Viatge al Japó (i 10). Patxinco de tòpics.

Trànsit: Hi ha embussos però per mi que els cotxes japonesos vénen de sèrie sense botzina. Una majoria de cotxes deuen ser híbrids i això disminueix enormement el soroll del carrer. Per cert, a la majoria de carrers

no es pot aparcar. El cotxe al garatge de casa o a l’aparcament. Els carrers són per circular i no per tenir-hi andròmines amb rodes fotent nosa.

Metro.  El metro  de les grans ciutats és com una pàtria universal:  el capteniment dels usuaris és el mateix quasi a tot arreu. Els que no dormen o ho fan veure, s’entretenen amb el mòbil repassant els missatges un cop i altre. Només una minoria llegeix. La diferència és que al Japó, els ulls dels lectors es mouen de dalt a baix, en comptes d’esquerra a dreta.

Creuar els passadissos del metro quan venen riuades de gent en totes direccions és fàcil: es tracta de tirar recte sense aturar-se i mantenint una velocitat uniforme. S’assembla a creuar les avingudes d’Istanbul.

A les hores puntes, algunes línies de metro tenen vagons exclusius per a dones. Sense comentaris.

Netedat: els espais públics són extremadament nets. I no ho són perquè estiguin netejant contínuament sinó perquè no embruten. Mira si n’és de senzill. Costa molt de trobar papereres;  si tenim una cosa per llençar,

es guarda a la butxaca fins a casa. Tampoc està permès de fumar tot caminant; hi ha llocs habilitats per fumadors (smoking areas) amb cendrers, mampares que separen els fumadors dels vianants...Així es minimitza que els fumadors llencin cendres i cigarrets a terra.

Idioma: cap problema per entendre-us, si parleu japonès. En cas contrari, problemes. Contràriament al que pensava, l’anglès es parla poc. Fins i tot en alguns restaurants no hi ha menús en anglès ni ningú que el parli ni l’entengui. Deu ser que no els cal.

Crec que els incomoda no poder-se comunicar i això fa que ignorin els occidentals quan fan de reclam de restaurants, mentre que aquí un turista es veu com una  font d’ingressos assegurada.

Restaurants: el menjar és omnipresent. Restaurants de tota mena arreu. Per resoldre problemes d’idioma, a l’aparador de molts restaurants hi ha models de plàstic dels plats que fan. Només cal sortir amb el cambrer i assenyalar. En altres, el menú està en una màquina a l’entrada, cal seleccionar els plats pitjant a les fotos i

pagant a la bestreta. La màquina emet els tiquets que es donen al cambrer i ja està: no cal parlar amb ningú. Bé, tampoc té sentit especificar el grau de cocció del sashimi, no? En alguns simplement la comunicació és impossible. Cal somriure i dir sayonara.

Amabilitat: en general els japonesos són molt amables. Quan hem demanat adreces ens han acompanyat, potser perquè no ens ho sabien explicar; o ens han donat plànols de la zona; i ens els han canviat per una versió en anglès quan veien que anàvem girant el que estava en japonès al cap d’uns quants carrers. On no arriba l’idioma, arriba la gentilesa.

L’amabilitat es tenyeix d’inflexibilitat quan es tracta de fer-te notar que ets on no hauries de ser. Amb un somriure amabilíssim et diuen que no pots ser allà; amb un somriure igual d’amabilíssim responen a les excuses o explicacions i repeteixen que no pots ser allà; i amb el mateix somriure esperen que marxis.

Robatoris: No n’hi ha. La seguretat és extraordinària. Segur que si perdeu alguna cosa, la trobareu allà

mateix (sempre i quan recordeu on l’heu perdut, clar), encara que sigui un paraigües al mig del bosc.
El crim pren formes més sofisticades que pispar als turistes.

Businessmen: la imatge del pare d’en Shin-Chan arribant el vespre a casa  cuit com un all, no és un tòpic. Cada vespre, el metro està ple d’homes amb l’uniforme universal de businessman (camisa blanca i pantalons foscos) fent esses pels passadissos; rient entotsolats i suats, agafats a les barres dels vagons; o fent-la petar una mica massa animadament en grups cara vermells. I l’endemà tornar-hi.

Nens: n’hi ha pocs. Les dades sobre la baixa natalitat semblen certes a cop d’ull. Poques dones embarassades, també. Nens i joves són els únics que semblen feliços. Els adults semblen enfeinats, atrafegats i amables; preocupats i educats però no pas feliços.

Japoneses: la moda de tenir la pell blanca comporta que encara que la temperatura de xafogor sigui de 45 ºC vagin amb barret, guants fins on arriba la màniga curta, mitges... Al vespre, que la temperatura baixa (posem a 30 ºC) s’imposa un jersei o una jaqueta. No fos cas.

Bé, el cert és que no tinc clar si ho fan per mantenir la pell blanca o perquè són molt discretes en el vestir, comparat amb les catalanes: ni escots ni melics a l’aire. Les poques minifaldilles es complementen amb uns shorts a sota.

La majoria no porten arracades. Ni piercings. Ni tatuatges.

Quimonos i yukatas: m’he quedat amb les ganes de saber què és el que impulsa algunes japoneses a vestir un quimono i a alguns japonesos, un yukata (l’equivalent masculí). Amor a les tradicions, exhibicionisme, comoditat, elegància? El cas és que és fàcil veure voltar  grups de noietes habillades amb quimonos i parelles, sobretot al vespre, vestits tos dos de forma tradicional passejant i prenent la fresca.

Tòquio vs Kyoto: després d’haver decidit que hi estaríem 5 dies he anat llegint que viatgers d’antany consideraven la capital del Japó com la ciutat més lletja del país. Sense ser tan categòric ho deixaré en que 5

dies semblen massa per Tòquio i 2 són massa pocs per Kyoto.

Tenen però una cosa en comú que no entenc: perquè tot el cablejat ciutadà és aeri?