diumenge, 30 de novembre del 2014

Espanya no és Àfrica

És una regla generalment acceptada que a la feina val més no parlar de política sinó saps molt clar de quin peu calça el teu interlocutor. Avui, però, i almenys per la meva experiència dels darrers mesos això que anomenem "el procés" n'és una excepció clara.

 En les darreres setmanes, més exemples de l'excepció que esmentava a l'inici. L'endemà del 9N vaig haver de trucar a un directiu d'una empresa gallega amb la qual mantenim tractes. Després de les salutacions de rigor, em diu "encara us dura la ressaca?". Va fer servir un to entre admiratiu i encuriosit per saber de primera mà com havia anat tot plegat. La nostra conversa en castellà va servir per fer-li entendre a ell que tot plegat és molt seriós i alegre alhora i que de crispació res; i a ell li va servir per dir-me que a Galicia també ens miren i admiren, i que una cosa és el que diguin els diaris (i els polítics), i una altra el que pensen els ciutadans.

 Aquesta mateixa setmana, en una reunió de feina, el CEO d'una de les empreses més importants de les comarques gironines va encetar la trobada explicant que havia anat a la convocatòria del President Mas i que havia vist com "homes i dones de seny, no pas quatre eixelebrats, s'emocionaven, aplaudien i cridaven independència" i tot seguia feia un discurs sobre els greuges que Madrid ens infligeix als catalans i que empenyia a "la gent de seny i d'ordre" a veure clar que la independència era l'únic camí i que "siguent catalans i tenint l'empresa aquí a Catalunya, hi hem de ser lleials". Assentiment unànime a les paraules d'un nou convers que és molt benvingut a la causa.

Per tant no és cert que els empresaris estiguin en contra de la independència i que només ho considerin des del punt de vista del seu negoci. Almenys no pas tots.

 I finalment també aquesta setmana, atenent uns visitants d'un país del centre d'Àfrica, he hagut de respondre (a l'hora de dinar) a un munt de preguntes sobre el que està passant avui al nostre país: què són aquelles banderes amb l'estel? quins són els greuges de Madrid? amb qui jugarà el Barça quan siguem independents?

 I la crucial i més difícil de respondre: Què hi penso guanyar amb la independència?

 Bé... em va fer pensar en aquella frase d'Haruki Murakami a 1Q84 : "si per entendre-ho necessites que t'ho expliqui, vol dir que per molt que t'ho expliqui mai no ho podràs entendre". Els vaig dir que potser a nivell individual podria haver-hi el risc de perdre-hi alguna cosa, durant algun temps, però que no m'importava perquè estava segur que personalment i col·lectivament hi guanyaria una cosa
www.eosnap.com
molt important i també molt íntima: recobrar una llibertat que fins avui està entelada i una mica bruta. Els vaig explicar com n'era d'important per nosaltres la nostra cultura i la nostra llengua però que encara ho era més l'oportunitat de construir un nou Estat amb les nostres pròpies lleis i poder gestionar els nostres recursos i les nostres oportunitats.

No estic segur que el somriure que feien mentre m'escoltaven volgués dir que m'entenien; potser només volia dir que era (sóc) ingenu però almenys no varen dir que era impossible ni que Espanya ni la UE no ens deixaria mai. Ni tampoc que no ens en sortiríem.

Vaja, que Espanya no és Àfrica!

Deu ser marciana. Almenys el seu govern.

diumenge, 16 de novembre del 2014

Quan no hi ha acord a la primera.

Més de la meitat del temps de la meva jornada laboral l'ocupen les reunions de tota mena. 
Hi ha reunions de tota mena, amb persones molt diferents i amb objectius molt diversos. Tant que a vegades el vertígen de passar d'un tema a un altre és una mica dragoncanià.
Com sempre, l'actitud és vital. Hi ha persones que s'han preparat la reunió i n'hi ha que hi arriben disposats a improvisar, o a passar desapercebuts. N'hi ha que lideren la reunió i n'hi ha que es limiten a escoltar i a prendre nota. També n'hi ha que no fan ni una cosa ni l'altra i es pregunten (imagino que ho fan!) què coi hi foten allà.  Alguns hi són perquè es suposa que hi han de ser i altres hi són perquè realment cal que hi siguin. Hi ha persones que fan propostes i n'hi ha que veuen problemes arreu.
Hi ha reunions importants en les quals cal prendre decisions importants i de gran impacte i hi ha reunions que podrien no fer-se perquè el tema és menut com un gra de mill.
Al nostre país, aquesta setmana han començat reunions importants d'importància trascendental pel futur de Catalunya; reunions que haurien de definir amb precisió el nou full de ruta un cop passat i superat el 9N. Malauradament el soroll mediàtic, amplificat milers de vegades a cop de Twitter i a ritme de tertúlia radiofònica, transmet la idea de disenció.
Encara que sembli sorprenent en un país habitat per gent que al més petit tort proclama l'estripada de carnet, la idea d'unitat i d'unanimitat segueix essent molt valorada. I és per això, que com que no hi ha hagut una entesa a la primera, s'ha engegat el plany del "no anem bé", que retransmeten en directe els xarlatans de l'unionisme.
Per variar, discrepo. Si una cosa he après de la "meetingmania" en la que visc immers és que als millors acord s'hi arriba després de dissentir, de discutir amb fermesa i transparència les posicions i opinions, de debatre amb passió dades, escenaris i horitzons. El consens pel consens, pot conduir a prendre males decisions. Almenys, aquelles que són importants
Per això, no m'esvero gens quan sento que les primeres reunions del President Mas amb els altres líders polítics catalans no han arribat al teòric bon port que tots desitgem. Dels debats que vindran, de les negociacions, de la passió i de la raó en sortirà un acord molt millor perquè serà més sòlid. Més equilibrat. Més ponderat. Un acord del qual qui en formi part, se'l sentirà més propi i es veurà més recolzat per defensar-lo.
Un bon acord pel nostre futur.
Perquè... entenc que també es donen dues condicions indispensables: la voluntat de voler arribar a un acord i la capacitat d'escoltar l'altre. No?
Ens en sortirem i ho farem bé! 
Goodbye Spain.

dimarts, 11 de novembre del 2014

Informe del talp oloti sobre el 9N

A la atención de Don Miguel Secretario General del Sindicato Mentes Sucias..
Informe del “Talp olotí” sobre el 9N
Hola Jefe!
Com sempre amb el temps necessari per contrastar les dades de l’informe amb les declaracions de la Llanos i l’Alícia lus ils faig arribar el meu informe patriòtic sobre l’aquelarre independentista del 9N a Olot.
Vagi per endavant que estic una mica empipat perquè no em varen convidar a la gloriosa i heroica acció de Girona contra les urnes. No entenc que la Jefatura preferís enviar-hi aquells imberbes escardalencs en comptes del nostre experimentat grup. D’acord que en Dani, en Roca i jo no correm tant ràpid com aquells zascandils però ens hauríem rendit amb honor.
Bé, al que anàvem.
3:30 a.m. (aclariment: a.m, vol dir “aviat al matí”): em vesteixo amb la camisa blava, em col·loco l’escapulari (com que no tinc el del Tercio, faig servir la de la meva tieta conca que era novenària del Carme), pantalons i botes de combat. A la motxilla, equipatge bàsic de supervivència: 1 ampolla de Soberano i la meva camiseta groga aprofitada del 19-O; també un tub de silicona per tapar el pany de la porta de l’IES.

4:00 a.m. (realment hauria de ser r.a.m: la reòstia d’aviat al matí): deixo la Vespino camuflada entre dos contenidors i dissimuladament, xiulant el Virolai, m’acosto a l’IES Garrotxa.  Sigilosament, m’acosto a la porta i just quan anava a treure el pot de silicona, una veu em crida “Què collons cardes aquí?”. Jo tinc la pròstata delicada i aquí em va trair una mica però l’espant que em va donar un mosso d’esquadra vestit de paisà, no se’lis lus poden imaginar. Amb les dents petant de fred (i de l’espant) vaig dir que era voluntari del servei ninja de l’ANC i que volia fer guàrdia no fos cas que els nostres (a ell li vaig dir “els altres”) volguessin fer sabotatge.
5:00 a.m.: Després de discutir una estona amb el mosso, l’he convençut jurant per la Forcalleda i la Petrienquesta que no era el que era; vaja que no sóc qui sóc. Però he marxat a casa altre cop. A peu, perquè mentre discutia amb el Mosso, el camió de les escombraries ha xafat la Vespino (afegeixo pressupost de reparació a l’informe).

8:00 a.m: després de fer-me passar l’espant amb uns quants Soberanos, torno a ser a l’IES Garrotxa. Ara amb la camiseta groga reciclada, el DNI que vaig fer servir per inscriure’m de voluntari i unes Vamcats de disfressa i també per si he de sortir per cames. Passen llista i troben a faltar els que havíem inscrit per sembrar el caos: Robert Alcàsser i Pedrín; Guerrer Delant i Faç. Aquesta suposada deserció havia de desmuntar la organització però, en canvi, aquestes absències han estat acollides amb entusiasme pels suplents que han pogut ocupar les vacants. No hi ha qui els entengui aquesta gent!
9:00 a.m: Amb la cara d’estupefacció que m’havia quedat, els jerifaltes de l’IES m’han donat la feina d’orientar  fins l’urna als separatistes que venien a votar. He hagut de preguntar què era una urna perquè encara no n’havia vist mai cap de sencera. Aquí he vist la meva oportunitat de sembrar el caos: quan una senyora m’ha preguntat “on votem els que ens diem Pérez?” l’he fet anar a l’altra banda però ha tornat ben enriolada i picant-me l’ullet m’ha dit “quin bon ambient!”. No s’enfaden per res!. De totes maneres un voluntari dels de veritat ha vingut a donar-me un cop de mà (en català vol dir “ajudar” i no té res a veure amb un cop d’estat. Jo aviso, que el Google traductor és molt traïdor)

12:00 m.m (aclariment: “m.m” vol dir “mismísimo mediodía”). La meva tàctica ha deixat de funcionar perquè les cues s’organitzen soles. Hi ha moltíssima gent i començo a desplegar el repertori de frases desmoralitzadores de nivell 8 : “uiii..quina cua, no, mestressa? Farà tard per fer el dinar”. Això sol, en condicions normals hauria fet marxar totes les senyores de més de 60 anys que hi havia. No se’n va moure cap, màxim es varen ajustar les mitges d’espuma i reien dient “avui, rai!”. Devien esperar, com jo mateix, la costellada que l’Alicia deia que hi hauria.
2:00 p.m. (aclariment: “p.m.” deu voler dir post-mortem perquè em feien un mal els peus...): Segueix venint molta gent i no tinc ni temps d’escaquejar-me al lavabo a fer un traguinyol de Soberano. Sort que aviar portaran les costelles. Mentre arriben, passo a les frases desmoralitzadores de nivell 10: “bueeeenu...tanta cua eh? I total...perquè? eh? Ja em diràs ...si això no serveix de res, no? Si igualmente no sirve pa ná, oi? Que no és legal...no?”. Encara no m’he refet: no m’han fet ni cas! Es pensaven que feia conya i reien tot arronsant els musclos (ja, en castellà no pega això de “enconger los mejillones” però en vernacle va així, li’ls su’ls demano disculpes per l’aclariment filològic). A més, són uns nenazas; no han parat de fer-se fotos tot votant, somicar, abraçar-se i plorar d’emoció. Quina ximpleria...però si és molt tonto això de posar un paperot dins una capsa! Jo..és que ho prohibiria.

3:00 p.m.: Havien dit que això seria un referèndum de costellada o de botifarrada i res de res. Ni costelles ni botifarra. Sort que ens han dut coques i entrepans i hem fet un mòs. Ara hi ha menys gent i m’he escapat a fer uns soberanos i una migdiadeta al lavabo.
5:00 p.m. (aclariment, aquí “p.m.” vol dir “post migdiada”: no ve tanta gent i aprofito per agafar un grapat de butlletes com si fossin de record. Una iaia ninja ha vist la taula buida i ràpidament n’hi ha posat més, amb una mirada astuta i fregant-se les mans ha dit “això va bé, això va bé...s’acaben les paperetes”. És desesperant, segur que abans de començar han ruixat el local amb un esprai euforitzant. Això o és que realment, això de la democràcia és encara més perillós del que diem nosaltres!

7:00 p.m.: avisen que fins les 6 de la tarda han “participat” 1,8 milions de catalans. Moment d’anàlisi profunda i en veu alta posant en funcionament els “arguments tècnics desmoralitzadors de nivell 4” (a partir d’aquest nivell no entenc el vocabulari): “Molt bé, no? Però clar, encara hi ha més gent que no ha anat a votar. Eh? Eh?”. Efecte zero.

8:00 p.m.: No han fet trampes! Puntualment, han deixat votar a tothom que era a dins i han tancat les actes. Jo m’he excusat dient que m’havia deixat el DNI a casa i (quin escàndol!) m’han explicat que encara tindré dues setmanes per fer-ho a les delegacions del govern. Com els bancs, no dono crèdit!
9:30 p.m.: recompte acabat! Ni tupinada ni res. Aquests tios són uns aficionats. Han fet pilonets i han comptat els vots; i s’han preocupat que quadrés! Quina colla de panolis! Però si això és molt més fàcil: agafes més o menys els que han votat, ho multipliques per 1,5 perquè surti una participació del copón; i fas que el 95% dels vots (això amb calculadora, eh?) siguin dels teus; un 2% del contrari, i la resta en blanc. I res de vots nuls, que després sembla que la gent s’equivoca. Però no... ells vinga comptar quants Si-SI, SI-No, i no hi havia. I després a sobre els “altres” els NO-NO, els No-SI, els SI i prou...un embolic.Amateurs.
 I és que això de la democràcia és massa complicat. Ja ens ho diu sempre en Nacho, que ell de democràcia hi entén molt perquè ha llegit llibres que en parlen i tot.
Per anar acabant, si’ls uls dono quatre idees que jo crec que servirien per promocionar-me al gabinet jurídico-militar:
-          Eren molts però tampoc tants. (Vale, més que nosaltres però tampoc cal exagerar).
-          Això no resol els problemes reals de la gent. (Siguin els que siguin, no els resol.)
-          La democràcia no s’exerceix votant sinó complint les lleis.
-          Cal fer més lleis que prohibeixin més coses.
-          Col·liri de les dues anteriors: Més lleis, més democràcia. És que no falla!
Jefe, ens veiem el dia 20. Que allò sí que es un dia N com un Panzer!
El topo olotense

dissabte, 1 de novembre del 2014

Els Miserables (no és el musical, és un drama)


Per si us en quedava cap dubte, cada dia que passa és més obvi que existeixen persones miserables. Segur que tots coneixem algú que considerem miserable per la manera mesquina i aprofitada com ens ha tractat de forma continuada o puntual. Aquests rai, que els podem treure de la nostra vida i descobrim que ja no tenen cap influència en nosaltres.
En canvi hi ha autèntics miserables, cucs amb suposada ànima, llimacs de dues potes que deixen un fastigós rastre de bava llefiscosa per on passen, que tenen poder. Que manen i que de forma més o menys directa influeixen en la nostra vida i no els podem foragitar amb un “passa enllà!”.

Miserables són els manaires que diuen que la constitució no permet fer ni un referèndum ni una consulta. Miserables mentiders que amb majoria absoluta al Congreso de los Diputados, podrien si volguessin canviar qualsevol article de la constitució. O la Cambra Legislativa no serveix precisament per legislar , fer o canviar lleis?
Miserables, els líders de la oposició que recepten reformes de la Constitució sense esmentar mai quin article canviarien ni cap altre objectiu que no sigui marcar una diferència en e fons inexistent.

Miserables, els líders polítics catalans que ho fien tot a un canvi polític a Espanya com a garantia de major llibertat per Catalunya escampant la bona nova que “aquests sí que ens ho arreglaran”.
Miserables, els ministres espanyols que escampen mentides per fer recaure sospites sobre els sobiranistes.

Miserables, els contraris a la independència que no troben cap argument diferent dels feixistes i que hi comparteixen manifestacions, àpats i copes.
Miserables, els que argumenten que les despeses del 9N, o per qualsevol acte sobiranista, podrien haver servit per solucionar “problemes reals”; com si la dependència de l’Estat Espanyol no fos un problema ben real.

Miserables, els polítics que pressionen diaris perquè publiquin mentides i miserables, els directors de diaris que sabent-se impunes pels “Servicios prestados”, publiquen mentides.
Miserables, els que contraposen lleis i democràcia; que perverteixen el sentit de tot plegat, dient que votar és antidemocràtic i oblidant que la legitimitat  històricament sempre s’ha obert pas sobre la legalitat.

Miserables, els que prediquen violència física, legal i econòmica contra Catalunya perquè estan buits d’arguments i es saben perdedors d’un debat serè i amb dades.
Miserables, els que declamen que prohibir el “nou 9N” és defensar els catalans.

Miserables, els que menteixen a la TV amb supèrbia i cinisme; satisfets d’haver declamat el reguitzell d’insídies davant una audiència perplexa i un entrevistador astorat per la senyora barra.
Miserables, tots els que amagats darrera la impunitat que els dóna el sistema espanyol desposseït de la separació de poders, menteixen, amenacen i  coaccionen als que només volem ser ciutadans d’un país millor que el que ells i la seva misèria ens ofereixen.

Goodbye Spain, quedeu-vos els vostres miserables i feu-ne el que vulgueu. Aquí ja n’estem tips i farts.