Pacte per la Llibertat. Salpem!

El govern espanyol està molt enfadat amb nosaltres i això vol dir que hem d’estar contents. Concretament el govern espanyol està molt enfadat amb els catalans sobiranistes que sumen la majoria al Parlament i ho farà pagar tant als sobiranistes com als unionistes com als que encara no han decidit què volen ser i es mantenen engorronits en la crisàlide insostenible del federalisme. I això vol dir que anem bé.

El partit que governarà Catalunya i el partit que ha quedat segon en nombre de vots han signat l’Acord per la X legislatura, formalment “Acord per a la Transició Nacional i per garantir l’Estabilitat Parlamentària del Govern de Catalunya” que comencem a conèixer, més èpicament, com a Pacte per la Llibertat. I això vol dir que anem molt bé.

El Pacte per la Llibertat té, de forma molt resumida, 3 parts diferenciades:

-          El preàmbul on queda clara la voluntat dels dos partits d’arribar a un acord per la independència de Catalunya, via la celebració d’un referèndum.

-          Els pactes: votació a favor de la investidura del President Mas, la convocatòria d’un referèndum, garantir l’estabilitat parlamentària i la definició dels protocols i mecanismes de coordinació. Això ha de servir per tenir una certa calma parlamentària que no distregui el Govern de les prioritats, que es descriuen en els Annexos.

-          Annex 1. Procés de Convocatòria de la Consulta sobre el Futur Polític de Catalunya. El calendari establert és:

o   Gener 2013: Declaració de Sobirania del Poble de Catalunya.

o   Gener 2013: Tramitació d’una llei de consultes.

o   Primer semestre 2013: negociació amb l’estat Espanyol per poder convocar el referèndum d’autodeterminació

o   Desembre 2013: finals dels treballs previs per garantir la celebració del referèndum i gunyar-lo

També es preveu crear el Consell Català per a la Transició Nacional, que coordinarà i impulsarà les accions per garantir que es pugui celebrar i guanyar el referèndum

-          Annex 2. Prioritats del Govern per a la Transició Nacional. X Legislatura. A banda de la celebració del referèndum d’autodeterminació, proposa la creació dels òrgans i instruments per garantir la Transició Nacional, les famoses Estructures d’Estat, com ara la Hisenda catalana, el Banc Públic, Seguretat Social, Administració de Justícia, etc... També enumera mesures per abordar la recuperació econòmica que són, essencialment Lleis i mesures en l’àmbit públic amb poc focus sobre el teixit econòmic privat. S’estableixen també Mesures per Garantir i enfortir la Cohesió Social i els Serveis Públics, que haurien d’assegurar la continuïtat de les polítiques socials, la defensa del sistema educatiu català i de la immersió lingüística, impuls de la Llei electoral catalana, polítiques de sostenibilitat, etc...també hi ha propostes sobre la participació de Catalunya en àmbits internacionals de la cultura, esports, etc.

-          Annex 3. Una Política Econòmica i Pressupostària per a la Transició Nacional. Es destaca la necessitat imperiosa d’obtenir més ingressos mitjançant la creació de nous impostos (eurovinyeta, impost sobre begudes amb excés de sucre) i la modificació d’alguns com el de successions i donacions, el de transmissions patrimonials, etc.  També afirma que la despesa s’ha de prioritzar en els col·lectius socials més vulnerables i amb major risc d’exclusió social.

En definitiva, tenim un Govern  i un primer partit de l’oposició sobiranistes, que s’han posat d’acord per tirar endavant un referèndum d’autodeterminació per guanyar-lo. I tenim un full de ruta que sembla competent i convincent.  No serà fàcil, ni tan ràpid com voldríem molts però anem bé.

Salpem, salpem sense mirar enrere. Goodbye Spain.

Després del 25N. Consolidant la perspectiva: l’estratègia.

Disposar d’una  estratègia és bàsic per a l’èxit final. Una bona estratègia s’ha de basar en l’anàlisi de les pròpies forces i també de les forces de l’enemic. Com deia en l’esborrany, Catalunya té oberts 3 fronts polítics. El primer front és  el del dia a dia, el de l’administració de la misèria autonòmica. Sembla que en aquest es pot comptar que CiU i ERC aniran plegats si són capaços de ser prou patriotes i deixar de banda el tacticisme polític i renunciar a alguns aspectes programàtics. Per exemple, és bastant possible que CiU hagi d’acabar restablint l’impost de successions, que serà més testimonial que altra cosa perquè s’estima que aportarà un màxim d’aproximadament 165 milions anuals, que són poca cosa menys que un pedaç. D’altra banda, ERC haurà de girar la vista cap a una altra banda en alguna retallada addicional. Aquesta entesa hauria de pacificar prou el Parlament per deixar les forces més importants pels altres dos fronts. Al front espanyol s’hi hauria d’anar amb les forces que disposem i posar el govern espanyol contra les cordes: recursos al Constitucional per la LOMCE, querelles a Montoro, Cospedal et alter per les mentides de l’esborrany fals, denúncies a l’Estat pels incomptables incompliments legals, etc. Que els advocats catalans treballin a favor de Catalunya.

Però el front més important és Europa. Allà és on Catalunya ha de bastir complicitats i aliances amb els Estats Membres, fent la volta als eurodiputats unionistes i demostrant que una Catalunya independent va a favor del desenvolupament econòmic de la UE, que una Catalunya independent seria un estat contribuent net i no una llagasta econòmica. Cal seguir treballant perquè no afluixi la pressió sobre el govern espanyol ì que les inversions en infraestructures cabdals per Catalunya es facin pensant en Europa i no en l’asfixia econòmica de la nostra nació. La tasca de Tremosa i Romeva treballant pes interessos coincidents de Catalunya i la UE els fa imprescindibles a Estrasburg i Brussel·les. És un error estratègic el que comet Junqueras suggerint els seus noms per ser consellers autonòmics ; perquè quant de temps cal per dominar els mecanismes de poder? Anys. No ens ho podem permetre.

Des del 25N es parla molt del referèndum i de la data de la seva celebració. El més important del referèndum és que l’hem de guanyar, si pot ser, a la primera. Per poder-ho fer, s’ha d’ organitzar per un govern de Catalunya pro-independència. I això, només té garanties, si abans es fa un primer i definitiu acte de sobirania: la declaració unilateral d’independència, la DUI. Ara tenim al Parlament, 74 diputats que han assolit el seu escó amb un programa independentista. Això era la primera condició; ningú no pot dir que hi ha trampa. Cal trencar amb la legalitat espanyola i acollir-nos a la internacional. Com a part de l’Estat espanyol tot el corpus legislatiu ja està adaptat i establert al nostre país. No hi ha buits legals.

Insistir en fer un referèndum abans de trencar amb Espanya, és abocar-nos al fracàs o, en els millors dels casos, ajornar la ruptura necessària perquè el govern espanyol i els poders fàctics que li fan costat mai no permetran que es faci de forma legal (des del seu punt de vista). No cal ser ingenu.

El punt crític, serà poder disposar dels fons econòmics necessaris per aguantar l’estructura del govern durant 6  mesos. Caldrà recórrer a capital privat probablement de fora de la UE, perquè molt em temo que no ens podrem refiar de La Caixa.

A partir d’aquest moment, i garantida la seguretat del President i diputats al Parlament, cal fixar una data per al referèndum i engegar la màquina estatal per garantir l’èxit de participació, i la majoria de vots per a la independència. A mi, personalment, no em cal que aconseguim un resultat unànime ni tan sols espectacularment majoritari. En faig prou amb una majoria suficient com perquè la victòria sigui legitimable internacionalment.

En aquests moments, la televisió i ràdio públiques i les privades, els diaris, tots els mitjans de comunicació, les tanques publicitàries han d’estar majoritàriament ocupades per missatges a favor de la independència. El corró propagandístic ha de difondre constantment els avantatges de la independència i eliminar les mentides demagògiques dels unionistes, que evolucionaran del gonzo al gore. I els catalans haurem de fer presència al carrer amb certa constància per reafirmar el missatge i els que liderin el procés. Serà el moment que els polítics i els ciutadans ens mirem als ulls i hi trobem aquella espurna que ens donarà el convenciment que si anem junts i amb un únic missatge, serem invencibles. Sobretot, si no anem amb el lliri a la mà, com sempre. No n’hi ha prou de tenir la raó del nostre costat perquè l’enemic ens la negarà sempre, cal que aquesta raó la fem servir a favor nostre.

Vénen dies complicats i apassionants. Vivim-los intensament.

Després del 25 N. Consolidant la perspectiva: el Parlament i els enemics.

Amb les anades i vingudes, les lectures i les converses, sembla que es va consolidant una visió optimista de la configuració del Parlament. Si fa uns dies tothom deia que hi havia 1 diputat sobiranista més que abans de les eleccions, s’està imposant una visió diferent, molt diferent. Realment són molts més perquè els 62 diputats que tenia CiU  s’havien presentat amb un programa autonomista i en canvi els 50 actuals, ho han fet amb un de sobiranista. El mateix podríem dir dels nois (i noies) d’ICV. Per tant se’n guanyen 50 per la banda de CiU, 11 per la d’ERC, 13 per la d’ICV (amb els dubtes de sempre) i els 3 de la CUP; es perden els 4 de Si i DC. Per la banda unionista, els 28 gonzos de PP i C’s. I entremig, amb el dubte etern, de qui no sap on anar ni com anar-hi, els 20 psoecialistes.

Per tant, tenim dret a ser optimistes. Només falta que, com deien els clàssics, ningú no la vessi.

També es va clarificant la situació amb els adversaris. Es van fent tan i tan clares les posicions que podem passar clarament a parlar d’enemics.

L’enemic interior està en procés de descomposició. UDC se n’està anant aparentment pel pedregar, esdevenint un oxímoron en sí mateixa. Vila d’Abadal ha plegat, cansat de provar d’arrossegar el partit cap a posicionaments inequívocament independentistes, i ha arrossegat una quantitat relativament gran de militants i càrrecs del partit. Duran sembla que no se n’adona per assabentat i continua el seu joc de declaracions i contradeclaracions posteriors. El risc està en saber què faran els 13 diputats d’UDC a l’hora de la veritat. Creuran a Duran ja que , al cap i a la fi, si són diputats és perquè són de la seva corda? O estaran al costat de Mas? Depèn de fins a quin punt es tibi la corda, podrien anar a engruixudir el compte dels (con)federalistes espesseint una mica més la sopa entròpica del Parlament.

L’enemic citerior, no mereix cap dels pactes que CiU hi manté. Potser esperen a l’inici de la legislatura per passar a l’acció, cosa que em semblaria un error perquè estem en una Blitzkrieg i si ens despistem una mica ens trobarem amb una mà al davant i una altra al darrera. ASC no va tenir cap vergonya de fer servir el fals esborrany durant la campanya i ara està tan amagada que ni s’ha disculpat. Però no es tracta només de tornar-s’hi per això, sinó que cal treure l’enemic citerior de totes les seves barricades institucionals que és d’on poden fer més mal aprofitant els altaveus i pregoners. Amb un pacte nacional CiU+ERC+altres sobiranistes, caldria fer-los fora d’alcaldies, diputacions, etc i tornar-los a l’ostracisme. C’s no és enlloc i, malgrat els seus 9 diputats, no són res: només una molèstia demagògica i amb tanta tendència al gore que es caricaturitzen ells mateixos. Ni s’hi pot comptar per res ni suposen cap risc real. Com més es radicalitzin més es posaran en evidència.

L’enemic ulterior ha llençat la primera onada encapçalada pel paracaigudista Wert. Com un kamikaze impune s’ha llençat contra el cor del sentiment català: l’idioma. És una prova per mesurar la nostra resistència. Hem estat bé. Institucionalment li hem girat l’esquena i l’hem plantat tot deixant-li clar que no hi ha espai per a la negociació; civilment i social, mobilització completa amb manifestos, concentracions, etc. A partir de la setmana vinent, quan tothom sigui al seu lloc altre cop veurem com encaixa el bombero-torero d’en Wert, la resposta. Però, insisteixo, això només ha estat un tast. El govern espanyol ha agafat el més descervellat de la colla i l’ha empès endavant a veure què passava.

A partir d’aquí començaran a anar de veritat jugant amb allò que ens pot fer més mal: l’asfíxia econòmica. Caldrà ser molt conscients de quins són els enemics per no girar el mal humor del que ens vé a sobre contra nosaltres mateixos. Caldrà ser imaginatius per trobar recursos d’on no n’hi ha i caldrà ser molt flexibles per renunciar si cal a certes “conviccions programàtiques” per compensar la realitat.

Després de l’asfíxia econòmica vindrà la pressió legal, convertint la Constitució en una arma contundent (perquè ens tractaran a cops de Constitució) i les amenaces directes.

Cal trobar la manera de tornar els cops. I Europa és el lloc, perquè la majoria absoluta del PP fa del Congreso de los Diputados un terreny on és impossible presentar batalla. Només entomar-les.

Però bé, res que no hi comptem. Es tracta de que tot plegat no ens despisti excessivament ni ens faci perdre el pas en aquest moment apassionant de la nostra història. Perquè cada cop és més cert que Ara o Mai. I jo descarto el Mai.

Català a l'escola. Altre cop!

Fa quasi 2 anys escrivia una entrada al blog amb aquest mateix títol per exclamar-me de la sentència del tribunal Constitucional Espanyol contra la immersió en català a l’escola, reconeixent el dret que quatre famílies que vivien a Catalunya tenien d’escolaritzar els seus fills únicament en castellà i que obligava la generalitat a fer el possible per permetre-ho. Quatre (4) famílies.

Doncs bé, avui hi torno perquè el ministre Wert, el que deia i sostenia sense cap mena de vergonya que calia espanyolitzar els escolars catalans s’ha inventat una nova llei d’educació. Espanyola, és clar. 2 setmanes després de les que havien de ser les darreres eleccions autonòmiques, és clar. No fos cas que aquesta llei hagués suposat un problema per al seu partit a Catalunya i hagués tret força al famós esborrany.

La llei proposa coses ben simples: curricularment i acadèmicament, el català queda, en ordre d’importància com a assignatura, darrera de la segona llengua estrangera (quants IES fan 2 llengües estrangeres, espanyol a banda?). De facto, ni tan sols caldria aprovar el català per aprovar l’ESO. Però és que la llei suposa, a més, que el català deixi de ser la llengua vehicular (és a dir, la llengua en que s’exposen les assignatures; l’idioma oficial de l’escola) única de les escoles catalanes.

I fent una giragonsa, els pares que vulguin per als seus fills una escola que només tingui el castellà com a llengua vehicular, podran escollir una escola privada. Però qui pagui les mensualitats haurà de ser la Generalitat.

Amb aquesta llei, Wert supera la seva caricatura polonesa de malvat patètic de pel·lícula de 007 per esdevenir directament un repulsiu feixista que ataca amb tot el seu poder al moll de l’ós de la supervivència del català com a llengua. Tornem als temps del franquisme ideològic, a l’anticatalanisme més primari i visceral.  Tornem als temps que jo vaig viure a la meva escola, que totes les classes es feien en castellà i només teníem, el 1977 el meu darrer curs d’EGB, 60 minuts de català a la setmana. Una hora setmanal de català que es bescanviava per gimnàs si havíem fet bondat de manera que el missatge quedava gravat: el català era un càstig.

Entrem a la guerra total: asfíxia econòmica, aniquilació cultural. Cal que en fem via de marxar o no hi serem a temps. És pura supervivència.

Després del 25N. Primer esborrany.

Passada una  setmana des del 25N i un cop comprovat que no només ningú no va encertar en els pronòstics i que tampoc sembla gaire clara ni unànime la diagnosi d’aquests resultats,  i païts els resultats, cal que siguin llegits en forma de país i de visió del procés cap a la independència de Catalunya.  Provo d’escriure un primer esborrany d’on estem, a què ens enfrontem i cap on (crec que) hauríem d’anar.

-          La situació de l’independentisme a Catalunya: En el conjunt de Catalunya, la situació de l’independentisme és més diàfana que fa 2 anys: esbandides les opcions de Reagrupament  el 2010, i Solidaritat el 2012, tenim una opció majoritària de centre-dreta (CiU), una segona opció de centre-esquerra (ERC) que ha aconseguit ser el primer partit de l’oposició i una CUP antisistema, mélange d’independentisme i extrema-esquerra.

-          La situació al parlament de Catalunya: vist des d’una perspectiva optimista, la majoria de diputats són de partits sobiranistes.  Els diputats de CiU, ERC i les CUP sumen 74; els unionistes gonzo de PP i C’s en fan 28; els federalistes despistats són 20 ; i finalment ICV en suma 13 però tot i que estan a favor del dret a decidir, fa de mal dir si s’inclinarien per anar a favor o en contra de la independència. Respecte al Parlament anterior i amb el  punt de vista exclusivament nacional, en sumem 1 de més que abans.  ERC ha promès lleialtat i patriotisme: donarà suport als pressupost del 2013 (que s’espera que sigui complicadíssim i amb menys recursos) i no presentarà candidat a la presidència de la Generalitat. Dos gestos generosos i inèdits.

-          Neutralització de l’adversari interior, citerior i ulterior: El President Mas haurà de lluitar amb un munt d’adversaris al mateix temps. L’adversari interior dins de la mateixa federació: no només Duran, especialista en aigualir el vi sinó també part del propi partit que, poc convençut del gir decidit cap a l’independentisme que ha liderat Mas, pot tenir la temptació de frenar o refredar el procés fent servir el mateix argument unionista del mal resultat electoral.

L’adversari citerior estarà al Parlament de Catalunya, amb unionistes i federalistes fent la guitza de forma continua, atacant des tots els fronts i portant a la crispació amb les seves millors armes: demagògia i mentides. Mas faria bé de relegar-los a l’ostracisme dels minoritaris i no acceptar pedres a la sabata que li puguin fer perdre el pas. No només al Parlament, arreu de les institucions del país, allà on sigui possible, els partits unionistes i federalistes haurien de ser bandejats de les posicions de govern. Sóc partidari d’un front patriòtic. Una altra cosa és veure quin serà el paper que faran els que prioritzen la política d’esquerres a la construcció de l’Estat Català.

L’adversari ulterior és el govern espanyol, que disposa de temps, recursos i poder; el que hem vist a la campanya no ha estat res més que un minúscul tast del que poden ser capaços de fer. No hi pot haver col·laboració al Congreso de los Diputados amb qui està disposat a destruir-te. Els diputats sobiranistes que són allà haurien de ser l’adversari terrible per als demagogs espanyols, forçant al màxim la confrontació dialèctica, demostrant en terreny hostil les mancances democràtiques del govern espanyol, les seves febleses, la seva mala gestió econòmica i el seu malèfic planejament d’infraestructures. Al Parlament Europeu, l’estratègia hauria de ser similar.

Amb l’adversari interior, fermesa; amb el citerior, fermesa i poder; amb l’ulterior, fermesa, poder, confrontació i resistència.

-          Disseny de l’estratègia per guanyar: el govern del dia a dia, l’administració de la misèria autonòmica no ha de fer perdre de vista la construcció de l’estratègia que permeti assolir la independència. És a aquest objectiu que cal dedicar els majors esforços i energia, la intel·ligència i l’audàcia. És aquí on calen els millors; els millors de veritat, siguin del partit que siguin, disposats a treballar a l’ombra i sense les distraccions de les misèries polítiques. Cal trobar complicitats dins i fora de Catalunya, de la UE, d’Europa. Cal dissenyar les estructures que faran possible l’Estat Català independent, començant per l’Hisenda. Caldrà fins i tot, començar a dissenyar l’estratègia negociadora del procés de secessió amb el govern espanyol. I tot això ràpidament perquè el temps corre en contra.

-          Difusió del missatge: s’ha de començar la difusió institucional dels beneficis de la independència. La feina que organitzacions independents han fet en els darrers anys ha estat impagable però d’ús excessivament intern. Amb els matisos que calguin, cal fer servir els mitjans institucionals. Les mentides del govern espanyol s’han de combatre amb campanyes informatives institucionals. Amb el Parlament que tenim, una campanya institucional a favor de la independència  no es pot titllar de partidista sinó de patriòtica. I aquesta campanya ha d’arribar a El periodico i, si pot ser, a Tele5!

-          Preparació del terreny: Amb un calendari fixat per a la celebració del referèndum, l’estratègia definida i amb la difusió constant del missatge, caldrà intensificar les accions que preparin el terreny. No es pot perdre cap oportunitat per la reivindicació constant de la llibertat de Catalunya. Potser sí que ens caldrà alguna manifestació més o alguna demostració convincent de la determinació dels catalans. Podria ser important. La simbiosi Ciutadans-Govern és essencial.

Com mig de passada, podríem aprovar la Llei electoral (podria ser clau) i eliminar els Consells Comarcals. Accions d’altíssim voltatge simbòlic: superació del partidisme i estructuració política del territori del nou Estat Català.

-          Execució del projecte:  Amb una pregunta tancada que només es pot respondre amb un “SI” o un “NO” no podem anar amb el lliri a la mà perquè ens ho jugarem tot a una tirada. No s’hi valdrà el camí del mig federalista; no hi haurà lloc pels dubtes. El procés s’ha d’executar de forma impecablement democràtica en les formes, però decididament i institucionalment enfocat a guanyar el referèndum. Sense participació del govern espanyol en l’organització, amb la força de les campanyes institucionals, amb la força del poble al carrer i amb la raó de la nostra banda no podem perdre.

Els empresaris garrotxins no tenen por de la independència.

Aquest dissabte, dia de reflexió de les probablement darreres eleccions autonòmiques catalanes de la Història, una colla d'empresaris i directius garrotxins ens hem reunit amb Raymond Zhong, articulista amb base a Europa del Wall Street Journal.

La trobada ha estat organitzada pel cercle d'empresaris Euram, aprofitant les relacions d'Edward Hughes que recentment va fer una conferència a la nostra ciutat.

Si algú pensava que en terra carlina, els empresaris estarien esporuguits davant el procés secessionista que probablement comenci d'aquí unes hores i que hi serien reticents, l'hauria fotut al pal. Els nostres empresaris i directius han après a viure al marge d'Espanya. Sigui per una visió diàfana o sigui per necessitat, tots tenen clar que el seu mercat és el món, que la seva referència política i legal és la UE i que la seva pertinença nacional i emocional és Catalunya.

Davant d'un interlocutor molt atent, la resposta a la pregunta sobre els avantatges o inconvenients de pertànyer a Espanya ha estat contundent: la marca Espanya perjudica perquè dificulta l'accés al finançament internacional, perquè és sinònim de manca de credibilitat i seriositat i perquè perjudica definitivament la valoració que internacionalment es fa del risc-país.

La llista de greuges ha estat llarga i hi hagut un cert consens en detectar una actitud hostil, en els darrers mesos, de funcionaris que posen traves a l'exportació mitjançant una aplicació arbitrària de lleis i reglaments.

Els assistents han fet seves les declaracions del president del grup Grífols denunciant les demencials i erràtiques polítiques d'inversions dels governs espanyols, independentment del seu color polític, l'absoluta manca de respecte als principis democràtics i la inexistent visió estratègica de futur.

Tant Zhong com Hughes han trobat sorprenent que el govern espanyol no fos capaç d'acceptar que els catalans poguéssim votar sobre el nostre futur i decidir de forma democràtica si volem ser independents o no. El contrast amb la relació d'Escòcia amb el Regne Unit s'ha fet dolorosament evident tot i que segons Zhong, el resultat del referèndum escocès serà contrari a la independència, revelació que no ha desanimat a la concurrència que ha respost amb un "així serem els primers".

No ens hem escapat de la pregunta tòpica "ens coneixen als catalans" i la resposta ha estat lacònicament aclaridora: ara si, però fa pocs mesos no. De la mateixa forma, Zhong i  Hughes han coincidit en afirmar que ningú a Europa creu en l'existència a Catalunya d'una minoria ètnica espanyola discriminada sinó simplement en diferències culturals.

Preguntat Zhong sobre què podria passar a la UE si Catalunya s'independitza, ha dit que el més important des del punt de vista financer de la UE és evitar que hi hagi "un desastre" i que per això la UE serà flexible quan es trobi davant dels fets, de la mateixa manera que ho ha estat en els rescats financers o davant de la situació grega, dues situacions que contravenien regulacions europees.

Una perspectiva esperançadora pel futur de la nostra nació: empresaris que han après a viure sense Espanya o amb un govern espanyol a la contra i que veuen el futur de la independència de Catalunya com una oportunitat única per bastir una societat eficient. Fins i tot en el cas improbable que Catalunya quedés fora de la UE

Raons perquè un independentista voti CiU.

Aquesta entrada parteix d’una premissa: aquestes eleccions no són unes eleccions autonòmiques com qualsevol de les anteriors. Són el primer pas, necessari i imprescindible, en el camí cap a la independència de Catalunya en els 2-4 anys propers.

Si creieu que no és així, us recomano que atureu la lectura aquí.

Raó núm 1: CiU guanyarà les eleccions. D’això no n’hi ha cap dubte. Només falta saber quin serà l’adjectiu de la seva victòria electoral: justa, suficient, gran o absoluta. Com la majoria al Parlament que se’n derivarà.

Raó núm  2: Tots amb el President. Artur Mas ha recollit el clam de l’11S, l’ha fet seu i ha tirat endavant. Els discursos posteriors, abans de la campanya, a Madrid i Barcelona han estat admeses per propis i estranys com d’una dignitat extraordinària, d’una coherència extrema i d’altíssim nivell polític i nacional. Tots els subscriuríem.

Raó núm 3. Donar suport al líder. A una setmana de les eleccions, les clavegueres de l’estat han començat a emanar els gasos tòxics. Han identificat al líder del procés i és a ell a qui adrecen els seus atacs. Continuen en la línia rata de claveguera: atacs personals, sense cap prova. Això ha estat el primer tast, recollit només pels més miserables.

Raó núm 4: El procés independentista. Cal un líder fort, molt fort, que no afluixi i que no s’aturi. Com més gran sigui la majoria que avali el President, més visible serà la seva fortalesa. I és menys important que siguem els catalans els que o veiem, sinó a fora. Quan dic “a fora” vull dir Europa, sobretot, que és on caldrà trobar recolzaments i punts de palanca.

Raó núm 5. La negociació. Caldrà negociar amb Espanya els termes de la secessió. Un negociador amb majoria absoluta no és el mateix que un negociador amb majoria condicionada, per molts suports que tingui. Si mai heu negociat res, ja sabeu quin pa s’hi dóna quan ets conscient que no ets prou fort.

Raó núm 6. La irrellevància del segon lloc. UN PSC enfonsat i viatjant a la velocitat de la llum cap a la irrellevància, un PP que basa la seva estratègia en la mentida esperpèntica i una ERC moderna i molt seriosa opten a quedar segons. Tots en una forquilla entre 15-18 diputats. Sigui qui sigui segon, CiU es recolzarà en ERC sigui segona (millor) o quarta força (improbable) al Parlament. Els uns i els altres sabran estar a l’alçada i no cometran l’error d’ignorar-se.

Raó núm 6. La dignitat del moment històric. Després d’anys de reclamar a tort i dret que CiU es tornés independentista, després de dir que els presidents convergents eren uns tebis (quan no els dèiem covards, directament), quan tenim un president que dóna la cara, que s’arrisca personalment, que es compromet a dur Catalunya a la independència, que ha arrossegat al seu partit a fer el camí, que diu que plegarà quan finalitzi el procés...és poc digne arronsar-se de muscles.

Raó núm 7. La intrascendència de simplement ser al Parlament. Caldria ser generosos i reconèixer que són uns altres els que faran possible la llibertat de Catalunya. En aquests moments votar opcions amb dubtoses possibilitats de ser al Parlament i que si ho fossin serien absolutament intranscendents, té poc sentit i la Llei d’Hondt és implacable.

Raó núm 8. Poc a perdre. Si en aquest moment històric, no aprofitem per empènyer tots en la mateixa direcció i sense mirar endarrere hi perdrem molt. Si ens enganyen i s’arronsen, que és el que molts encara temen, no podran ni sortir al carrer. Les naus estan cremades i no hi ha manera de recular. La majoria social per la independència existeix per exigir un canvi si s’incompleixen les promeses i els terminis.

Raó núm 9. En moments excepcionals, actituds excepcionals. Posar el país, davant dels partits és una actitud massa poc freqüent a Catalunya. Fem aquest cop una excepció, i sortim de la norma. Quan ens han atacat hem sabut estar units, estaria bé ser-ne capaços quan és Catalunya qui té la iniciativa.

Raó núm 10. No hi ha raó núm 10. I és que els decàlegs em fan ràbia. Quasi tanta com veure que molts independentistes no saben llegir el moment. Però molta menys que veure com els unionistes sí que en saben.

De mentiders i torracollons

De personal d’aquesta mena te’n trobes a totes les esferes de la vida. En trobes a l’escola, a la feina, a la família (la dels altres, naturalment) i òbviament a la política.

En aquesta campanya electoral hi treuen el cap de forma reiterada tant els uns com els altres.

Els mentiders són aquells que volen fer creure que la Catalunya independent serà una mena de gulag siberià o, encara pitjor, un lloc horrorós com el de la pel·lícula “The killing Fields”, on els pobrets catalanets estarem sotmesos a una dictadura arbitrària i feixista, on als que tenen un cognom d’origen no català estaran obligats a canviar-se’l per un de ressonàncies ben nostrades; on només es podrà parlar català si no es vol córrer el risc de ser fuetejat o alguna cosa pitjor. A la Catalunya independent s’aixecarà un mur més alt que el de Gaza que ens separarà de la metròpoli espanyola i per poder-lo travessar caldrà tenir un passaport amb visat. La nostra economia no tindrà res a envejar a l’Albània d’Enver Hoxha.

Els mentiders d’aquesta mena són tan miserables que no els fa cap mena de vergonya mentir aprofitant-se el ressò que els dóna la trona del seus càrrecs perquè d’aquesta manera creuen que fan un servei a l’Estat i que estan fent alta política. Mentides i amenaces.

Els torracollons semblen, en canvi, menys perillosos perquè són més subtils. Com els orientals del conte de Pere Calders. Ens diuen que estem equivocats, que el debat no és si Catalunya ha de ser independent o no sinó tot un altre. Especialistes en els jocs de paraules i els malabarismes ideològics, obvien el gran debat i proven de llençar cortines de fum a veure si així fan perdre el pas a una bona colla de votants. Ens diuen que aquestes eleccions no són només per avançar cap a la independència sinó cap a models socials determinats. Exactament com a totes les anteriors eleccions.

Als mentiders els diria que jo no veig amenaçada la democràcia en una Catalunya independent. Veig que parlem d’eleccions, de fer un referèndum, de fer constitucions...No veig masses militaritzades amb camises marrons, ni blaves maó, ni amb coll Mao. No veig amenaces contra els que parlen castellà o hindi o àrab. No sento trencadissa de vidres dels comerços que no es diuen “Ca’n Palau” o similars. No em crec que la UE no faci una giragonsa legal per deixar-nos fora. No dubto que les dificultats hi seran però que no duraran una eternitat. No em crec les amenaces de boicots interminables com si això fos Cuba.

Als torracollons els demanaria que obrissin els ulls, que aquetes són les darreres eleccions “autonòmiques” i que amb la independència i la fi de l’espoli fiscal seriem capaços d’oferir un estat de benestar, de recuperar polítiques socials, de redissenyar-les. Però sense independència, lligats als llast espanyol, no hi haurà res a fer.

Als un i els altres els dic que el 11S2012,  vaig veure desenes de milers de catalans, famílies senceres, cridant un sol crit: independència. No hi havia mentiders ni (gaires) torracollons.

Jo hi vaig ser. I el 25N votaré independència. Ni crues mentides, ni collonades torrades.

Com podria anar el 25 N.

Com molts altres cops, començo amb una confessió que espero que els pocs lectors d'aquest bloc no em tinguin en compte: m'encanten les campanyes electorals. No diré que m'apassionin perquè tampoc no els dedico tot el temps del món, ni totes les meves energies i temps. Però sí que m'interessen moltíssim i llegeixo amb cert punt d'avidesa les cròniques sobre mítings, declaracions i contra-declaracions, etc.

De totes maneres, ni amb això em puc deslliurar del meu punt de sornegueria habitual, que reconec que pot fer una mica de ràbia però que no penso esmenar mentre tingui el cap clar.

Dit això, i com que les enquestes electorals van a ritme més lent del que voldria, he fet la meva pròpia prospecció electoral. Vaja, que amb un programet d'aquests que calculen el numero de diputats en base al numero de vots fent servir la Llei d'Hondt he aplicat el que em diu el meu nas.

Però passem als supòsits que he fet servir:

- participació:  70%. El plantejament plebiscitari de les eleccions com un primer pas cap a la independència de Catalunya, assegura una participació alta, que seria la més alta de la història en unes autonòmiques catalanes. Em sembla un percentatge plausible, tot i que és absolutament clau en els resultats.

- PSC: castanya assegurada. Les lluites i contradiccions internes transcendeixen impúdicament i són la riota a les xarxes socials. A més hi ha els resultats de Galícia i Euskadi on varen perdre un 45 i un 30% de vots respectivament. Estan en davallada vertiginosa i els votants ho ensumen: identificats com a perdedors. Tot i així,  la gran incògnita a Catalunya és saber què faran els votants socialistes catalanistes (plegar-se al partit, abstenir-se o votar altres opcions), que s’han quedat orfes de missatge. Els auguro una baixada del 30% dels vots de mitja, menys a Barcelona on els en trec només un 20%.

-PP: mantindran el% de vots perquè els seus votants són fidels però en moments claus com aquest pot haver-hi votants que fugin cap a posicions més gonzo, com la de Ciudadanos. Un 85% de la seva projecció de vot proporcional als resultats del 2010. La pèssima gestió estatal de la situació econòmica i l’estil polític basat en repetir mentides, hauria de limitar el creixement.

- ICV: en la línia: els votants més fidels del món, per increïble que sembli. Poden heretar vots de votants socialistes desencisats. El discurs anti-retallades, que serà menor en aquestes eleccions, té el seu públic fidel i de les opcions que l’exhibeixen són els que ho fan de forma més eficient.

-ERC:  un bon creixement però amb tot l'esforç que ha fet Junqueras i el seu equip per millorar la imatge del partit i donar-li un aspecte fresc i modern, troben un adversari fort en la nova i inèdita CiU independentista però, sobretot, un Mas líder que s'està treballant la opinió internacional i que aposta per una confrontació tranquil·la i ferma amb el govern espanyol. Recollirà molt vot independentista dispers i abstencionista del 2010 a més de molts nous votants i dels que no s’acaben de refiar que Artur Mas no cedeixi. Si fan una campanya patriòtica pot quedar curta la meva predicció: Creixement del 50 %, projectat amb l'increment de cens i de participació.

- Ciudadanos: Per ràbia que facin, són l'exponent de l'unionisme gonzo i cetnik que si el to de la campanya del PP va enfocada cap a l’enfrontament social, trobarà en ells una expressió radical. Tenen la virtut d'ajuntar unionistes de dretes i d'esquerres. Un creixement del 20 %.

- SI. Complicat per mi ser objectiu. Crec que sense l'efecte Laporta perdran el 50% del vots del 2010. Això els deixa fora del Parlament. Les seves actuacions no han transcendit més enllà de l'inframon independentista esporàdicament i quan ho han fet, han generat cert rebuig pel to i les maneres. Les enquestes prèvies els deixen fora del Parlament i això farà que els independentistes que no es refiïn de CiU aniran sobre segur i votaran ERC.

- CUP. Han escollit la pitjor convocatòria per presentar-se. Amb cert reconeixement a nivell local no són coneguts nacionalment. No són Bildu, ni Syriza, ni el partit de Beiràs. Els dono la meitat de vots que SI.

- Altres: la introducció dels avals per presentar candidatures fa que hi hagi menys formacions alternatives. Les estimo en un 4% del total.

- CiU: la deixo pel final. S'emporta la resta de vots. Ha girat la truita política de manera tan imprevista i, deixeu-m'ho dir, intel·ligent que ha descol·locat a tothom. Juga fort les seves cartes i (diu que) està decidida a no fer marxa enrere. Malgrat ells mateixos, malgrat el que diguin els seus contrincants menys seriosos. Malgré touts nous, el President Mas aconsegueix adhesions a Catalunya amb el mateix fervor que ho feia Pujol fa 25 anys. Diguem el que diguem, en el fons majoritàriament ens el creiem i subscrivim els seus discursos més institucionals. No improvisa i sembla tenir un pla ben dissenyat per dur Catalunya a la independència, nomes així s'explica el ressò internacional que el procés està tenint. Punts en contra: Duran i Lleidaque cada cop que parla dóna ales als rivals. Una lleu indisposició que no el permetés de fer mítings  seria l'ideal per CiU. L’altre punt en contra és la seva història amb la famosa “puta i Ramoneta” i el “peix al cove”. Si fan un discurs net i clar, simplement arrasarà.

Les declaracions dels dirigents espanyols juguen a favor seu perquè és a Mas a qui identifiquen com a adversari de l’unionisme. Sap greu, però a ningú més li donen aquest paper.

Amb tot això, a mi em surten aquests resultats. Que poden agradar o no i apropar-se més o menys als que seran de veritat. Però el 25 de novembre, cap allà les 10 de la nit, aquella "llarga nit electoral" que és més curta que mai ho podrem comprovar. 

I, si més no, he passat un parell de vespres ben entretingut.

Unionisme gonzo

Alguns creiem que la política serveix per fer que les coses canviïn. Naturalment, la naturalesa final del canvi és el que diferencia les diferents ideologies. I la forma en com volem que s’assoleixi el canvi és l’estratègia (si parlem de modes complexos d’actuació, a mig o llarg termini) o bé la tàctica, si es tracta d’actuacions de durada  breu i a curt termini.

Els grans canvis, com per exemple la independència de Catalunya, poden aconseguir-se només des de la majoria social. Bàsic: que en unes eleccions i/o referèndum la majoria de persones que vagin a votar optin per aquesta opció.

L’estratègia independentista democràtica es basa en convèncer els ciutadans de Catalunya que la independència és millor per al conjunt dels catalans que no pas continuar essent una comunitat autònoma. Els independentistes utilitzem les dades econòmiques, històriques, culturals i lingüístiques per anar assolint aquesta majoria de ciutadans que vulguin la independència de la nostra nació. Actualment s’hi afegeix el fet que el context econòmic, juntament amb la difusió del malbaratament de recursos que els governs espanyols dels darrers 12 anys, va impulsant un degoteig constant de catalans que es deixen estar de punyetes i, independentment del lloc on hagin nascut ells o els seus pares, de la llengua que parlin a casa seva i dels partits polítics que fins al moment haguessin votat es van arrenglerant a les files estelades, farts i avorrits de pertànyer a un estat espanyol que compromet el futur de tots plegats.

A més s’hi suma l’importantíssim detall que el procés independentista es planteja com un exercici democràtic  i que el futur és una República catalana radicalment democràtica i membre de ple dret de la Unió europea.

A l’altra banda, la dels unionistes, impera la política gonzo. Allunyada de l’objectivitat i la realitat, obvia les dades de l’espoli fiscal, minimitza i caricaturitza els moviments cívics sobiranistes i els partits independentistes. A la serenor hi contraposa la crispació i a la democràcia i el diàleg, les amenaces i les intimidacions. A les dades, hi responen amb insults i arguments tendenciosos i infantils  com ara triar entre el papa i la mama. A la proposta democràtica  i de prosperitat econòmica per la desaparició de l'espoli fiscal, la converteixen en un regne del terror, on els ciutadans viuran oprimits i perseguits per qualsevol raó, un règim autocràtic del qual fugiran les multinacionals, la banca i no existirà la possibilitat de viure dignament.

El PP, C’s, UPyD no tenen cap mania a invocar l’exèrcit, la policia nacional i la guàrdia civil per fer-nos creure a garrotades si continuem entossudits a ser lliures. I el govern espanyol no mou ni un dit per  reprovar a aquells que sense vergonya fan aquestes proclames antidemocràtiques, malgrat els renys dels seus companys al Parlament Europeu.

Ens amenacen amb gestors menors que podem esperar que vagin sovintejant: avions militars en vols baixos, patrulleres inspeccionant pesquers...aviat veurem maniobres militars, combois de camions o qualsevol altra cosa que es puguin inventar per provar d'espantar-nos

Als unionistes gonzo no els interessa la realitat ni la veritat perquè l’una i l’altra els deixa en una evidència vergonyant: la de ser uns polítics de vol gallinaci, superats per les circumstàncies, ultrapassats per la voluntat de tot un poble a la qual només saben respondre amb amenaces.

Però això no els atura, ni els aturarà. Els unionistes gonzo continuaran predicant des de la seva trona que la independència de Catalunya aixecarà fronteres, que fracturarà la societat, que ens empobrirem, que els avis no cobraran les pensions, que els llicenciats esdevindran analfabets, que els pagesos no cobraran els fons de la UE, i fins i tot que potser mai més no torni a ploure o que patirem plagues de llagostes (de rostoll) etc, etc etc.

Sense vergonya pròpia ni aliena, els unionistes gonzo seguiran insultant al president de la Generalitat amb una manca de lleialtat pre-democràtica; seguiran estimulant les associacions més reaccionàries i feixistes en contra nostra, com la Fundación Francisco Franco que ha demanat l'empresonament del president Mas.

No parlem ja dels digitals ultragonzos com "alerta digital" o "minuto digital" que estan tan enllà, tan enllà que fins i tot troben que PxC és independentista!

I en tot aquest panorama, caldria preguntar-nos on són els demòcrates espanyols? O el màxim que podem esperar són les seves invocacions a la sagrada i inamovible Constitució Espanyola? De veritat no existeixen demòcrates espanyols que diguin en veu alta que si els catalans volem, hem de poder decidir?

Pobres veïns, estan ben arreglats amb aquesta colla que els governarà.

Godbye Spain.

El Nobel de la passivitat criminal

Aquest 12O, tornant de treballar sento a la ràdio que l’Acadèmia sueca ha concedit el premi Nobel de la Pau a la UE. He quedat garratibat al volant i sort que em conec tan bé el camí que sóc capaç de conduir quasi d’esma. De fet, no dec ser l’únic sorprès perquè la mateixa noticia destacava la manca absoluta d’aplaudiments del públic en fer-se la proclamació.

Precisament avui que els veïns del costat celebren el que va acabar essent un genocidi de magnituds colossals entre els “fets guerrers” i la guerra bacteriològica avant-la-lettre, es dóna el premi Nobel de la Pau a una UE que durà sempre la taca innoble de no haver estat a l’alçada amb les guerres dels Balcans i de Kosovo.

Durant aquells conflicte que varen tenir lloc fa una vintena d’anys, la UE va restar inoperant i quasi impassible davant de les massacres a Croàcia, Bòsnia-Hercegovina i Kosovo. De veritat que els acadèmics suecs no recorden Srebrenica? No recorden com els cascos blaus holandesos, varen marxar deixant el camp lliure als serbis comandants per Mladic que va fer les tries d’homes i dones davant de les càmeres?. Han perdut la memòria que en els dies posteriors varen assassinar als 8000 homes que havien capturat? Han oblidat el setge criminal a Sarajevo i  totes les atrocitats d’aquella guerra a un parell d’hores d’avió?.

Si és així caldrà revisar la composició dels Krispolls.

Com la guerra de Kosovo, tot plegat només va acabar amb la intervenció decidida dels Estats Units.

La UE és importantíssima des del punt de vista comercial i econòmic i és vital per a la nostra estratègia nacional però les coses són com són i amb el record dels anys 90s em sembla inconcebible aquest premi.

No ens perdono als europeus que no fóssim més decidits, que només hi hagués actuacions individuals i que no poséssim el cor, el seny, la raó i la decència davant dels càlculs mercantilistes. Per molt que un cop finalitzada la guerra, la mala consciència fes abocar recursos per a la reconstrucció. Massa tard, però, per a milers de persones.

A les empreses existeix el costum que en els sortejos de premis entre els empleats, mai pot tocar la sort als directius. Hauria estat bé que avui, la UE hagués renunciat al premi en comptes de celebrar-lo vergonyantment.

I si als honorables acadèmics no se’ls acudia cap altre candidat, el podien haver deixat desert.

Coses que eixamplen el cor

Com diu la cançó dels Pastora “últimament passen coses insòlites”  o com deia Philip K Dick a Blade Runner, i l’editor Quim Torra fa servir, “estem veient coses meravelloses”. Aquestes setmanes després de la manifestació del 11S el nostre país s’està transformant de forma accelerada, a un ritme que crec que ni els més abrandats es podien pensar que seria tan ràpid. Suposo que tothom ho viu a la seva manera. Uns amb excitació, altres amb inquietud neguitosa, els de més enllà amb expectació i alguns, com els espanyols, amb perplexitat, astorament i incapacitat de reacció dignament democràtica.

Passen coses insòlites, com és la serenor del President de la Generalitat contraposant la democràcia a les amenaces; o la dels polítics europeus d’alt nivell que comencen a explicar que enlloc està escrit que una Catalunya independent hagi de deixar de ser membre de la UE; o la del cònsol alemany a Barcelona que afirma que l’independentisme català cotitza a l’alça.

Passen coses magnífiques, com veure tantes estelades als balcons i finestres 3 setmanes després de l’11S2012. Estelades que m’eixamplen el cor quan les veig com la que senyoreja Olot des de dalt del Montsacopa o com la magnífica que veig cada dia al Pou del Glaç anant i tornant de la feina.

Una cosa insòlita és que el president de la Generalitat tingui, finalment i gràcies a Déu - i potser gràcies a 1,5 milions de catalans al carrer-, el suport dels independentistes i que llegim els seus discursos i intervencions a les rodes de premsa trempant nacionalment i espiritual: no votarà el congrés, votarà el poble de Catalunya.

Insòlit el patriotisme dels partits independentistes que, en ara que sigui amb certa reticència, fan costat al president.

Insòlit és que el President anunciï que plegarà un cop assolits els objectius nacionals.

Últimament, passen coses insòlites, i les estem vivint amb intensitat i emoció. Coses que eixamplen el cor.

Estelades a Olot

Com en una mena de campanya viral, els carrers de pobles, viles i ciutats de Catalunya s’han omplert d'estelades de totes mides. Aquest any, molts catalans no l'han despenjar abans de l'11S, de la mateixa manera que no varen esperar el dia abans a penjar-la.

Centenars de milers de catalans hem trobat en l’estelada la manera de simbolitzar el clam per la llibertat del nostre país, el cansament pel menyspreu de tants anys cap al nostre idioma i la nostra cultura i la fatiga per l’espoli fiscal i el llast que pel nostre futur suposa. L’estelada, bandera independentista, deixarà de tenir sentit el dia que siguem independents i aleshores la podrem desar en els museus o a casa com a record dels dies històrics i emocionants que ens estan portant a l’inici d’una nova etapa nacionalment plena. Fins aleshores és per nosaltres un símbol d’esperança i quan la brandem no ho fem contra res ni ningú, només a favor nostre.

No tothom ho veu així i aquesta setmana  al Ple de l'Ajuntament d'Olot, i a ran d'una moció presentada per ERC per tal que no es pogués prohibir a Olot l'exhibició de l'estelada vàrem poder escoltar deliris (per la seva manca de coherència i connexió amb la realitat) d’alguns grups en contra de la presència de l’estelada en espais públics.

No cal recordar que la moció vé a tomb perquè la Policia espanyola va prohibir entrar al camp del Real Madrid a uns aficionats del Barça que duien estelades amb l'excusa que podia provocar disturbis, problemes de seguretat o no sé quina bestiesa. Per més INRI, quan l'Alfred Bosch va demanar explicacions al Congreso de los Diputados, li varen etzibar amb tota la patxorra que "alguns símbols poden fer que alguns ciutadans realitzin actes violents”.

La representant del PP, que no deu veure els símbols que hi ha als balcons de la nostra ciutat, ens va recordar que el seu partit estava en contra de la independència (no va caldre puntualitzar que de Catalunya) i va dir que l'estelada només representava els independentistes i que és la senyera l'únic símbol que uneix a tots els catalans. I en altres moments del Ple es va queixar que per les Festes del Tura, alguns elements de la faràndula portessin estelades i va demanar que no es tornés a posar l’estelada al cim del Montsacopa perquè podia ser ofensiva per a alguns olotins.

Fregant l'esperpent, el portaveu de PxC va dir que havia estudiat l'origen de la senyera al Google i que havia après que tenia el seu origen en la bandera del "revolucionari comunista i totalitari" Fidel Castro i que havia estat utilitzada pels terroristes de Terra Lliure. Va oblidar que també es pot trobar al Google  quina bandera feien servir altres grups terroristes com ara el Batallón Vasco-Español o els Guerrileros de Cristo Rey. Ens va llegir l'article de la Ley 19/2007 que prohibeix l'exhibició de símbols racistes, xenòfobs, etc i va acabar demanant la deportació de tots els aturats immigrants. Donat que això és indubtablement un comentari xenòfob, suposo que es deurà prohibir la presència de cap simbologia de PxC en qualsevol espectacle.

Finalment, el PSC (PSOE?) va fer una comparació ben desafortunada entre les reaccions que poden causar les estelades i les del famós vídeo que ha aixecat les ires dels musulmans d'arreu del món i que han causat greus disturbis i morts.

Ja només em faltava arribar a casa i veure tot sopant el Rajoy del Polònia mirant-se de totes bandes una estelada i dient "no sé què li veuen els catalans". Almenys aquest em va fer riure.

Les (meves) diferències entre dues manifestacions.-

És ben comú entre els catalans que quan anem a un restaurant, immediatament comencem a parlar dels altres restaurants on hem estat i comparem els plats, preus, servei, virtuts i defectes dels establiments. De manera semblant, era irresistible dimarts passat comparar la mega-manifestació del 11S2012 amb la del 10J2010.

Doncs aquestes són les diferències que jo hi he trobat.

1. El lema. Fa 2 anys el lema era “Som una nació, nosaltres decidim” que va ser manipulat i reinterpretat, prou ambigu per aconseguir un consens impossible si hagués estat tan clar i diàfan com el d’aquest any “Catalunya, nou estat d’Europa”.

2. La presència institucional. El 2010 hi eren tots els presidents de la Generalitat i el Parlament vius. La setmana passada, el president va decidir no assistir-hi, tot i fer-se seu el clam en el seu discurs del dia abans. Altres càrrecs hi varen assistir a un inversemblant “títol personal”. Potser va fer bé vist com han anat els dies posteriors i els que el vàrem criticar per això, ens l’envainarem.

3. La gentada. Si fa 2 anys era increïble, el 11S2012 va ser esborronador. Riuades de gent per tot arreu des de moltes hores abans, la capçalera desbordada per totes bandes. El 2010 ens podíem moure amunt i avall mentre esperàvem per avançar, aquest any  va ser impossible. No valia la pena ni provar de fer fotos perquè com va dir un amic “tot era la mateixa foto”. Vàrem estar 3 hores anxovats  fins que vàrem començar a caminar lentament. Quan sigui vellet i els néts em demanin com va ser aquell dia, els diré tot cardant-me’n “un mal de peus, increïble”.

4. Els símbols. Inqüestionable: la proporció d’estelades respecte les senyeres era descomunal mentre que fa 2 anys estava més igualada. Aquest any, també, les pancartes i rètols que duien els manifestants tenien la independència com a leit-motiv comú i el rebuig a altres formes de relació amb Espanya; el 2010 hi havia de tot: federalisme, més autonomia, estatut... Els crits a favor de la independència, unànimes i eixordadors.

5. El rerefons. El 2010, la manifestació es va gestar com una resposta a la retallada de l’Estatut, va ser una manifestació eminentment reactiva. El 2012 la manifestació és propositiva: busquem un futur millor i creiem que només amb un estat propi, amb la independència de Catalunya, aquest futur és possible. No ha passat gaires cops que l’acció tingui més adeptes que la reacció.

6. Les absències. Aquest any, el PSC més PSOE que mai, s’ha quedat a casa decidit a entotsolar-se en el ridícul gemec pel federalisme i donant l’esquena als ciutadans; el 2010, encara que amb el gest tort, s’hi varen abocar potser perquè manaven a banda i banda de la Plaça Sant Jaume. Els sindicats, testimonials aquest 2012 varen fer costat al govern tripartit el 2010.

7. Els periodistes. Va ser frustrant sentir el 2010, tornant cap a casa en cotxe, com a les tertúlies de la ràdio s’afirmava que havia estat un bonic gest però que no serviria de res. I així va ser. Aquest any, en canvi, reforçaven la necessitat de la manifestació, argumentaven a favor de la independència i collaven els temeraris interlocutors del PP i PSC que provaven d’aigualir el vi.

8. L’endemà. El 2010, gestos i cares resignades amb el convenciment que ens havia quedat una manifestació molt bonica però que no en trauríem res; el 2012, il·lusió i el convenciment que podia ser possible, que ningú no fallaria en els moments claus, que trobaríem tots plegats la força i la generositat. Mai tanta gent m’havia parlat d’independència com aquests dies. Arreu: a la feina, al carrer, a les botigues...

9. L’organització. Semi-institucional amb Òmnium Cultural el 2010 i per una semi-desconeguda Assemblea Nacional Catalana el 2012, amb els partits polítics en un discret segon pla cedint el protagonisme a la ciutadania. Com havia de ser aquell dia. A partir d’ara, els papers s’inverteixen.

10. Les reaccions. El President Mas ha sorprès a tothom amb el seu discurs valent i serè a Madrid i s’ha posat els seus i a molts altres a la butxaca, disposats a fer-li costat si fa el pas endavant. El 2010 el President Montilla va donar la feina per feta un cop es va acabar la manifestació i va ajupir el cap. El 2010, els partits espanyols se’n varen riure de nosaltres un cop més; aquest any, encara no han acabat de reaccionar, no saben pair que els catalans tan mansois, comencem a plantar cara. A dir, goodbye Spain.

Com es pot ser neutral?

Rebo un mail amb l'acta d'una reunió de l'ANC a Olot i llegeixo, amb certa sorpresa, que un parell d'entitats olotines de pes han declinat de coŀlaborar amb uns actes tot declarant-se neutrals. Em sorprèn menys la negativa que no pas l’argument.

La neutralitat, en un conflicte, vol dir mantenir-se al marge dels dos bàndols i no coŀlaborar de forma activa o passiva amb cap d'ells. Aleshores, hem d'entendre que aquestes entitats consideren que existeix un conflicte o bé que la independència de Catalunya pot provocar-lo i, davant d'això, es declaren neutrals. Com si no anés amb elles. Consideren que en un dels moments històrics del país del qual formen part, perquè cap d'elles no renega de la seva catalanitat, no tenen res a dir i no es volen posicionar. Es declaren neutrals amb l'argument que tenen socis que pensen d'una manera i socis que pensen d'una altra.

Recordo que aquest argument ja apareixia el 2009 i 2010 quan demanàvem l’adhesió de les associacions per fer les consultes per la independència. Aquest i el que els objectius de les entitats no polítiques eren uns altres i que no  podien/volien apartar-se'n o afegir-n'hi de nous que poguessin no ser objecte d'ampli consens entre els associats. Afortunadament varen ser moltes les que varen donar suport al que en aquells moments podia semblar molt menys transcendent del que avui s’està movent a Catalunya.

Curiosament, allò que com a individus tenen clar  són reticents a donar-hi suport com a representants. Obliden que el benefici de formar qualsevol tipus d’associació és assolir les potencialitats que com a individus no tenim.

Quasi paral·lelament la vicepresidenta del Govern, la Sra. Ortega, ha declarat que si va a la manifestació del proper 11 de setembre hi anirà com a ciutadana i no com a membre del govern. Una actitud pueril, perquè és precisament en virtut del càrrec que té que pot donar una rellevància molt més cabdal a una causa que deu considerar important si és que creu que hi ha d’anar, que no si hi acut com a ciutadana.

Són els polítics i les institucions els que en aquest moment han de passar davant perquè la societat civil prou vegades que ho ha fet i els ciutadans no es poden quedar sols, perquè individualment som infinitament més febles que com a poble.

La independència no l'assolirem pas per unanimitat, ja en fem prou amb la majoria necessària. I tal i com van de ràpides les coses, no hi haurà lloc per postures dubitatives. Ni de les entitats o associacions, ni dels ciutadans, ni de les institucions.

Botigues de discos

Aquesta setmana m’he assabentat que tancarà la única botiga de discos que quedava a Olot.  La notícia ja era sorprenent pel fet que a Olot, tan festiva, només hi hagués una botiga on poder comprar música però també sobta que la notícia l’anomenés així “botiga de discos”. Almenys per mi, la paraula disc em remet als vinils i mai no anomenaria així als CD; és una mica com anomenar “ultramarinos” als supermercats.

Diu la notícia que la botiga no ha pogut resistir la competència dels nous canals de compra, o de distribució, de música; internet, i-Tunes, Spotify...són massa forts. Tot i la persecució, més o menys intensa, dels P2P e-mule i similars, Internet deu ser ara la principal distribuidora de música. De pagament o no.

De totes maneres, fent un petit exercici de memòria recordo les possibilitats que hem tingut a la nostra ciutat per comprar música i el cert és que mai no havien estat gaire galdoses. Des de ca’n Sala-Vilarrasa que exposaven els discs de 45 a ran de terra davant de les rentadores, can Sibidí amb una oferta una mica més ampla o el súmmum que era Can Ràdio Puig tot i que quan hi anaves a comprar un disc semblava que t’haguessis de disculpar, sobretot si no sabies dir quin volies exactament i els demanaves que et deixessin mirar i remenar en aquella mena de rebotiga on els tenien, quasi amagats.

Més tard va obrir l’Amadeus i una altra botiga que no recordo que va durar com uns mitjons de ral, que es va posar davant per davant de Discos Gong que, durant una colla d’anys ha estat l’oferta seriosa, o la única possibilitat de comprar música a Olot,  si deixem de banda la limitadíssima oferta de supermercats i benzineres.

A ca’n Sala-Vilarrasa va ser on el meu pare va comprar un dia el tocadiscos amb el qual cada dia a l’hora de dinar escoltàvem monòlegs d’en Capri, els discos de La Trinca o, un cop i altre, la banda sonora de “7 novias para 7 hermanos” amb els comentaris pels que, encara, no l’havíem vist de les escenes que cada cançó il·lustrava.

A can Sibidí només recordo haver-hi comprat el primer disc que em vaig comprar per mi: Toto, dels Toto (no eren gaire imaginatius batejant els discos) i que no feien tanta mala cara si només hi entraves a remenar.

Després a Can Ràdio Puig vaig començar a comprar els discos de Pink Floyd, The Alan Parsons Project, Genesis, Lluis Llach... deixant part de la setmanada dels estius.

Però en aquell temps, comprar discos a Olot era complicat si el que es buscava no era només l’estricta novetat. I per això, solíem fer encàrrecs a algú que anés a Andorra donant-li llistes de discos que fes temps que ja estiguessin publicats o, més tard, fent expedicions a Discos Castelló a Barcelona.

També hi havia la possibilitat de comprar a molt bon preu per catàleg a Discoplay, on podia trobar discos interessants.

Per mi, amb inquietuds musicals relatives, comprar música no suposa una experiència com ho és comprar llibres. Sobretot ara amb els CD, que no es poden obrir, sospesar, fullejar i només amb les novetats és possible d’escoltar-ne fragments abans de decidir de fer la compra. Tot i que jo, no necessitava escoltar cap disc dels grups que abans he esmentat per comprar-los: sabia que m’agradarien. Igual que no em cal fullejar cap llibre de Camilleri, Monzó, Cabré, Eco. Irving, Auster...

De totes maneres, tot i haver explicitat que la meva fidelitat cap a les botigues de discos tradicionals olotines ha estat més aviat escassa , sap greu que Discos Gong tanqui  perquè tot i que compro poca música ara serà encara més complicat que ho faci. En fi, els temps estan canviant com deia Bob Dylan.

Frustració? Llibertat!

 Les darreres setmanes sento cada cop més sovint com persones que fins ara s’havien mantingut tèbies davant la situació nacional de Catalunya parlen obertament que no es pot continuar vinculats a Espanya.  Fins i tot botiguers, empresaris i restauradors que tradicionalment es mostraven prudents en les seves opinions, encara que només fos pel sagrat principi de procurar no perdre una venda, no s’estan de dir que Espanya ens ofega i que cal trobar el nostre propi camí.

Potser ha calgut arribar fins a tocar ós, que els catalans més mansois han començat a obrir els ulls. Potser ha calgut que arribés la crisi més implacable perquè el President de la Generalitat acabi dient que “´és ara o mai; i ha de ser ara perquè el mai no ens el podem permetre”. Diuen els llibres que una crisi pot ser una font d’oportunitats. Potser és en aquesta crisi que Catalunya hi té la seva; la seva pròpia oportunitat de sortir-se’n perquè amb Espanya mai ens han sortit els números.

I en aquest context, és quan els membres del PSOE i PP a Catalunya coincideixen en dir que plantejar la independència de Catalunya només generaria frustració. Ostres, noi, com si fóssim mainada i ens diguessin “no us feu il·lusions”. No compten amb la nostra tenacitat i tossuderia.

Més frustrant és veure com avui mateix l’Estat apuja un 7,5% el preu del peatge de les autopistes catalanes (òbviament només les catalanes); o veure com l’espoli fiscal de Catalunya (independentment de si a Madrid ha manat el PP o el PSOE) ha desemboscat en una asfixia financera que ens proposen resoldre donant-nos els diners que prèviament ens han robat, a canvi de menys poder a Catalunya. Més frustrant és que la solució a la crisi sigui més Estat i menys Catalunya, més castellà a les escoles i menys català arreu; menys administració local a canvi de cap esforç per un Estat que no s’aprima i que cada cop s’assembla més a una administració colonial, amb una metròpoli que esmorteeix la seva decadència a base d’esprèmer els territoris que domina.

I, ben mirat, que el PSOE digui que l’independentisme és frustrant és ben còmic, perquè ja em direu aleshores què es deu sentir sent federalista quan no tens ningú per federar-se. Pur onanisme.

S’ha de ser molt ignorant o tenir molta mala fe per seguir afirmant que Espanya és el camí i que Catalunya ha de seguir-hi estacada. Molt ignorant o tenir molta mala fe. O les dues coses alhora.

Goodbye Spain.