Pintura groga

L’acció d’Arran,d’abocar un parell de pots de pintura groga a l’entrada de l’edifici on viu el jutge Pablo Llarena ha aixecat una polseguera increïble. Sobretot perquè des de la premsa espanyola s’ha criminalitzat aquesta acció i se l’ha qualificat com a terrorista al mateix temps que s’anomenava heroi a un jutge mediocre i incompetent (si fem cas a les valoracions que alguns col·legues seus espanyols i europeus en fan).

Però des de l’independentisme de , diguem-ne, ordre s’ha fet massa via a condemnar l’acció dient que desacredita el moviment republicà i a negar aquest tipus d’accions com a representatives o legitimes.

Abocar pintura a l’entrada d’un edifici, o fems davant l’entrada d’uns jutjats, potser no és el súmmum de l’elegància però no es pot qualificar d’una acció violenta. És una actuació que entraria precisament dins de l’activisme no-violent. Ningú no va prendre mal, no es varen causar danys irreparables a la propietat privada. En canvi es va manifestar de forma clara i inequívoca el rebuig a una persona que, emparada per l’Estat i la seva pròpia incompetència, utilitza el seu poder per coaccionar l’independentisme.

O potser es pensa el jutge Llarena que pot retenir com a ostatges a les persones que varen liderar de forma democràtica i pacífica el moviment republicà i que l’aplaudirem quan vagi a treballar, a ordir nous i complicats al·legats en contra de Catalunya? És que no tenim dret a demostrar-li el nostre rebuig? És que ens poden obligar a fer-li vassallatge?

Tots aquests personatges que abusen del seu poder legal per sobrepassar la legalitat i legitimitat, per coartar la democràcia, per vetar candidatures a la Presidència de la Generalitat basant-se només en mentides haurien de sentir el rebuig de la majoria de catalans cada segon de la seva vida. Un rebuig no violent, per descomptat, però palpable. Un rebuig si convé silenciós però inconfusible.

El mateix dia de l’acció, Pilar Rahola se n’exclamava  a TV3 i citava la frase apòcrifa de Voltaire “No estic d’acord amb vostè però defensaré fins a la mort el seu dret a dir-ho”. Una mica més i m’explota el cap. Com podem dir això davant de l’abús de poder? Us imagineu a Churchill dient-ho a Hitler? A Companys dient-ho a Franco? Cada cop que deixem actuar al feixisme, autoritarisme si voleu, en nom de la llibertat d’expressió correm el risc que s’ho agafin al peu de la lletra i ens prenguin la llibertat i la vida.

Quan trobem a faltar l'ètica

Aquests dies ha estat notícia que Pablo Iglesias ha anat a la presó de Lledoners a veure el vicepresident de la Generalitat i ha trucat al President Puigdemont buscant suport a l’aprovació dels pressupostos del govern espanyol.

Quasi un any després de l’empresonament i exili sembla massa tard, i fa pensar si aquesta visita hauria tingut lloc si no en depengués l’aprovació d’una de les eines més importants del govern.

Negociar amb presos polítics els pressupostos de l’estat que els manté a la presó no és un retorn a la política sinó un xantatge emocional i personal. Negar la llibertat de forma arbitrària a aquestes persones durant mesos per esperar a que els vots dels seus diputats a Madrid siguin favorables a l’interès del govern, és pura mesquinesa.

El fracàs en la gestió del conflicte entre Catalunya i Espanya ha estat per la crisi de valors i d’ètica que fa tants anys que campa per lliure. L’absència d’ètica deixa només espai a la idea que la legalitat està fins i tot per damunt de la democràcia.

L’ètica hauria de ser el que donés el marc general de la llei i de la pràctica de la política. Quan la legalitat serveix per donar cobertura a pràctiques d’elusió fiscal és quan trobem a faltar l’ètica; quan el Tribunal Suprem espanyol es desdiu en 24 hores d’una sentència que afavoria els ciutadans que tenen hipoteques i carregava els costos als bancs , és quan trobem a faltar l’ètica.

Quan alguns polítics neguen les evidències de la política repressiva i els jutges s’obliden de la justícia

i del dret per executar la repressió i condicionar la política de Catalunya; quan el rei d’Espanya renega de les seves obligacions constitucionals i quan alguns partits aplaudeixen tot això amb l’esperança que els doni el poder que no poden assolir democràticament; quan la premsa espanyola informa de manera esbiaixada durant anys als seus ciutadans i quan la intel·lectualitat espanyola s’absenta del debat...és quan trobem a faltar l’ètica.

Quan el govern espanyol i la delegació catalana del PSOE donen a entendre que la situació dels presos polítics podria canviar si s’aproven els pressupostos i es rebla amb l’argument dels avantatges que suposarien per Catalunya, és quan trobem a faltar l’ètica perquè posa les polítiques materialistes per davant dels drets civils i de les llibertats; posant un esquer incert per enganxar la renúncia a la ideologia i als projectes polítics per a Catalunya: que hi hagi presos polítics no és tan greu, si Catalunya millora en aspectes econòmics

Els drets no ens posen cap plat a taula i només els trobem faltar quan fa massa temps que no hi són, quan l’autoritarisme i les pràctiques polítiques abusives ens els han tret mica en mica, llei a llei, a cop de decret i a cop de porra. Com les granotes del conte, que posades dins l’olla d’aigua que s’escalfava poc a poc, no es varen adonar que les estaven bullint fins que va ser massa tard, correm el risc que sigui massa tard quan ens n’adonem que ja quasi no tenim drets i que en política l’ètica ha deixat pas definitivament al cinisme.

Article publicat el 31 d’octubre de 2018 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.

Masters en vergonya

Aquesta setmana passada hem tingut la oportunitat de veure un altre  episodi dels que degraden la concepció de la política entre la ciutadania. Les picabaralles entre els partits espanyols sobre els curricula dels líders dels partits contribueix a estendre la sospita de que els polítics són poc honestos en qualsevol àmbit. Fins avui, qualsevol persona es pot dedicar a la política. No hi ha cap exigència nivell acadèmic mínim per accedir-hi. Si un ciutadà vol entrar dins un partit polític, el rebran amb els braços oberts perquè el nivell de militància en partits polítics a l’estat espanyol està per sota de la mitjana de la Unió Europea.

De fet, la majoria de partits amb representació al Parlament de Catalunya no demanen de forma explícita el nivell d’estudis del sol·licitant en la  fitxa d’inscripció com a militant que es pot trobar en els seus webs.

tampoc hi ha cap exigència d’aquest tipus per ser candidat al Parlament, al Congreso de los Diputados o al Senado. Simplement cal ser ciutadà espanyol , ser major d’edat i tenir tots els drets com a ciutadà vigents.

I està bé que sigui així perquè tots els ciutadans  tenim els mateixos drets de sufragi actiu (dret a vot) i passiu (dret a ser escollit) i no ésjust posar restriccions a aquests drets.

Aleshores, si no hi ha cap nivell formatiu mínim per fer carrera política, perquè hi ha polítics de primera fila, candidats a la presidència, que exageren o menteixen en allò que fa referència a la seva formació si l’únic que se’ls demana és que siguin capaços de dur a la pràctica les demandes dels seus votants?.

Potser pensen que si els votants els veiem com a persones amb un alt nivell de formació, pertinents a una elit intel·lectual (segons el baròmetre del CIS de juliol 2018 només el 1,3 % dels ciutadans espanyols tenen un mestratge oficial universitari i només un 0,5% han finalitzat un doctorat.)  confiarem més en ells i en la seva capacitat de resoldre els problemes.

Però això és contradictori amb la realitat de les estadístiques que ens diuen que Espanya és, al costat d’Itàlia, l’estat membre de la UE on els ciutadans confien menys en els polítics. Concretament el 34,5% diuen que no hi tenen cap mena de confiança. Sumem-hi el fet que el baròmetre del CIS diu de forma reiterada que la corrupció i el frau és el problema més important pels espanyols, després de l’atur, i encara entendrem menys el motiu de falsejar aquestes dades.

O potser entendrem el motiu de la desconfiança dels ciutadans.

Afortunadament, la manca de formació es detecta fàcilment en la repetició d’arguments simples i la incapacitat de molts per mantenir debats utilitzant dades correctes en el context adequat. I, sobretot, sense cridar ni, interrompre constantment.

El resultat d’aquest nou escàndol ha estat una taca en el prestigi de les universitats que fa mal  als seus estudiants que es trobaran que els seus títols estaran sota sospita, i una altra davallada del prestigi de la política que va erosionant la qualitat democràtica de l’estat espanyol.

Una vergonya magistral.

Article publicat el 27 de setembre de 2018 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat

La Crida Nacional per la República

Des del 2012 ençà, Catalunya ha viscut un terratrèmol polític rere l’altre. El nostre sistema de partits ha variat de forma substancial i hem vist com  es desfeien federacions, com desapareixien partits històrics i com en naixien de nous. La clivella política independència/unió ha estat clau en aquesta transformació. La correlació de forces també ha variat de forma impensable i avui no podem dir que al Parlament de Catalunya hi hagi cap partit hegemònic; ni sembla que n’hi pugui haver cap fins que el conflicte amb l’Estat no es resolgui.

El darrer moviment és el de la Crida Nacional per la República, que es defineix com un moviment polític que vo aglutinar persones de diferent ideologia per tenir prou força per implementar la República,  encara que alguns partits han dit que no s’hi senten cridats i altres han dit clarament que no s’hi sumaran. El concepte d’unitat, políticament romàntic, és reclamat quasi també des de l’inici de l’independentisme modern per aquells ciutadans que tot i participar activament, no militen en cap partit.

L’intent de crear moviments ciutadans transversals per assolir la independència té prou precedents

històrics com per exemple els diversos moviments polítics que varen liderar la independència a les Repúbliques Bàltiques. En un context on no existia cap altre partit polític que no fos el Partit Comunista, articular la lluita política a l’entorn d’un moviment ciutadà va ser un sistema eficient. Quan, assolida la independència, aquests moviments es varen transformar en partits polítics varen fer el primer pas cap a la seva desaparició perquè les diferències ideològiques, ajornades fins aleshores, varen fer insostenible la cohesió interna i impossible la seva continuïtat. El resultat va ser el naixement de múltiples partits polítics.

Crear un moviment d’aquest tipus quan ja existeix un sistema de partits és un projecte molt més complicat.

La Crida Nacional també s’ha volgut veure com l’intent de fer un partit pro-independència hegemònic a l’estil del SNP (Scottish National Party). Les diferències són importants perquè l’hegemonia del SNP a Escòcia es deu principalment al sistema electoral majoritari que només dona representació al partit més votat en cada circumscripció i representa un estímul molt important per evitar la fragmentació política. En un sistema electoral proporcional com el nostre, les possibilitats de tenir representació en les eleccions són molt més elevades i per tant els incentius per a la unitat són molt menors.

No és un front, no és un SNP català...aleshores, què és? Segurament és massa aviat per dir-ho però banalitzar i menystenir aquest intent de fer un moviment polític unitari més enllà d’una coalició electoral és massa fàcil i segurament seria un error. El repte serà que la Crida Nacional sigui vista sense dubtes com la continuació de cap altra cosa que no sigui la lluita per la República de forma eficaç, directa i sense gaires dilacions. I això passa per renovar tant les formes d’organització com per trobar lideratges capaços d’obtenir un consens molt ample.

Article publicat el 26 de juliol de 2018 a la secció “Barboterum” del setmanari La Comarca d’Olot. També disponible a www.lacomarca.cat