Jo que admiro profundament els enginyers perquè em sol agradar la manera com encaren els problemes i com fan servir l’enginy (d’aquí el mot) per resoldre’ls m’he quedat garratibat i esmaperdut sentint les explicacions del senyor Enrique Urkijo, director general de Viatgers de la Renfe. Segons ell, “si se tiene que poner un tren, se pone; y si se tiene que quitar, se quita”.
Si noi, d’això se’n diu flexibilitat. I també se’n diu tenir barra.
Ningú no va fer quatre números abans de fer la inversió? Doncs no; les explicacions que es donen és que els alcaldes de la zona varen demanar aquest trajecte i, per obra i gràcia d’en ZP, trajecte fet.
I els catalans, ximplets com sempre, vinga fer estudis que demostren l’impacte que sobre l’economia, desenvolupament industrial, turisme tindria la connexió per alta velocitat amb França per no parlar ja de l’eix mediterrani ferroviari. Ai tant fer números...no serà que els espanyols hi entenen realment més del que sembla i que han vist clar que posats a fer trens ràpids millor fer-los de “posar i treure” que no pas uns que ajudessin als catalans a dir-los adéu?
Ara, jo no em trec del cap la sensació de luxe que devien tenir els 16 passatgers que fins ara estaven acostumats a gaudir de tot un senyor tren que havia costat 3.500 milions d’euros. I penso si s’ajuntaven tots al mateix vagó o si, en canvi, buscaven aïllament i viatjaven envoltats de buit i silenci. Molt ràpid, això si. I molt car per la resta.
Goodbye Spain.