Viatge al Japó (2). Hakone.

Després de 5 dies trepidants a Tòquio, el viatge ens oferia un contrast (i un descans) a Hakone. Allà, en un entorn relativament rural i amb paratges naturals la nostra mirada podria reposar de llums encegadores i de multituds.

L’objectiu era poder veure el Fujiyama i passar la nit en un ryokan, un hotel d’estil tradicional japonès.

Al final el dia va ser una mena de gimkama de mètodes de transport que al nostre país seria impossible de fer en només un dia.

Sortim en metro d’Ueno, la nostra estació a Tòquio, presidida per un calamar gegantí al hall principal cap a

l’estació de Tòquio. Allà agafem un tren fins Odawara i, un cop allà, un trenet de muntanya fins a Hakone-Yumoto, la principal vila de la zona que té un cert aire a parròquia andorrana: encaixonat entre muntanyes, dividida per un riu d’aires pirinencs on no falta algun pescador de diumenge. El carrer principal és ple de botigues i restaurants. No hi ha, però, cap “casa del formatge”.

Agafem un autobús en direcció a Motohakone. Revolts i revolts mentre el bus s’enfila per les munta
nyes. Parades enmig del no-res, on no puja ningú i en canvi baixa algú vestit d’excursionista heroic, amb aquell mig somriure del que va a gaudir passant primer per un procés de patiment.

Al cap de quasi tres quarts d’hora arribem a Motohakone. Un petit llogarret ben posat a la riba del llac Ashi.
Veient com està el cel, comencem a sospitar que la millor vista que tindrem del Fuji serà la que està impresa en algunes llambordes i als calendaris de l’estació d’autobusos. Què hi farem! Si fa 25 anys el Montblanc es va amagar darrera uns nuvolots de tempesta, sembla que Fuji-san tampoc no traurà el nas.

Caminem per l’Avinguda dels Cedres, un caminet paral·lel a la carretera, de quasi 2 km de llargada que havia estat part de la ruta principal de la regió de Tokaido al segle XVII. Avui és un passeig agradabilíssim que a més ens protegeix del sol i la xafogor. Una caminada de 15 minuts enmig de cedres enormes i amb quasi ningú ens porta fins Hakone Machi-ko. 

Pugem quasi de forma immediata en un vaixell pirata (és a dir un ferry amb la forma i decoració d’un vaixell de vela pirata) amb el qual travessem el llac Ashi. Des d’aquí hauríem de veure el Fuji i, amb molta sort, podríem tenir una imatge seva reflectida a l’aigua del llac. Però els nuvolots que l’envolten no es decideixen a marxar. El paisatge de les ribes del llac Ashi és espectacular. Encarat on hi hauria d’haver Fuji-san, un hotel immens per a rics que antigament havia estat una

residència imperial, posa el contrapunt a la nostra tripulació pirata, vestida amb camisetes suades i pantalons curts. Les ulleres de sol, són el substitut actualitzat dels pegats de cuiro a l’ull.

Arribem a l’altra riba. Togendai-ko. Un moll, un parell de restaurants i un funicular que s’enfila cap a Owakudani. Malgrat la gentada, no hi ha cues. La freqüència dels funiculars i la disciplina dels japonesos (som quasi els únics occidentals) alleugereixen el procediment. Tothom sembla saber el que cal fer i cap on anar i si algú es despista, un amable japonès el recondueix cap a la cleda.

Quan baixem a Owakudani, ens adonem que estem en una zona volcànica. Res a envejar a Islàndia: surten fumeroles sulfuroses del terra i hi ha rierols d’aigua pudenta i calenta. Alguns rètols avisen que els vapors són tòxics i que és convenient no estar-s’hi gaire estona. Malgrat tot, hi tenen un reclam turístic muntat que és prou curiós: els ous negres. Uns homes agafen unes cistelles metàl·liques plenes

d’ous de clova blanca i els submergeixen dins d’una bassa d’aigua sulfurosa i quasi bullent. Passada una estoneta, treuen la cistella i aquells ous han quedat amb la clova completament negra. Repasso química: sulfur de calci? Tots els sulfurs són negres? En fi...

Els ous negres són comestibles i diu la superstició que per cadascun que te’n mengis la vida s’allarga 7 anys. No els vàrem tastar, no fos cas que en comptes d’allargar-se’ns la vida se’ns escurcés.

D’Owakadani un altre funicular ens porta a Sounzan i d’aquí un cremallera salva un pendent absolutament inversemblant fins a Gora on pugem en un carrilet amb bancs de fusta que entre revolts pronunciadíssims, pujades i baixades entre boscos i fonts tornem a Hakone Yumoto i al nostre ryokan.

El ryokan té un onsen és a dir, un bany públic d’aigües termals. A la recepció ens donen les instruccions i un avís: les aigües són tan calentes que podem quedar vermells com llagostes en menys d’un minut. El recepcionista es peta de riure amb aquesta part. Sàdic? Parent d’en Pere Botero?

Vestits amb una yukata (mena de kimono) anem fins l’onsen. Separats homes de dones perquè sota el yukata no hi ha roba i als onsen hom es banya a pèl. El primer pas del ritual és despullar-se i amb nomes una tovalloleta d’un pam quadrat entrar a la zona de bany. Arrenglerades en una paret, una fila de tamborets davant d’aixetes. Cada aixeta té al costat diverses ampolles de sabó i una palangana. Cal omplir la palangana d’aigua i abocar-se-la pel damunt amb compte de no esquitxar el veí, ensabonar-se tot el cos amb molta cura, tornar-se a esbandir amb la palangana i un cop ben net entrar dins la piscina d’aigua calenta i relaxar-se.

A la sortida, vestits amb el yukata, un got de te fred. Un japonès em demana d’on sóc i quan, per simplificar, li dic que de Barcelona assenteix i ben seriós em diu “jo, un cop vaig anar a Roma”. Li torno l’assentiment seriós i donem la conversa per acabada.

Un cop a l’habitació, truquen a la porta i una cambrera ens porta el sopar. El serveix en una taula baixa i seiem a terra. Perdó, al tatami. Tot un problema pels que no som gaire flexibles.

El sopar és tot un festival de plats de cuina japonesa sense concessions. Un festí. Ja faré una entrada sobre el que hem menjat, que diria en Josep Pla...
Al cap d’una estona del sopar, la cambrera torna a entrar, retira la taula i al seu lloc hi estén els futons on haurem de dormir. Inesperadament, efecte del cansament o del relax proporcionat per l’onsen, dormim prou bé i sense un mal d’esquena excessiu.