Montilla, Ballarín i els rodolins: un divertimento.

Pels volts de Nadal d’ara deurà fer trenta anys, un grup de companys del grup d’esplai dels Caputxins d’Olot, vàrem anar al Santuari de Queralt a passar un parell o tres de dies. Recordo un llarg viatge amb la Teisa fins a Vic i després una llarguíssima espera fins poder agafr un altre autocar que ens portés a Berga. Nevava lleugerament i recordo l’ànsia d’haver de pujar fins a Queralt pel dret, per un camí que imaginava duríssim i que comptat i debatut no ho va pas ser tant. Tinc el record vivíssim de treure el cap a la plaça del Santuari i ser rebut per en Martirià i per un capellà bonhomiós de la importància del qual jo no en sabia res i que, com heu endevinat, era Mossèn Ballarín el qual ens va acollir i recordo que ens va recitar un vers que, segons ens va dir, se li havia acudit aquell matí. Deia així:

                            “Uf,
                            quin buf
                            de tuf
                            de lluf..a.”

Bé, no sé si mai aquest verset sortirà publicat en cap recull poètic de Mossèn Ballarín però us ben asseguro que és seu. Aquesta mena de rodolí escurçat que algun nom deu tenir, em va venir al cap sentint la frase que el president Montilla ha deixat anar aquesta setmana: “la independència és decadència”. El cervell, em va fer un clic i em varen aparèixer successivament Mossèn Ballarín, Gonzalo de Berceo amb els Quaderna Via i un munt de versos monorrimes tan populars en casaments, comiats d’empresa, etc.

I volia dir-hi la meva:

 “Qui ocupa la Presidència,
lluny de ser una eminència,
mancat de llums i clarividència,
té la poca decència,
quasi ratllant la demència,
de titllar de decadència

el procés d’independència.

Quina paciència!

Excel•lència,

disculpeu la verbal violència

però  trobo una indecència

aquesta condescendència.

No viviu pas a València
i sabeu per experiència
com n’és de greu la carència
que limita nostra existència
com a simple conseqüència
de l’espanyola dependència.

No hi veieu cap diferència?

Com en una seqüència,
tots tenim alguna vivència
o en podem donar referència,
fins i tot amb massa freqüència
de la constant incongruència
que anomeneu convivència:
plorant per la transferència,
de qualsevol competència,
o manifestant-nos per la sentència
del tribunal de la incompetència.

I tanco aquesta ponència,
tant de bo us fos influència,
i en féssiu ciència
per desitjar l’assistència
amb plena eficiència
al tràmit d’audiència
de la proclamació de la Independència.

(Notes al peu:
1. podeu fer aportacions si voleu; si el fem prou llarg, el podem enviar al José Montilla el dia del seu aniversari, gravat en una totxana.
2. El de la foto no sóc jo a Queralt però deu ser sontemporània.)

FdT 2010.

Gràcies a Déu, les Festes del Tura s’han acabat. Cada any, se’m fa més clar el sentit d’aquells versets que diuen “Nostra Dona del Tura, empareu els olotins”.

Aquest any, entre les remullades del pregó i del castell de focs en un cap-i-cua de pluja, les empentes per moure’s pel carrer Major i el Firal transformats el cap de setmana en un immens donner-kebab humà de tanta gent com hi havia; els entrepans de les barraques (els servits i els menjats); el dormir poc i a deshora, amb tandes per anar a fer de taxista; el dia de la Festa Major amb canelons per dinar i paella per sopar; els eslàloms pel Carrer Major per evitar les colles de protoalcohòlics de 14 a 25 anys, ha estat un èxit arribar al final amb dignitat.

I això que aquest any, no he anat a veure ballar els gegants (ai, que dir això és imperdonable) i m’he estalviar de ser premsat per palpissos, malucs i altre protuberàncies de senyores d’edat venerable, protegides per faixes amb barnilles i “cruzados mágicos” que amb l’excusa de deixar passar el net et van desplaçant endarrere fins que quan te n’adones has passat d’una magnífica segona fila amb visibilitat total a quasi darrera de tot, on només hi ha un primer pla de clatells. Un autèntic esport de risc i exercici de paciència.

De totes maneres, i malgrat el que es pugui pensar llegint els paràgrafs anteriors (un no pot deixar el punt de vista iconoclasta-sorneguer així com així) deunidó si n’han estat de bé aquestes festes. Genial Quimi Portet (malgrat l’espectacle va ser molt més curt que unes setmanes abans a L’Escala) i brutal en Jordi Busquets, el guitarra que l’acompanya; sorprenent la Jessica Mellado; bé Els Amics de les Arts (els he d’escoltar més per no comparar-los amb els Manel). I llàstima d’haver fet tard pels Tokyo Ska Paradise Orchestra, que el torn de barraca no ens va deixar anar a veure els Mishima i un oblit, en Cesk Freixas. I acaben sent uns dies amb la gràcia afegida de trobar al carrer, vells amics i coneguts o saludats que feia temps que no vèiem; uns dies que una estranya i sorprenent amabilitat domina per sobre l’estrèpit dels altaveus i els crits dels més esverats, que fa que fins i tot la majoria dels que en porten més al cap que als peus en demanin “una altra” al bar sense oblidar-se mai del sisplau i del gràcies.

Les males llengües diuen que el PSC s’ha volgut acomiadar del govern de la ciutat amb unes Festes que valguessin la pena i, malgrat la rebaixa del 10% del pressupost, sembla que ho han aconseguit. Una altra cosa és que també hi ha qui pensa que en temps de crisi i contenció com els d’avui, i malgrat els grups musicals també han ajustat preus, potser calia més austeritat.

I, com cada any, les preguntes a l’aire de si és normal la profusió de camel bags entre els menors d’edat, el perquè de la preferència per pixar a terra abans que els urinaris (de fet, un cop entres en un urinari d’aquests ho entens, si més no una mica) o si cal que la gresca acabi tan tard cada dia .

I, com cada any, la sensació de ser un pèl massa gran per aquestes festes i l’enveja de no tenir 25 anys.