dilluns, 28 de setembre del 2009

Festes de Sant Miquel. Exercici de nostàlgia.

Aquest darrer cap de setmana s’ha celebrat la Festa del Barri de Sant Miquel. Avui són una lleugera ombra del que havien estat, com la flaire del dinar que se sent quan puges l’escala i que surt de casa d’algun veí: pots fins arribar a imaginar què deu ser però ja saps que no en tastaràs.
A casa teníem botiga al barri, a l’avinguda de Girona, i tots els germans vàrem néixer al número 28 del carrer de Sant Miquel. Els avis vivien també al barri des dels anys trentes i quarantes del segle passat. I els de la part materna ben bé a la placeta de Sant Miquel. Ens consideràvem doncs, uns genuïns veïns de Sant Miquel.
Quan jo era petit, la festa de Sant Miquel era la segona Festa Major d’Olot i, per molts, era fins i tot millor que les Festes del Tura, tan encarcarades en aquell temps. Això va durar fins ben entrats els vuitantes i després varen anar experimentant un declivi continuat que no sembla pas que tingui aturador.
Abans...la festa començava el divendres a la tarda. Neguit contingut. Es feia el sorteig dels palcos de l’envelat. Només molts anys després no vàrem aprendre que se’n deien llotges. Però no era ben bé el mateix. Tenir la sort que et toqués un bon palco era garantia de poder seguir amb comoditat l’espectacle del dissabte a la nit, els balls i el concert del diumenge. Un palco era un espai diminut on amb prou feines cabien una taula i quatre cadires de tisora. Com que a casa érem cinc jo tenia la sort de poder seure quasi sempre a la falda de la meva mare, quan m’hi deixaven anar perquè no sempre hi havia prou espai per tothom. Estaven distribuïts en dos nivells i mai no vaig saber si era millor el pis de dalt, o el de sota, que tocava a la pista. Imagino que el de dalt era millor perquè al de baix, la gent s’hi recolzava i tapava la vista. Les divisions eren fetes de fusta i pintades de colors bàsics, que avui semblarien ingenus: com els del parxís, sense matisos. Altres anys el sorteig es feia el mateix dissabte al matí. Fos quin fos el resultat, que sabem que era una mica amanit, tocava anar a veure’n la ubicació i opinar: Que si massa lluny, que si massa prop dels altaveus, que si quedarem sords o que si no sentirem res...
Si els pabordes eren una mica trempats, que hi havia anys de tot, els carrers ja estaven plens de gallarda (el que ara en diem garlandes) posada ben espessa i que resseguien tot el carrer de Sant Miquel i que decoraven la placeta. També s’afegien fileres i fileres de bombetes per suplir la il·luminació tercermundista que encara avui, tants anys després, té aquella zona d’Olot.
Era molt emocionant, baixar pel Palau i després del primer revolt veure el carrer il·luminat i guarnit, arribar a ca la iaia i sentir que explicaven que havien netejat la font, la fornícula del sant, etc...ja teníem la festa aquí.
Des del moment que es penjava la gallarda, calia estar molt atents que “els del Carme” no vinguessin a fer-la baixar abans que la festa no acabés. No sé si mai aquella colla de nois que teníem demonitzats, i ells a nosaltres acollonits, havien fet allò del que els acusàvem.
El dissabte al migdia es tornaven els diners del “bou” que havia servit per finançar algunes de les despeses de la festa. Aleshores, els bancs encara donaven interessos suculents, cada dissabte al matí passava un dels pabordes per les cases a “cobrar el bou”. Les llars que s’hi havien apuntat donaven una quantitat fixa, que els pabordes ingressaven en un compte. Al final de l’any, just abans de començar la festa, es cobrava el capital aportat i la comissió de festes es quedava els interessos. Una manera curiosa d’estalviar però...quina alegria que tenia tothom quan podien arribar a casa amb un somriure esplendorós i dir “m’han tornat els diners del bou”. Era com trobar un parell de bitllets que no s’hi comptava, oblidats a la butxaca d’uns pantalons arraconats.
Aleshores tot transcorria molt lent fins que arribava el dissabte a la nit i es feia l’espectacle de varietats que discorria entre algun humorista més o menys tronat, algun cantant de cançó tradicional...fins arribar a la gran actuació que per mi sempre era massa tard i, mort de son, amb prou feines en podia gaudir. Per l’envelat havien passat artistes importants del moment, que a Olot no venien per les Festes del Tura i en canvi sí que hi venien per Sant Miquel. Recordo Los Diablos, Georgie Dann, els humoristes Ramon i Eugenio...i un any fins i tot la Núria Feliu va venir a ca la iaia a canviar-se de roba.
Abans, però, potser s’havien fet sardanes a la placeta i la mainada travessàvem corrent les rotllanes, despertant les ires dels balladors. I això que anàvem amb compte de no topar-hi... i és que quan jo era petit la mainada feia nosa.
Aquell temps la placeta semblava molt més gran del que realment és. Una placeta que, segons deia la llegenda, tenia una rèplica molt més gran en el seu subsòl, una gran plaça subterrània a la qual s’accedia des d’un passadís de Can Casals, botiga i bar avui desapareguts i, per tant, desapareguda també la possibilitat d’anar a la recerca del passadís secret.
Potser va ser aquesta gran sala subterrània la que un any va fer cedir part de la placeta que, enmig d’un soroll increïble se’n va anar rostos avall fins el riu. La mainada del carrer teníem una altra teoria: l’ensulsiada havia estat la catastròfica conseqüència del pet que havia fet la Margari, la nena mes grassoneta del carrer.

Me n’estic anant...tornem a la Festa. Després de l’espectacle del dissabte a la nit, el diumenge al matí estava reservat a una Missa de Campanya i més sardanes. Per mi però tornava a ser un compàs d’espera fins l’hora de dinar que sempre fèiem a casa dels tiets Geni i Carme, la meva padrina, que per a la ocasió encarregava unes enormes safates de calamars a la romana de l´Hostal del Mig.

A la tarda, concert o ball a l’envelat i al vespre...el gran acte: el Ball Pla. El Ball Pla, era una resposta burlesca al Ball Pla de la Festa Major. Una desfilada de personatges més o menys grotescos, amb grans bigotis de pega acompanyant de bracet a exquisides dames que lluïen vestits de paper. Mica en mica, la desfilada va anar incorporant personatges amb disfresses d’allò més pintoresc i de seguida que la situació política ho va permetre, una sàtira descarnada contra les forces vives i el que s’anomenava bunker olotí. Algun any amb denúncies incloses. Obrien la desfilada els gegants de Sant Miquel, que no deuen pas fer més de dos metres i que avui estan desats en algun magatzem i que per nosaltres eren molt millors que els Gegants d’Olot.
Des de ca la iaia vivíem amb impaciència que arribés el Ball Pla mentre fèiem un sopar d’embotit i xurros. La mainada érem els encarregats de baixar corrent tot el carrer fins a Can Casals i avisar quan s’apropés el Ball Pla. Pujàvem i baixàvem corrent cada 5 minuts: “encara no venen”, “ara sentim la música”, “els gegants..els gegants ja són a Can Casals”, “ja són al trencant”. Exacte, quan arribaven al trencant era el moment que els grans deixaven la taula i baixaven fins la placeta a veure passar el Ball Pla, mentre la iaia s’ho mirava des de la tribuna.
Els gegants anaven acompanyats d’un capgròs: en Cap de Llúpia; i de l’orquestra del barri: 3 músics, amb acordió, bombo i platets.
De seguit venia la desfilada de la mainada, en grups i parelles molt arregladets, tots amb vestits de paper que volien ser de referències ètniques que avui ens semblarien marcianes vist el que volta cada dia pel barri. Després ja venien les colles de jovent, més organitzades i on hi havia la part satírica del Ball Pla i que interaccionava amb el públic que s’aplegava i apilonava a les voreres per veure aquell Carnestoltes fora de temps i que durant molts anys va ser l’única demostració d’aquest tipus que hi va haver a Olot.
Finalment la desfilada de parelles mudades que tancava amb uns “oooh” d’admiració la desfilada.

A casa, degut a la consideració de veïns genuïns, una distracció que a mi em feia una mica de vergonya era la d’anar saludant els coneguts (una corrua immensa de coneguts) que desfilaven disfressats i fer-hi gresca.

La desfilada es feia llarga, amb eternes aturades, incomprensibles aparentment però que eren degudes a la necessitat de reposar dels portadors dels gegants. Els anys que jo hi havia anat, els recordo amb un cansament infinit, només comparable a la vergonya que sentia. I és que en aquestes coses, jo sempre he estat més de mirar que no de fer-me veure vull dir, mirar.


El dilluns tocava anar a escola però només fins al migdia. Duia un paperet per al profe, vull dir el mestre, on deia en castellà que no hi aniria perquè era la tornaboda i ja està. Costa de creure com, després d’haver dinat l’escudella i carn d’olla de cada dilluns a ca la iaia, a mitja tarda començàvem a preparar els cistells amb menjar, plats, copes, ampolles de vi i cava (i segons la foto també Tío Pepe). Amb els cotxes carregats anàvem fins la Font de les Tries i allà, amb unes estovalles esteses a terra fèiem un enorme berenar-sopar: pollastre rostit, embotit, galetes...per mi una nova oportunitat de córrer per allà i jugar a l’apassionant joc de tirar pals a l’aigua i mirar com se n’anaven rierol avall mentre tothom de la família se n’anava a ballar sardanes i el tiet Ramon i jo ens quedàvem allà asseguts com dos sòmines encantats. Si, millor anar a buscar més palets.
El dimarts ja no hi havia excusa per no anar tot el dia a escola i excepte algun any que, per alguna festa franquista (el Día del Caudillo) i que el dimarts a casa era el dia de fer botifarres, no vaig poder anar mai, de petit, al bacallà. Un altre berenar popular, però aquest cop gratuït en el qual s’oferia pa, llonganissa i un gotet d’all i oli. Perquè s’anomenava bacallà si no n’hi havia? Ni idea.
Al matí en canvi, sortint d’escola si sortíem com coets podíem arribar als jocs de cucanya. Hi havia trencada d’olles de fang (i algun cop de pal al cap dels més badocs), curses de sacs, pomes penjades d’un cordill que calia menjar, cossis plens d’aigua amb regals submergits que calia treure amb la boca. I coets dels que llençaven paperets de colors i joguines minúscules de plàstic que només els més ràpids podien abastar.
Avui, tot això és només nostàlgia. No hi ha envelat, el carrer de Sant Miquel no s’engalana ni s’il·lumina, l’espectacle del dissabte ara és un ball al casal del barri, el Ball Pla llisca més avall cada any i el seu recorregut és cada any més curt, la tornaboda ha desaparegut... i jo tinc un munt d’anys més que quan les festes de Sant Miquel eren per mi els dies més feliços de l’any.

diumenge, 20 de setembre del 2009

Viaranys


Fa una colla d’anys en un curs d’”intel·ligència emocional a l’empresa”, un dels professors dissertava sobre com les persones passen per sobre de les regulacions fent ús del sentit comú i del seny. Ho il·lustrava amb un exemple que tots nosaltres hem vist infinitat de cops: les dreceres que el pas de dotzenes, centenars de persones passant-hi cada dia han fet sobre algunes zones verdes de pobles i ciutats. El seu raonament era molt senzill: qui havia pensat els accessos s’havia equivocat i no els havia posat on calia, on haurien estat realment útils, de manera que ciutadans havien fet el seu propi viarany.
En això pensava aquests dies que el món polític està absolutament capgirat per la consulta d’Arenys. El govern d’aquí diu que no és el camí, el d’allà diu que és una bestiesa i que no és legal ni vinculant (com si a, no ho sabéssim i, b, ens importés). I no s’adonen que els catalans estem fressant el nostre camí al marge dels que ells ens han preparat. Cal trobar molts més camins al marge del que tenen previst per nosaltres. Cal innovar en política.
Goodbye Spain.

dijous, 17 de setembre del 2009

Vacances. Tot s'hi val.

Acabo la sèrie de posts sobre les vacances, saltant-me les tardes i les nits i deixant-les per una millor ocasió.
Les vacances d’estiu haurien de ser uns dies idonis per a l’amabilitat i cordialitat; estar lliures d’horaris estrictes i obligacions laborals suposa un determinat estat d’ànim que ens hauria de predisposar a practicar el quasi oblidat art de la correcció amb els altres.
Vana idea. Els diaris i les teles han ant plens de noticies sobre aquesta plaga de turistes descamisats que ja fa anys que ens envaeixen. A mi sempre m’ha molestat que aquest personal faci aquí el que mai no farien al seu per molta calor que fes, com reconeixia davant la càmera de TV3 un milanès que feia el guiri a Sitges. Potser confonen això amb comoditat o potser estan saturats de les fotos de la Costa Brava dels primers bikinis i es creuen pioners de la moda del xaronisme.
I és que, com deien les àvies, a l’estiu tota cuca viu i tot s’hi val, com per exemple:
- Tenir “timbal de macarrons amb llamàntol” a la carta i substituir la bèstia per navalles sense avisar (Hostal Empúries).
- Vendre alcohol a menors perquè puguin torrar-se a la nit a la platja (“supers” de Montgó, tot i que no en deuen tenir l’exclusiva).
- Passejar a la matinada cridant i cantant perquè són vacances i no ens hem de llevar.
- Apujar el preu del peix i marisc davant dels nassos dels clients, a les peixeteries de la costa.
- Pixar al carrer, sense que els comentaris t’estronquin la feina (reconec el mèrit).
- Tenir els preus dels vins als restaurants un 50 i un 100% més cars que a les botigues (de fet, això passa tot l’any).
- Demanar 12-14 € per un menú de paella industrial.
- Mirar-te des de la barca els banyistes de la platja (a 30 metres, no fos cas) amb condescendència mentre llences les peles de la fruita a l’aigua, conscient d’on les durà l’onatge.
- Començar a ensenyar als nanos que a l’estiu i a la costa es pot anar a dormir a la matinada i que per distreure’t pots fer tot allò que a casa no et deixen fer.
- Deixar de ser un civilitzat suïs per esdevenir un “fill de la confederació helvètica” i cardar l’aparcament als altres saltant-te les normes de circulació.
- En general, saltar-se les normes de circulació.
- Més en general, saltar-se les normes de convivència.

I malgrat tot, tinc ganes que torni arribar l’estiu tot i sabent que, com cada any, tindré una petita decepció. I alguna enrabiada.

diumenge, 13 de setembre del 2009

Arenys de Munt. 13-09-2009

Avui, 13 de setembre de 2009, molts dels col·laboradors dels diaris parlen del referèndum d’Arenys de Munt i en parlen com del primer pas cap a la independència de Catalunya. Clar que n’hi ha d’altres, com en Felip Puig que a l’Avui fa una crida a estar quiets i calladets, que ja se’n cuiden ells, i acaba dient un patètic per fora de lloc “Volem l’Estatut”.

Com que m’adono que estic fent posts massa llargs, voldria fer només uns apunts:

En primer lloc, mostrar el meu respecte per l’alcalde d’Arenys de Munt, el Sr. Carles Móra que ha demostrat una dignitat i fermesa inusuals en el país. El meu respecte més profund. Respecte que amplio a les persones que han organitzat la consulta i que no s’han doblegat a les pressions ni a la por. Me’n sento orgullós.

En segon lloc, crec que cal aprofitar de manera immediata, activa i bel·ligerant el ressò que la consulta ha tingut mediàticament i internacionalment. I per això, el que cal és que les nombroses consultes similars que es preparen siguin simultànies i en un termini relativament breu. En cas contrari, es perdrà l’efecte noticia i no se’n parlarà, es caurà en l’avorriment. Imaginem, en canvi, un diumenge de novembre amb 100 consultes municipals per la independència.

En darrer lloc, em pregunto què esperen els partits catalans per demanar al Congrés la il·legalització de la Falange. És una vergonya que es puguin manifestar quan els seus plantejaments són profundament antidemocràtics. És que són ells, els que han de fer la feina bruta del govern espanyol? Els partits catalans haurien d’aprofitar els seus contactes internacionals per pressionar i fer que aquest partit, amb una història esgarrifosa d’assassinats al seu darrera pugui embrutir els carrers del nostre país. Els partits espanyols, no ho faran si no han tingut ni el valor de fer una Llei de la Memòria Històrica valenta, que condemnés sense manies la dictadura franquista. No tinc cap dubte que si Catalunya fos independent, els falangistes ja estarien bandejats de l’esfera pública. Mentre Espanya ens ocupi hem de passar per una vergonya que a Europa ens fa, un cop més, un cas únic.
Per dignitat democràtica, per vergonya...Goodbye Spain.

dimecres, 9 de setembre del 2009

Vacances 2009. La platja.

Després de la suada fins tornar a Montgó només falta carregar-se la bici a coll i pujar els tres pisos per les escales. Esbufegant encara, una dutxa d’aigua fresca a la terrassa sense perill que ningú em pugui veure i un esmorzar magnífic a la fresqueta de quarts de deu del matí, tot llegint el diari i procurant que les atzagaiades dels polítics bocamolls i les bestieses dels periodistes poca-traça de guàrdia no tornin a accelerar el ritme cardíac. Ràpidament, sense perdre gaire temps, untada de crema protectora i cap a la platja. Tot un ritual: ombrel·la; bossa amb tovalloles, diaris, llibres, pales i pilotes, ampolla d’aigua glaçada; cadira i coixí inflable. Ah, i ulleres de sol i un barret que protegeixi la meva closca de les insolacions.

La platja de Cala Montgó deu fer uns 200 metres de punta a punta i una quarta part, aproximadament, està ocupada per allò que optimistament se n’anomena “serveis”. ÉS a dir, lloguer de patins, caiacs, entrades de barques, etc. Menció a part la zona de lloguer de gandules i paraigües que pretenen donar un aire de “Beach Club” i que a mi més aviat em regira. Després d’anys de discussions, més o menys contundents i de trucades als tècnics de turisme de Torroella finalment les gandules es situen a la distància que ordena la Ley de Costas: 6 metres. Això pot semblar anecdòtic però aquí té la seva importància: a primera hora del matí el públic de la platja està format majoritàriament per famílies amb nens petits que aprecien especialment poder-se posar prop de l’aigua per poder vigilar com la mainada juga a l’aigua, aprofitant la poca fondària que hi ha. Afegiu-hi que, els que ja tenim la mainada grandets, també volem aprofitar que prop de l’aigua s’hi està molt més fresc. Doncs si aquests 200 metres estan ocupats per “serveis” obliga a estrènyer-se i a estar en una proximitat que per alguns esquerps de mena com jo és ben poc engrescadora.

Col·locades les tovalloles a una distància prudent de les altres, posem-hi dos metres, i clavada la ombrel·la, toca partida de pales. Hi ha diferents maneres de jugar-hi: la competitiva, que consisteix en pintar un rectangle dividit per la meitat com si fos una pista de tennis i comptar els punts que fem al contrincant; l’exhibicionista, en la qual es fa el mateix però a la vora de l’aigua esquitxant a tothom i cridant a cada cop, llançant-se a l’aigua volant per arribar a pilotes impossibles i comentar a crits cada jugada; la “paella” jugada específicament per pares/mares amb nens-es i que pren el nom de la manera de picar la pilota, com si giréssim una truita llençant-la enlaire i que sol acabar amb algun atac de nervis. Nosaltres juguem a la manera “teva-meva”, mirant quantes vegades ens podem tornar la pilota sense que caigui a terra, de manera que no guanya ningú i la gràcia estar en fer el màxim nombre de tocs possibles. Sempre cap a la part de darrera de la platja per no empipar a ningú. La partida s’acaba quan hom té massa calor i diu “va, fem fins a 50? O fins a 60..o fins a 80..”. I a vegades costa prou d’arribar-hi.

La banyada de després sol ser la millor del dia. L’aigua encara és neta i transparent; fresca, sense llunes olioses, ni peles de fruita surant. M’agrada fer unes quantes braçades (poques) i surar una estoneta panxa enlaire fins tornar a la tovallola per llegir el diari. Aquest any això és una mica més complicat degut al pedregar en que s’han convertit els primers 15 metres degut a la llevantada de Sant Esteve.

Hi ha gent que a la platja s’hi avorreix. Jo no. Llegeixo, dormisquejo...i observo. Ep, entenguem-nos: en general. Un dels avantatges (o inconvenients) d’anar a la mateixa platja des de fa molts anys és que cada any hi trobes la mateixa gent. A Montgó hi trobem l’Eugènia i el seu home amb els nens; la Martina (que de fet es diu Elisa); la Mª Rosa i marit; el “muñeco saltarín” i família; en Manel i la Carmen; “els de Ripoll”, etc...cares conegudes amb els quals amb prou feines hem bescanviat algunes paraules en tots aquests anys i dels quals en sabem el nom o el sobrenom que els donem. Entre aquestes cares conegudes destaca una família que anomenem “aquells del menjar”. No sabem de quin país són tot i que jo aposto per Dinamarca. El pare té una retirada a en Klaus Kinsky; la mare és una matrona centreeuropea i després hi ha una troupe de quatre fills que hem vist crèixer (i un, aparèixer del no-res l’any passat) d’edats entre els 30 i els 10 anys. Els pares lloguen dues gandules, les encaren al sol i comencen a llegir, sense parlar; només s’aturen per refrescar-se amb l’aigua fins els genolls, molt de tant en tant. Els fills s’instal·len en una mena de tenda semi-esfèrica per protegir-se del sol i són tan poc xerraires com els seus progenitors. Quan s’acosta la una, quarts de dues del migdia un senyal invisible avisa “aquells del menjar” que és l’hora de dinar. Mentre el pare va dins l’aigua a rentar-se les mans, els fills s’arrengleren dins la tenda i la mare posa una de les gandules davant de l’obertura. Quan el pare arriba, s’atansa la nevera i el cabàs. Treu un pot de melmelada, una pastilla de mantega, un ganivet i un paquet de pa de motlle; unta una llesca de pa primer amb mantega i després amb melmelada i la dóna al fill gran, que allarga la ma ben discretament. Repeteix la operació amb la resta de membres de la família i finalment se’n fa una per a ell i encabat llepa el ganivet. Seguidament pela una peça de fruita, un préssec, en talla un tros i el dóna a la boca al fill gran, i repeteix el ritual fins que s’acaba la fruita. Per acabar l’àpat, obre un iogurt, hi aboca una cullerada de sucre, el ben barreja i el passa al fill gran. Lògicament fa el mateix per a cadascun dels altres i per ell. Mai he vist res més semblant a un ocell alimentant la nierada. Fascinant.

Clar que a la platja també es poden fer cercles socials. En ocasions hem arribat a fer rotllanes de 20 olotins, tot i que el més habitual és que siguem 6 ó 8. S’aprofita per, els primers dies de vacances, actualitzar a tothom de les darreres novetats que hi pugui haver i un cop tothom està al dia, es creen nuclis especialitzats: els que arreglem Catalunya i el món, amb l’aigua fins a mitja panxa i els braços a les anques; els que preparen excursions per les tardes; els que comparteixen les enrabiades de la mainada respectiva, etc...

I amb tantes coses, com et vols avorrir?