dissabte, 20 de febrer del 2010

Quina enveja...


Només una setmana i 5 pobles més de La Garrotxa podran votar en les consultes sobre la independència de Catalunya. Quina enveja..jo encara hauré d’esperar al 25 d’abril per poder-hi dir la meva. Tinc ganes de poder cridar “SI” sense haver de pensar si estic traint la neutralitat que com a membre de LGD m’obligo a mantenir.
I es que és complicat tot això...però cal reconèixer que és vital per poder mantenir el rigor de tot el procés. Però costa de dir a lles persones que de bona gent em demanen que fem excepcions “per no perdre un vot” d’algú que viu a l’estranger i que no podrà votar. Sap greu haver-ho de dir, sobretot quan veus les cares de decepció de qui fa la proposta perquè sent, tant com jo, que això és una ocasió única. Per fi, una votació que fa il·lusió als votants! Ja els agradaria als partits polítics que això passés més sovint. Bé, a tots ens agradaria però la realitat és la que és i només si els partits es mantenen discretament al marge, la ciutadania anirà a votar; cal evitar tots els intents de manipulació siguin de qui siguin i vinguin d’on vinguin. Perquè les consultes populars tenen veu i força pròpia, una força que caldria que els catalans provéssim més sovint: la força de la unitat per assolir un objectiu.
Quina enveja em fan els vilatans de Sales de Llierca, Sant Feliu de Pallerols, Sant Joan les Fonts, Vall d’En Bas i Vall de Bianya...
Ei...però espereu el 25 d’abril!! Me’n refaré amb escreix!!

diumenge, 14 de febrer del 2010

Dijous llarder


Quan a Olot no es celebrava el Carnaval ni el Carnestoltes al carrer i en canvi si que es celebrava la Quaresma i fèiem magre els divendres, el Dijous Llarder era a casa meva un dia absolutament gloriós.
Jo no sabia pas mai quan s’esqueia, però de cop i volta els pares avisaven: dijous vinent és el dijous llarder. Per mi hi havia dos preparatius bàsics: el primer comprovar l’estat de la pilota de futbol i de forma més o menys encoberta insinuar que era el dia ideal per estrenar-ne una de nova; el segon era dur una nota pel mestre on, en un castellà peculiar, els meus pares notificaven que calia que plegués ben aviat al migdia i que a la tarda no aniria a classe perquè celebràvem el “jueves lardero”. No hi va haver mai cap impediment per la segona comesa i jo diria que tampoc per la primera.
Sortia d’escola disparat i quan ens aplegàvem a casa fèiem via cap al prat on els grana havien decidit que faríem la costellada aquell any. L’encàrrec imprescindible per aquell dia, però no per les altres costellades que fèiem durant l’any, és que hi hagués un prat prou gran i sense baixada per poder jugar a futbol.
No descobriré pas ara que jo, jugant a futbol, he estat sempre del piló i de la part de sota. Però allà en un prat i jugant amb el meu pare, les meves germanes i les cosines no era tan dolent com al pati del Malagrida.
Aviat, la flaire de les costelles i les llonganissetes a la brasa ens feien abandonar les corregudes amunt i avall. I començàvem un dinar que avui recordo pantagruèlic i presidit per la competició dels grans per veure qui havia menjat més costelles, que es solia acabar quan el pare deia “no les he pas comptat, però almenys 12 ó 13” afirmació ben ambigua però que ningú no qüestionava.
Havent dinat, altre cop jugàvem a pilota amb algunes desercions provocades per la fartanega de carn i de vi, fins que era hora de tornar cap a casa enmig de rialles i amb aquella estranya i benaurada sensació d’haver festa grossa un dia que per la majoria de gent no era gens especial.

diumenge, 7 de febrer del 2010

Cinema en català.

Quan menys t’ho esperes passa alguna cosa que posa em evidència la nostra anomalia com a país. El darrer exemple és la vergonyosa vaga dels exhibidors de cinema contra la llei del cinema de Catalunya. Una vaga absolutament reaccionària que busca perpetuar que a Catalunya el 97% de les pel·lícules només es puguin veure en versió doblada a l’espanyol.
Segurament la majoria de catalans tenen, o tenim, interioritzada aquesta contradicció: mirem televisió en català, parlem en català però en canvi mirem cinema en espanyol. A mi em recorda amb molta força l’escola del tardofranquisme: en aquells anys, tots els nois parlàvem en català al carrer i al pati; tots els professors parlaven en català al carrer i al pati; però un cop dins la classe calia parlar en castellà. El català quedava reservat a l’estricta intimitat “de nuestros hogares” com va dir el Caudillo. Fora d’allà, tot es desenvolupava en espanyol.
L’anomalia és que la major part de la oferta d’oci de masses a Catalunya sigui en espanyol. I l’anomalia més gran és que una associació es declari en vaga quan el govern prova de posar-hi ordre amb una llei i amb arguments vergonyosos com dir que si les pel·lícules són en català hi haurà menys assistència de públic.
Si fóssim un Estat, aquest debat no existiria. Un cop més, només l’existència d’un Estat és el que garanteix els drets lingüístics dels seus habitants, mireu si no l’estudi de la Plataforma per la Llengua sobre “les pràctiques i legislacions en torn de la llengua al cinema en diversos països europeus,Quebec i Catalunya.”
Però no som un Estat, ni podem legislar sobre quasi res que garanteixi la nostra pervivència culturalment nacional sense que aparegui el cripto-unionista de torn fent xantatge i dient que si provem de canviar res passarà alguna mena de desastre.
Quines ganes de treure’m aquesta colla del damunt....
Goodbye Spain. I ben aviat!