dimecres, 16 de novembre del 2011

Davant l'inevitable: vota independentista!

Semblar clar i inevitable que el PP guanyarà les properes eleccions generals, cosa que no hauria de sorprendre tenint en compte que tindran lloc el 20-N, aniversari de la mort del dictador feixista espanyol (només els lectors menors de 40 anys entendran que no es una redundància) Francisco Franco Bahamonde.

Si acceptem aquesta premissa, es desmunten uns quants tòpics com per exemple i el més important, el famós vot útil. Paradoxalment, el vot útil perd la seva raó de ser quan el peix està venut en favor de la majoria absoluta. Ja no cal que ens trenquem el cap pensant quina es la millor opció per barrar el pas a l'amenaça perquè la possibilitat ha esdevingut certesa. Aleshores, el que cal és desacomplexadament votar allò que la consciència ens dicti.

 
De fet, jo ho he fet quasi sempre. Amb només una excepció: quan en una situació molt similar, l'amenaça d'una possible victòria del PP em va fer votar aquells que es definien com a dic de contenció però hi varen acabar pactant.

Superada la por d'allò que ha de venir, què ens impedeix de votar per aquella opció que creiem que és la millor per al nostre país? Quins càlculs mentals farem si ja sabem el resultat? Perquè el parlamentarisme segueix unes regles matemàtiques diferents: a partir del llindar de la majoria absoluta no existeix la proporcionalitat, només una cosa molt semblant a la impunitat.

Naturalment, que cadascú faci el que vulgui, que prou feina tenim tots plegats a saber el que volem, però tal i com està el pati seria irracional que aquells que votaríeu indpendentisme no ho féssiu perquè us escolteu els escolanets del vot útil o perquè feu cas del discurs de la por a la dreta espanyola. Res és més útil que fer cas de la pròpia consciència ni res s'assembla tant a la dreta espanyola com l'esquerra espanyola.

Diumenge, quan tornarem a ser al punt que els patriotes catalans hauran d'estar amatents per una legislatura que suposen agressiva com mai contra Catalunya, serà vital que els que volem la independència no fallem i fem que el nostre vot faci possible que hi hagi com més independentistes millor al lloc on es prenen les decisions.

No s'hi val a quedar-se a casa en nom del purisme estètic i irrisori o dient, sorruts, que "com pitjor, millor"; no us podeu quedar a casa amb un somriure d'estratega de cafè i repetir que " el PP és una màquina de fer independentistes" perquè prou bé hauríeu de saber que Espanya és una màquina d'anorrear nacions. Cada independentista que s'absté és un pas endarrere en el camí cap a la independència perquè els unionistes votaran tots.

No té sentit escoltar els que us demanen el vot útil, perquè no hi ha vot inútil; no renunciem a la nostra força perquè caldrà que ens sàpiguen forts i units. Només així ens respectaran.

Nomes així, podrem dir un dia Godbye Spain

diumenge, 6 de novembre del 2011

Sempre dubtant...Cal votar? I a qui?

Bé, ja hi som pel tros. Pel tros de les eleccions espanyoles. Aquelles que tants pensen que són les de veritat, no com la carallotada de les autonòmiques ni les divertides municipals o les avorridíssimes i llunyaníssimes europees.


Entre els independentistes, que sempre estem disposats a trencar-nos les banyes provant d'escatir entre dilemes impossibles de resoldre i a perdre el temps i l'energia en debats estèrils i discussions bizantines, torna a sortir la pregunta transcendental: què hem de fer? A qui cal votar? Cal que votem en unes eleccions espanyoles? A vegades tots plegats semblem una colla de vestals catatòniques.

Anem fent net i desant una mica tota la informació.

1. encara que les enquestes diguin que entre els votants del PSOE català i el PP hi ha independentistes, avui mateix al resum de TV3 la Chacón i la Sánchez Camacho en els mítings a Terrassa i Badalona parlaven en espanyol. Home...no són votables, encara que només sigui per això.

2. CiU. Volen i dolen. Un 40% dels seus votants vol i un 60%, dol. No tenen pressa. Ara els ve de gust un concert, perquè fins ara només han sentit el disc. Fan una mica de ràbia perquè opten per la via lenta...leeeeeeeeeeentaaaaaaa..... leeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeetaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa. I els que tenim una mica més de pressa que ells, anem fent números pensant com podem convèncer el 40 % dels seus votants que si ells volen ho tenim quasi a tocar. La seva estratègia és senzilla, si bé desesperadament lenta: demostrar, encara que sigui una per una, que totes i cadascuna de les alternatives a la independència no funcionen o són rebutjades pels espanyols. Clar que, si en aquest camí, trobessin una alternativa prou bona i acceptable per a la majoria de catalans l'agafarien de bon grat.

3. ERC + RCAT + Catalunya Si. Formalment és la única candidatura independentista que es presenta a les eleccions. Si ens ho mirem positivament, és un exercici de generositat: oblidem els greuges, i tornem-ho a provar perquè al final la única cosa que necessitem per assolir la independència de Catalunya és que en un parell de moments determinats siguem molts o com a mínim més que els unionistes . Tan senzill com això. Per tant, està bé que ho comencem a provar. Amb més o menys generositat; amb més o menys convenciment.

Si hi veiem sinceritat, és la única opció.

4. Abstenció. Sempre he desconfiat dels que criden a no votar. Solen ser poc demòcrates, encara que proclamin la seva puresa. Sempre s'obliden que l'abstenció afavoreix a les opcions majoritàries. Malauradament, els independentistes no som majoria ni tan sols a Catalunya, per tant cada un de nosaltres que es quedi a casa (carregat de bones intencions o de justa ira) reforçarà les opcions unionistes.

5. Vot nul. Els catalans tenim una autèntica dèria pels símbols (ves que no siguem nosaltres mateixos poca cosa més que no un símbol) i no falta qui demana que votem posant una estelada "model oficial" a les urnes. Osti tu...un vot nul oficial! Això si que és la fusió del seny i la rauxa. Llàstima que, un cop més i normes del parxís electoral en mà, cagada pastoret: això afavoreix les opcions majoritàries, cap de les quals està decididament a favor de la independència de Catalunya.

Resumint i per fer-ho senzill:

Si ets independentista però tot plegat et fa una mica de mandra perquè això de construir un Estat és una feinada o bé trobes que no n'hi ha per tant i no ve d'una dècada (o d'un segle, perquè això nostre és intemporal), vota CiU. Els teus besnéts en diran bé.

Si ets dels purs-purs i trobes que la resta són autonomistes o botiflers (o les dues coses alhora) i que com pitjor ens tractin els espanyols millor anirem els catalans, aleshores res: queda't a casa o fot una estelada en blanc i negre (els cartutxos en color són caríssims) impresa a casa dins l'urna. Sobretot que sigui el model oficial no fos cas que el teu vot nul es comptabilitzés igual que els clàssic "noia despullada", Pinotxo o els menys originals "tots els polítics són iguals". A més, els resultats de l'endemà t'aniran de conya per justificar-te dient "amb aquest país, no hi ha res a fer: els catalans no tenim remei".

Si tens dubtes, o ho tens claríssim, i penses que el que ens convé a tots plegats és tenir independentistes a Madrid; si creus que ens aniria millor si ens deixéssim estar de collonades; si creus que, malgrat tot, això de "una persona, un vot" no està pas tan malament; si opines que entre la prudència que ens fa ser una mica traïdors i el maximalisme purista que no ens deixa passar de l'anècdota, val la pena jugar la carta democràtica de la independència, que cal ser seriós en els plantejaments i ferm en les conviccions...aleshores, vota Reagrupament. Aquest cop, amb ERC. A les properes, amb molts més. Aviat hi serem tots,encara que sigui només per uns dies, fins que siguem lliures.