En els darrers mesos es parla sovint de què cal fer amb la Plaça Mercat d’Olot. L’anterior govern era partidari de fer-hi una netejada de cara i anar empenyent uns anyets més seguint la famosa estratègia de “laissez faire, laissez passer”. El nostre equip vol, en canvi, refer-la de cap i de nou.
No serà pas el primer cop que la Plaça experimenta un canvi radical. Me’n recordo prou d’aquella Plaça d’abans, molt més majestuosa i elegant que no aquesta mena de cub verdós, i un pèl llòbrec d’avui. Me’n recordo,encara que vagament, de la font on els placers d’aleshores anaven a buscar aigua per netejar ganivets i parades. I si tanco els ulls i em concentro puc trobar en un racó la flaire que feia,una mica àcida i agra, i el tacte rugós i una mica llardós dels ferros vermellosos que servien perquè les mestresses hi deixessin el cabàs mentre compraven i que nosaltres fèiem servir de banc per
seure o de talaia per superar la nostra alçada de nens. Veig les basses al terra quan netejaven a raig de mànega i la fleca on ens triaven els adhesius que ens faltaven de la col•lecció de peixos de Donuts. Privilegis de fill, nebot i cosí de placers.
Abans que existissin les botigues de delicadeses, la Plaça Mercat era el punt d’entrada a Olot dels nous productes que molt de tant en tant arribaven. Puc recordar el primer kiwi que va entrar a casa i que ens vàrem partir entre cinc, o les salsitxes de frankfurt, o el pot de gambes confitades que un cop l'any menjàvem i que semblava que nomes es podien trobar a la Plaça Mercat.
El meu pare era placer i a casa vivíem intensament el que la Plaça Mercat tenia d'àgora. A l'hora de dinar vivíem el contrast que eren les dues botigues que tenien els meus pares. La de Sant Miquel, una carnisseria de barri, de comptes menuts i molta xerrameca costumista; i la de la Plaça que era la de les pesades grosses de costelles de la barnilla i la que venia els filets de vedella i els entrecots.
Jo vaig créixer sentint a l'hora de dinar allò que s'explicava a la Plaça: les notícies d'Olot, les xafarderies d'abast local, el que havia comprat tal o qual senyora i que “allò sí que va ser una bona venda”; perquè a les clientes de la Plaça les anomenàvem pel cognom i, en canvi, les de la botiga de Sant Miquel pel nom o pel sobrenom.
L’àpat s'escolava entre històries dels peixaters, dels verdulaires o dels altres carnissers. Fins i tot dels guàrdies civils que tot i retirats anaven cada setmana a buscar 1 kg de bistecs per la gorra (o pel tricorni), escurant la por, fins que el meu pare va dir que prou i aquell dia va créixer un pam de cop i, emocionats, ens el vàrem estimar una mica més.
No us estranyi,doncs,que quan els dissabtes al matí vaig a plaça i veig que la parada on el meu pare despatxava xais i vedelles està tapada per un plafó de fusta, em canviï una mica la cara. I penso que si, que els placers es mereixen una nova Plaça Mercat que sigui alegre i lluminosa; que Olot es mereix una Plaça Mercat plena de tragí, on es xafardegi i es mercadegi, però sobretot, els olotins ens mereixem una magnífica Plaça Mercat on sigui possible de trobar els productes de primeríssima qualitat que posarem a taula.