Viatge al Japó (8). Miyajima i Hiroshima

A l’oficina d’informació de l’estació de tren d’Hiroshima tenen tan clar que la majoria de visitants que hi arriben els demanaran com anar a Miyajima que un rètol ben gran just al taulell ja ens desvia: “Miyajima, passadís de la dreta; andana número 1”. I quan després d’un trajecte en tren atapeït, arribem a l’estació de Miyajima, allà també tenen tan clar que la immensa majoria de passatgers volen agafar el ferry cap a l’illa de Miyajima que un carril pintat a terra ens mena directament al moll del ferry. Que n’és d’important tenir les coses clares, i com facilita això les coses.

El trajecte fins a Miyajima dura uns vint minuts curts i els darrers 10 minuts gran part del passatge es trasllada cap a la banda del vaixell des d’on es pot albirar el famós santuari Itsukushima-jinja i la seva encara més famosa tori de vermell viu, assentada dins les aigües.

Oleguer Junyent a “Roda el món i torna al Born” descriu Miyajima com “el paradís més complet que pugui somiar-se pensant en els dibuixos i les pintures japoneses”. Naturalment, 100 anys després jo no gosaria fer aquesta afirmació tot i que realment la visita val la pena. Des del moll fins al santuari, la corrua de turistes que hem arribat en el ferry ens anem repartint fent fotos o compres en les nombroses botigues del carrer. Qui va

amb mainada, o encara no ha anat a Nara, s’entreté amb el ramat de cérvols que campa per allà, buscant el recer d’alguna ombra escadussera; els més golafres (dels cérvols) esperant galetes o qualsevol altra cosa. Els més gourmets (dels turistes) ja comencen a tastar le sostres fresques que són l’especialitat de l’illa.

La tori que parlàvem abans es troba dins del mar, a un centenar de metres de la vora quan la marea és alta. La imatge és molt bella i té un encís especial, malgrat els esforços per enlletgir-la d’unes barquetes que van portant turistes fins allà i passen, fent torns, per sota de l’arc. El fet que, com a complement, els facin vestir uns barrets de camperol dóna una falsa imatge folklòrica a tot plegat.

Passegem per l’illa, i ens enfilem a un turonet on hi ha una pagoda d’un roig polit i badem mirant com el personal va amunt i avall, atrafegat, comprant records, fent la mateixa foto des de diferents angles, replicada centenars, milers de cops cada dia.

El santuari, construït com si fos un moll, s’alça sobre un munt de pilons de fusta enfonsats a l’aigua. Sembla

ser que l’illa es considerava sagrada i aleshores els plebeus, com que no podien trepitjar, la terra sagrada hi havien d’entrar des del mar. A vegades les solucions pràctiques també tenen com a resultat la bellesa.

Amb el pic de la calor desfem el camí i tornem a Hiroshima.

D’Hiroshima, segurament ningú en sabria dir gaire res més que les referències a la bomba atòmica que els nord-americans hi varen llençar l’agost de 1945. Els efectes devastadors de l’atac, que va tenir continuació uns dies després a Nagasaki, varen fer capitular el Japó amb la qual cosa s’acabava la II Guerra Mundial, que a Europa ja havia acabat feia uns mesos.

La visita a Hiroshima està basada en aquest fet. La destrucció de la ciutat va ser quasi completa però un edifici, el Pavelló de Foment de la Indústria, va quedar dret i reconeixible. El fenòmen s’explica perquè es trobava en l’hipocentre de l’explosió i el buit que es va crear, d’alguna forma el va protegir. Tot i així, cap de

les persones que hi havia dins va sobreviure.La UNESCO el va declara Patrimoni de la Humanitat i, rebatejat amb el nom de Cúpula de la Bomba Atòmica) és el símbol més conegut d’una ciutat que vol ser, al mateix temps, símbol mundial per la Pau.

Travessant el riu (un dels ponts més propers a la cúpula era l’objectiu real del bombardeig atòmic) arribem al Parc de la Pau. Aquí hi ha diversos monuments dedicats a la Pau mundial i homenatges a les víctimes de la bomba atòmica. 

Potser el més emotiu és el Monument Infantil de la Pau, inspirat per la història de Sadako una nena que per efecte de la radiació que va deixar l’explosió atòmica va contraure leucèmia quan tenia 11 anys d’edat. Conscient de la gravetat de la seva malaltia, va tenir la idea que si feia 1000 grues (ocell considerat al Japó com a símbol de llarga vida) de

paper es podria curar. Malauradament no ho va poder aconseguir. La història diu que els seus companys de classe varen acabar de fer els ocells que faltaven.

Hi ha també l’anomenada Flama de la Pau que diuen que cremarà fins que s’hagi destruït (innòcuament) la darrera arma atòmica a la Terra. Tan de bo, però més aviat tot sembla indicar que la flama s’extingirà per manca de combustible abans que el desarmament atòmic sigui una realitat.

A poca distància hi ha el Museu de la Pau. Pagant una entrada simbòlica (100 iens, menys d’un euro) es té accés a diverses exposicions. A la planta baixa, una sèrie de plafons i vídeos ens posen en el context asèpticament explicat del dia 6 d’agost de 1945, quan a primera hora del matí l’Enola Gay va deixar caure la bomba atòmica anomenada Little Boy. No hi ha gaires referències al context bèl·lic de la Guerra al Pacífic però tampoc hi ha “retrets”. Algun aspecte militar em sorprèn, per desconegut, com ara l’explicació que feia més d’un any que els USA bombardejaven ciutats del Japó però que algunes ciutats, com Hiroshima i Nagasaki, no havien rebut ni una bomba perquè estaven designades com a possibles objectius d’un atac atòmic i es volia poder avaluar l’efecte que provocava. Hi ha també fotografies on sobta veure com a diferència d’altres ciutats bombardejades on els edificis quedaven parcialment en peu, Hiroshima es veu com una esplanada enorme, ran de terra.

La segona planta té un globus terraqui on es senyalen els països que tenen armes atòmiques i una exposició interessant sobre experiments amb armes atòmiques i el desenvolupament de les mateixes. Finalment, una exposició sobre els efectes a Hiroshima, amb reconstrucció de les runes i algun diorama esfereïdor amb figures espectrals i vagament humanes, cobertes de pols i pelleringues de pell i roba cremada que semblen sortir catatònicament horroritzades de les runes, minuts després de l’explosió. Algunes vitrines mostren objectes recollits de les runes: pilonets de monedes foses i enganxades per efecte del calor, medecines, uniformes escolars desfets, joguines, etc..tot plegat amb l’objectiu de commoure, horroritzar i sensibilitzar.

Alguns vídeos també mostren l’efecte de la radiació, com les ombres projectades i impreses sobre parets de diversitat d’objectes, com radiografies. Relats de com la ciutat es va anar organitzant, de l’horror d’una ciutat plena de cadàvers però on hi havia molta gent que volia continuar endavant malgrat tot...la reconstrucció de la ciutat, mostres d’art inspirat en l’explosió.

Tot plegat encongeix una mica el cor.

Tornem. Des del pont que havia estat assenyalat com a objectiu, fem el darrer cop d’ull a la cúpula. Darrera

s’estén una ciutat moderna. Contrastos.