Takayama és una ciutat petita,
90.000 habitants, molt endreçada; el traçat perpendicular dels carrers fa que
sigui molt fàcil orientar-se, fins i tot per mi. No és que estigui plena d’atractius
turístics, però els que té (destil·leries de sake, uns mercats de bon matí i
unes cases antigues de fusta) els exploten prou hàbilment. A més els habitants
semblen prou conscients de tot això i són amabilíssims amb els turistes, fins
al punt d’esperar a passar amb el cotxe fins que hem fet una foto o demanar-nos
perdó si “badaven” i han quedat aturats al mig.
No és el nostre cas però sembla
que Takayama és una bona base per a excursionistes que tresquen pels Alps
japonesos. Potser per això, és el primer lloc on trobem abundants turistes
occidentals.
Gastronòmicament el plat fort és
la vedella de Hida (nom de la regió); una vedella que fa un tall molt virat,
amb moltes infiltracions de greix i que és tant o més cara que la molt més famosíssima
vedella de Kobe. Per donar orientacions de preu, 180 g valien 30 €; o sigui uns
170 €/kg. El greix la fa molt melosa i de gust molt suau i delicat; tant que
també en fan sushi. Des d’una finestra, un restaurant venia als vianants dues
peces de sushi de vedella de Hida que feien una cara deliciosa. No podia passar
de llarg i em vaig posar a la cua mentre decidia quina varietat agafaria i
anava ensalivant. El pecat capital de la golafreria va fer forat i quan ja em
tocava a mi, el cuiner va fer el gest japonès per dir “s’ha acabat” o “està
tancat”: creuar els braços a l’alçada del pit formant una aspa. Pam de nas als
nassos!
Hi ha dos mercats matinals que
funcionen des de les 7 del matí fins cap a quarts de 12, quan fa massa calor
per qualsevol cosa. El de Jinya-mae està davant d’un temple molt antic i és un
mercat de productes de pagès, com el mercat del Rengle d’Olot, però amb més
parades, més gran i més concorregut. Es poden
L’altre mercat, Miyagawa, s’arrenglera
a la riba del riu on hi ha força botigues de records i és força més gran però
potser té menys gràcia perquè tot i que hi ha alguna parada de roba i parament
de la llar, la majoria són de records.
També s’hi venen algunes menges excessivament exòtiques que només tastaria si
algú d’allà se les mengés amb mi: escopinyes dessecades i d’aspecte gomós,
musclos fossilitzats, naps envoltats d’una pega de color marró...
Des d’aquest mercat es pot
iniciar una caminada urbana (camí de Kitayama) que recorre temples budistes,
Paral·lels al riu hi ha un parell
de carrers comercials que tenen la gràcia de nombroses cases de fusta que s’anuncien
com “cases antigues de comerciants”. El que deia abans, Takayama cuida el que
té i ho potencia en el que anomenen “àrees de
Entre el riu i l’estació dotzenes
de botigues més modernes i restaurants a banda i banda dels carrers:
carnisseries on podem veure peces enormes de vedella de Hida que els carnissers
retallen per vendre-les netes d’ossos i cap altre greix que no siguin l’infiltrat
al múscul, artesania de fusta, cellers de sake, tallers de tatuatges que fan
servir nines de model...
El darrer dia a Takayama,
passejant mandrosament vora el riu, veiem una sèrie de preparatius: tanques que
barren el pas, plataformes damunt el riu, gent asseguda i llocs reservats amb
cinta aíllant, alguna parada de beure i menjar, i un munt de gent recolzada a
les baranes del passeig.
Demanem a unes noies vestides amb quimono què s’hi
celebrar i només entenem que comencen a les 7. Una mica més tard, un grup de
percussió comença un trepidant concert que dura ben bé 20 minuts; els que
toquen els timbals més grans fan relleus i els percussionistes de les caixes,
asseguts marquen un ritme frenètic amb crits i clams.
Seguidament una processó
només d’homes baixa fins al riu i comença un espectacle de focs d’artifici.
Damunt de les plataformes, dos homes traginen uns feixos d’un metre de
llargada i 2 pams de diàmetre, els
deixen a terra i els calen foc. Surten guspires a cor què vols i quan arriba l’apogeu
un dels homes agafa el feix per l’extrem que no escup poc, l’aixeca i l’aguanta
ben dret amb la panxa i el maluc.
4 columnes de foc pugen al cel, la gent crida
i aplaudeix i de cop...PUUUM! el feix explota i els portadors 
Shirakawa-go és un llogarret a 45
minuts de Takayama que té la gràcia de les seves cases tradicionals.
Completament fetes de fusta i amb un teulat amb forta inclinació fet d’un gruix
considerable de feixos de 
Antigament dedicat a dues
activitats tan aparentment contradictòries com la cria de cucs de seda i la
producció de pólvora, avui Shirakawa-go viu completament del turisme. Fins els
camps d’arròs que l’envolten semblen una mica d’atrezzo. Nombrosos rètols
adverteixen els visitants que no es pot fumar al costat de les cases i, a més,
cal que ens emportem les deixalles perquè al poble no hi ha cap paperera ni
contenidor.
Algunes de les cases s’han
reconvertit en museu i la majoria en botigues. Tot i així la visita és molt
agradable i relaxant; sortint del carrer principal s’albiren algunes granges
aïllades envoltades de camps; com a altres llocs, un rierol xipolleja paral·lel
al carrer i ens refresca una mica; els girasols, bonsais i arbres retallats ens
L’anècdota del dia és que a l’autobús
que ens porta a Shirakawa-go coincidim amb en Manel Piñero, l’Homo APM, que
també està de viatge per Japó. Agradable i gens esquerp, compartim informació
sobre les ciutats japoneses que hem visitat. 
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!