diumenge, 21 de maig del 2017

Memòria de la dictadura argentina (1976-1983) a Còrdoba.-





Per a mi, la dictadura argentina era un record llunyà. En algun racó de la memòria hi havia els noms de Videla, Viola o Galtieri i les seves fotos en blanc i negre. Especialment del primer, un home sec i amb bigoti negre sota un nas gros, amb cara de mala llet potenciada per l’uniforme i la gorra de plat.  Aquells records, barrejats amb les primeres manifestacions de les Mares i Àvies de la Plaza de Mayo i tot un seguit de flaixos amb imatges de militars als carrers i noms com ESMA, “vols de la mort”, etc.. varen venir de cop al visitar l’Archivo Provincial de la Memoria a Córdoba.
És un edifici petit, situat en un carreró que surt de la Plaza San Martín, just al centre de la ciutat, entre el Cabildo i la Catedral. Aquella comissaria es va convertir el 1976 en un centre de detenció clandestí que era, a la província de Córdoba, una de les primeres baules de la cadena del terrorisme d’estat que acabaria amb la desaparició forçada de milers de persones. Un total estimat de 30.000 a tota l’Argentina. Trenta mil persones que, en la majoria de casos varen ser literalment segrestades al carrer, a casa seva o a la feina per grups de persones sense identificar i  fortament armades que es desplaçaven en cotxes sense matrícula per no deixar rastre.
Els segrestats a Córdoba eren traslladats d’entrada a  aquesta comissaria, coneguda com a  D-2, que actuava com a Central d’Intel·ligència i on eren interrogats amb violència per tal d’obtenir dades que permetessin ampliar el radi de la repressió i arribar a més persones. Les diligències eren registrades amb meticulositat i els segrestats havien d’estar asseguts, en silenci i amb els ulls embenats en un passadís estret que era conegut com “el tramvia” perquè tenia bancs a cada paret. Només els treien les benes per fer les fotos
per la fitxa. Es conserven alguns negatius en els quals es pot veure que les persones que estan al costat de la persona fotografiada, tenen els ulls embenats. És una imatge terrorífica. Terror que s’amplifica amb la informació dels plafons on s’explica que hom podia ser detingut, torturat i després desaparèixer per sempre més, simplement per anar a denunciar un segrest. Cartes sol·licitant informació de persones segrestades adreçades als governants, sol·licituds d’informació...tot era arxivat sense resposta o respost sense donar cap informació real que ajudés a trobar les persones desaparegudes.
L’edifici té també un pati, on es passava els segrestats un cop s’havia decidit què se’n faria: alliberar-los o mantenir-los en captiveri. Des d’allà es podien sentir les campanes de la catedral com marcaven el ritme de les persones lliures i el de la seva fatalitat.
Aquell centre de detenció clandestí avui és un museu petitó, que es veu mancat de recursos, però que és tossudament mantingut perquè mai ningú oblidi, ni banalitzi, el que el període de la dictadura argentina i especialment el bienni 1976-1978 va suposar. Hi ha una petita sala on es recullen els llibres que la dictadura va prohibir aquells que la Junta Militar considerava que anaven contra la unitat nacional i la idea d’homogeneïtat cultural, social, religiosa, de comportament sexual, etc. Es varen organitzar cremes públiques de llibres marxistes, anarquistes, anti-patriòtics, escrits per homosexuals, contraris a la religió catòlica, etc. Es varen arribar a prohibir llibres infantils perquè tenien “fantasia il·limitada” (La torre de cubos, de Laura Devetach).
Els segrestats que no eren alliberats eren traslladats a un dels Centres Clandestins de Detenció, Tortura i Extermini. Aquest nom tan esgarrifós és absolutament descriptiu de les activitats que hi
tenien lloc i és com es coneixen avui els 515 (cinc-cents quinze) centres d’aquest tipus que hi havia a Argentina. El més famós dels que hi havia a Córdoba és el conegut com La Perla, a la localitat de Malagueño, a escassos 20 km de Córdoba. Mentre va funcionar, entre els anys 1976 i 1978, es calcula que hi varen estar segrestades i en complet aïllament unes 2500 persones, de les quals només en varen sobreviure 187. Posteriorment, es va convertir en un quarter militar i es va aprofitar per fer desaparèixer els rastres de la seva antiga funció. Des de fa uns anys és un centre de memòria que es pot visitar.
El centre és un conjunt d’edificis al mig d’un descampat; a l’entrada principal, garites i torres de vigilància, avui abandonades. Tot i que es fan visites guiades es pot seguir un itinerari marcat; cada estança té plafons explicatius.
La visita comença a les oficines on els segrestats eren rebuts i torturats d’entrada per obtenir informació. La brutalitat era tanta que encara avui, alguns dels antics despatxos estan precintats esperant que hi hagi recursos per poder fer anàlisi d’ADN de les restes de sang que creuen poder-hi trobar.
Durant la seva reclusió els segrestats estaven obligats a romandre estirats en llits, tapats amb mantes i en silenci. Només a les dutxes i lavabos podien mantenir breus diàlegs i intercanviar alguna informació.
Els garatges de camions eren utilitzats tant per a la reparació dels automòbils que es farien servir en els segrestos, com també de sala de tortures. Els testimonis narren el sadisme d’alguns militars fent servir elèctrodes.
Avui, en aquestes sales hi ha exposicions d’art contra la tortura i la dictadura i en defensa dels drets humans; en una habitació, coneguda com la sala de l’”escrache”, hi ha les biografies amb noms, cognoms i fotografia de les persones implicades en els segrestos i tortures i les penes que se’ls varen
imposar. A l’Argentina hi ha hagut, des del restabliment de la democràcia, una important lluita en contra de la impunitat d’aquells que varen cometre crims i varen participar en el terrorisme d’Estat.
Els segrestats podien estar setmanes o mesos en aquests condicions fins que, de forma aparentment arbitrària o sense que encara es conegui la lògica de la decisió eren alliberats (la immensa minoria) o traslladats. Trasllat era l’eufemisme utilitzat per dir que serien executats, normalment afusellats. Després els cossos eren enterrats en fosses comunes o llençats a pous.
Molts encara no s’han trobat. Com al programa “Nacht und Nebel” (nit i boira) de l’Alemanya nazi, l’objectiu era que mai ningú, ni familiars ni amics, sabessin res del que havia passat amb aquells que es feien desaparèixer per sempre més.
En el que eren les cuines i menjadors de La Perla, avui hi ha exposicions sobre alguns dels objectes que s’han pogut conservar d’alguns segrestats i la seva història, sempre colpidora i dolorosa; i altres sobre els judicis als responsables d’aquesta tragèdia i sobre els moviments de lluita contra la dictadura que existien en aquell moment.
Quasi dues hores després d’haver arribat a La Perla, en marxàvem amb el cor encongit, caminant més poc a poc de com hi havíem arribat i molt més en silenci.
(Més fotos al meu compte d’instagram: josepferres)

dijous, 18 de maig del 2017

Operació UFO: pujada a l'Uritorco



Després de l'èxit del dia abans, ens plantejàvem una excursió una mica més exigent: pujar al Cerro Uritorco. Aquesta muntanya és famosa a l'Argentina, i suposo que a Sudamèrica, perquè diuen que desprèn una energia especial que permet, a les persones especialment sensibles a aquestes coses, d'entrar en una mena de comunió espiritual amb la Terra. També hi sovintegen els aficionats als OVNI perquè la fama és que se n'hi han vist.
Nosaltres, menys espirituals, ens vàrem llevar prou aviat per inaugurar l'esmorzar de l'hotel i agafar el cotxe cap a  Capilla del Monte que és on hi ha l'Uritorco.
Les dues hores de camí varen ser, altre cop, de neguit per la por que la boira no ens deixés fer la nostra excursió. No vàrem tenien tanta sort com el dia abans i el dia no s'obria per molts càntics que fes la Júlia.
A l'arribada a Capilla del Monte vàrem anar directes a la oficina d'informació per veure com anava l'excursió i quin grau de dificultat tenia. Informació molta però no gaire coherent: 4 hores de pujar i 3 de baixar, però un esportista ho pot fer en una hora però si només estan acostumats a caminar pel carrer i pel shopping doncs potser no arriben a dalt; us heu d'afanyar perquè a les 3 fan baixar a tothom però quan sigueu a baix sobretot aneu a fer el Paseo del Zapato...
El que vàrem fer va ser anar a comprar entrepans per dinar al centre de la població, concretament a la Calle Techada que és efectivament un carrer cobert per un sostre metàl·lic de l'alçada aproximadament d'un pis. Passar-hi en cotxe fa un efecte una mica estrany perquè si es cobreix un carrer deu ser per protegir del temps als vianants, però deu ser com a tot arreu, que els cotxes han expulsat als ciutadans dels carrers.
Seguint les indicacions del senyor de l’oficina de (Des)informació vàrem trobar el camí de la base de l'Uritorco. Sabíem que anàvem bé pels diferents negocis relacionats amb esoterisme, ufologia i altes paraciències que anàvem trobant.
L'Uritorco és propietat privada i això vol dir que cal pagar per aparcar (100 $ per vehicle) i per pujar (250 $ per cap, 200$ amb carnet d'estudiant). També cal omplir una fitxa personal amb dades
personals de salut. I després de tot el tràmit i de les advertències es pot començar a pujar per un caminet que comença suau i es va fent molt dreturer.
És un camí a voltes eixorrancat i quasi sempre de mala petja, amb pedres que sobresurten i que no
deixen posar el peu pla a terra. La pujada és d'uns 6 km i 1000 metres de desnivell. En el recorregut hi ha 6 zones de repòs abans d'arribar al cim.
Ja en els primers trams, la pujada va seleccionant els més joves i àgils, dels que tenen més edat i més cansalada. Entre els primers uns joves cordovesos un dels quals no va callar en tota la pujada, estada al cim i tota la baixada. Prim com un fideu, no devia tenir melsa ni l’esforç li va treure l’alè.
Tot i anar proveït d'un bastó fet d'una branca, proporcionat amablement per l'empresa ben aviat vaig
quedar endarrerit del nostre grupet però tot i així vaig anar atrapant a gent (amb més anys o més cansalada, o les dues coses) que havien sortit abans que nosaltres. Feia una sensació estranya perquè la boira s'anava enfilant per la muntanya i la viabilitat s'anava escurçant. En teoria, si la situació metereològica es complicava fos per la boira o per una pluja persistent "algú" ens avisaria i ens faria recular.
A  la 5ena zona de repòs hi ha un refugi on és possible passar la nit (suposo que és quan hi deu haver més ovnis...). El guarda ens va dir que a partir d'allà i després d'una ziga-zaga en pujada, hi havia un tram amb pendents del 40%. Vaig imaginar un angle recte, una línia que el partia en dues meitats des del vèrtex, en vaig treure una llesca....i em va caure l'ànima als peus.
Bé, mica en mica i enmig de la boira, cap amunt desitjant que el guarda fos exagerat però va resultar ser força exacte...mentrestant, la boira es va esvair i va sortir un sol espaterrant que mica en mica em
va anar rostint la closca.
El darrer tram de pujada és el pitjor perquè no hi ha un camí ben traçat sinó que cal anar-se'l fent per les roques. No arriba a ser una grimpada, s'assembla mes a pujar escalons molt alts i gens uniformes. Jo ja feia estona que patia pels genolls preveient que a la baixada se'm convertirien en una mena de mousse de cartílag. Però al final vàrem arribar al cim. Els joves i àgils, lleugerament sufocats; els grans amb un bon gruix de cansalada, suats i exhaustos. Tots, sorpresos que les 4 hores previstes haguessin estat poc més de dues.
Recuperat l'alè, tocava dinar i fer fotos. I després ja, admirar el paisatge: els llacs, les ciutats i els camps a baixa de tot; les altres muntanyes al nostre voltant; els ovnis, enlloc.
Fetes les darreres fotos de record, tocava baixar i adonar-nos que potser havia estat una sort que hi
hagués boira a la pujada perquè si haguéssim vist el desnivell que havíem de pujar potser ens hauríem mig acollonit. Esta clar que el nostre nivell d'expertesa és poc més que inicial.
Per baixar vàrem tardar el mateix que per pujar i al cap de poc ja ens vàrem trobar el guarda del refugi que pujava com una sageta cap el cim per fer baixar a tothom a les 3 en punt i tot seguit alguns excursionistes massa agosarats per fer la sortida amb nens que, reculaven sense haver pogut acabar l'excursió.
Mentre arribàvem al refugi vàrem poder veure el vol de diferents còndors, amb el coll de plomes blanques ben visible.
Un cop a baix, a vora el rierol, s'havien instal·lat una bona colla de paradetes amb artesania hippie i objectes esotèrics que pretenien fer quatre calerons. Si haguessin venut Reflex encara haurien fet alguna venda.
Cop de cotxe fins a Capilla del Monte on ens vàrem acabar de refer amb una cervesa ben freda per anar comentant les incidències de la pujada i baixada i algunes discrepàncies sobre l'enquadrament de les fotos...
Tot seguit cap a Cordoba per un camí diferent del de l'anada, resseguint les carenes en comptes de seguir el curs del riu. Dutxa i sopar ràpid que les cames i esquenes ho reclamaven: una milanesa (carn arrebossada) i un matambre a la pizza varen fer el fet.


dimarts, 16 de maig del 2017

Pelotudo! (Excursió a La Quebrada del Condorito)



El pla del dia era molt atractiu. Recollir el cotxe del lloguer i anar al Parque Nacional de la Quebrada del Condorito per fer una caminada fins arribar al Balcón Norte on amb una mica de sort podríem veure còndors volant.
Vindrien amb nosaltres les companyes de pis de la Júlia: l'Anna i la Raquel.
Com sempre passa quan llogués un cotxe, ens n'esperava una de freda i una de calenta. La freda, que ens havien reservat un cotxe de categoria superior a la que havíem contractat; la calenta, que no hi havia el GPS que havíem reservat. I es que com va reconèixer la noia de la oficina " hauria d'haver comprovat la reserva ahir i no avui quan he arribat". Doncs si, noia.  
Bienvenidos a la Argentina.
El camí cap el parc el vàrem fer en un silenci preocupant perquè començava a ploure, hi havia boira...i tots quatre teníem la sensació que hauríem de canviar de plans perquè ni podríem veure passar els còndors ni tan sols caminar pel parc
A mig camí vàrem parar a comprar herba mate i uns alfajores en una botiga a peu de carretera que era com aquelles botigues de poble de fa anys que venien una mica de tot i també feien d'hostal. Va ser com un viatge a 30-40 anys enrere. Els clients endiumenjats, amb el coll cordat però sense corbata, engominats i amb sabates enllustrades a mirall completaven el quadre retro. Asseguts en taules altes de marbre esmorzaven uns entrepans enormes de crudo, segurament preparant-se per baixar fins a Córdoba a veure el derby local entre el Talleres i el Belgrano.
Proveïts vàrem continuar camí per una carretera plena de revolts i pendents del 40%; plugim i boira. Les condicions ideals per una conducció relaxada. A mig camí vàrem trobar cotxes vetustos (no arribaven a antics) que participaven en un ral·li i que eren els únics que gosaven avançar sense tenir en compte ni la visibilitat, ni els revolts, ni la doble continua pintada a la carretera.
Quan arribàvem a la carena de la Sierra, els núvols es varen esquinçar, la boira va quedar enrere i ens vàrem trobar al mig d'un esplèndid dia de tardor i amb un cel blau i enlluernador. Vàrem respirar tranquils i ens vàrem confessar els uns als altres que fons aleshores no ho vèiem clar.
Després d'uns revolts hi havia com un mirador des del qual es veia la vall coberta per un mar de núvols. Juro que vaig posar l'intermitent amb temps abans de posar-me a la dreta. Ho juro. Tot i així devia infringir alguna norma no escrita de conducció argentina perquè el cotxe que venia darrera nostre ens va obsequiar amb un concert de clàxon i el que venia després amb un sonor i allargassat "Peloooootuuuuuuudooooooooo" que de forma irada i amb mig cos tret per la finestreta va proferir una senyora rubicunda que feia de copilot. Cap de nosaltres va acabar d'entendre què havíem fet per merèixer aquell epítet tan argentí i expressat de forma tan rotunda. Feia poc havíem vist que passar semàfors en vermell no era estrany, com tampoc ho era avançar en doble contínua. Vés a saber què havíem fet malament.
Tot rient de la situació vàrem continuar enfilant-nos però malgrat el que ens deia el GPS, el parc no apareixia enlloc. Cap rètol, cap indicació...res. Finalment, i com bons turistes, vàrem parar a preguntar. Ens havíem passat 6 km! No és que fóssim especialment encantats ni que l'insult ens hagués afectat sinó que en la direcció que anàvem era impossible veure el rètol que només es pot veure en direcció contrària i que a més està posat uns metres endins del caminet que porta a l’entrada del parc.
Un cop al parc, cal deixar el cotxe i registrar-se perquè al final del dia puguin passar comptes de si tothom ha tornat. El camí fins el Balcón Norte està molt ben senyalitzat i és difícil perdre's. Fins i tot per mi. És gairebé pla i de bona petja, transcorre en un paisatge molt obert i es poden veure Las Sierras i els llacs de la zona. La vegetació no és gaire abundant: principalment matolls d'herba alta, tipus sabana, que es mouen amb el vent fent una mena d'onades. El silenci era impressionant. Res, només el nostre trepitjar. Quasi ni vent ni una piuladissa d'ocell.
 

Al cap d'uns 6 km, arribem a la Quebrada del Condorito. El riu Condorito, amb paciència i uns quants milions d'anys, ha separat dues masses rocoses que cauen verticalment sobre el riu. Nosaltres estàvem al Balcón Norte i davant per davant, el Balcón Sur que és on els còndors nien i on només es pot anar acompanyat de guies oficials del Parc.

Només d'arribar allà, vàrem veure una cara coneguda però molt més relaxada: la senyora que m'havia dit pelotudo. Amb menys sonoritat, i havent-nos reconegut, ens va demanar d'on érem (podia haver respost que d'un país on es condueix de forma pelotuda però vàrem anar pel camí recte: Barcelona) i si els podíem fer fotos. Ella també ens va reconèixer si hem de fer cas de les rialleres nervioses.
Uns entrepans boníssims per dinar i un mate per postres amb la Júlia de cebadora i explicant-me tota la cerimònia de com prendre una hierba mate.
De tant en tant, un còndor planava entre els dos balcons , a molta alçada, gairebé sense bategar les ales i s'amagava a les roques del Balcón Sur. Amb el silenci, feia impressió.
Xino-xano, abans que arribés l'hora de tornada obligatòria vàrem fer via cap el cotxe amb la magnífica sensació d'haver vist una cosa collonuda, que imagino que és l'oposat de pelotuda.
La tornada cap a Córdoba ens va oferir el paisatge que la boira del matí ens havia amagat i vàrem començar a entendre perquè als cordovesos els agrada tant passar el cap de setmana a La Sierra.
Després d’una bona dutxa i una cervesa glaçada a Guelmes estàvem a punt per uns clàssics de la cuina argentina: provoletta a la parrilla, mollejas i bife de chorizo amb una ampolla de Malbec.