dijous, 29 d’abril del 2010

La sortida de la rotonda.


Avui les coses de la feina m’han dut a Les Franqueses del Vallès on, per difícil que sembli, m’he trobat amb una empresa retolada 100% en català, amb procediments escrits al 100% en català fins que..varen rebre un requeriment oficial on se’ls instava a mantenir les relacions amb l’administració estatal en castellà.
El camí des de la sortida de l’autopista, voltant Cardedeu, fins arribar al polígon ha estat un regal: camps de blat verd, ventijol, llum polaritzada per les ulleres de sol...una carretera estreta amb revolts suaus i pujades que ens oferien un tast de perquè “com el Vallès no hi ha res”.
Arribem a una rotonda i al començar a girar se m’apareix una metàfora de l’Estatut de Catalunya: la primera sortida de la dreta té només 5 metres de tram i acaba en un extens i fabulós camp de blat. El camí cap a l’estatut té un trajecte brevíssim i el seu final és un camp de blat on qui hi vulgui transitar acabarà clavat sense poder anar cap endavant ni cap endarrere.
Què fan ara aquests xitxarel·los esperant que els espanyols es decideixin a fer res al TC perquè emetin una sentència que fa 3 anys i escaig que remenen? El que ens cal és un bulldozer que aplani el camí o bé deixar aquell camp de blat (ple de bones intencions, estèticament impecable) i buscar una altra sortida. La solució en sis síl·labes: in-de-pen-dèn-ci-a.
Goodbye Spain.

dilluns, 26 d’abril del 2010

25A.


Bé. O com deia el gran poeta “bueeeeenu”. Ja hem arribat i passat del 25A. Encara estic massa xarbotat per saber-ho valorar en la justa mesura. Més enllà de fer les valoracions quantitatives de si un 26,48% de participació a Olot té més o menys mèrit que el 21,4% de Girona o el 14,5% de Figueres; més ençà de saber valorar si els joves de 16 i 17 anys van a votar o no o si els nouvinguts s’han realment assabentat de què va tot plegat; deixant de banda que avui és un dels pocs dilluns que he sopat a casa sense engolir el menjar perquè tenia reunió; ometent que a tots ens ha passat pel cap que moltes coses ara les faríem diferent, altres no les faríem i que en la gran majoria de coses que hem fet no hi podríem posar més el coll del que ho hem fet; passant del fet que el cansament ens ha passat factura més d’un cop ... ha valgut la pena, tot plegat. Molt i molt la pena. Molt. Ho dic un altre cop? Som-hi: ha valgut molt la pena.
Passo dels números perquè ja hi haurà qui els faci per mi: les comparacions amb les participacions dels referèndums sobre l’Estatut o la Constitució Europea comencen a fer aquella flaire de l’argument rebregat per mans suades. Però qui els faci, que els faci bé i que els valori sense menystenir-los.
Què voleu que us digui? Per mi, té més importància veure aquell avi de 95 anys, amb el DNI blau d’abans, sense lletra (que a Olot sí que servia perquè no introduíem la lletra final) votant a primera hora a l’IES Montsacopa. O el xinès que el dissabte al migdia anava a casa a buscar el NIE per poder votar anticipadament però que abans ens va fer de traductor per explicar a altres xinesos de què anava tot plegat. Tot això em fa sentir satisfet d’haver pres part en una cosa important que ha conformat un dels dies més emocionants de la meva vida. Fins ara, almenys.
El temps, que passa ràpid, ens donarà idea de la dimensió real del procés: de si queda en una anècdota perquè a l’hora de la veritat els ciutadans voten els tebis o si s’ha tractat d’un primer pas, ferm i decidit cap a la llibertat.
Catalunya està madurant com a societat democràtica i, mica en mica, els catalans s’adonen que no cal tenir por per votar sobre la independència de Catalunya; Espanya comença a deixar de fer por i el més important és que després de la independència no hi ha el buit, ni l’aïllament: hi ha el futur.
Goodbye Spain.