A aquestes alçades no és cap originalitat dir que estem en un moment
excepcional i únic de la nostra Història. En podem dir “cruïlla”, “punt d’inflexió”
o, més gràficament, “punt de no retorn”. No hi ha possibilitat de recular sense
carregar amb les conseqüències; hem fet una aposta madura que no necessita
excuses de mal pagador.
De totes maneres em continua sobtant com en som de crítics els mateixos
independentistes sobre com s’està gestionant tot plegat. Després d’anys i
panys criticant a CiU per autonomista;
criticant-los (moi aussi) primer
perquè no eren independentistes i reconeixent (me too) després que fins que no fessin el pas, seria difícil
arribar a la independència; ara que estan liderant el procés, no ens els acabem
de creure.
No crec ser una excepció si dic que crec que la pregunta en la consulta
serà clara i definitiva, que es podrà respondre amb un “si” o amb un “no” i que
no inclourà ni terceres vies ni federalismes en vinagre.
Mentre discutim, pressionem el govern i anem fent ditirambes sobre això, a
Madrid el govern del PP ho aprofita per fer-hi broma. I és que crec que, en el
fons, no ens acaben de prendre seriosament.
Perquè de fet, res no s’ha mogut
políticament. La manca de moviment aparent els deu fer creure que estem
adormits i que n’hi ha d’haver prou amb les crides a complir la legalitat per
aturar-ho. La demanda que el President Mas vagi al Congrés a ser escridassat i
vexat com el lehendakari Ibarretxe fan
pensar que continuen sense entendre que ja hem encetat el camí cap a la Independència,
perquè no es tracta de legalitat sinó de voluntat. La nostra voluntat de ser
independents, de construir un nou estat, contrasta amb la seva no-voluntat de
canviar la legislació. Perquè de què coi serveix el Congreso de los Diputados
si no és per fer i canviar lleis, constitucions incloses?
Només els unionistes interiors, els gonzo
de Ciudadanos i la dreta xarona i cridanera del PP, tenen clar que tot això va de veres. Malauradament,
semblen dur-ho en els gens, són incapaços de cap posició democràtica i recorren
a les amenaces, insults i mentides per excitar els seus i per avergonyir a la
resta.
En fi, l’enemic sembla despistat i cal no fer res per treure’l de la seva
distracció. Deu ser per això que des del Parlament li volen demanar permís per
fer un referèndum: per fer-li creure que hi té alguna cosa a dir.