Lorem ipsum.

El Lorem Ipsum (1) és un text de farciment que sembla ser que cap allà el segle XVI el va fer servir un impressor anglès per fer unes proves tipogràfiques de manera que, sense haver d’inventar-se un text, en pogués tenir un amb sentit (encara que fos en llatí, llengua avui més que morta).

Imagineu que esteu fent una pàgina web o un blo(g)(c) i que voleu veure com queda el disseny del text. Podeu fer unes quantes coses: generar un text encara que no en tingueu ganes (ni inspiració), escriure “això és una prova, això és una prova...” fins l’avorriment, o generar un text automàticament amb un “generador de Lorem ipsum”.

Podeu trobar més informació a la Viquipèdia o en aquest enllaç: http://ca.lipsum.com/.

De totes maneres, voltant pel món o assegut al sofà mirant la tele o llegint el diari o fins i tot en algunes converses, m’adono que el món està ple de persones que són generadors de lorem ipsum inconscient, o conscients, automàtics i contumaços. Estem envoltats de persones que són capaços de parlar i parlar tanta estona com calgui sense dir res o donant la informació mínima. No us penseu que fan “bla, bla, bla, bla”. Fan servir subjecte (sobretot el “jo”), verbs, predicats, complements directes, indirectes i circumstancials; construeixen subordinades impecables i, els més hàbils, són capaços d’afegir-hi l’entonació i el llenguatge corporal adequat. Però no diuen res.
Segur que, immediatament, tots pensem en algun polític. Però us ben asseguro que en el nostre entorn més immediat, tenim generadors humans de Lorem ipsum. Fixeu-vos-hi: a la feina, a la colla d’amics, a les associacions a les quals pertanyeu...potser la vostra parella.

O potser en aquest bloc...

Vaja, el que la meva mare en diu “xerrar per no dir res”.

Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Proin non ligula orci, eget feugiat ligula. Quisque laoreet urna ac risus varius aliquet tempor est elementum. Nunc at libero lorem, ut tempor eros. Praesent in lacus a sapien facilisis sagittis. Maecenas id nunc sapien. Praesent ullamcorper volutpat purus, eget pharetra dui eleifend in. Vivamus tempus sollicitudin libero, ut venenatis magna vulputate vitae. Aliquam erat volutpat. Fusce sodales, mi non lacinia feugiat, ante nibh mollis nisi, ut aliquet risus nisi vel libero. Ut eleifend est a est vestibulum pretium. Morbi sagittis, nunc a fringilla semper, tortor magna commodo urna, vel condimentum nulla nunc venenatis purus. Ut fermentum sapien vel lorem bibendum rhoncus. Morbi faucibus scelerisque erat, ut ultricies felis posuere sed. In hac habitasse platea dictumst. Donec bibendum dignissim tincidunt. Ut quis velit nec turpis posuere ultrices.
(1). Coi...jo em pensava que era el el nom d’una plantilla de powerpoint...

Xai al burduntzi.

Ara que ve el bon temps, amb una colla d’amics vàrem decidir de fer un àpat a l’aire lliure. Volíem fer alguna cosa diferent, que anés més enllà de la costellada, de la calçotada, de l’arrossada i altres àpats col·lectius que acaben amb “ada”: cargolada, fideuà(da), etc. Ens havia quedat la recança de no haver pogut gaudir del xai al burduntzi que la Penya Aoapix va organitzar ara fa quasi 2 anys, perquè la pluja va fotre en doina l’àpat. Us en faig 5 cèntims per si us animeu a provar-ho. No és pas difícil i el resultat és tirant a espectacular. I gustosíssim. Anem a pams.

Burduntzi: és l’estil basc més antic de rostir xais. Es tracta de coure un xai sencer a la brasa, sense vísceres naturalment, posat en creu damunt d’una base on es posen les brases a la distància justa perquè es vagi coent poc a poc.

El xai: un animalot de 10-12 kg serà suficient per a 10-15 persones amb gana. Si sou garrotxins, us recomano que el compreu a en Marc (http://www.xais.cat/). Qualitat excel·lent a un preu més que raonable. Heu de demanar que l’esquena del xai no estigui completament tallada per evitar que a mitja cocció s’esqueixi.

L’estri: una plataforma de ferro on es posaran les brases. Calen també dos ferros verticals que serviran de suport al xai. Un conjunt de dos travessers metàl·lics i un de llarg, ajustables amb una nou als dos suports i que permeten ajustar l’alçada respecte de la brasa.

Presentació: Damunt d’una taula, poseu el xai, panxa a terra, longitudinalment, damunt del ferro llarg de l’estri, de manera que quedi centrat. Ajusteu la distància del travessers de forma que s’ajustin a la mida del xai. Lligueu els peus del xai als travessers amb filferro. És recomanable que feu el mateix amb l’espinada i el ferro llarg en 2 ó 3 punts. Igualment amb el coll.

La brasa: com que es tarda unes 5 hores a coure el xai, el millor és tenir una barbacoa o un altre lloc on es pugui anar fent un bon caliu que es pugui anar traslladant a la plataforma a mesura que calgui. Cal posar la brasa sota les cuixes i les espatlles. No en poseu sota les costelles perquè es couran massa ràpid i a l’hora de la veritat, només quedarà la pell i l’os. De totes maneres, a mesura que es va coent es pot anar repartint i afegint caliu.

La cocció: Cal trobar l’alçada adient de manera que es vagi coent mica en mica però que la pell no quedi sobtada perquè aleshores quedarà cru de dins. Una bona pista és començar a la distància justa que permet girar el xai fent-lo rotar sobre l’eix sense que el travesser topi amb la base . Cal que veieu que va canviant de color i que el greix va degotant. A mesura que es va coent, ruixeu el xai generosament amb un barreja de 1 litre de vi blanc sec, 2 cullerades soperes de sal, dues de vinagre, una culleradeta de pebre i una cabeça d’alls (pelats i una mica aixafats que haureu deixat un parell de dies reposant.. No planyeu el ruixat. Quan tingueu el xai ben ros d’arreu cal que comproveu si les cuixes són ben cuites de dins, per això podeu punxar-les amb una broxeta i veure si surt neta, o anar pel dret i fer-hi uns talls. D’aquesta segona forma, si la flaire de carn us ha fet segregar sucs gàstrics, courà una mica més ràpid. Tingueu en compte que quedarà fluix de sal i que caldrà que, un cop tallat i al plat, cadascú se’n posi al seu gust.

Mentrestant: aquí hi ha la gràcia. Amb l’estona que dura tot plegat, es pot arreglar el món sencer, amb uns quants gots de vi negre i uns talls de fuet. Bon profit.

(darrer consell: com l'autèntic ànec de Beijing, el millor és la pell!)

Les traduccions automàtiques. Un experiment de diumenge a la tarda.

Quan jo era petit encara es podia jugar al carrer sense que ningú hagués de patir per si un cotxe ens podia atropellar. Jugàvem asseguts a la vorera o directament al mig del carrer sense cap patiment per si embrutíem la roba o ens embrutíem nosaltres mateixos. Dels molt jocs que jugàvem aleshores (a estàtues, a arrancar cebes, al pare carbasser, al soldat plantat, al joc dels disbarats, etc.) n’hi havia un que m’ha inspirat un petit,i innocu experiment: el joc del telèfon. Es tracta de veure com passaria una frase en català a l’espanyol si l’anéssim traduint de forma successiva a cadascuna de les llengües oficials del Parlament Europeu. La frase escollida ha estat el lema de la manifestació del 10 de juliol de 2010: “Som una nació, nosaltres decidim”. L’eina de traducció el Google Traductor que m’ha solucionat més d’un problema amb llengües eslaves. L’ordre de traducció ha estat el que segons el web de l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona va ser cronològicament declarat oficial al Parlament Europeu, deixant per al final l’espanyol: català-alemany-francès-italià-neerlandès-anglès-danès-irlandès-grec-portuguès-finès-suec-txec-eslovac-eslovè-estonià-hongarès-letó-lituà-maltès-polonès-romanès-búlgar-espanyol. (http://www.europarlbarcelona.eu/view/ca/parlament_europeu/Multilinguisme/quantes_llengues.html;jsessionid=40CB8013A8CFC476DBBBE1C9C722572D) Després del petit exercici de copiar i desar, el lema absolutament propositiu que vol imposar la lògica del raonament polític ( Som nosaltres els que hem de decidir perquè som una nació i hi tenim dret) es converteix en un adust “Nación, hemos decidido” hereu del ranci imperialisme castellà. Una frase autoritària, seca com una tralla, de cabdill adreçant-se al seu poble i comunicant-li la decisió presa, ben llunyà de l’esperit democràtic català tradicional. Com es pot passar del nosaltres al jo...? Com és possible que una traducció automàtica canviï tan el sentit d’una frase fins al punt de fer-la aliena, allunyant-la definitivament del seu esperit? Hom podria pensar que és fruit de les imperfeccions de la traducció automàtica que fa que es perdin els matisos i es tergiversi el sentit de les frases i que prenguin un biaix imprevisible. Bé, segurament vagi per aquí la cosa però no deixa de ser curiós que el biaix vagi en aquest sentit, el que presideix les relacions Catalunya-Espanya. Però què passaria si féssim ara el viatge invers? Si agaféssim aquesta darrera frase i la traduíssim fins el català seguint el trajecte invers que hem seguit? Seria aquest un intent banal? Retrobaríem el sentit o la corrupció hauria fet el seu fet i de cap de les maneres revertiríem a l’origen? Bé, doncs l’experiment invers ens dóna un “A nivell nacional, hem decidit” que ens torna a la idea de consens que presidia el lema inicial. Potser el Google Traductor és millor del que sembla.

La República era ben espanyola.

Avui fa 80 anys de la proclamació de la República. A vegades ens sembla que només la va proclamar Francesc Macià. Macià però, va proclamar la República catalana i va fer una crida a constituir una confederació d’estats ibèrics. Pocs dies després, de forma mansoia, la República Catalana va esdevenir no res i a partir d’aquell moment la República va passar a ser només espanyola. A vegades sembla que ens n’oblidem de que la República va ser bàsicament i essencialment espanyola, espanyolíssima. Sens dubte que el simple canvi pacífic de monarquia a república, la transformació social que representa el passar d’un sistema caduc i fossilitzat a una república moderna és motiu de celebració. Sens dubte que les millores socials i de les llibertats individuals i col·lectives dels ciutadans que la República va instaurar eren impensables en la monarquia de l’avi de Juan Carlos I. I això podria ser motiu de celebració. Però des del punt de vista nacional, la República va ser poc millor que la monarquia. Va fixar límits claríssims al desenvolupament nacional de Catalunya i en va evitar amb contundència, semblant a la que avui veiem cada dia, que es traspassessin. Sense consultar cap llibre ni furgar gaire a la memòria: l’estatut del 32 retallat, igual que el del 2006; boicots promoguts contra els afanys autonomistes de Catalunya; anul·lació de la llei de contractes de conreu el 34; empresonament del govern Companys el 34 quan va proclamar l’Estat Català; ocupació militar de Barcelona el maig del 37 i anul·lació de facto del poder de la Generalitat; traïció del general Rojo al no iniciar l’ofensiva des de València per alleugerir el front de l’Ebre, el 38, propiciant així la caiguda de Catalunya en mans del feixisme i conjurant el perill d’una hipotètica secessió de Catalunya; humiliació de Companys en el moment de travessar la frontera francesa per part d’Azaña que li exigí el compliment del protocol. Si Espanya fos una república potser avui no celebraríem el 6 de desembre i celebraríem el 14 d’abril, però amb la mateixa litúrgia espanyola i amb banderes de diferents coloraines però ben espanyoles. Sóc republicà però en la bandera tricolor hi veig una bandera espanyola que m’és tan aliena com la borbònica. Espero poder celebrar, amb salut i el cap ben clar, la proclamació de la única república que m’interessa: la República Catalana Lliure.