Viatge al Japó (6). Kyoto.

Si fins avui havíem passat calor i xafogor segur que només era un entrenament per Kyoto: 37 ºC; amb la humitat segur que arribem als 40 i escaig de xafogor. Asfixiant.

Algú ha descrit Kyoto com la Florència de Japó, segurament per l’abundor de temples budistes, jardins zen, etc que fa que concentri la majoria d’imatges tòpiques que puguem tenir del país. A més, es suposa que ha de ser relativament senzill de veure geishas o sigui que ja tenim el complet. Potser això explica que per primer cop tinguem la sensació d’estar envoltats de turistes arreu on anem. Això o que, aquests dies comença l’època de vacances dels japonesos...

Som a les acaballes del viatge i ja ens adonem que el dia i mig que dedicarem a Kyoto es farà curt però es tracta d’organitzar bé la visita. D’entrada el moure’s ja suposa una dificultat: la majoria de llocs per visitar estan fora de la ruta del metro i cal agafar busos, el que suposa dedicar molt més temps als desplaçaments. A més, molt poques de les parades de bus tenen indicacions en anglès i encertar la direcció correcta sovint és qüestió de sort. Tot i que la majoria de temples estan a la part Est de Kyoto, comencem la nostra ruta pel Nord-Oest.

El Daitoku-Ji passa per tenir un dels jardins de pedres i sorra més importants del Japó. De fet es un conjunt de temples, uns amb més importants que altres, però el que allotja els jardins (n’hi ha més d’un) de sorra i pedres és el que rep més visites. Per entrar-hi cal descalçar-se i pagar entrada; no es poden fer fotografies als jardins, cosa que causa desolació a quasi tots els turistes que hi passem. Sempre es pot comprar el llibre que venen, clar. Això si, a l’entrar donen una guia per interpretar la disposició de les pedres en el mar de sorra: la tortuga, el peu de Buda...noms que, ben mirat i remirat, i de pic o de palada remeten encara que sigui vagament a la forma de les pedres. Cal molta contemplació, sens dubte, per treure l’entrellat de tot plegat.

El Koto-in és un dels temples menors que abans esmentava però el visitem perquè les enormes canyes de bambú de davant de l’entrada ens prometen un jardí ombrívol que ens ajudarà a agafar el ritme de respiració. Una colla de jardiners està en plena feina: uns retallen branquetes dels arbres però la majoria escombren el terra cobert de molsa i en treuen una per una totes les herbetes que han crescut on no toca. Aquesta feinada dóna com a resultat un jardí extraordinàriament harmoniós, on res és fora de lloc i tot segueix un ordre impecable.

Una mica més a l’Oest hi ha el Kinkaku-Ji on trobem el Pavelló Daurat. Per mi el més bonic de tot el viatge. A la vora d’un estany envoltat d’arbres retallats, s’alça una pagoda daurada. La seva imatge, es reflecteix a l’aigua de l’estany i es multiplica en l’objectiu de càmeres, mòbils i iPads que li fan fotos. Per

tant, no dec pas ser l’únic que troba bellíssim aquest pavelló. De fet, sembla que cap allà el 1950 hi havia un monjo que n’estava tan i tan encisat que li va calar foc. Estem per tant, davant d’una reconstrucció però ja sabem com en són de bons els japonesos copiant...la resta del recinte el passem ràpidament; tan nosaltres com els milers de visitants. Costarà de trobar res tan encisador com això però no em venen ganes de cremar-lo.

A un cop de bus trobem el Ryoan-Ji. Un altre temple famós pel seu jardí de sorra i pedres. D’entrada sobta aquesta fascinació per aquesta mena de jardins però el cert és que l’encert de la disposició de les pedres, els dibuixos geomètrics de la sorra i una certa tendència nipona a la contemplació estàtica els

confereix un cert encant. I si teniu una filla que us en va regalar un dels de sobretaula quan tenia 7 anys...encara hi trobeu més gràcies. El Ryoan-Ji té 15 pedres distribuïdes i sembla ser que només des d’un punt determinat es poden veure totes (spoiler: busqueu el centre del passadís i desplaceu-vos lentament cap a la dreta mentre aneu comptant quantes pedres veieu).

Dins del mateix recinte hi ha un estany de  bellesa estranya (potser era la xafogor) amb una pagoda a la riba oposada al recorregut. Venint del Kinkaku-ji costa molt de trobar res bonic, però.

Si saltem a l’est de Kyoto hi trobem una abundor de temples que pot resultar abusiva. Oleguer Junyent escriu a “Roda el món i torna al Born” escriu que “un es declara cansat, o si més no incapacitat, de veure’ls tots amb el degut interès”. Ell, a principis del segle XX, ens parla dels kakemonos (pintures de mestre) però em sembla que és el mateix que sentim davant la multitud de temples. Podem comparar-ho a un viatge a Roma o Florència on entréssim a totes les esglésies o dediquéssim atenció a tots els quadres de Madonnes.

Però no ens podem cansar abans de començar i l’inici no és un temple sinó una casa de repòs (almenys inicialment): Ginkaku-Ji. En els convulsos temps de les guerres civils feudals japoneses (que poc en sabem

d’història que no sigui europea) un shogun (senyor feudal) es va construir una casa on es volia retirar i deixar-se estar de matances. El shogun aquest (Ashikaga Yoshimasa) es va fer una mansió que encara avui deixa sense alè: jardins de pedres i sorra, jardins de molsa raspallada mil cops, estanys, fonts d’aigua on cada gota del rajolí sembla que demani permís a l’anterior i disculpes a la que la segueix abans de  deixar-se anar... i un pavelló que s’anomena de plata, encara que sigui de fusta, perquè la intenció de Ashikaga-San era de recobrir-lo d’argent. Que hi arribem quan encara no han obert ens possibilita una visita amb molt poca gent. Un luxe que anirem perdent al llarg del dia.

A 10 minuts caminant arribem a un altre temple que només ens té a nosaltres de visitants i a una noia occidental que es mira el Japó a través de la seva càmera de fotos. No li puc retreure: n’he fet un miler en tan pocs dies. Honen-in és un temple en una zona ombrívola i boscosa, entrem passant per sota una tori de

pedra i veiem un jardí de sorra i pedres, arbres retallats, una font per rentar-se i l’enorme campana que presideix la majoria de temples budistes. No és impactant però deixa una sensació de pau prou agraïda. Ara hi penso i em vé al cap l’entrada a la Basílica d’Arantzatzu a Euskadi.

Des de Gion (en parlaré breument després) arribem a Chion-in. Un altre complex religiós que té una San-Mon (entrada de temple budista) que és la més gran del Japó. Estan d’obres i potser per això no ens cobren entrada, cosa que diu molt dels japonesos (amables però inflexibles). Ens fa (molta) gràcia un passadís que
comunica dos edificis. La peculiaritat d’aquest passadís de fusta és que cada passa fa grinyolar el sostre. Aquest enginyós sistema servia per detectar intrusos (bé, simplement qualsevol que hi passés) i feia infructuós qualsevol esforç de passar desapercebut. Poètics com ells sols, el sistema s’anomenava “terra rossinyol.

El següent que visitem és Nanzen-Ji. Aquest santuari és famós tant per la seva San-Mon com pel Jardí del
Salt del Tigre, un jardí de pedres i sorra especialment harmoniós. El colofó de la visita és una sala on es pot contemplar un petit (però bellíssim) salt d’aigua tot prenent un te. Tot plegat molt zen però fa massa calor per un te calent i això explica que la sala sigui buida

En aquest mateix santuari i seguint un caminet que s’enfila muntanyes amunt s’arriba a un petit oratori  anomenat Oku-no-in que permet allunyar-se dels turistes (com nosaltres mateixos), reposar una mica a la fresca i pensar que centenars d’anys enrere potser la fe religiosa dels

japonesos trobava espai en llocs com aquests. Des d’un punt de vista olotí, es podria comparar amb la Font de la Salut. Fins i tot un petit saltiró d’aigua, moderat en el cabal i en el soroll, ens hi podria fer pensar.

D’aquí anem a Eikan-do. La major part de la visita la fem descalços; recorrem les sales d’oració fins arribar a la principal on hi ha un Buda amb el cap mig girat sobre el muscle, mirant enrere. La llegenda explica que
un devot anomenat Eikan estava resant fervorosament quan l’estàtua de Buda va revifar i va començar a baixar les escales. Esparverat, el bon Eikan va quedar-se quiet i  Buda es va mig girar dient “Eikan, segueix-me”; Eikan, do). Llegendes a banda, el lloc és bonic i hi ha unes vistes de la ciutat que són magnífiques. Uns bonics jardins d’estil japonès, amb gespa, estanys i ponts envolten el temple principal.

Acabem la visita dels temples a Kiyomizu-dera. No per res, però no podem més; tot plegat (la calor, les gentades...) és excessiu. Pugem fins al temple pel Carrer de la Tetera, potser el carrer més turístic que hem vist en tot el viatge. Tot botigues de souvenirs, que semblen vendre els mateixos records. Costa de passar per la gran quantitat de gent que hi ha.

El temple, potser fruit del cansament, ens decep. Molta gent, cues per tot arreu i l’interior és fosc i amb una successió d’imatges budistes que desconeixem. Tampoc és que la majoria de japonesos els facin gaire cas. Quina és, doncs, la gràcia del lloc? Primer, l’edifici principal està suspès sobre d’un espadat amb l’ajut de milers d’estaques de fusta; segon, les vistes de Kyoto; i, en tercer lloc, les miraculoses aigües de la deu Otawa-no-taki amb propietats curatives i que generen una cua llarguíssima de persones que, tot i semblar saníssimes, s’esperen per fer-ne un tast.

Després d’aquest empatx de temples ( i creieu-me que només n’hem vist una petita part) i un cop dutxats i refrescats anem cap a Gion, el barri més cosmopolita i comercial de Kyoto. A banda de passejar-hi, tenim l’esperança de veure-hi alguna geisha. Després d’unes quantes hores de voltar-hi amunt i avall, de badar
davant de pastisseries, joieries, botigues de tot i de res no en veiem cap. Potser no encertem el lloc ni l’hora; o potser simplement és que les geishes que queden s’han avorrit de la colla de turistes (no nego que en formem part) que no entenen el sentit de l’ofici i que les veien com un exotisme a conquerir,

Finalment, deixeu-me parlar, d’una visita per mi imprescindible: el mercat de Nishiki. Es podria semblar al Gran Basar d’Istambul per la seva disposició com un carrer cobert però la similitud no va més enllà. Ningú crida, ni ningú us estira, ni hi ha regateig; majoritàriament, les vendes són de comestibles i no hi ha (o ben poques) concessions al turisme de masses. Veiem supermercats on carreguem de llaminadures (galetes japoneses farcides de mongeta dolça), botigues amb modalitats increïbles de sushi, parades de naps confitats, de peix fresc, carnisseries...la vida d’una ciutat.

Més enllà, quilòmetres i quilòmetres de botigues de roba, souvenirs, sabateries...enlloc com aquí és tan clar que el comerç és la saba de la societat.