Viatge al Japó (3). Matsumoto.

Després de la gimcana del dia abans sembla que avui pot ser un dia més tranquil. Això, si no tenim entrebancs en el transport i podem fer els enllaços a temps. Malfiança guanyada en el transport públic del nostre país... El cas és que agafem el darrer tren pels pèls. Quan baixem a Nagoya, la confusió de l’estació i les riuades de gent que no respecten l’esquerra com a Tòquio fa que siguem els darrers a pujar al Shinkansen.

Els Shinkansen són els trens bala; els equivalents als AVE que tan escassos tenim a Catalunya. Rapidíssims, amb puntualitat extrema, comodíssims uneixen les ciutats del Japó. Els revisors, amb un uniforme de color entre gris perla i gris rata, fan una inclinació de respecte tot demanant  el bitllet i, abans de sortir del vagó, es giren i es tornen a inclinar mormolant un arigató gozaimàs (moltes gràcies).

Arribem a Matsumoto, uns 200.000 habitants, i la ciutat més silenciosa que he vist a la meva vida. El trànsit davant l’estació és mínim i els cotxes, majoritàriament híbrids, no fan soroll. L’únic soroll que sentim surt d’un karaoke.

El principal atractiu de Matsumoto és el seu castell. És l’únic castell original de l’època feudal (segle XVII).

La resta de castells japonesos varen ser destruïts en un moment o altre per causes naturals o humanes. Aquest està construït completament amb fusta i per visitar-lo cal treure’s les sabates i carretejar-les durant tota la visita. El castell està envoltat per un fossat amb aigua en el qual neden unes enormes carpes i on creixen uns nenúfars espectaculars.

El  castell es pot visitar pagant una entrada més que mòdica i hi ha una cua important. Passet a passet anem entrant i pujant pels pisos. Uns rètols en anglès ens informen de l’ús que tenia cadascuna de les sales: aquí es guardaven els queviures, aquí s’esperaven els samurais (devien ser baixets, atesa l’alçada del sostre), des d’aquí el gran general es mirava el setge i l’evolució de la batalla, aquí contemplaven la lluna tot prenent el te...L’accés als darrers pisos és mitjançant unes escales de pendent  i alçada de graons impossibles de fer amb armadura de samurai. I ben difícil encara que es vagi amb calça curta.

Servidor no ha fet la mili (ni ganes) però em costava d’entendre com podia un castell de fusta resistir un setge per molts samurais que hi hagués. 

Hi ha dues explicacions:

1. al museu de la ciutat de Matsumoto, ben prescindible, hi ha una maqueta de com era realment la fortalesa. Hi havia unes quantes muralles abans no es podia arribar al castell des d’on talaiaven l’evolució del  setge.

2. una llegenda explica que una dona elegant es va aparèixer a un samurai i li va dir que si el dia 26 de cada mes feien una ofrena d’una colla de quintars de cereal, el castell mai no seria destruït. I sembla que es varen prou cuidar de fer-ho. Ja faig bé jo de fer cas sempre a les dones ben vestides (excepte si són del PP, MdlLldL).

Castell a banda, a Matsumoto hi ha un munt de fonts d’aigua fresca pel gaudi de ciutadans i turistes (encara que algunes a les 10 del vespre queden eixutes). Amb la seva llossa de fusta o plàstic hom s’hi pot refrescar o omplir la cantimplora; altres corren com rierols canalitzats paral·lels a les voreres. Tot plegat, i l’absència de brogit urbà, contribueix a crear una atmosfera de benestar molt plaent.

Entre el castell i l’estació, dos carrers antics, plens de comerços i restaurants ofereixen un passeig

agradabilíssim. Artesania de fusta i porcellana, fruita (a preus astronòmics pels mediterranis), cafès i restaurants s’arrengleren a Nakamachi Dori, un carrer per vianants relaxat i relaxant. Llàstima que a les 6 ja està quasi tot tancat i només podem fer un tast del que pot arribar a oferir.

Matsumoto també és famosa pels seus fideus de soba. Pels garrotxins, el soba és el fajol. Just a la sortida de l’estació, un restaurant especialitzat en soba té un annex amb una gran vidriera, dins del qual un noi fa fideus

de soba. Deu fer 2 ó 3 anys, a la Fira del Fajol de Batet, uns japonesos vestits amb quimonos ens varen deixar bocabadats amb la manera tradicional de fer-los. A Matsumoto, un noiet molt més jove i vestit amb camiseta i texans va fer el mateix espectacle per nosaltres. Partint d’una bola de massa de fajol (farina de fajol i aigua) i a base d’anar-la estirant amb uns corrons ens totes direccions, va crear una làmina d’un parell de mil·límetres de gruix que, amb l’ajut d’uns bastons, va doblegar un parell de cops. Fet això, prenent la mida amb una fusta que anava lliscant sobre la massa, tallava els fideus amb un tallant, amb una rapidesa i precisió abracadabrant. Si mai aneu a Matsumoto, aquest és l’espectacle que no us heu de deixar perdre.

(panoràmica, Marga Llach)