dilluns, 29 d’agost del 2011

Els correbous fan festa?

Vagi per endavant que sóc carnívor de mena. Fill de carnissers, germà de carnisseres (alguna més de grat que l’altra) i nét de tractant de bestiar que comprava “a ull” , la carn era present cada dia a casa, encara que només el peix feia festa.

Únicament de grandot (passats els 20 de llarg) vaig saber què era posar-se un tall de filet mig cru a la boca i notar com el paladar i fins la darrera papil•la de la meva boca absorvien aquella magnífica concentració protèica; fins aleshores filets i entrecots eren per vendre i, pagant els pares, als restaurants demanar carn era prohibit excepte si abans havies menjat un bon plat de peix.

Però quins bistecs “del pedacet” ens havíem cruspit “mano a mano” amb el meu pare, quins bistecs russos de 400 grams cuits a la planxa roent, embolicats amb el paper encerat de la carnisseria...

Segueixi el fet que servidor es guanya les garrofes, i per molts anys, en una empresa del sector de la Salut Animal i que per tant estem en la cadena de subministrament dels productors de carn.

Ara bé, res d’això impedeix que trobi una salvatjada les curses de braus i els correbous i les “gimcames amb llums de discoteca i música” que tenen com a finalitat que els espectadors gaudeixin veient com es tortura a braus i jònecs. Que la tortura acabi amb la mort de l’animal o no, no em serveix; que els animals que jo em menjo amb plaer hagin estat sacrificats, no em sembla que doni cap mena de coartada, ni em faci igual, als energúmens que udolen a les places de braus fixes o provisionals d’aquest país a cada evidència del patiment de l’animal que ha tingut la dissort de ser el subjecte passiu d’una festa primitiva i salvatge.

Des de l’aprovació de la llei que s’ha vingut a anomenar antitaurina Catalunya és una mica millor. El dia que a Olot es deixin de fer aquests espectacles vergonyosos, la nostra ciutat serà una mica millor. El dia que entenguem que la tortura no és cultura, anirem una mica millor.

Espero que en aquesta legislatura puguem acabar amb el sainet de la Plaça de Braus i que, definitivament, es pugui fer servir per espectacles més edificants.

Per això, avui he votat “No” a la inclusió del correbou al programa de les Festes del Tura 2011 en el Ple Extraordinari de l’Ajuntament d’Olot.

Tant de bo l'any vinent les Festes del Tura estiguin lliures d'aquesta vergonya.

dimecres, 17 d’agost del 2011

Rubalcaba es desperta de la migdiada.

Avui en Rubalcaba s’ha despertat amb un moment de lucidesa. Per alguns polítics, això vol dir agafar una idea de les que abans estaven descartades i deixar-la anar com si res, a veure què passa. Pels entesos, d’això se’n diu “globus sonda”.

Tornem-hi, el que aquest noi ha deixat anar és que ben mirat es podrien eliminar les Diputacions. Veus que bé? Mira que som una colla que ho dèiem. Una altra cosa és que en farem de les infraestructures (i del pressupost!) que gestionen. Optimitzarem recursos o estalviarem? D’això ni un mot.

Tot i que sigui, malauradament només fins a cert punt, posar-me a casa d’altri se m’acudeixen tres o quatre coses més que aquest xicot podria deixar anar per millorar l’economia i la gestió de la metròpoli aprofitant que igualment perdrà les eleccions:

- Carregar-se totes les autonomies no històriques. Així tindria excusa per mantenir el Ministerio de Cultura.

- Com que no tindrà nassos, doncs que es carregui el Ministerio de Cultura aprofitant que té totes les competències transferides a les CC.AA.

- Eliminar el Senat donada la seva inutilitat legislativa i operativa.
- Racionalitzar la xarxa ferroviària en un exercici de realitat: el centre geogràfic penisular no coincideix amb l’eix econòmic. Ai coi.

- Canviar la llei de funció pública per transformar l’Administració en un ens eficient.

- Reduir el nombre de festes anuals i traslladar-les al divendres o dilluns més immediat. Clar que no podrem fer ponts però la productivitat ho agrairia.

- Reconèixer que carregar-se la indústria va ser una mala idea i que el paternalisme institucionalitzat una idea encara pitjor. I posar-hi remei.

Total, ara que perdrà...què li costaria?

En fi, com diu sempre la meva mare: donar consells a casa dels altres és molt senzill.

Goodbye Spain.

diumenge, 7 d’agost del 2011

Els castellans (Jordi Puntí)

Acabo de llegir “Els castellans” de Jordi Puntí, un recull d’articles publicats a L’Avenç en els quals descriu la seva infantesa de finals dels seixantes (del segle passat) a Manlleu i en la qual els castellans, els fills de la immigració espanyola, varen tenir un paper importantíssim en els jocs, en les baralles, en el camí cap a l’adolescència i la majoria d’edat. El paper que en totes les històries es reserva “als altres” els que són diferents, als adversaris; a aquells que públicament denostem i tractem amb condescendència però que en un raconet admirem o, si més no, tenim més en consideració que mai no admetríem.

Puntí reconeix en l’epíleg allò de trampós que té el títol, buscant la provocació actual en un mot que fa 40 anys simplement era considerat descriptiu. Tant com avui, si traguéssim el vernís de papanatisme imperant, podria ser “els moros” o “els negres” o “els xinesos”. No hi havia racisme, tot i que potser sí que hi havia una mica de classisme, sinó que es simplificava per anomenar els que no eren catalans. Avui, tot això és una mica més complicat.

Torno al llibre. Deliciós, em va dur un munt de records que amb menys dosis d’aventura podrien ser homologables als de Puntí. Rebla el clau quan, també en l’epíleg, esmenta que l’olotina Margarida Casacuberta recorda que a Olot la majoria de castellans vivien en el mateix barri i que es repetien el conflictes descrits.

Sense voler rebatre a ningú, jo crec que els seixantes i als setantes a Olot hi havia com a mínim 3 barris on es concentraven els castellans: Sant Roc, El Carme i El Portal. Els de Sant Roc em quedaven molt lluny perquè jo vivia a Sant Miquel i després al carrer Terrassa, pioner del barri de Masbernat. Era com si fos a l’altra banda del món, un barri on no aniria mai i on, allò que pogués passar-hi no em podia afectar de cap manera. Amb els d’El Portal hi tenia contacte a l’escola, al Grup Malagrida que ens donava a tots plegats un entorn controlat i comú on els orígens es barrejaven però on un “xarnego” dit a deshora o amb un to massa agre podia costar una bona esbatussada.

Altra cosa eren “els castellans del Carme”. Aquests, inexplicablement, ens tenien aterrits. Mai ens varen fer res ni ens varen dir ni una sola paraula però estaven envoltats d’una aureola d’agressius, violents i malparlats que ens tenia ben acollonits. Recordo vagament un dia d’estiu que la colla de nens, catalans naturalment, del carrer del Pardal ens varen convidar a afegir-nos a una batalla contra els castellans del Carme. Menys per covardia que per edat, vaig quedar fora de l’escamot de combatents cosa que em va alleujar moltíssim quan vaig saber que els castellans durien fletxes fetes amb barnilles de paraigües i que nosaltres no tindríem armes comparables per enfrontar-nos-hi. Fet i fotut, ningú no es va presentar al camp de batalla.

Alguns anys més tard, ja al carrer Terrassa, cada dia a mitja tarda una colla de nois i noies castellans passaven pel carrer de camí cap al camp de tir. La seva sola visió feia que ens amaguéssim d’immediat fins que calculàvem que ja eren lluny i no sentíem les seves rialles, que nosaltres crèiem que eren de burla cap a nosaltres i que devien ser només les que hi ha sempre en les colles de joves. Al vespre, tornàvem a estar a l’aguait per amagar-nos quan tornaven de passar la tarda entre margeres i rostolls. Quan pocs mesos després vàrem començar a veure les noies amb les panxes inflades, vàrem entendre el sentit del verb “rostollar” (rostoiar).

En aquell temps en que la majoria de nois teníem escopetes d’aire comprimit (en dèiem “de balins”) els castellans ens passaven també la ma per la cara en això. Quan nosaltres muntàvem expedicions de cacera de pinsans a la font de la Salut i voltants que acabaven sense que haguéssim estat capaços d’abatre ni un sol ocell, ells ens refregaven ufanosos pels nassos els enfilalls d’ocells que havien caçat. I amb un aire de superioritat, quan ens hi atansàvem encuriosits i envejosos, ens anaven dient amb aquell accent tan difícil de copsar, els tipus d’ocells que duien penjats del cinturó.

A diferència del llibre de Puntí, però, he de dir que mai no ens vàrem barrejar a l’Institut. La majoria dels castellans del Carme, un cop varen deixar l’escola, se’n varen anar a treballar. Pel carrer tampoc no ens saludem ni amb un cop de cap.

Segur que ni tan sols ens reconeixeríem com els que feien por ni com els que s’amagaven. I potser estaríem tots sorpresos d’anomenar-nos catalans tots plegats.