que hi hagués d’haver cap guanyador.
I, finalment, va haver-hi anunci d’acord.
Personalment, vaig quedar lluny de l’eufòria. Lluny fins i tot de l’alleujament. El 27 de setembre em sembla excessivament lluny i em queda la sensació que aquests darrers mesos ha imperat una certa inoperància de cara a assolir l’objectiu que CDC i ERC diuen voler assolir.
Toca ser optimista i ho provo amb èxit relatiu. En 8 mesos tindrem temps de convèncer indecisos  que donin la majoria definitiva; al maig consolidarem majories independentistes als ajuntaments de Catalunya i bandejarem federalistes i unionistes dels governs municipals; CDC es refundarà i deixarà anar el llast que resta vots; Podemos s’ennuegarà amb la demagògia de baix a dalt; el PSC s’autodissoldrà; l’Alicia finalment complirà alguna cosa de les que promet i s’exiliarà a algun lloc exòtic com ara Palencia i no tothom que diu que votarà la CUP ho acabarà fent.
Dic que ho provo amb poc èxit perquè ERC ha estat molts mesos alimentant la desconfiança cap el President Mas avisant que s’arronsarà, tot i que em pregunto perquè hem de confiar més en un Junqueras que juga a veure-les venir, sense arriscar res que en el President que sens dubte està liderant el procés; perquè al cap i a la fi, el pacte diu poca cosa i al cap de 24 hores ja tornaven a aparèixer discussions sobre si DUI o referèndum; perquè el pacte s’hauria  d’estendre als municipis però el candidat d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona ja ha expressat el seu “no fotem..no em foteu!”.
Però dono per bona la sensació de fer un pas endavant i dos enrere, sempre i quan aquests passos enrere siguin per agafar embranzida.
I em fa ser optimista sentir Rajoy dient avui que les eleccions plebiscitàries no existeixen i en Sánchez dient que Mas i Junqueras menteixen. L’enemic persisteix en la negació del conflicte i això és un avantatge que tenim i que ens cal aprofitar.
Ens en sortirem. Malgrat les adversitats i malgrat nosaltres mateixos.
Goodbye Spain

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!