dissabte, 24 d’agost de 2013

Viatge al Japó (7). Nara i Inari,

Arribar a Nara des de Kyoto és senzill. Cada hora, o més sovint, surten trens locals (s’aturen a cada estació) cap allà.

Nara va ser la primera capital estable del Japó (fins aleshores anava canviant d’ubicació depenent de qui tenia el poder polític o militar) i realment s’hi varen esmerçar: té 8 monuments declarats Patrimoni de la Humanitat. La majoria de llocs per visitar estan al Nara-Koen (Parc de Nara) que es pot visitar sense presses i de forma còmoda en mig dia.

Prop de l’estació de tren JR, Sanjo dori un carrer (un altre) ple de botiguetes puja recte cap al Nara koen. La lleugera pujada del carrer es fa feixuga per la calor tot i que arribem aviat a Nara i les botigues de Sanjo dori tot just apugen les persianes, mandrosament conscients que l’apogeu de visitants tindrà lloc al migdia.

Al cap d’uns centenars de metres, a l’esquerra, unes escales pugen cap el Kófuku-Ji. Un conjunt de

temples on destaquen 2 pagodes, una de 5 pisos i una altra de 3, en una esplanada on trobem el que serà una constant en la visita: dotzenes de cérvols volten llangorosament per allà. La majoria prenen l’ombra i es veuen mansois i pacients. Alguns tenen un banyam que deunidó però tot i així es deixen acaronar per la mainada i pels grans. Algunes dones venen paquetets de galetes especials per cérvols. Només cal que algú s’apropi a la taula perquè 2 ó 3 dels animals s’hi atansin al trot curt i a base de cops de morro i de banyes engoleixin les galetes per esglai de qui les ha comprat pensant en
administrar-les entre tot el ramat. Veiem com una noia que tarda una mica massa en comprar les galetes, rep una mossegada al cul i un parell de cops de cap per part d’un cérvol massa impacient. Sorprenentment, cap cérvol no s’acosta a la parada si no hi ha compradors encara que estigui desatesa i amb les galetes a l’abast.

Sortint del Kófuku-Ji i seguint un passeig arbrat per on campen els cérvols arribem a l’imponent Todai-Ji.
Hi entrem travessant la Nandai-Mon una enorme porta de fusta, al costat de la qual, com si estiguessin dintre unes garites, hi ha les escultures de fusta de dos ferotges guerrers. Fetes al segle XIII, són d’una alçada i vivor impressionats; les garites estan tancades per un reixat per impedir que els ocells hi accedeixin. El costat de les escultures més exposat al sol ha perdut part del vernís i això contribueix a ressaltar la sensació de relleu de les figures.

Després de pagar l’entrada, anem cap al Daibutsu-den el principal temple. Abans d’arribar-hi, una immensa esplanada enjardinada canalitza la riuada de visitants i ens ofereix una perspectiva irresistiblement fotogènica del temple. A l’interior una gegantina estàtua de bronze de
Buda: 16 metres d’alçada i 437 tones de bronze i 130 kg d’or. Espectacular. Voltant l’altar on es troba, hi ha una columna de fusta amb un forat de 40 ó 50 cm de diàmetre. Una munió de nens fan cua per passar-hi a través i a l’altra banda els pares els van fent fotos. La llegenda diu que qui hi passi arribarà a la il·luminació.

Sortint del Daibutsu-den un caminet arbrat ens porta cap unes escales de pendent desafiant i ens enfilem cap als santuaris de Nigatsu-do i Sangatsu-do. Amb molta menys gent, són un bon lloc per reposar una mica i badar. Hi ha una bona panoràmica de la ciutat.

Des d’allà, un altre caminet ens porta fins el Kasuga Taisha, un altre santuari ubicat en una zona ombrívola. Abans d’arribar-hi deixem a banda un turonet (Wakakusa-yama) que per la seva forma arrodonida de pit adolescent i l’herba arranada sembla el paradigma dels turons.

Des del Kasuga Taisha, anem desfent el camí tot baixant en direcció a l’estació tot fent marrada per veure els jardins Yoshikien, cuidadíssims; estanys, flors, gespa arranada i pura, sense males herbes, arbres
retorçats de forma artística i florits. Un plaer per la vista, admirar com el que ens podria fer pensar en un esforç banal, té com a resultat la bellesa que en altres latituds seria intranscendent.

Després dels jardins i tornant a passar pel Todai-Ji, Sanjo dori està en plena efervescència: els venedors de pastes fan demostracions al carrer de com ho fan per pastar: a cops de malls de fusta, intermitents i intercalant els cops de puny d’un altre pastisser que ha de vigilar de no perdre el ritme si no vol veure el seu crani incorporat a la massa gomosa, que tallen en forma de bola, arrebossen en una farina de cacau i venen als vianants.

Al tren cap a Nara, fem conversa amb 2 parelles de Navàs. Intercanviem informació i ens conviden a visitar Inari amb ells. No ho sabíem ni teníem previst visitar-lo però Inari és un santuari dedicat al déu de l’arròs
anomenat, precisament Inari.  La visita és un encert.
La peculiaritat del lloc, que ha sortit a nombroses pel·lícules, és el camí de 4 km que s’enfila per les muntanyes i que està completament cobert per tori (portes) vermelloses. N’hi ha tantes que és com passar per un immens túnel de color vermell.

A canvi d’un bon grapat de iens (el grapat és més o menys gran segones les dimensions de la porta), es pot comprar una tori i instal·lar-la al camí. El punt més emblemàtic del camí és una bifurcació on cal triar, com tants altres cops a la vida, cap on seguir. Aquí almenys, al cap d’una estona els camins es tornen a trobar.


Seguim el camí una bona estona i tornem a baixar per un altre caminet alternatiu que ens porta al punt de partida. En la baixada travessem un cementiri ple de figuretes que representen guilles (el missatger d’Inari), ofrenes als morts o al mateix déu. En un racó, un avi fa sonar un enorme cargol de mar i al cap d’uns segons
sentim la resposta que ve de lluny. Un moment especial per tancar el dia, de la mateixa manera que les diferents dependències del santuari van tancant també les seves portes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si et fa gràcia deixar un comentari, no quedis pas!