dijous, 5 de març del 2020

Estar a l'alçada


Si observem els processos de secessió que han tingut èxit i que s’han culminat per una via política, no violenta, podem veure dues opcions d’articular políticament els independentistes: a través dels fronts transversals que agrupaven totes o la majoria d’opcions independentistes, o l’acció parlamentària conjunta per part de partits polítics diferenciats en base a altres trets polítics o ideològics.
El primer cas és característic dels processos de secessió on no existia un sistema de partits polítics i, per tant, el més eficient era la creació ràpida d’un moviment independentista. És el cas de les repúbliques bàltiques, per exemple. Posteriorment a la formació del nou estat, tots aquests moviments varen desaparèixer i es varen disgregar en partits polítics.
El segon cas ha estat el més habitual i es dona en els països on ja existia un sistema de partits polítics. No hi ha hagut cap cas en que tots els partits polítics independentistes existents bastissin una mena de Front per arribar a la independència.
Que la història ens digui això, no vol dir que sigui una llei inexorable igual que allò que no ha passat mai fins ara pot passar demà mateix. Deu ser això el que fa que gran part dels independentistes catalans clamin per les candidatures úniques i per la unitat, estratègica si més no, dels partits independentistes. D’arguments a favor i en contra n’hi ha a cabassats, i els arguments poden anar canviant quan parlem de diferents nivells de l’administració; el que prediquem per la política nacional pot diferir quan parlem de política municipal o comarcal. O provincial, o estatal.
I això fa patir als ciutadans que viuen aliens a la política de partits i que l’únic que desitgen és que es culmini el que es va guanyar l’Ú d’Octubre de 2017. Si la discrepància fos des de la generositat i la noblesa, des del discurs polític i l’argument ben travat que diferent que seria la manera com ho viuria la ciutadania en general. Lamentablement, l’astracanada, el gust per la cleca i la voluntat de guanyar l’adversari per KO, laminen constantment la força de voluntat de la ciutadania i afebleixen un dels eixos indispensables en tots aquells processos de secessió que han tingut èxit: la mobilització de la ciutadania.
Si fins i tot les secessions més pacífiques i tranquil·les de la història, les de Noruega i Finlàndia, fetes des de Parlaments amb unanimitat pro-secessionista varen comptar amb mobilitzacions populars, què no necessitarem a Catalunya on  l’independentisme és majoritari però no és, ni serà, unànime. És des d’aquest punt de vista que l’aturada progressiva de les crides a la mobilització per facilitar el diàleg amb l’estat espanyol és un error estratègic, perquè priva a l’equip negociador d’una mesura de pressió.
La miòpia política dels partits segueix sent la màxima feblesa de l’independentisme. A Noruega i a Finlàndia també es barallaven, també discutien si calia o no calia negociar amb els governs metropolitans però en els moments decisius ells sí que varen saber estar a l’alçada.

Article publicat el 27 de febrer de 2020 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat

Carregats de raons


La decisió de la Junta Electoral Central d’inhabilitar el President Torra per ser diputat al Parlament de Catalunya pel fet d’haver estat condemnat per un delicte de és una ingerència en la sobirania del Parlament de Catalunya absolutament intolerable; i encara més quan si és a través d’un ens que no té competències per fer-ho i que actua de forma incontrolada, en funció de la seva ideologia.
La mateixa setmana que havia de començar la taula de negociació entre el govern català i el govern espanyol, per les circumstàncies anteriors, encara no sabem si Catalunya tindrà president escollit pel Parlament.
Alguns optimistes contumaços veuen en les accions contra el MHP Torra i en l’augurat fracàs de la taula de negociació respecte el dret a l’autodeterminació, nous arguments per la causa justa que en la línia de la teoria del dret compensatori (remedial right) permetria al Parlament de Catalunya aplicar una DUI. Aquests darrers fets es podrien sumar a la sentència contra l’Estatut del 2006, a la repressió del 9N de 2014, a la violència de l’Ú d’Octubre del 2017, a l’aplicació de l’article 155, i a l’empresonament i exili forçat de líders polítics i activistes, per engrandir la llista de greuges que podrien conformar una causa justa per l’autodeterminació de Catalunya.
Sempre des del vessant teòric, si la causa justa és prou palesa, Catalunya tindria el dret moral i legítim a la secessió i seria molt més fàcil aconseguir el reconeixement internacional.
No passem per alt les dues condicions essencials. Per una banda, el maltractament de l’estat vers Catalunya hauria de ser una violació significant, sistemàtica i selectiva dels drets fonamentals dels catalans que fes evident la opressió als ulls de la comunitat internacionals; alguns teòrics consideren que l’incompliment reiterat per part de l’Estat dels acords d’autogovern o les negatives reiterades de l’estat espanyol a negociar un increment de les competències autonòmiques , també es poden considerar com a arguments de causa justa. Ara bé, també és cert que més enllà de la teoria política no existeix un consens en la legalitat internacional de com cal definir el concepte, com sí que existeix en els casos d’ocupació militar o va existir, en el seu moment, per als processos de descolonització.
Com que l’aplicació de la causa justa no és automàtica i cal la voluntat per argumentar-la i  per defensar-la políticament i internacionalment, el Parlament de Catalunya hauria d’aprovar una DUI que, vistos els precedents de l’Octubre de 2017 i els gravíssims fets d’aquesta setmana, no sembla que hi hagi un interès sincer en fer-ho.
Els partits polítics avui  ja tenen l’ull posat en unes noves eleccions autonòmiques que tornin el país a la obediència autonomista i a l’administració de les engrunes i rosegons. Els ciutadans tindrem una oportunitat per tornar a posar la independència en el primer lloc de prioritats dels partits o tornar als laments dels que carregats de raons, no han tingut el coratge de voler transformar la raó en victòria.

Article publicat el 30 de gener de 2020 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat