diumenge, 28 de setembre del 2014

L'hora d'empassar

Ahir dissabte 27 de setembre, el President Mas va signar el Decret 129/2014 convocant a la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya. Ja fem bé d'abreujar-ho dient-ne "la consulta".
A partir d'aquest moment solemne i històric va començar el moment d'empassar.

Els que deien que el President s'arronsaria, es varen haver d'empassar les seves paraules i el seu escepticisme.

La majoria de catalans que desitgem que Catalunya sigui independent vàrem empassar aire i vàrem sentir unes papallones a l’estómac.

Em consta que més d'un i d'una es va empassar una llagrimeta d'emoció. I fins i tot en David Fernández (que s'havia posat camisa sobre la camiseta per l'ocasió) va semblar que tenia un moment d'emoció. Tot i que no és descartable que fos un estornut d'inici de refredat provocat pel fred de peus perquè anava amb sandàlies. I és que com va dir Carl Jung " La sabata que va bé a una persona és estreta per a una altra".

Els nois i noies d’ICV-Els Verds es varen empassar la vergonya i la perplexitat de veure com el seu líder no feia costat al President en el moment de la signatura, amb unes excuses que no s’ha empassat ningú.

Els unionistes gonzo es varen empassar la sorpresa de veure com les seves amenaces i insults
deixaven indiferent al President. tot i que no varen tardar gaire a deixar-les anar pel broc gros, empassant-se tota mesura i prudència. I així l'ASC, potser tipa d’empassar-se tantes mentides com diu, va admetre a TV3 que Espanya sense Catalunya no és sostenible.

Mentides que s’han empassat de forma constant els ciutadans d’allà però també d’aquí que llegeixen només els diaris espanyols, que avui oferien uns titulars que eren prova que els seus redactors en cap s’havien empassat tot el seny.

Els periodistes es varen empassar el riure de veure com els consellers fotografiaven la signatura del decret amb els seus mòbils. Ja és molt que no s'hi fessin cap selfie! No sé pas si jo me'n podria haver estat.

I a partir d'ara?

Bé, uns diuen que ens empassarem la consulta amb patates. Jo si de cas, prefereixo fesols de Santa Pau.

I la majoria de catalans creiem que seran ells els que s'hauran d'empassar la bilis que disparen contínuament. I per fer-se passar l'amargor, els recomano una bona dosi de democràcia per amorosir la gola, el tracte digestiu i, de pas, la indigesta Constitució que fa anys que ens han fet empassar.

Goodbye Spain. I bon profit!

diumenge, 21 de setembre del 2014

No ploreu (gaire estona) per Escòcia.

El passat 18 de setembre l’unionisme va guanyar el referèndum per la independència d’Escòcia amb un 55% dels vots i amb una participació estratosfèrica. En els dies previs i posteriors molts catalans proclamaven la seva enveja perquè “almenys ells han pogut votar” en una mena de retret al govern espanyol que està enrocat en no permetre que els catalans votem el 9N.
catdem.org
 
Bé, els escocesos han votat i els independentistes han perdut. Els entossudits a buscar semblances amb nosaltres diuen que ha guanyat la tercera via.
És cert que si a Escòcia hagués guanyat la opció independentista, ens hauria obert pas amb les negociacions amb la UE assentant un magnífic precedent que hauria estat preciós per Catalunya. Però no ha anat així.
Suposo que tots plegats necessitem referents però jo no vull només votar; a més, vull guanyar. Per mi, el 9N és la penúltima etapa fins arribar a la independència.
Per tant, i deixeu-me parafrasejar Tagore, no ploreu perquè Escòcia ha perdut el referèndum perquè les llàgrimes no us deixaran veure com avancem cap a la independència.  I tenim moltíssima feina per fer.
Per exemple, el procés català guanya presència i protagonisme als mitjans de comunicació internacionals encara que sigui per contrast amb l’escocès. Cada dia que passa, cada petit avenç que fem és una passa ferma cap a la independència. Fins i tot cada nova amenaça del govern espanyol, cada declaració anti-consulta ens fa més forts i ens dóna més suport internacional.  I més ciutadans es sumen al camí.
Mentrestant i vist el paper que els ajuntaments tindran el 9N, seria convenient que (si les matemàtiques ho permeten) els partits sobiranistes bastissin estratègies i aliances per fer fora dels governs municipals de Badalona, Castelldefels i altres els partits que s’han posicionat en contra de la consulta. I a convèncer o fer fora també, els que dubten.
Nosaltres també hem de jugar fort.
Falta molt poc temps pel 9N i hem de guanyar. Encara que la consulta no sigui vinculant. Perquè quan la guanyem amb una aclaparadora majoria favorable a la independència, el President tindrà un missatge ben clar i diàfan. I ell ja sap el que cal fer. Comença per D i acaba per I. Pels que encara no ho entenen, una altra pista: al mig hi ha una U.
Goodbye Spain.

 

dissabte, 13 de setembre del 2014

Informe d'un talp sobre la V.

A la atención de Don Miguel, Secretario General del Sindicato Mentes Sucias.
Hola Jefe!
Aquí va el meu informe sobre la infame manifestació separatista del dia 11 de setembre. Jo crec que hi ha material per un parell de dotzenes de querelles. I aquest cop fonamentades perquè tinc fotos! Ja no caldrà que retallem diaris com quan anàvem a escola. Ai aquelles Escuelas Nacionales... quin enyorament.
UI, ara m’adono que estic escrivint en català. Bé, segur que això ajuda que els programes de contra-encriptació de l’ANC no ens descobreixen.
Vaig al gra...que fa estona que una senyora gran em mira i em fa por que sospiti. Per dissimular he
entrat en un bar, ben embolicat amb una estrellada, amb una barretina al cap i quan m’he assegut he cridat ben fort: “nano, carda’m una ratafia al got que carda una calor que escorxaré la guilla”. Han posat una cara molt estranya però ha colat perquè m’han portat la beguda ràpidament i fins i tot els de les taules del costat m’han deixat espai lliure. O sigui que ara ja ningú pot espiar què escric.
Males notícies, Jefe. Estan per tot arreu! Són com un pop terrorífic amb milers de tentacles. Només que molt més subtils...perquè només amb sibil·lina subtilesa de la més pèrfida s’entén que a Olot sol hagin omplert 30 autocars. I si és cert el que em diuen els altres col·legues, cap a 2000 a tot el Nordeste. Ha...i no s’aturen davant res, tenen a tothom ben fitxat i collat. Per inscriure’m em varen demanar  el nom i el cognom, DNI i a més el número de mòbil i l’adreça de mail. Segons deien per poder anar enviant instruccions i informacions.. Aquí quasi que em pillen perquè com que estava discret vaig estar a punt de donar-los el meu de veritat. Però una veueta interior (si, a vegades sento veus) em va dir que una_grande_libre@terra.es potser seria sospitós per aquesta colla de separatistes i, encara que aquella senyora que aparentava 60 anys (molt ben portats això si) que agafava les dades era aparentment afable i inofensiva, els herois d’España no podem estar mai segurs i no ens podem refiar ni estar segurs que no fos una iaia ninja de l’ANC. Per això, els vaig donar un mail i un número de mòbil  falsos. De pas així m’asseguro que quan tinguem la llista completa i de veritat per passar comptes , no em confondran amb un d’ells; que ja se sap que els nostres quan s’hi posen,.tendeixen a fer cau i net “por si acaso”.
Buenu, el dia 11 amb una camiseta vermella (almenys s’assemblava a la de la Roja nacional...tot i que a nosaltres això dels rojos sempre ens ha fet una mica d’angúnia) vaig travessar la ciutat fins l’estació de busos. Per relaxar-me, anava xiulant el Virolai ben fluixet. Per ells una cançó catalana gens sospitosa i per nosaltres, l’himne del Terç de Nostra Sra de Montserrat. Ben pensat, eh? Cobertura total.
A l’estació el caos era total. Trobar quin era l’autobús era un problema enorme. Jo, com a mínim, vaig tardar 30 segons. Pot semblar poc, però envoltat d’aquella gentada groga i vermella..se’m varen fer eterns. Tothom em saludava i jo patia però ningú no em va dir res, ni es va estranyar. Els més agosarats em deien “benvingut. A quin autocar vas?” i jo res...els ensenyava el resguard i cap a lloc. Fins i tot la policia ajudava. Un escàndol! Caldràdemanar responsabilitats.
Almenys quan vaig pujar vaig poder respirar una mica. Aviat però, ens varen repartir instruccions: què fer si algú provocava (hehehe..si sabessin que el provocador només era jo) i com trobar a l’autobús per tornar a casa. El viatge va ser tens: a la ràdio només parlaven del mateix i quasi cap esment al gran acte patriòtic de Tarragona. Com m’hauria agradat anar-hi...sort que ja hi va anar en Nacho de PxC i ens ho explicarà. Quina enveja!
Quan vàrem arribar a Barcelona, tots els separatistes varen fer això: separar-se, si bé era per anar a dinar. Bé, no puc afirmar que l’ANC donés un bocata a tothom com ens pensàvem. Jo no havia dut res pensant que menjaria de gorra i sort en vaig tenir d’un kebab que estava obert perquè la resta de llocs estaven plens de gent que anava a la uve.
De totes maneres jo crec que dins de l’autocar i per un sofisticat sistema connectat a l’aire condicionat ens devien administrar una droga perquè a les 4 en punt, tal com ens havien dit,
tothom va anar desfilant cap el seu tram. Jo al darrere, procurava crear el caos i em posava amb la meva camiseta vermella al mig dels grocs, tot dissimulant. Però ells reien i em senyalaven el lloc correcte. Aquí hauria pensat que hi havia molts més infiltrats perquè tothom es bellugava. Però una  mena de comissaris polítics abillats amb armilles verdes i disfressats amb cares amables (com fèiem nosaltres als bons temps per fer cantar els separatistess amb el joc del poli bueno) ens anaven resituant. Un fins i tot em va posar la mà al colze per acompanayar-me! Agressió!!
Malgrat la calor que feia, els separatistes semblaven passar-s’ho bé en aquella mena d’aquelarre: saltaven, cantaven , picaven de mans...saludaven els helicòpters aixecant els dits en forma de uve...una orgia independentista. Ara, tenia alguna cosa hipnòtica; fins i tot jo vaig deixar-me arrossegar uns moments i vaig començar a cridar “boti, boti, boti...” fins que la gent rient em va dir “no, company, no...”.

Em vaig esquitllar endavant, provocant el caos entre els grocs, infiltrant.me amb la camiseta vermella fins al capdavant on hi havia uns castellers, gran tradició íbera, quan varen anunciar que venia una “giga-onada”. Al cap d’uns segons
“oooooooh” tothom aixecava els braços a ritme. Això ho hem de provar nosaltres! Bé, quan siguem més, si de cas. Llàstima que quan fèiem les concentracions al Palacio de Oriente, aclamant el Caudillo, no se’ns hagués acudit.
Aviat em vaig adonar de dues coses cabdals. Els separatistes tenen aliats poderosos: la Xina comunista, repartia banderes separatistes, les famoses estrellades. I els separatistes els feien donatius, segurament per crear “bressoles” a Shangai o alguna altra maldat, que aquests són capaços de tot.
I l’altra és que han fet trampes! Ha...els vaig ben clissar: les obres de la Diagonal han fet que quedés més estreta i així han semblat que eren més.
També puc desmentir el mite sobre l’organització. Res de disciplinades coreografies nord-coreanes com diu l’Herrera de la ràdio. Allà cadascú cantava el que volia i quan volia. I si tenia encert, la resta s’hi afegia. Tampoc ningú sabia cap on havia de mirar per la foto. Jo, perquè no em reco
 
neguessin, em vaig posar d’esquenes i així només em veuran el clatell. Res, molt millors els nostres Coros y Danzas, on vas a parar!
 
Ah, i de seguida se’n varen cansar. Un cop la foto va ser feta i varen començar els parlaments, els separatistes varen començar a desfilar desorganitzadament a la cerca d’un bar on fer una cervesa i un pipí, per aquest ordre o per ordre invers, que això depèn de cadascú. Nosaltres aguantem fins que els nostres jerifaltes han acabat de fer les arengues. I si se’ns fan llargues ens aguantem, que per això tenim un servei d’ordre com cal, i no com ells que deien “vosaltres mateixos nois; i moltes gràcies. Aneu si voleu que igualment des d’aquí no se sent res”. Jo vaig aprofitar per fer un parell de Soberanos i me’n vaig anar cap on suposava que era l’autocar, tot xiulant una barreja del Virolai i el Himno del Legionario. Efecte sinèrgic de la calor i els Soberanos. Estava segur d’haver arribat on l’autocar havia aparcat a l’arribada a Barcelona però allà no hi havia autocars. Separatistes si que n’hi havia...devien ser del veïnat i se n’anaven a casa a peu somrient com catatònics sens dubte pel perllonagt efecte de la droga hipnòtica escampada des dels helicòpters.
Al cap d’una estona d’esperar i quan ja ensalivava un altre Soberano, una senyora amb camiseta groga em va cridar pel nom. Quasi caic a terra de l’esglai però resulta que feia estona que em buscaven perquè havien canviat el lloc de trobada i no m’havien pogut avisar. Això va ser degut a la meva estratègia de donar el número de mòbil fals. La rebuda a l’autocar va ser un xic freda perquè vaig ser l’últim i aquella pandilla ja tenien ganes de marxar. Tant repetir “tenim pressa” que noi, en tenen per tot! Fins per tornar cap a cada
Un altre cop la ràdio separatista donant informacions de la uve..jo, vist el que havia vist, estava a punt de donar per bona la xifra de 1,8 milions però sort que l’Alícia i la Llanos ho varen desmentir. Home..a veure si aquelles dues, que són unes senyorasses diran mentides!
Buenu Jefe, resumiendo que es gerundio: aquests separatistes són molt perillosos. Molta rialleta però com no anem al tanto i ojo avizor, cada cop seran més i al final potser sí que faran un órdago. Jo no he vist que tinguessin armes però segur que alguna n’han de tenir perquè si no de què anirien tots a fer la uve sense escarafalls, com si anessin d’excursió i sense bocata pagat, ni que sigui de catalana? Si els volem vèncer cal repetir les consignes: aliats amb la Xina comunista, enganyats per un mantra fals separatista, han fet trampes (posant lones... Alicia ets una genia!) i eren quatre gats!. Com sabem prou bé: només cal repetir-ho prou vegades perquè les bones persones s’ho creguin. Tot i que una veu (altre cop les veus!) em diu que potser hem fet tard. Sort que nosaltres no ens deixem enganyar per paparrutxades democràtiques perquè ens ben fotrien!.
Pues res, ens veiem i ens prenem uns Soberanos mentre en Nacho ens explica com va anar a la Imperial Tarraco.
A sus órdenes y Arriba España
Firmado: El topo olotense.

divendres, 12 de setembre del 2014

Votarem.

Votarem. Aquesta és la conclusió de la Diada d'ahir. Com en els darrers anys, la manifestació massiva suposa un recolzament al procés cap a la independència que lidera el President Mas. Un any més, i més enllà del seu partit, el President surt reforçat i respectat per la majoria dels que érem enllà.
Darrerament em pregunten: votarem el 9N? I molt sovint no sé què respondre. Normalment opto per respondre a la gallega , amb una altre pregunta: i tu què vols? Votar o la independència?
Ara ho tinc clar: Votarem. I ho farem bé.
La "V"  ha estat una passa molt gran cap a la independència i  el 9N en farem una altra; potser no la definitiva però hi serem molt a la vora. Molt més que mai no hi hem estat. Cada passa ens apropa a la definitiva.
Ahir però, barrejàvem els dos conceptes: el dret a votar el 9N i la independència. És cert que hi havia crits periòdics de "volem votar" però la cantarella "in, inde, independència" sovintejava molt més i era seguida amb més entusiasme. Almenys en el microcosmos del Tram 17 on érem nosaltres. Però la presència massiva d'estelades no deixava lloc a dubtes: un any més, els crits d'independència, el clam a favor de la secessió de la nostra pàtria de l'estat espanyol tornava a ser evident. 
 
Estava fora de lloc parlar d'altres coses com es va fer el 2010, 2011, 2012 i 2013...Volem votar i volem votar un doble SI. Sense matisos. I sense collonades.
Malauradament (o no; era retòrica només) segueix sense haver-hi una veu que digui "volem votar NO". No tinc clar que si aquesta veu existís, hagués estat gaire benvinguda ahir a la "V" però segur
que hauria rebut més respecte que els ultradretans espanyolistes concentrats a Tarragona en contra dels que ahir érem a Diagonal i Gran Via. Ells no es manifestaven a favor de res, sinó en contra de la majoria. I aquí rau una de les grans diferències: l'independentisme és a Catalunya, inclusiu; mentre que l'unionisme és exclusiu.
Aparentment una contradicció. Una més que fa únic el nostre camí. Un camí que cada vegada som més els que el recorrem. Uns en defensa de la identitat catalana; altres per la llengua i la cultura; altres per l'economia; altres per dignitat, farts del menyspreu... però tots per la il·lusió de construir un estat nou i millor del que avui ens toca aguantar.
A la "V"hi havia mainada que no podran votar, adolescents que podran fer-ho per primer cop; jovent, jovenassos i avis. Vestits de groc o de vermell, passant calor i aguantant drets. Tots igual. Famosos i anònims; amics, coneguts i saludats...sense distincions. Només una: groc o vermell. Contents tots de ser una infinitèssima part d'un dels pixels que feien la foto indiscutible de la manifestació més gran de la Història d'Europa. Amb zero incidents i amb 1.800.000 somriures.
 
El món ens mira i ens admira: la capacitat de mobilització i organització, la disciplina disfressada de displicència, l'alegria, l'anar a favor nostre i en contra de ningú, la serenitat, la unitat....la Voluntat. Hem demostrat que tenim la mirada llarga i que, tot i que tenim un melic fantàstic, el nostre cor està acompassat amb el cervell.
 
Avui està encara més clar que tot plegat depèn només de nosaltres. No afluixem: ho tenim a tocar.