dimecres, 21 d’agost de 2013

Viatge al Japó (4). Nagoya i de Magome a Tsugamo.



Nagoya ens rep amb una inoportuna pluja que dura just per deixar-nos xops en els 300 metres del metro a l’hotel. Una benvinguda que marca la nostra relació amb la ciutat i potser per això no li trobem gaires gràcies. Tot i així, hi aprenem dues lliçons importants:Primera lliçó: si tens pocs cabells i cau un sol de justícia, compra`t un barret. Després d’unes hores de voltar per Nagoya, el sol i la xafogor em varen causar una ensulsiada. Una “pájara”. Després hem sabut que a la majoria de turistes que visiten el Japó els passa el mateix un moment o altre. Hem conegut persones amabilíssimes i encantadores que es transformaven en monstres barruts i morruts per efectes de la calor i la xafogor. Un barret i una estona de repòs a l’hotel amb aire condicionat són la solució. I és que no podia ser que tants japonesos portessin barret només per qüestions de moda.
Sakae, el barri on tenim l’hotel, és una zona comercial i allà trobem un barret adequat que protegirà la meva closca de la fúria dels rajos solars. Sorprenentment, davant mateix de l’hotel hi ha una fira que s’anuncia com el concurs mundial de cervesa d’Osaka. A banda de les grans marques europees (Heineken, Guinness...), n’hi ha un munt d’asiàtiques. De la península, només la Mahou...
Connectat a Sakae, hi ha Shinkin, el barri d’oci nocturn: izakayas, restaurants, karaokes, botigues d’anime i manga s’arrengleren en una combinació imprevisible al llarg d’uns quants carrers. Ens sentim exòtics perquè diverses persones ens saluden en anglès i al lloc on sopem ens demanen d’on som. Hi ha pocs occidentals, sembla.
El que deia, Nagoya té pocs atractius. El principal és el castell, reconstruït després dels bombardejos de l’any 1945 que el varen arrasar. Però havent vist el dia abans el de Matsumoto, ens sembla
incontestablement inferior. A l’interior, diverses exposicions sense lligam les unes amb les altres: armes, insectes...Annex al castell, s’està reconstruint  un pavelló de fusta que conté unes magnífiques pintures fetes sobre làmines d’or. Al castell coneixem la Diana, una mallorquina que està fent de mainadera a Tòquio des de fa 9 mesos i que s’enyora moltíssim del formatge, fruita i vi.

Però el que ens agrada més de Nagoya és l’espectacular estació d’autobusos que ha guanyat diversos premis de dissent i que ja té un nom prou atraient: Oasis 21. Connectada a l’estació de tren i, per tant, a un munt de botigues, restaurants i grans magatzems es pot pujar al sostre (uns 40 metres) amb ascensor o escales. Al capdamunt, un estany amb un pam d’aigua ocupa tot el centre del teulat. Les vistes al vespre són espectaculars: la torre de TV de Nagoya, la sínia, els rètols lluminosos... No cal dir que hi ha un munt de gent prenent la fresca i fent fotos a tort i a dret. A baix, un parc envolta l’edifici i a la gespa algunes parelles es mostren inusualment (pel que hem observat entre els japonesos) efusives.












El metro de Nagoya és força més confús que el de Tòquio, potser perquè hi ha menys rètols en anglès però en canvi n’hi ha en portuguès. Reminiscències del segle XVI? Alguns vagons dels trens estan reservats, a les hores punta, només per a dones per evitar que algú s’aprofiti de l’aglomeració. A l’andana ho indiquen unes
inscripcions en japonès i dins del tren uns rètols en anglès i japonès. Clar que, un cop dins, és massa tard. I això em va passar a mi quan em vaig adonar que era l’únic home en el vagó. Clar que tot i ser dintre de la franja horària reservada només per a dones, s’estava ben ample i ningú no em va dir ase ni bèstia.

Segona lliçó: si no domines l’idioma ni la geografia, no et refiïs de la memòria.
Al demanar de reservar bitllets per Nakatsugawa ho devia dir tan bé que el noi de la Japan Railways em va dir: “Kanazawa?”. Sense comprovar-ho vaig dir “això mateix!”. Influència del meu barret de la sort o aquell sant que a vegades ens acompanya, el cas és que l’endemà a l’anar a buscar el tren cap a Kanazawa, com deia el bitllet, vaig veure un rètol que deia que el tren per Nakatsugawa estava a punt de sortir. Se’m va encendre una bombeta i una alarma. I un neguit perquè precisament no duia la guia, ni l’ipad, la Blackberry va decidir no connectar-se a internet, la noia de la JR no parlava anglès i l’oficina d’informació encara estava tancada. Era una aposta a tot o res: 2 hores fins a Kanazawa o un temps desconegut dins a Nakatsugawa...en un lloc o altre havíem d’agafar un bus fins Magome on faríem una excursió de 8 km a peu fins Tsumago. Si la pifiàvem, seria complicat de rectificar.
Després de maleir-me els ossos per no haver-ho consultat el dia abans, amb tota la calma del món, vàrem fer cas de l’alarma i cap a Nakatsugawa falta gent. Un metro lent ens hi va dur i en el trajecte finalment vaig poder comprovar amb la Blackberry que l’havíem encertat. Bé pel barret!

Només de baixar del tren, pugem al bus que ens porta a Magome. Magome i Tsumago són dos poblets molt petits dels Alps japonesos, etapes de l’antiga ruta de correu de Nakasendo. Els dos pobles estan formats
per un parells de carrers només per vianants i cada casa sembla un museu. Algunes són habitatges però la majoria són comerços o restaurants.
 A Magome hi ha molt poca gent, potser perquè és d’hora i tot plegat respira un aire mandrosament medieval. Com a molts pobles del Pirineu, un rierol xarbota paral·lel al carrer.

Les dues localitats estan unides per un camí que passa entremig de boscos de cedres i bambú, que creua rierols i salts d’aigua. Les zones ombrívoles ens refresquen de la calorada del dia i aprofitem les fonts que anem trobant per mullar-nos braços i cara. Alguns trams estan empedrats i ens fan recordar el Camí Ral d’Olot a Vic.

En les 2 hores i mitja de caminada, trobem temples i oratoris; alguns dedicats als animals de càrrega que antany circulaven per allà. El trajecte que fem és el fàcil perquè després de les primeres pujades el camí és planer i cap al final baixa ràpidament. Trobem japonesos endiumenjats que venen en sentit contrari i els seus esbufecs ens confirmen que hem agafat el sentit correcte del camí.




Anem trobant campanes amb un rètol en anglès i japonès que ens recomana fer sonar la campana ben fort per espantar els óssos dels boscos. No ens descuidem de fer-les sonar tantes com en trobem. Tan fort que fins fem girar algun altre (ben pocs) excursionistes que fan el mateix camí que nosaltres.

Estaria bé que  a casa nostra imitéssim coses que trobem en la ruta que seguim: un lloc a cobert per reposar a mig camí prou gran per encabir-hi 20 ó 30 persones, amb aigua corrent, ombra i WC; i algunes cabines també amb WC i rentamans. No deuen pensar com nosaltres que la Natura s’ho empassa tot...
A mesura que ens apropem a Tsugamo anem tronat petits veïnats camperols, amb horts i mini-piscifactories, rudimentàries però que allotgen uns quants milers de peixos engreixant-se. Aquí tot té un aire més displicent i mal endreçat que a la ciutat; hi ha aquell escampament d’estris i andròmines que és habitual en certs llogarrets de pagès.

Finalment arribem a Tsugamo, no gaire més gran que Magome també amb un parell de carrers vorejats de cases de fusta convertides en botigues de souvenirs i restaurants (més aviat pocs). L’estrident calor del migdia ens el fa menys atractiu del que deu ser realment i la incomoditat de la roba amarada ens empeny a agafar el bus cap a Nagiso, per tornar amb tren cap Nakatsugawa i Nagoya.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!